Oi?

Fa unes setmanes vaig publicar aquest mail obert. Després va quedar al calaix sense obrir del bloc. I ara que l’en trec, l’endemà d’una nova pantomima democràtica ara a Holanda, encara m’estaborneix més veure que no ha perdut ni una dècima d’oportunitat, al contrari, que era massa suau…

(més…)

De vegades pot semblar que TV3 hi hagi estat sempre. I que sempre hagi estat el que és quan és tan bona. Però convé recordar que la nostra tele també té la seva història i, naturalment, les seves misèries. Una mica de tot això parlàvem, fa quinze anys, en aquest article, “Vejam si TV3 deixa de ser «la seva»”. Tant de bo que no hagués calgut escriure’l. I, sobretot, que mai no torni a fer cap falta.

(més…)

Quanta gent espera que la política catalana reprengui camins nous i de més il·lusió amb l’objectiu d’obtenir més poder real perquè la vida dels ciutadans de Catalunya sigui millor? Començàvem amb aquesta pregunta, fa catorze anys, un altre dels articles col·lectius que una colla vam publicar, llavors que el país vivia el crepuscle dels governs Pujol i es començaven a anunciar tripartits. Rellegir-los, i rellegir especialment aquest, en dies en què la politiqueria podria fer esbravar tantes il·lusions i esperances, pot suposar un xoc considerable, com qui diu la creació d’un bucle espaciotemporal. Encara sort de les sigles, que actuen com a potents elements contextualitzadors —ai, PSC, qui t’ha vist, qui et veu—. Però em temo que això tampoc consola prou davant la retòrica pseudorevolucionària de la coherència, que ara ens distreu incomprensiblement del camí.

(més…)

Com hem de reaccionar davant uns atemptats com els que van sacsejar París, i tots nosaltres, fa dues setmanes?  Com podem reaccionar-hi? Amb por, és clar, segur: seria deshonest negar-ho. Però, acte seguit, refusant el terror, reconquerint la llibertat d’entrada als nivells més casolans: el de sortir al carrer, agafar el metro, anar aquí o allà, no deixar de fer-ho per si de cas. El mail obert de la setmana que ara s’acaba va ser fruit d’aquesta mena de debat intern. Hi vaig donar forma de carta; una imaginària carta a l’amic gihadista que no tinc. L’exercici era de risc (literàriament, vull dir, emocionalment): espero haver-lo superat.

(més…)