Rosa Zaragoza: ‘En Keloenu’

Vaig descobrir la música de Rosa Zaragoza amb ‘Matria’, un treball seu que vaig trobar a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquelles cançons em van trasbalsar, sacsejar, remoure positivament. Des d’aleshores he anat seguint la pista de Rosa Zaragoza a través del YouTube, sovint ,sovint. I no sabria dir si per necessitat o per plaer perquè en el meu cas, també sovint, sovint, una cosa va amb l’altra.

Les cançons que hom ha penjat molt amablement al YouTube van acompanyades d’imatges així mateix esplèndides. Entre elles, un dia em va sorpredre descobrir En Keloenu. I si no sabeu per què em va sorprendre, segurament també us sorprendrà a vatros.

Es va alliberar

A mida que per primera volta llegia El Procés, de Kafka, rememorava alguns contes d’en Calders.

Amb els anys, El Procés va esdevenir una lectura recurrent per mi, a voltes inacabada. Com els contes caldersins, que per sort m’han acompanyat des de ben menut.

Em vaig adonar aviat que la correspondència entre el ‘realisme màgic’ del nostre contista i les circunstàncies de Josef K. no era pas desencertada perquè la incredulitat i l’absurditat van de la mà en ambdós casos.

(Les circunstàncies personals de Kafka i Calders posen en context llurs corresponents literatures, és clar. En el cas de Kafka i el seu Josef K., segons vaig llegir en crítiques a posteriori, s’accepta amb normalitat).

Kafka trasllada la incredulitat davant la injustícia, davant de la pèrdua de la llibertat sense motius, a un terreny angoixant, desesperant, mentres que en el cas d’en Calders, que jo recordi ara, només s’hi aproxima en un cas, en un conte titulat ‘El desert’, i així i tot sense abandonar el seu esplèndid sorneguerisme.

L’argument d’este conte -que encapçala les ‘Cròniques de la veritat oculta’- és molt senzill, però la genialitat caldersina aconsegueix crear unes imatges insòlites, bellíssimes, poètiques (alliberadores!), en la ment del lector.

Un home creu que du l’ànima al seu puny clos. I en el seu anar fent, angoixat, el procura mantenir ben aferrat perquè està convençut que si l’obre serà el seu final.

Però no passa res. Potser a causa del destí o, senzillament, de la naturalesa lògica de la raó, però finalment tot allò acaba i no passa res del que ell creia.

I ara no recordo literalment com ho fa anar en Calders, però ve a dir que aquell puny s’obre a causa de la distracció humana i l’ànima s’escola cap al cel i aquell home s’ho mira. I no passa res, a banda que s’ha alliberat, és clar.