El Cau de l'Ós Bru de Taradell

De fonda tradició local i, si ens atenem a la memòria, enfonsades en l’origen dels temps, les caramelles són d’un ruralisme essencialista que tomba per terra.

Ho són tant que, a ciutat, desentona la seva parafernàlia i perfecció en formes, músiques i lletres.

Enguany, m’ha tocat viure caramelles i bastoners a les portes de l’Esglèsia de Taradell, però amb la ment desplaçada pocs quilòmetres al sud.

I és que Taradell, i que em disculpin aquells que puguin sentir-se ofesos, ja és massa gran i urbanitzada com per tenir caramellaires prou rurals per la tasca cantaire.

Com deia, poques passes al sud, els caramellaires passen el matí de diumenge rondant massos i carrers, ben acompanyats pels bastoners i, crec que, amb la canya que els dóna nom i que els serveix per assolir el preuat premi per llurs habilitats vocals.

Diumenge a la tarda, com marca la tradició, l’ermita de Sant Jaume de Viladrover acull cantaires, amics i saludats sota el paraigua de l’Aplec dels Ous, tot rememorant les festes que, amb els donatius matinals, feien els caramellaires.

Aquí, en la tradició pasqual, l’Estació de Balenyà passa la ma per la cara de la històrica vila de Taradell.

Eps! I que ningú se senti ofès, ja que, com diu la cançó, els temps encara estan canviant.

La primera part d’aquesta Setmana Santa ha suposat el debut viatger en mode quartet: Papamamanenabebè.

Viatge en cotxe i tres etapes: un cap de setmana a Iruña, un parell de dies a Sopela i una visita llampec a Tarazona per acabar, de cap i de nou, a casona.

Cels grisos els d’Euskal Herria per Setmana Santa. Prou grisos, però secs, com per poder gaudir d’una peña pamplonica com a joiosa i familiar benvinguda nafar, d’una xocolateria de lujo al cor de la ciutat rojilla, d’uns pintxos de disseny en un local d’avantguarda i, last but not least, del monumental parc infantil de l’antiga Estació d’Autobusos: un temple per la quitxalla menuda al centre mateix de la capital de terres germanes.

I és que viatjar a casa d’amistats et permet viure el país amb ulls locals. Els ulls que s’emporten la filla a beneir la palma a la catedral iruñitarra, mentres tu et prepares i baixes a retrobar-te la menuda en una terrassa d’una bellissima plaça de la capital navarra.

En acabar el passeig per Iruña, el GPS ens guia a les vores del Cantàbric.

Sopela és una ciutat de poc més de 10.000 habitants, si no m’erro, que viu a redós de la industria de Biskaia i del turisme de surf i platja tan propi d’aquestes mars braves del nord peninsular.

A dues parades de metro de Sopela, Plentzia és una joia que respira pur romanticisme en aquesta època de l’any: casals que semblen abandonats es miren les barques de pesca que esperen pacients el moment de fer-se a la mar.

Diuen que Plentzia va créixer per l’empenta lúdica de les classes privilegiades de Bilbo i, certament, algunes edificacions encaren serven un bocinet dels temps de champagne , joies i burgesia bohemia.

Plentzia té un parc infantil esplèndid a Plaza de Armas. Una instal·lació imprescindible quan es viatja amb un terremoto vital per companyia.

I és que els jolastokias, els parcs infantils, són la principal atracció turística per la quitxalla i el de Plentzia n’és un de tan bell com qualsevol dels txikia sopela de la ciutat on fem nit a resguard d’una familia del país.

Acabades les visites a les amistats del nord, cosins a banda, prenem manta i carretera fins a Tarazona, una aturadeta en terra mañica que ens ajuda a fer més passatger el retorn a la llar estimada.

És un alto a la ciutat de tres il·lustres turiasonensos: en Paco Martinez Soria -referent còmic de l’Espanya interior, la bella vedette Raquel Meler i el no menys respectable Gabriel Cisneros, entre més.

