Cada dia feia el mateix camí per anar a la feina, cada dia passava pels mateixos carrers i a la mateixa hora, a una hora en que la major part de l’any encara era fosca resolta i a la resta hi començava a desvetllar-se el dia. Sempre corria perquè no hi havia manera de que s’aixequés amb un marge de temps raonable, corria i molts de dies acabava d’arreglar-se la vestimenta, es cordava la jaqueta, es posava la bufanda o cercava els guants a la butxaca. En el recorregut es creuava amb poca gent, amb una o dues persones treballadors de la neteja de l’ajuntament que granaven, amb un fumador impenitent que havia descobert que en aquelles hores eren les úniques en que ningú li recriminava que fumés, i, a vegades, amb matinadors que treien el gos a cagar i a pixar al carrer, també amb l’esperança, que ningú els hi recriminés.
Quan s’acosten les properes eleccions els reis i reines per un dia (o una temporadeta) que ocupen càrrecs públics com a conseqüència de que el seu partit ha aconseguit una certa quota de poder en les passades eleccions que els ha situat a ells com a dirigents de determinades institucions, sofreixen, en general, una transformació, tan increïble com la del propi Hulk, no de les seves característiques, però d’una espectacularitat en format propi que mereix ser comentada:
Ens va reunir al seu despatx amb una trucada prèvia d’aquelles que ell feia de tant en tant i en les que no admetia cap tipus de retard:
- Os espero en mi despacho dentro de 30 segundos. Va dir
I als 20 segons ja hi érem tots. Tots érem quatre. Ell ens va fer asseure al voltant de la seva taula de reunionsi cerimoniós però imperatiu va amollar:
-El plazo de 30 días que teníamos para el proyecto “X” ha quedado reducido a una semana, por lo que haced lo que os de la gana pero el viernes que viene lo quiero encima de mi mesa... terminado.
Ni per sort ni per desgracia, simplement perquè fa molts d’anys que faig feina a l’administració pública, he tingut l’oportunitat de conèixer diferents polítics que han dirigit o dirigeixen, al màxim nivell, el petit redol de l’administració on jo treballo i em sent en condicions, pel nombre de subjectes de la mostra analitzats (9), per la variabilitat de la seva procedència partidista (de 4 partits) i per la coincidència dels mateixos tics compartits per tots ells en aterrar a la nostra organització, de formular una teoria general del polític que aconsegueix accedir a (o a qui li encolomen)la gestió d’algunaparcel·la de l’administració pública, o si m’ho he de plantejar més modestament, extreure algunes característiques comunes dels polítics analitzats.
He rebut diferents correus convocant-me a una manifestació organitzada per una “Plataforma de Salvació Democràtica” que s’ha constituït a Ciutat, que pretén continuar expulsant de totes les institucions de les Balears a tots aquells presumptes corruptes de la política, impedir que tornin altres presumptes corruptes i que només quedin els que ells atorguen (o s’auto-atorguen) el grau d’honestos.
Quan al maig de 2007, el PP a Mallorca, sorprenentment, no va aconseguir majoria absoluta a cap de les institucions més representatives del país, gaire bé ningúa l’illa, dubtava que UM pactaria amb la resta de partits de l’espectre polític de les Illes, perquè l'actitud francament hostil, perseguidora i, gaire bé, anihiladora, del PP vers el seu soci de govern UM, durant els darrers temps de l’època Matas, feia preveure que seria impossible una nova aliança PP-UM, almanco en una propera legislatura.
En defensa del PP es pot dir que estaven convençuts de que obtindrien una majoria absoluta i per tant, seria del tot innecessària la seva associació amb UM, però l’excés de confiança fa cometre errors estratègics, i aquest en va ser un i de gros.
Avui ala mateixa plaça de les Veles de dimarts passat, hi ha tres al·lots a prop d’un dels bancs de fusta. A aquest banc hi han deixat damunt de la part on la gent s’hi asseu un gros aparell de música, un gran “lloro” en diríem fa uns anys. El “lloro” reprodueix insistentment una base rítmica de música rap en unaespècie de bucle repetitiu i cada un dels tres joves assumeix un paper diferent però complementari i fins i tot harmoniós.
fferrer |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 14:38h
Avui a la plaça de les Veles de Ciutat, he vist a un vellet embolcat en una manta en una cadira de rodes empesa per una dona de mitjana edat d’aspecte sud-americà, que el passejava amb molta cura pel caminoi central de la placeta.
La imatge és relativament freqüent perquè a la mateixa plaça hi ha un centre de recuperació de memòria (històrica personal, la que cada un té desada al seu cervellet) on hi acudeixen (més aviat els hi duen) persones d’edat avançada.Crec que moltes amb problemes vinculats a l’Alzheimer, que hi van per a ser atesos per personal especialitzat que intenta aturar, en lo possible, el deteriorament cognitiu del nostre disc dur de matèria gris, on ja s’han perdut carpetes d’arxius o ja no es troba el camí per accedir-hi.
Caminava lentament per un dels carres més típics de la ciutat, un d’aquells que la gent anomena pel seu nom concret quan vol explicar la mescladissa de cultures entre l’Orient i l’Occident significativa del país on ara estava passant les vacances.
Aquest dona coneguda amb el sobrenom de Big Mama Thornton per les seves dimensions, més d’un metre vuitanta d’alçada i més de 100 kg. de pes, com moltes d’altres cantants negres va començar cantant gospel l’esglèsia, però aviat es va passar al blues. I ja a 1940, als catorze anys va guanyar un concurs d’aficionats, que li va significar un contracte amb la “Hot Harlem Revue” en la qual va romandre fins a 1948. Desprès va començar una carrera en solitari que a 1952 la va dur a enregistrar la versió original de la mítica “Hound Dog” de Leiber i Stoller. La podeu escoltar acompanyada per un jove Buddy Guy a la guitarra.
He llegit a blocs del nostre vilaweb algunes opinions respecte a l’ús del català a Palma, i en totes hi havia coincidència de la poca utilització de la nostra llengua comuna a la meva ciutat. Certament jo diriaque aquesta apreciació és absolutament correcta, ja que fa més de trenta-cinc anys que hi visc, i en puc donar constància de la progressiva disminució del ús social del català a tots els àmbits, disminució especialment accelerada a velocitats de mareig en els darrers temps.
Per fi havia trobat un restaurant per anar a dinar cada dia. Era un petit establiment ben a prop de la feina i ja que el temps de descans al migdia no el permetia arribar fins a casa, aquest complia el requisit d’oferir a un preu raonable un menú diari a un nivell de qualitat acceptable. Per altra banda, els cambrers i la propietària eren prou amables i això també ajudava a trobar-s’hi bé.
Camps torna a voler amagar-se darrera els atacs a TV3
