Inconformisme
Finalment arreplego estones per llegir, gràcies a l’editor Pagès, El control de la paraula d’André Schiffrin, una continuació previsible, i potser necessària, del celebrat L’edició sense editors. […]
A partir d’algunes vivències concretes que reporta, Schiffrin conclou: "En comptes de dir clarament que no es publiquen els autors amb els quals no s’està d’acord, es diu que estan antiquats i ja no interessen a ningú."
Però, com afirma Schiffrin, la gràcia de l’ofici de l’editor, i la seva responsabilitat, és la de no resignar-se al conformisme dels beneficis previsibles, per més sucosos que siguin, sinó mirar d’anar sempre més enllà. I no només, ni tan sols per força prioritàriament, pel que fa als guanys econòmics. Però que ho digui ell:
"La nostra funció consisteix a anar contra la tendència dominant, ja que quan tothom està d’acord és precisament el moment de començar a qüestionar l’opinió general."
Sí, ja ho sé que aquesta candidesa de la subversió té massa fons romàntic. I encara en deu tenir més la pregunta retòrica amb què acabaré. El principi amb què ens increpa Schiffrin, no deu haver de ser només privatiu dels editors, oi?