Et pense com el cetaci enamorat que sota el mar del crepuscle, amb el sol partit en dues meitats precipitant-se sobre els deserts, fa pensaments d’anar a morir allà on va néixer. Ah, presència! Ardit perdedor! Aviat cauràs en l’oblit de les proses infames i en arribar la lluna de la tardor beuràs tota una nit, als peus d’un garrofer gegant, el vi més cucat i ranci. En despertar, mos trobarem i iniciarem un nou camí arrencant les argelagues amb les ungles i les dents i la punta de la rata. Gairebé sense adonar-nos-en mos guarirem i farem camí cap a la vida, cap allà on la vida i la mort s’abracen i es confonen o allà on l’alegria i la tristesa esperen la fi més desvalguda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!