Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Ara toca, president

01 Ara toca president

El temps passa. I passen moltes coses. Un 7 de novembre com avui, ara fa setze anys, el 1999, una colla d’amics vam publicar a l’Avui un article que faria una mica de soroll. Després, fins a l’1 de novembre del 2005 —recordem-ho: recorren des de l’arrencada de la legislatura ja crepuscular del president Pujol fins a les convulsions del primer tripartit—, en vindrien més, fins a fer-ne gairebé la dotzena. Rellegir avui aquell “Ara toca, president”, entre el 27 de setembre i aquesta setmana que començaran els debats d’investidura, ajuda a veure si no n’hem fet, de camí: llavors encara parlàvem de deixar enrere el “peix al cove”, per exemple, i ara el Parlament és a punt de formalitzar institucionalment la desconnexió de l’estat espanyol. I, alhora, per més camí que fem, ensopeguem una vegada i una altra vegada amb un ara toca que ens repta a fer sempre un nou pas valent. Quin seria l’ara toca d’avui? Jo no en tinc gaires dubtes: ara toca, cupaires. Baños, ara toca. Sigueu valents.

Ara toca, president
Avui, 7 de novembre del 1999
Francesc-Marc Àlvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes 

Si avui no es pensa, demà ja no es podrà actuar. Després de les eleccions catalanes del 17 d’octubre, la ressaca de la política immediata lligada a la constitució del Parlament ha emmascarat el debat de fons. Però la discussió és avui indispensable i urgent per a tots aquells que, d’una manera o altra, pensem que el nacionalisme català —sempre entès de manera no excloent— no pot anar a remolc dels fets, assajant sisplau per força un marcatge fatigat i sempre tardà de la realitat. El catalanisme ha de seguir fent allò que, des de començaments d’aquest segle, li ha permès vincular la modernitat amb el sentit d’una identitat civil diferenciada: aprofitar els corrents històrics de progrés per posar-se, amb ambició, al capdavant del canvi social, tot integrant una majoria prou àmplia i diversa que se’n senti partícip.

El paper de la coalició CiU és central, en tant que força de govern i sigla que es reclama hereva del catalanisme polític, tot i que no en té l’exclusiva. Convergents i democristians administren el seu futur i, alhora, un patrimoni polític, simbòlic i cultural que ultrapassa els seus límits, però que mantenen en usdefruit. Aquesta és una responsabilitat de la qual no sempre semblen conscients. En l’anàlisi de la davallada en vots de CiU en aquests últims comicis, s’ha insistit en el cansament de dinou anys de poder i en les relacions de governabilitat amb el PP a les Corts espanyoles. Sense voler obviar aquests efectes, considerem del tot necessari que no s’escamotegi més l’existència d’un llast molt important durant aquests últims temps: la manca de perfil polític i de nervi dels governs de la Generalitat.

Encara que les enquestes atorguin un alt grau d’acceptació de la política feta —Pujol no es va cansar de mostrar-les durant la campanya—, hi ha un rovellament perceptible de l’es-til de governar, que s’ha traduït en una minva de la capacitat d’il·lusionar l’electorat. Ara toca que el president de la Generalitat faci un govern amb polítics preparats i atents a les transformacions, capaços d’imaginar, no tan sols de gestionar a la baixa, i prou valents per saber-se equivocar fins i tot quan aquest risc es pot pagar més car. El nacionalisme majoritari no es pot permetre més gerents de circumstàncies que, com els tèrmits la fusta, foraden la credibilitat de qualsevol projecte.

