Uns mesos després d’aquell “Ara toca, president” —al qual, d’entrada, el president no va fer gaire cas…—, el 9 d’abril del 2000, publicàvem a l’Avui un segon article, que mirava de posar sobre la taula elements per a un diagnòstic sobre la salut i l’evolució del catalanisme. Han passat quinze anys, i rellegir-lo pot sorprendre i, potser, donar alguna clau d’on som avui i d’on no hauríem de tornar-nos a trobar col·lectivament mai més. Treballem-hi…
L’anorèxia catalanista
Avui, 9 d’abril del 2000
Francesc-Marc Àlvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes
Diuen que el país s’aprima, que Catalunya perd pes irremissiblement perquè s’entesta a menjar els plats de la modernitat en taula pròpia. Així ho ha escrit –amb molta mala bava, per cert– un dels actuals subdirectors (aleshores corresponsal) de La Vanguardia a Roma en un diari italià. No cal anar tan lluny, però. Des de fa anys, des que Félix de Azúa va prendre l’enfonsament del Titànic com a metàfora de la deriva catalana propiciada pel catalanisme, una vegada i una altra van sortint personatges que diuen més o menys el mateix. Ara: i si fos veritat que la Catalunya actual és anorèctica?
Constatem, d’entrada, que l’espai de la catalanitat no té bona salut, sobretot perquè cada dia és més evident que, un cop superada aquella etapa de resistència en què “calia salvar els mots”, l’impuls, la força del catalanisme, va de baixa. Vivim, més que mai, en la indigència i, a més, les institucions de govern no saben com fer-hi front. I aquest judici negatiu sobre l’evolució del país no és ni gratuït ni derrotista. Hi ha massa indicadors que l’avalen per no veure-ho així, malgrat que la gent del carrer pugui sentir-se satisfeta i cofoia del món en què viu. Hi ha qui creu que s’ha arribat on calia arribar i que ja n’hi ha prou. I els polítics, la majoria dels quals són més gestors del dia a dia que no pas conductors de la locomotora, s’arronsen, callen i es deixen anar pel pendent del conjunturalisme de via estreta.
Després de les eleccions del 12 de març, la vida política catalana havia de reactivar-se per reprendre una legislatura que, en molts sentits, és decisiva per al futur de l’autogovern. Els canvis a les grans empreses, als mitjans de comunicació o al sistema financer, junt a la majoria absoluta del PP al govern de Madrid, poden condicionar-lo i fins i tot modificar-lo sense que les nostres institucions tinguin la capacitat d’aturar-ho. I aquesta falta de mires, de perspectiva històrica de futur, fa que ara el gran problema de la política catalana sigui l’incondicional i incomprensible suport de CiU a la investidura d’Aznar o bé esbrinar (!?) amb qui votarà CiU els pressupostos de la Generalitat. Tant és, perquè la malaltia és molt més greu, i ja fa anys que dura i, a més, ara estem immersos en una crisi de lideratge més que preocupant, que s’assembla força a la que va patir el catalanisme després de la mort de Prat de la Riba el 1917.
Molts polítics dubten del que han de fer demà, però cap d’ells no sap què ha de fer demà passat i es dediquen a deixar passar el temps tot esperant que l’adversari mogui fitxa i s’equivoqui. Aleshores, potser, arribarà el moment de prendre decisions. I la política no és això. És, si de cas, compromís i risc, per molt mesurat que sigui.
Aznar ha guanyat les eleccions escampant pertot arreu que Espanya va bé. Qui pot negar-ho? A més, l’espanyolitat està en alça, l’orgull de ser espanyol, que el PSOE va començar a alimentar des del 1982, ha reviscolat i, a Europa, els espanyols ja no són els parents pobres: Telefónica, Repsol-YPF, BBVA i BSCH són gegants econòmics que fa vint anys ningú hauria imaginat que existissin. Això és així, i, segurament, està bé que, per fi, Espanya s’hagi desfet d’aquella patètica imatge que l’identificava amb l’espanyolíssima Sangre y arena del Blasco Ibáñez de Hollywood, malgrat que l’Almodóvar hagi volgut repetir-la la nit dels Oscars.
Però els canvis experimentats a Espanya, encetats sota els governs socialistes i potenciats pel PP, no han de fer-nos por. Al contrari, la modernització d’Espanya potser civilitzarà per sempre l’obsolet nacionalisme espanyol ideat després del desastre colonial de 1898 i que el franquisme va dur a l’extrem, però també el farà més perillós. La civilització aparent del nacionalisme espanyol no garanteix la fortalesa del catalanisme. Fins i tot pot emmascarar que, de fet, la massa muscular d’aquells que abans es creien forts ha minvat ja fa temps. Llavors és quan hom s’adona de la tragèdia. Ras i curt: si Espanya va bé, Catalunya hauria d’anar millor. I això ara com ara no és gens clar.
El que fa basarda és que, al costat d’això, les institucions catalanes i democràtiques d’autogovern cada dia tinguin molta menys capacitat de decisió que aquells agents (empresaris, banquers, mànagers o membres de tota mena de lobbys) que no passen mai per les urnes en tot allò que afecta la configuració del país i, per extensió, la vida diària dels ciutadans de Catalunya. I en aquesta irreparable tendència a perdre poder polític i econòmic no hi té res a veure Madrid, mani qui mani. L’amagriment de la democràcia, paral·lel a l’afebliment nacional, no és conseqüència d’una falta patològica de gana, sinó que és, senzillament, resultat del pacte de la fam a què ens sotmeten molts d’aquells empresaris i homes de negocis que, amb cognoms catalans de no se sap quantes generacions, no estan disposats a contribuir a l’expansió de la catalanitat, que és alguna cosa més que la llengua. S’aprofiten de les institucions catalanes, de les ajudes i de les facilitats polítiques i administratives que els dóna la Generalitat, sense pagar, a canvi, el preu just de comprometre’s amb el futur nacional i simbòlic de Catalunya i, també, amb la construcció d’un espai social català d’acord amb la idiosincràsia i el desenvolupament singular del país. Res de res.
I és que, diguem-ho clarament, hi ha massa gent que de l’autogovern, de la catalanitat i del catalanisme tan sols en vol sentir parlar si s’acomoda als seus designis i esdevé només retòrica esquerdada. I en aquesta línia de rebaixa constant del projecte nacional català, els homes de negocis catalans tenen com a principals aliats certs mitjans de comunicació i comunicadors que, amb una clara intencionalitat espanyolitzadora, es dediquen a engreixar a Catalunya un imaginari col·lectiu espanyol fet i pensat des de dins.
L’anorèxia és una síndrome psicopatològica que suprimeix la gana i que, en casos extrems, pot portar a la mort. El drama dels anorèctics és que estan esquelètics i, tanmateix, encara es veuen grassos. I aquest és el drama de la Catalunya d’avui: que cada dia està més prima i ben pocs ho diuen en veu alta. L’anorèxia del catalanisme és conseqüència d’haver perdut la força del passat, d’haver abandonat a la pretesa bona gestió la reivindicació real i simbòlica de la catalanitat davant de propis i estranys, d’haver mantingut en certs llocs de responsabilitat persones ineptes o que, al capdavall, jugaven amb la samarreta contrària. Mentre el vell catalanisme no para d’aprimar-se i hi ha qui es nega a reconèixer que pateix anorèxia, perquè seria admetre el fracàs de molts anys de no prestar-hi atenció, la llet se’ns farà agra.