He dedicat lo temps a la família i les gosses. També necessitava passejar per la serra i els oliverars amb la tia Lila, com fa 11 anys enrere. Han passat los anys entre jaciments i pastures, entre les feines del camp i el treball de camp. N’estic content, si miro enrere. L’Aran aviat farà 13 anys. Lo 14 d’este mes. Abans en compliré jo 44. Em sento més vell que mai i, alhora, en certa mesura, més jove que mai. Quina travessia, tots estos anys! M’esglaio, però sospito que el final és dolç. Reconciliador.
Ahir vaig entrar a l’església de Vinaròs. Estava sol davant del Senyor. Vaig dir un Parenostre i tres Avemaries, agenollat davant d’Ell. Ara ja no li demano res. Només li dono les gràcies per la fe que al llarg d’estos anys he sapigut conrear dins meu. És, sens dubte, el meu bé més destacat: la meua fe, els meus records, totes les esglésies de tots los pobles i ciutats on he pregat. Quan hi penso, si faig memòria, m’adono que la meua fe m’ha salvat fins convertir-me en un altre home, un ésser que ha experimentat dolors i ha viscut en circunstàncies penoses, però que se n’ha sortit victoriós gràcies a Déu. No em reca pas dir-ho, ni reconeixer-ho. Déu obra miracles si t’abandones a la seua voluntat, si deixes a les seues mans allò que t’afligeix: la malaltia, la ira contra tu, l’odi contra tu, la salvatgia contra tu… Déu només et demana que confies en Ell i que et comportes amb el veí de la mateixa manera que voldries ser tractat tu, amb respecte, amb amor. Tant senzill com això: que perdones, si vols ser perdonat; que estimes, si vols ser estimat. Senzill. Sense misteri. Amb amor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!