Però no n’hi ha prou d’afrontar aquesta nova i crucial etapa amb consellers que facin política de debò. Ara també toca que els discursos i els gestos del nacionalisme polític majoritari deixin de ser projeccions derivades d’una indefinició de fons emparada en l’ambigüitat estratègica. CiU ha començat a perdre intel·ligibilitat i força entre el seu públic habitual i, no cal dir-ho, en tota la societat. El problema no és que el tren del nacionalisme s’aturi en una estació o en una altra, sinó que marxi fent avanços i retrocessos que no es comprenen i que ningú no pot aclarir. Ningú no vol pujar dalt d’un tren d’incerta conducció, per molt còmode que sigui. L’última confrontació electoral ha palesat que el llenguatge i l’estil del nacionalisme de CiU, al marge de l’obra feta durant vint anys, ha començat a consumir les pròpies reserves. L’electorat que s’ha quedat a casa ha ensenyat la targeta d’avís d’una anèmia que, si no es tracta, és el bitllet segur cap a la marginació progressiva del nacionalisme polític.

Aquests últims dies s’ha insistit molt en la responsabilitat d’ERC en la constitució d’una majoria nacionalista plural al Parlament i d’un gabinet de la Generalitat d’aquest signe. Cal dir que la responsabilitat principal de la consecució d’una entesa nacionalista de govern no ha estat ni és del partit republicà, sinó de CiU, en ser la part que més podria oferir i que més podria moure fitxa. El fet que el nombre d’escons dels partits d’obediència estricta catalana a la cambra hagi disminuït hauria d’obrir en el si del pujolisme una discussió sobre la conveniència de pensar en les aliances de manera distinta. Pensar-hi sense sotmetre obsessivament la realitat interna del mapa electoral català al dictat inexorable del Madrid polític, per molt important que sigui la pràctica del peix al cove que ha aportat recursos i competències. Altrament, l’estil del peix al cove ha estat assajat amb dos governs diferents de l’Estat i sembla que ja no serveix per plantejar un salt endavant estructural en assumptes financers i de sostre competencial.

Hi ha encara una tercera tasca que, si no es fa en paral·lel, deixa les accions de govern i els plantejaments de partit i coalició a la intempèrie, com una pura i atzarosa casualitat, encara que s’hagi perllongat durant dues dècades. Toca que, amb un sentit generós i alhora eficaç de les dinàmiques socials, el nacionalisme català majoritari s’atreveixi a una nova interlocució amb la societat real, amb els agents de tota mena que fan que el país funcioni. Sense paternalismes desfasats, sense clientelismes improductius, sense patrimonialismes exclusivistes. Amb complicitat, amb transparència, amb ofertes de diàleg i de cooperació que respectin el lloc de cadascú però no renunciïn a espais d’intersecció i de suport. Aquesta interlocució ha d’alliberar-se del mite noucentista de la societat civil perfecta, del peatge de les subvencions paralitzadores, de les gestions ineptes i corruptes fetes també per alguns que s’aprofiten del nacionalisme. Enrunar és la primera fase de construir. El catalanisme polític ha de parlar de nou amb un país que potser ja no coneix tan bé com es pensava. Ha de parlar sense prejudicis, assumint i reconeixent errors, i fent net allí on calgui. El país que entra al segle XXI camina cap a mutacions que la doctrina clàssica quadribarrada no havia ni tan sols pogut intuir. El nou nacionalisme ha d’anticipar-se amb coratge a tot allò que s’albira.

El president Pujol ha de saber que ara toca fer tot això i encara algunes coses més que d’altres han dit o diran. No tenim les respostes, només les preguntes. Sabem més allò que no volem que no pas allò de nou que voldríem. Per exemple, estem segurs que centrar tot el debat de futur en la qüestió dels hereus o successors del líder no deixa de ser una reducció que empobreix i distorsiona el debat fins a la caricatura. Els noms dels dirigents són importants, però no ho són tant pel carisma com per la capacitat de fer interpretacions atractives, eficaces i noves del moment que vivim. El o els que es posin al capdavant han de tenir les mans plenes de projecte i d’il·lusió, no ser uns mers il·lusionistes d’encàrrec que treuen conills del barret.

Ara toca tornar a fer política, per usar paraules pròpies de Pujol. Toca fer política sense por, amb rapidesa i decididament. Fer-la amb voluntat de risc i d’anticipació. Fer política i fer Catalunya com si encara hi hagués més ganes de descobrir que de conservar.

01 Ara toca president



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.