Si canvia de bàndol, la lluna, i si la nit viatja sense cap llum, els versos es perden o s’amaguen ressignadament, obstinadament, mentres la claror del sol es confon amb la boira que dibuixa els carrers i els silencis que acullen les passes.
Pels marges de les nits corren ombres negres encegades, tristes, cercant lo migdia que els torne la calma o una font on beure. Segueixen vells camins, camins abandonats, senyals d’indrets antics que no els interessen o que desconeixen. Apareixen, moren: Heus ací llurs vides desassossegades, nascudes un dia en l’abisme dels móns i enterrades vives.