Solcades

Quan retorno a esta fotografia de Mas de Barberans sento una nostàlgia de no sé ben bé què, però una nostàlgia certa, tot i que imaginada.

És un bancalet amb quatre cavallons, menut. Preciós. Jo diria que sento una nostàlgia per quelcom íntim que no podria expressar ara.

El dia que vaig saber que seria pare vaig somniar que anava a dalt d’un cavall. Després de travessar un bosc, vaig fer cap a un llogarret que es trobava al capdamunt d’un cim. Com si fos Montenartró, però pla. Era un llogarret de poques cases, sens dubte medieval, amb un pou.

En arribar, vaig trucar a la primera porta i una dona vella em digué que era a la casa del costat on havia de preguntar. Tot seguit, em vaig encaminar amb el cavall a la mà fins a la següent casa. Vaig trucar a la porta i em va obrir una altra dona, també vella. No la vaig reconèixer, però em resultava familiar. Va dir-me ‘tot s’ha complert’ i em vaig despertar.

Aquell migdia, mentres llegia unes cotes a un jaciment que aleshores dirigia a Lleida, vaig rebre la notícia. El cor se m’omplí de joia, d’una alegria que no us sabria expressar amb paraules.

I no sé per quina estranya associació de la ment, este bancalet em recorda el somni.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!