Ciutat d’esglèsies i convents, convents i monestirs, monestirs i … parcs infantils.

A redos del Monestir de San Francisco, als peus del nevat Moncayo, descobrim un nou temple de la quitxalla, amb tots els elements de risc que la menuda demana.

L’esgotament ens fa passar un vespre per oblidar, el primer del viatge, però un bon hotel ajuda a passar al mal tràngol mitjançant el descans sobre matalassos de somni.

Esmorzar calmosament, ritual de sortida, quatre horetes ens separen de Barcelona. N’esmerzem 6, envoltats d’alto ebrenses fins a Fraga.

Ells van a omplir la Costa Daurada. Nosaltres, tot passant Calaf i el Bruc, a la llar, dolça llar on cloem el primer viatge a quatre. Tota una fita, llargament desitjada i assolida amb excel·lència més que notable.

La seva aclamació va ser repetida per tots els xicots

Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov

Entrant a Setmana Santa, acabo una lectura que, arribada per Reis, vaig iniciar fa cosa de quinze dies.

Molt s’ha parlat de l’edició del darrer gran treball d’en Fiodor que, el Club Editor, va oferir-nos a la dècada dels 60.

Joan Sales ens trasllada tota la força del genial novel·lista rus amb tan de nivell que hom acaba vivint la història dels Karamàzov en pròpia pell.

Novel·la psicològica, detectivesca, socialista o antisistema, si es vol, el relat és el cant coral de tots els rostres que Dostoievski porta dins.

Tot i cadascun dels personatges de l’obra són Fiodor Dostoievski. De fet, els germans Karamàzov és la millor autobiografia del seu autor.

Geni? Boig? Potser tot a l’hora! Com tu, com jo, com tothom.

Llegint les informacions sobre l’accident del vol Barcelona – Dusseldorf d’ara fa uns dies, descobrim la vigència d’aquesta peça d’orfebreria fina. L’assassi, com sempre, el construeixen els mitjans. Un segle llarg després de Dostoievski, el món potser ha evolucionat, però nosaltres som el matrix garbuix de contradiccions.

Au doncs, ha llegir i aprendre sobre nosaltres, com a individus complexes i polièdrics.

França es fa la pregunta pertinent: http://t.co/n2G7o27HTV o pq generem ‘terroristes’ a Occident?

http://twitter.com/GladysDelEstal/status/576002385199390720

Començo aquest apunt amb una piulada que vaig fer en conèixer la identitat dels atacants de la seu de Charlie Hebdo.

En aquell cas, la mainada era de banlieu i sense opcions d’ascens en l’escala social d’un món on ésser al capdamunt, és l’èxit total. Aquest cop ha estat algú que, per aconseguir l’èxit total, ha hagut d’abandonar llur essència humana.

Ho faig després que les filtracions d’un militar a la premsa nord-americana portin al Fiscal de Marsella a assegurar que un jove de vint-i-vuit anys és el botxí del passatge a Düsseldorf.

Ara que els mitjans, com afamats voltors, es llançaran sobre el cos encara calent del jove copilot alemany i la seva família, se’m fa més visible que mai la imatge dels tres nanos que escoltaven rap, portaven gorra de gairell i seduïen – patriarcat televisiu mana – les mosses del seu barri obrer. Tot això fins que, com aquell sagal anglès que també sortí als diaris, va trobar un sentit a la vida: el sentit d’esdevenir famós per morir matant.

El cas de l’avió sinistrat als Alps, fins que no es demostri el contrari, s’allunya dels altres casos suara esmentats. No és, ara com ara, un acte de terrorisme a l’ús mediàtic. Però les bases si que són les mateixes: els seus protagonistes són veïns nostres, són d’una generació que ha viscut sota règims democràtics i en societats on hi ha de tot a l’abast de la mà, però sense felicitat que els ompli l’ànima.

I és que, aquesta ”pacífica’ abundància no els ha fet pas feliços. Ans al contrari, com el vell lema de la fracció més canalla de l’Exèrcit espanyol, els ha convertit en novios de la muerte.

