I
Sovint quan sentim el dolor aliè
mos adonem de la nostra fragilitat
i si muntem al primer pis
de les nostres emocions
trobem a faltar els dies feliços
i potser les lletres dels poemes
escrits per fer-se entendre.
Sense ser-ne gaire conscients,
la nostra ànima es cristalitza
i el nostre cor s’encongeix
perquè se’ns fa present el patiment
que uns dies va ferir-nos també.
I la fe perd la seua memòria,
sembla que Déu mos abandona
i ens sentim vulnerables a tot
a mida que les incerteses mos vencen.
Aleshores, creu-me si et dic
que tot això passarà de llarg
com una mentida o un judici injust,
com una vida no viscuda
a través dels nostres desitjos.
Creu-me si et dic que el teu sofriment
serà com el sofriment de qualsevol
perquè tothom vol ser feliç
i sentir-se protegit.
No tinguis por a la por,
a voltes sentim que Déu fa vacances
quan el sol es fa insolent
rere les persianes, rere els porticons,
però tot passa perquè així és la vida.
II
Volíem que la metzina
fes la travessa pel nostre cervell
fins arribar a les portes
dibuixades a les parets de les coves.
Volíem ser com Jim Morrison
i em realitat erem conillets despistats.
Ara potser ja mos hem fet grans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!