Oi?

Llegeixo que, finalment, Naguib Mahfuz ha mort. Entre els llibres trobo el seu Principi i fi, del 1949, que en va traduir de l’àrab Dolors Cinca a finals dels vuitanta. El millor homenatge a un escriptor, i a una traductora, és tornar sobre les seves paraules. Vet aquí un tòpic que farem bé de conservar. La novel·la comença amb una mort, i el que podria ser un delicat elogi fúnebre: […]
"Quantes vegades els dits del difunt havien tocat les cordes del llaüt, quantes vegades s’havien reunit al seu voltant tots els amics demanant una repetició, i ell repetia; com n’és de meravellós el fil tan fi que hi ha entre la música i la tristor, més fi que aquesta corda!"