El terror som nosaltres

Què estem fent malament, com a societat, per a generar jovent suïcida?

La pregunta se’m formula amb l’angoixa de no saber qui serà el proper occidental en generar el caos i sembrar morts gratuïtament.

Cal reflexionar sobre les bases socials en que se sustenta la nostra manera de viure. Potser val la pena aturar-nos un instant i pensar si tanta pressió competitiva és sana.

¿No valdria la pena desarmar-nos de la cursa individualísticament perfeccionista i prendre el camí de la fraternal i desinteressada col·laboració?

Deien que la religió era l’opi del poble, però hem estat incapaços d’armar un sistema de valors alternatius a l’existència d’un o més déus.

Oi més quan, més enllà dels botxins, hi ha un nombrós cor de hienes digitals que fan apologia del crim o se’ls en foten els difunts, si llur mort els treu el seu programa preferit de la graella.

Estem malalts. Estem corcats. Cal tenir-ho present i començar la feina de frenar la sagnia mental dels nostres joves, dels nostres ni-nis (ni esperit ni cervell). Si no ho fem ara, el seu nihilisme acabarà amb tots nosaltres.

Començaré per confesar que, dins la producció d’en Lluís Llach, l’Estaca no és la cançó que més em crida. La seva carrega llibertària me la fa propera, però jo sóc més de ‘tenir sort’, que voleu que us digui.

Ara bé, un tema que comença amb algú que s’escolta un avi, val sempre la pena. Oi més ara, que els avis són carn de residència i tothom vol aprendre dels joves.

Dit això, tot això que segueix ve a tomb de l’atemptat de fa uns dies a Tunis. Un nou acte de guerra entre elits que colpeja poble innocent.

Arrel d’aquesta acció, un vell company de carrera publicava al seu facebook, un emocionant video de l’himne de la primavera de fa uns anyets en aquell país.

Dima dima, com la polonesa mury són dues de les versions més conegudes de L’Estaca, aquella cançó del 1968 que, passats els anys, s’ha socialitzat i ha esdevingut himne de les llibertats.

Seguint el fil llançat pel Roger, he aprofitat les estones calmes del cap de setmana per sondejar les versions de l’Estaca que hom pot trobar al spotify.

El resultat han estat 58 estaques, tot descontant aquelles vegades que la cançó original apareix planxada en d’altres discos del xicot de Verges i avi de Porrera.

En falten, pel capbaix quatre: la versió que Jean Michel Jarre va tocar a Gdansk, la versió d’en Vasilis Papakonstantinu en grec, una versió en japonès que citen per Internet i la íntima versió d’en Yacine Belahcene, ánima catalano-amazic dels Cheb Baloski.

Gaudiu doncs de les 58 estaques i trieu aquella que us resulti més bonica, més significativa o més irreverent.

58 estaques: 1968-2015

Començo a escriure en vigilies d’un divendres especial. Demà un eclipsi de sol anunciarà l’inici de la primavera.

La lluna, desapareguda durant tota la nit, es farà visible tot enfosquint Febus. Diuen que la magia serà absoluta en algunes illes del nord de l’Atlàntic i que, a casa nostra, es viura de resquitllentes.

Demà serà divendres. Bé…avui, que es quan aquest escrit improvisat veu la llum.

Un divendres d’enveja envers els andalusos. Ells si que voten en primavera. Nosaltres, si el guió Mas-Junqueras es manté, haurem d’esperar a la tardor. Jo, si fos andalús, votaria el Podemos de la Teresa, amb l’esperança que, un pacte amb la Izquierda Unida del califa i en Maillo fasi d’Andalusia l’inici del tomb a les espanyes.

Però sóc català i, per tant, hauré d’esperar mig any per decidir-me a fer l’interminable via crucis del vot per correu. Esperem que el senderi s’imposi i que m’engresquin amb una bona proposta per delegar una ínfima part de la meva vida política en uns representants que s’ho valguin. Ara com ara, el Parlament se m’ha allunyat molt i més per obra i gràcia de la Justicia.

