Benvinguda República

De Vinaròs estant, no he seguit fins fa uns pocs minuts el parlament del President i les notíces de Reuters i Vilaweb al respecte de la Declaració d’Independència.

M’enorgulleix pertànyer a esta nació que es diu Catalunya. I ho sento ara mateix d’una manera sorprenentment relaxada. I potser per això tinc la necessitat d’escriure-ho a este espai meu de MésVilaweb.

Potser perquè tot i ser un independentista militant des dels 17 anys, si miro enrere, és ara quan ho puc expressar amb una serenor i un convenciment que potser no siga inaudit per mi, però sí feliçment reconsiderat a causa dels dies i els fets viscuts més recentment.

Jo no pertanyo estrictament a la corda ideològica del nostre President, però això no m’exempta de reconèixer-li a ell i al conjunt de totes les forces polítiques i tot el poble que hem fet possible l’expressió sobirana del Principat una bona feina en benefici no només de l’alliberament nacional d’una part dels Països Catalans, sinó també en benefici d’uns valors els quals només nosaltres hem estat capaços de traslladar, d’una manera ferma i clara, a un occident en crisi.

Hem fet un salt d’unes dimensions que de ben segur tindran una correspondència en la historiografia. I no em remeto només als darrers dies, sinó al conjunt d’allò que hem anomenat encertadament procés i que jo no dubto que acabarà amb l’assoliment de la República catalana.

Som la nació europea que actualment ha posat en valor de forma contundent una manera d’entendre el present amb la voluntat d’un futur millor: Hem manifestat la ‘confiança en la Història‘, tot honorat a tothora el concepte ‘democràcia’ en este inici de segle marcat per una confusió tant explícita com la que fa possible que l’estat espanyol puga ser legitimat sense vacil·lar en el seu nom i reiteradament des dels seus altaveus i altres àmbits més discrets. I tot això ho hem fet i ho fem a través de l’exercici cívic de tot el país.

I ara, després d’escoltar la voluntat del President, jo no dubto que ho seguirem fent al llarg d’estos dies previs a l’assoliment del ‘nostre estat en forma de República’ i també després, quan mos dirigim a la resta del món fent palesa la nostra sobirania només com a catalans i catalanes.

Les fronteres actuals no es pensen de la mateixa manera que quan es fundà l’ONU, el 1945, ni 45 anys després. Joan Fuster ho sabia molt bé i així mos ho va transmetre quan mos oferia una perspectiva de nació radicalment humanista, interdependent i oberta a la resta del món. És per això que, reconeixement-me com un convençut fusterià, no sento que avui siga un dia marcat per la decepció, sinó més aviat pel convenciment que així es fan les coses, amb la confiaça i la convicció pròpies de les persones que no temen el futur perquè elles són llavor.

Benvinguda República.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *