Sento un profund enyor de la malaltia. Dels dies més cruels de la malaltia, fins i tot. Us semblarà una altra bogeria meua, però ara m’adono que gràcies a la meua malaltia i, sobretot, gràcies al treball de meditació que vaig fer, he anat creixent d’una manera gens convencional. Han passat 10 anys. Potser onze. En l’actualitat sóc un animal sà i m’acullo a les paraules i les imatges que publicava en aquest bloc, per exemple. Apel·lo a la vida desbocada d’aquells dies. Potser algú recordarà que al bloc només hi penjava imatges, cada vespra, gairebé compulsivament. I feia haikús que penjava al YouTube. Sentia la necessitat d’evocar l’experiència viscuda durant lo dia. I no, no podia escriure sobre la malaltia perquè la por m’atenallava i no m’ho podia permetre: Alguna cosa dins meu em deia que si era molt i molt i molt optimista i abraçava aquells dies com si fossin realment los últims -lo darrer hivern, lo darrer estiu…-, al final no me n’adonaria i arribaria la sanació. I ara pensareu que no podia ser tant senzill, però el cert és que a poc a poc m’he anat curant. M’he curat gràcies a la ciència, gràcies als metges i les metgesses i gràcies també al meu anhel de voler sobreviure. Un metge s’hi va referir: ‘Ets un supervivent’. Bé, en som una bona colla, en aquest món, de supervivents, però ara m’adono que sí, que també tenia raó i no exagerava. Em compto, sens dubte, entre la colla de supervivents anònims.
I ara m’adono que els metges tenien raó, també, quan em deien que per anar cap a endavant havia de deixar enrere a certes ànimes que, és clar, a dia d’avui ja no hi són perquè, si m’hi fixo, ja han desaparegut en tota la seua potència i poesia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!