Però la política de debò, la vaig viure entre dilluns i dimecres d’aquesta setmana. La real politik dels pares compromesos és la loteria de les places en centres escolars. Oi més quan es permeten juguesques com les de les ‘intoleràncies alimentàries’ amb data de caducitat o els punts afegits per ser ex-alumne del centre. Quien se mueva no sale en la foto ens diuen els espavilats.

Però bé, avui és el divendres previ a la morfina del poble. Barça-Madrid i tot ja és bell i aclarit.

Per sort demà, primer dissabte de primavera, poesia i diversitat es donen la má per a seguir somniant un mòn milllor.

Avui hauria de parlar de L’Ortiga de Can Mumany, damunt Sant Cugat. Però, per a fer-ho com Déu mana, necessitaria un temps que se m’escola com granets de menuda sorra entre els dits.

Els 7 de L’Ortiga cugatenca porten sis anyets, recuperant la capçalera d’aquesta vall collcerolenca. Sis anys de neopagesia ecològica que, un cop adquirida la finca per l’Ajuntament vallesà, esdevé veritable projecte mediambiental, paisatgístic i d’integració social.

A nosaltres, a través de l’hortacasa.cat ens n’arriba la producció.

Diumenge, ahir, vam anar a la calçotada anual de la cooperativa. Vam anar-hi i vam conéixer la realitat d’un col·lectiu il·lusionat amb el seu present de rella i samarreta xopa. Il·lusionats i expectants davant d’un futur que, com la llavor tot just plantada, és incert i necessitat de feina, mans i inversions.

Suant sota els llençols
la febre que m’amara.

Així hauria de ser jo
… hores d’ara.

La feina, la filla malalta.
M’atrapen les excuses
i el cos se n’exclama.

On és la lluna plena.
On viu el sol matiner.

Rodejat de fal·laces mentides
admiro les formigues
que’m burxen les oïdes,
que’s remouen per tot el cos.

Demà, serà millor.

No sóc melòman, però m’enamora la música i em deixo seduir per una bona lletra, sobretot si té rerefons social o respira la sublim ironia del múltiple significat.

Pel quë fa al so, sóc totalment eclèctic i incapaç de casar-me amb un sol estil musical. Tinc dies més punkies, més heavies, més progressius i, fins i tot, jazzístics  bluserus, flamenquitos, hip-hoperos o… Massa dispers per encabir-me en un paràgraf.

Sóc tafaner de mena i m’agrada el safareig d’allò que escolto. Oi més quan, mancat de melomania, passo dels concerts a l’engrós i sóc més d’aplecs musicals de grups de barriada i aprenents de músic que, en l’esdevenir, poden guanyar fama… o no.

En aquest sentit sempre he anat molt per lliure i he fet poc cas a les modes i les grans estrelles del rock.

Ahir però se’m va cloure un portal de coneixement musical. Ahir se’m va fondre la flama dels tarda tardà i no et deixis enredarr. Rock en estat pur, anecdotari immens de l’star system narrat per un esperit inconfussible i de tarannà que, als oients, sense feia proper.

Amb en Jordi Tardà, fins i tot un ésser com jo, es feia un xic melòman. Gràcies a ell, penetrava en les intimitats i les rareses d’aquells que, fora del programa d’en Tardà, eren purs productes de la industria discogràfica.

Qui, sinó en Tardà, podia escriure això sobre els Stones? Qui sinó ell et podia sorprendre amb una gravació inèdita d’en Bruce Dickinson o disseccionar-te un Gary Moore amb solvència i mestria?

Massa tardes de Tardà com per no ser trist per la mala nova i restar convençut que ens han quedat moltes anècdotes per conèixer i massa tardes de bon rock al costat per a viure.

I és que, com deia un alumne aventatjat del mestre a través del facebook, en Tardà va ser el nostre canal bàsic d’informació musical abans que Internet li fes la competència.

Jordi, et trobarem a faltar. Paraula d’stone!

