Tot està bé

Torno als Còdols. Als cinquanta còdols al mar, de la Laura Casas. Hi he tornat de nit, amb l’única esperança de deixar-me endur. Em calien, com em calia obrir silenciosament la persiana per comprovar que els hiverns i les tardors s’han fet, en esta latitud del món que habitem, a la mida del meu cos i de la meua consciència.

Hi ha dies que son com una teranyina, que es va teixint sense perdre el fil d’una geometria perfecta, fixada. I de sobte arriba una pluja i tot i la flexibilitat dels fils, els perímetres acaben cedint fins arribar a la nit, al refugi, a mare, arraulit sota d’un esbarzer tot amarat d’aigua.

Sol, de nit, deso una lectura i cerco raser en una altra lectura que m’allunyarà per unes hores dels pensaments ingrats que la vida que empeny du preparats a les mànigues. I em deixo anar per cada còdol.

I el gall de les cinc canta, però els grills no canten. Aguaito per la finestra i observo un marxicolí rondant pel carrer. I és ben fosc encara, però ara tinc un pressentiment.

De fet, aquest pressentiment m’ha acompanyat tota la nit: No pot ser: Tot estarà bé. I amb aquesta convicció preparo  l’esmorzar i la roba a ma filla. Clareja, avui serà un dia rúfol, perfecte. D’anada al col•legi cauen quatre gotes. Estem contents, riem, cantem, recordem que demà anirem al teatre, recordem coses de la Catequesi.

I una trucada a les 11 em confirma que tot va ser un error. Que tot està bé, que la teranyina va soportar estoicamente l’embat de la pluja i, arraulida entre dues pedres margenques, l’amiga aranya s’hi ha enfilat una altra volta. Que tot rutlla I endavant les atxes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *