Que el silenci m’allibere un altre dia, un altre matí. Que l’àguila faça màgia i de sobte comence a tronar i a ploure en estes contrades d’oliveres i garrofers i que el teu record em guie pels camins on vam passejar tot cercant un lloc per follar. Que les nits siguen gèlides, que retornen les
Potser sou una persona que per circunstàncies de la vida tens per costum visitar este bloc. Si és així, et dono les gràcies i així mateix et felicito per la sort que tens, sobretot avui, perquè torno a referir-me a les meues patilles. Avui he tornat a ca la Marisol a arreglar-me les patilles. Una
Atura’t, respira, tanca els ulls i mira. Les coses senzilles com una moixaina transformen les vides i els mots enamorats. El poder de l’amor és l’únic que compta, és l’únic autèntic.
Conten que amb els anys et fas més conservador, que la paternitat és un punt d’inflexió, que els consells de casa edifiquen. Està bé. Què voleu que us diga? Doncs que en lo meu cas és així. He arribat als 40 i durant un any m’ha perseguit la idea de la provisionalitat i, sobretot, allò
La claror del sol d’este hivern orfe de plors alegres, després de ploure, cobreix la terra del llentiscle verd. La terra eixuta de l’argelaga, de l’extingit llop de les muntanyes i les llegendes de la contrada, no té misteri. L’hivern és tant breu com un capvespre. Ja no passejo pels verals del
M’enfilo a la golfa, la golfa del panís. Munto les escales, d’esquena a la claror d’un sol que s’enyora i se m’arrepenja. Voldria aturar el temps i acaronar-me els ulls. Ingràvida vida davallant la vespra. Arribarà la nit quan siga l’hora en punt de cremar la golfa.