L’europeisme, de fondes arrels culturals, sempre m’ha semblat d’un desfermat snobisme burgès.

I és que les seves arrels sempre es fixen en l’alta cultura d’un continent pagat d’ell mateix, però farcit de sobrepujats egocentrismes estatals, empresarials i personals, si m’apures.

Els estats, aquest invent industrial que va substituir els antics reialmes, segueixen batallen pels seus interessos en el si d’un monstruós conglomerat institucional que es diu europeu, però el funcionament del qual respon més a  pressions interessades de qui remena diner que no pas a les necessitats comunes de la gent de peu pla.

Només cal passejar pel barri europeu de Brussel·les per veure que Europa és dels grups de pressió i que el dia a dia de la direcció continental és a les antípodes de les quotidianitats de les persones que vivim dins d’aquest mal-anomenat vell continent. O és que el continent europeu és més antic que els altres? Potser nosaltres som l’autèntica pangea i la resta parracs de terra navegant a la deriva?

Aquestes reflexions venen a tomb d’un parell d’informacions d’aquesta setmana:

La primera és l’arribada de Pegida a Catalunya, essencialmisme desbocat, el retorn de la caça de bruixes contra veïnes i veïns del continent, sota l’excusa d’un terrorisme global engreixat en les clavegueres de la diplomàcia internacional pels mateixos grups de pressió que alimenten aquesta Unió Europea feta des de dalt, des de les mateixes elits que l’alimenten culturalment des de fa segles.

La segona és el cicle de conferències que el Born Centre Cultural va iniciar aquesta setmana picant l’ullet a aquesta Alta Cultura Europea amb un títol que veu directament d’un d’aquests cosmopolites que, beneurats som els seus lectors, il·lumina la nostra Europa Unida al mateix nivell que els prohoms que serveixen d’excusa per reflexionar sobre la Catalunya actual i els seus reptes de present.

Europa ha de renéixer des de baix, abandonar el seu elitisme i construir-se a peu de carrer. D’altra manera, el discurs dels seus dirigents només servirà per atiar la por al diferent i, per aquesta via, alimentar la putrefacta Europa de pegides, plataformes i el més barroer dels sentiments nacionals: aquell que es creu ‘elegit’ d’entre els pobles de la terra com el millor i més excels de tots.

‘Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Crec que la maduració de les persones deu arribar quan comencem a empassar-nos bocinets de conviccions inamovibles i fermes i a fer accions que haviem dit que mai dels mais faríem.

Això, quan un hom arriba a la paternitat, esdevé tan dogmàtic com aquells principis que, en inexperta solitud, hom defenia amb mots punxeguts i sentències d’una rotunditat majúscula.

La meva filla mai veurà pel•lícules de princeses!

PAM!

Aquí la tenim davant per davant de la Blancaneus, la Sireneta o la més moderna Princesa Sofia.

I què bonica que està, ballant la cançó dels enanitus!

La meva filla mai anirà al parc a l’hivern, que es constiparà.

PAM!

Aquí la tens gronxant-se alegrament o baixant pel tobogan de deu mil maneres diferents i a quina més arriscada.

La meva filla no entrarà mai al llit dels pares.

PAM!

Més d’un any dormint al llit dels pares i ara en llit d’adolescent i, si es troba malament, amb el pare per companyia. Això sí, en un llit d’iguals dimensions que fa que allò esdevingui una plaça de braus.

La meva filla només prendrà remeis naturals!

PAM!

D’apiretal a dalzy i de dalzy a apiretal quan la febre la deixa més moixa que l’herba seca del prat.

Segueixo?

No cal, no?

I no entrem en el capítol d’activitats que mai deixaràs de fer: castells o muntanya en cap de setmana, entrenaments, …

I és que ja ho deia el gran Fuster:

‘Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Aquest apunt és un esbos primerenc d’un aplec de notes que em ballen per dins des de l’instant que vaig fer la troballa d’un llapis de memòria perdut en el passat..

De memòria atrotinada i gairebé inservible que es connecta i es desconnecta del PC.

