Cercàvem, exploràvem, caminàvem lentament, un estiu també indulgent, de migdies encegats per la claror que ho fon tot i glorifica la set. I nosaltres seguíem pels lligallos oblidats, reinventant les mesures, pendents de cada indici, una fita, un bancal, una bassa, un corral. Teníem la certesa i ens guiàvem pel desig de reviure un temps
Anem d’aquella manera despreocupada, tant lenta, ben aferrada a les pedres dels camins fa uns dies llaurats. Fem el tomb a la conversa i el silenci esdevé precís. Avui mos han parit així i la nit no engolirà res. Si plogués de cara a l’agost, romandrien estos verdets i els arbres ho agraïrien. Les grunetes
Una parella de perdius i un conill en una soca que en sentir-nos escapa lluny, les abelles als pericons i els pericons assecant-se perquè ja som al Juliol -al Juliol, la forca al coll- i el sol empaita la lluna i la lluna espera rient, a la fresca i la serena, que algú li cante
Lo teu ull i l’altre, la teua mirada i un somriure ample o un somriure discret, i distret o tímid. Finestres obertes, cambres airejades, lletres dibuixades dels colors de la mar i la verdolaga, del sol i la lluna, d’una altra vesprada. Lo teu braç i el meu braç, braçades i parets, parets i més
Velles cadires per aprofitar, parracs mal cosits, fustes, ampolles, un fogar a terra, sabates, canyes, ferros rovellats, una pallissa, un abeurador, quatre ganivets, cordes i cordills a la barraca.
La música de la ràdio, ara que és fosc perquè és de nit, ja s’escola per la casa. Els ulls ferits de tanta son i cansament. Les mans i els peus adolorits de tant d’esforç, cerquen el jaç. Hola, Dilluns, aviat vindrem, quan surte el sol. Diu que plourà i això està bé, i això
Ací al balcó s’hi està prou bé. Corre l’aire, la nit també. Cel amb núvols i amb estrelles. Un gos lladra, un grill calla, passa un cotxe i una moto i una altra hora mal comptada. De fred no en fa, tampoc calor, se sent un gat que passeja en la foscor. No és d’hora,
Els lladrucs solitaris, les minves primaverals, la festa de tots els grills, la lluna blanca i vella, la mare de les dites. A reveure i passi-ho bé, calendari del pagès, barrets d’estiu i d’hivern.
La tristesa dels dies comptant les hores solars. Qui no sofreix per amor, qui no espera per amor, qui es lliura a la mar blava amb els peus adolorits. Si salva una esperança, si una vesprada torna i una àguila s’apropa per deixar-se acaronar.
Fa uns mesos vaig trobar una llibreta que em va fer molt feliç. Una llibreta que no sabia que existia, farcida de notes, textos, telèfons, una mica d’agenda dels meus vint anys, quan encara vivia a Sants, el meu barri, i treballava d’auxiliar d’arqueologia mentre estudiava algunes assignatures d’Història. I d’entre tots los textos, un
Mirades somrients, nocturna esperança. Cova de pensaments, núvols blancs, fugaços. Viatgers sense rumb, les vides alienes. Voluntats callades, calçades i vies. Els bitllets numerats, destins encadenats. Amistats, contactes, agendes tancades. Records i memòries, històries promíscues. Possibles semblances, mentides pietoses. Trompetes per dormir, apocalíptiques.
Han passat els anys més llargs que ara recordes de nit, quan el silenci et crida i tu prefereixes callar. A voltes dormiries o romandries llegint, quieta com una aranya o una sargantaneta a la llum del sol d’agost. I esperar per esperar allò que hagués de venir, ara la claror, el fred, la revetlla
De totes les façanes vistes, la de ca meua m’abelleix més que cap altra dels pobles de mar. Això ho fan les persianes blanques que recorren la balconada. Ma iaia dissenyà la casa bo i discutint amb l’arquitecte, que aleshores era el manobre. Si el vent bufa fort no bateguen i així s’escolten les músiques dels
Quan la nit s’adorm, les plantes creixen, l’òliba somriu, la puput calla i els gossos borden en la distància, desfent silencis o enaltint-los més. La nit és bona i potser solemne. Començar a llegir, començar a somniar o potser a vetlar. Any dos-mil divuit: La perspectiva endolceix les hores. Vint-i-u d’abril, dia assolellat i ara
Calen les imprevisibles sensacions, emocions, notes, i les imprevisibles nits. Vivim mancats de nits en blanc doblegant pàgines i hores com si es tractés d’un preludi o un temps de descompte ben lent que ens hem concedit perquè sí. Per viure, per gaudir llegint. Per creure que aviat serem lluny si vencem la son i