Al llarg de la primavera i l’estiu és més freqüent que durant la resta de l’any vore als secans de la Galera i d’Ulldecona les àguiles que niden als Ports. Per bé que a partir de sant Joan desbrosso les finques, me n’adono de la seua presència. Les àguiles busquen conills i carronyes, com les gavines.
Enguany he estat testimoni de l’atac a una àguila jove per part de dues gavines. La imatge romàntica de les gavines, com en tants altres aspectes del nostre imaginari rural, ens fa perdre de vista la seua autèntica naturalesa predadora.
Una educació basada en l’experiència i la descoberta dels entorns s’ajustaria més a una educació normal i orientada a formar persones críticament bones.
Des de ben menut sento un profund amor per la terra. La nació s’estima des del seu descobriment i el seu respecte. No hi ha altra manera d’estimar el país si no és a partir de la seua coneixença. Al marge hi ha els interessos polítics, econòmics, l’explotació dels seus recursos i la seua gent.
Recentment hem tingut una oportunitat excel•lent d’esdevenir un estat. No ha estat possible. No han volgut arribar fins el final, la qual cosa em sembla el colmo de la barroeria política a la vista de les patètiques conjuntures actuals.
Així mateix, vos semblarà una barroeria i una bogeria el que a continuació diré, i és que fins i tot mos cal un estat propi per salvar els nostres paisatges i, amb ells, la nostra història.
Atenallats pel tecnocapitalisme i els interessos dels mitjans de comunicació i les seues necessitats per implementar-se arreu, un estat propi hauria fet més possible la democratització de la custòdia dels entorns, del seu creixement i decreixement en segons quins casos.
En l’actualitat tots els entorns son vulnerables en la mesura que estan desprotegits davant les lògiques del mercat i del tecnocapitalisme global.
Ni el Gepec, ni els Ecologistes de Catalunya són capaços de ser honestos als despatxos dels polítics. Tampoc són honestos amb la població, val a dir-ho, però això són figues d’un altre paner que en una altra ocasió potser m’entretindré a desenvolupar des de la pròpia experiència.
Vivim en una crisi global i advertir que la manca d’aigua, la guerra i la fam són els tres pilars del futur també global s’ha convertit en una cantarella que ja ningú es proposa de fer-se pròpia.
Entregats al món dels disbarats, apagar la tele i practicar noves formes de vida jo us asseguro que és possible. No es tracta de fer grans canvis de la nit al dia, sinó de cercar la felicitat des de la consciència, cadascú a la seua manera, esdevenint autosuficients i pobres però coratjosos, conscients i feliços en la mesura que siga possible i lliurement es vulgue.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!