Durant uns anys pregava a Déu que m’expulsés de les ciutats i Déu, potser tip de tanta insistència, va obrar al meu favor, per la qual cosa sempre em sento en deute amb ell. Això és així, sense gota de mentida.
Les ciutats -Barcelona, per exemple- son autèntiques presons. Barcelona és l’horror, l’anticipació del càstic, la vera servitud en benefici del sistema decadent i mediocre que patim en els nostres dies.
Les grans ciutats son l’espill d’una modernitat eclavitzant, on els valors del bé queden ofegats pel silenci i la dictadura del relativisme com l’única alternativa a la injustícia del deute i la pobresa imposada, principi i final d’aquesta ‘era de la desinformació’ que no aporta res més que delinqüència, infelicitat i transtorns.
Que Déu me n’allunyi per sempre.
Jo he renunciat a l’herència d’un pis a Barcelona, un pis caríssim, i una plaça d’aparcament, no per ser més rebel que el més rebel de tots, sinó perquè vull ser el mínim còmplice possible d’un món basat en el consum i la deshumanització, segons el meu parer, és clar. En la manca de sentit comunitari de la vida, en la privatització dels espais i els bens comuns, en la mediocritat feta llei. En el desordre, en la derrota de l’Humanisme a cada cantonada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!