Venim del nord, venim del sud, venim de lluny, de mar enllà,.... i ens hem retrobat a Búger, a Mallorca, a les I Jornades de Blocs i Literatura, per saber que encara som i serem,... i ha estat un plaer escoltar des de la invisibilitat, la diversitat d’accents d’una llengua amenaçada i perseguida des de fa segles i constatarque cap accent ha estat entès com altra cosa que una riquesa que es transforma en goig quan pot ser compartida, i ha estat sorprenent tenir notícia de la precisió en la percepció d’una Xesca Ensenyat realista i fabulista per part d’una gent que no l’ha coneguda mai en persona però que n’ha sabut abstreure les característiques més essencials per entremig de les línees d’un bloc que encenia i apagava focs des d’un hidroavió Canadair.
Em fa ganes comentar, potser desordenadament, algunes impressions de la manifestació per la llengua catalana a Palma el dia 25 de març de 2012
La primera és que en les més de 50.000 persones que hi assistiren no hi existia cap dubte respecte a la denominació de la llengua comuna, totes les pancartes, tots els clams, tots els cants es referiren invariablement al català,cridaven a favor del català, defensaven el català, no volien agressions contra el català,.... així clar i en català,ben lluny dels eufemismes de “la nostra llengua”, “la llengua de les illes”, “la llengua pròpia”etc.... i molt més lluny encara de la gaire bé, prehistòrica manifestació en la que en Josep Maria Llompart, micròfon en ma,cridava “català, català, català” .... i el 90 per cent dels assistents el tapaven amb els crits de“mallorquí, mallorquí, mallorquí”, fins que el pobre home per sortir-se’n d’alguna manera va improvisar “unitat, unitat, unitat”.
La meva vocació d’espectador invisible em permet, a vegades, assistir a situacions que tanmateix es produirien d’una maneradeterminadatalment com sí jo no hi fos. Una cosa semblant a allò que explicaven els docents fa anys quan deien que el sol fet d’actuar com observador d’un experiment feia que l’experiment s’alterés.
Bé, doncs el que a mi m’agrada és que l’experiment no s’alteri encara que jo hi sigui present, i això és el que he intentat quan he anat a la petita papereria del meu barri avui mateix a comprar un paquet de folis.
Cada dia feia el mateix camí per anar a la feina, cada dia passava pels mateixos carrers i a la mateixa hora, a una hora en que la major part de l’any encara era fosca resolta i a la resta hi començava a desvetllar-se el dia. Sempre corria perquè no hi havia manera de que s’aixequés amb un marge de temps raonable, corria i molts de dies acabava d’arreglar-se la vestimenta, es cordava la jaqueta, es posava la bufanda o cercava els guants a la butxaca. En el recorregut es creuava amb poca gent, amb una o dues persones treballadors de la neteja de l’ajuntament que granaven, amb un fumador impenitent que havia descobert que en aquelles hores eren les úniques en que ningú li recriminava que fumés, i, a vegades, amb matinadors que treien el gos a cagar i a pixar al carrer, també amb l’esperança, que ningú els hi recriminés.
Quan s’acosten les properes eleccions els reis i reines per un dia (o una temporadeta) que ocupen càrrecs públics com a conseqüència de que el seu partit ha aconseguit una certa quota de poder en les passades eleccions que els ha situat a ells com a dirigents de determinades institucions, sofreixen, en general, una transformació, tan increïble com la del propi Hulk, no de les seves característiques, però d’una espectacularitat en format propi que mereix ser comentada:
Ens va reunir al seu despatx amb una trucada prèvia d’aquelles que ell feia de tant en tant i en les que no admetia cap tipus de retard:
- Os espero en mi despacho dentro de 30 segundos. Va dir
I als 20 segons ja hi érem tots. Tots érem quatre. Ell ens va fer asseure al voltant de la seva taula de reunionsi cerimoniós però imperatiu va amollar:
-El plazo de 30 días que teníamos para el proyecto “X” ha quedado reducido a una semana, por lo que haced lo que os de la gana pero el viernes que viene lo quiero encima de mi mesa... terminado.
Ni per sort ni per desgracia, simplement perquè fa molts d’anys que faig feina a l’administració pública, he tingut l’oportunitat de conèixer diferents polítics que han dirigit o dirigeixen, al màxim nivell, el petit redol de l’administració on jo treballo i em sent en condicions, pel nombre de subjectes de la mostra analitzats (9), per la variabilitat de la seva procedència partidista (de 4 partits) i per la coincidència dels mateixos tics compartits per tots ells en aterrar a la nostra organització, de formular una teoria general del polític que aconsegueix accedir a (o a qui li encolomen)la gestió d’algunaparcel·la de l’administració pública, o si m’ho he de plantejar més modestament, extreure algunes característiques comunes dels polítics analitzats.
He rebut diferents correus convocant-me a una manifestació organitzada per una “Plataforma de Salvació Democràtica” que s’ha constituït a Ciutat, que pretén continuar expulsant de totes les institucions de les Balears a tots aquells presumptes corruptes de la política, impedir que tornin altres presumptes corruptes i que només quedin els que ells atorguen (o s’auto-atorguen) el grau d’honestos.
Quan al maig de 2007, el PP a Mallorca, sorprenentment, no va aconseguir majoria absoluta a cap de les institucions més representatives del país, gaire bé ningúa l’illa, dubtava que UM pactaria amb la resta de partits de l’espectre polític de les Illes, perquè l'actitud francament hostil, perseguidora i, gaire bé, anihiladora, del PP vers el seu soci de govern UM, durant els darrers temps de l’època Matas, feia preveure que seria impossible una nova aliança PP-UM, almanco en una propera legislatura.
En defensa del PP es pot dir que estaven convençuts de que obtindrien una majoria absoluta i per tant, seria del tot innecessària la seva associació amb UM, però l’excés de confiança fa cometre errors estratègics, i aquest en va ser un i de gros.
Avui ala mateixa plaça de les Veles de dimarts passat, hi ha tres al·lots a prop d’un dels bancs de fusta. A aquest banc hi han deixat damunt de la part on la gent s’hi asseu un gros aparell de música, un gran “lloro” en diríem fa uns anys. El “lloro” reprodueix insistentment una base rítmica de música rap en unaespècie de bucle repetitiu i cada un dels tres joves assumeix un paper diferent però complementari i fins i tot harmoniós.
fferrer |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 14:38h
Avui a la plaça de les Veles de Ciutat, he vist a un vellet embolcat en una manta en una cadira de rodes empesa per una dona de mitjana edat d’aspecte sud-americà, que el passejava amb molta cura pel caminoi central de la placeta.
La imatge és relativament freqüent perquè a la mateixa plaça hi ha un centre de recuperació de memòria (històrica personal, la que cada un té desada al seu cervellet) on hi acudeixen (més aviat els hi duen) persones d’edat avançada.Crec que moltes amb problemes vinculats a l’Alzheimer, que hi van per a ser atesos per personal especialitzat que intenta aturar, en lo possible, el deteriorament cognitiu del nostre disc dur de matèria gris, on ja s’han perdut carpetes d’arxius o ja no es troba el camí per accedir-hi.
Camps torna a voler amagar-se darrera els atacs a TV3