És aprofitant els instants de connexió quan passo la informació a una altra memòria més moderna, més dura i molt més gestionable.

Imatges i documents d’un bell viatge a l’Equador, restes desmontades d’un vell web amb voluntat de grandesa, un setmanari complert del 2008 amb horaris d’una rigidesa conventual. I, per damunt de tot, Aquell document que recull el quilometratge fet i les sensacions viscudes en un any d’entrenaments i camins que m’havien de validar per assolir un somni recurrent: veure el forat fumejant del cim del Cotopaxi.

No desvetllaré cap misteri del possible futur relat si dic que, tot i superar els 5000 metres d’alçada, el sol ens va sorprendre massa avall i encara somnio en aquell cràter llunyà que m’és tan verge com abans.

Conjuntament amb aquest document, un altre ajudará a bastir el singular relat que m’està creixent per dintre: és el menú d’una dieta que, a finals d’aquell any, em va afinar 10 quilos de carrosseria.

Ara em falta trobar el full d’entrenaments i camins del 2009, l’any del motor potent en carrosseria fina, l’any del cos esbelt i fibrat que em va portar a fites impossibles d’imaginar anys enrere i que va acabar seduint a la mare dels meus fills.

Amb les malles negres a les cames i un cos que encara conserva algunes restes d’aquells anys, el cap es planteja escriure un relat sobre preparació i gaudi dels cims, dels camins i de les marxes que ajuden a conèixer-se un mateix i a oferir-se feliçment als altres.

Al capdamunt de Montornès del Vallès hi ha un privilegiat mirador del nevat Montseny i el verdorenc Obac, elevats en l’horitzó d’una plana farcida de pobles, poligons i cases.

En aquest indret, porta de la Serralada del Litoral, els riures dels nens es barregen amb exclamacions de sorpresa en descobrir noves bestioles.

Can Sala és restaurant, beneït restaurant farcit de raconades maravelloses i calmoses on fer un mos sense patir per la quitxalla trapella.

Però, més enllà de la cuina, els salons i les vistes, el què fa de Can Sala un lloc especial és la granja farcida d’animals i la possibilitat de muntar en dòcils ponis i veloços carruatges.

Un diumenge de desconnexió total, fins i tot de la quitxalla que t’acompanya. Al carrer, per l’atracció d’un bestiar ben cuidat i polit; a l’interior, per la soledat d’un menjador que els permet corre i jugar mentre els pares mengen.

De retorn a casa, el cotxe és confortable abrigall d’una mainada feliç i esgotada que deixa pad franc a la conversa escàpola que, en la paternitat, és destinada a no finir mai.

Com un bacallà,
penjat en un enreixat
damunt d’un penya-segat
al nord d’Irlanda.

Així em sento jo.
Així em trobo
en aquestes hores
fosques d’íntima vida.

La menuda, malda per dormir
alienant-se dels batecs d’un món
enrabiat per tramuntanes intenses.

De tant en tant, se m’abraça en somnis.
De tant en tant, el soroll s’atura.
De tant en tant, la Casa es muda
i sembla que hagi de sortir volant.

I és que Lesseps
no és només cruïlla d’arcans
camins. Lesseps és l’esclat obscè
dels amors de la plana i la muntanya,
de la mediterrània i el Puig de l’Àliga,
de la vida i de la mort.

Misteri i rauxa eterns
que’l tou asfalt no pot
enclaustrar.

Al cim de la Casa Claudi Alsina
25 de gener de 2015. 4.00 a.m.

Ja està. Ja s’ha acabat. Una nova lectura saborejada en els privilegiats trajectes suburbans que em porten de la vila a la feina i de lja fena a la vila.

Ser un nouvingut a Lesseps et permet descobrir, en veu transcrita, com es va refer una plaça, cruïlla de camins, que torna a reformar-se polèmicament, tot enterrant al desota les il·lusions d’una linea, la 9, ben maleïda.

Revoltes és un passeig per mil espais d’un nou punt que es va construïnt sobre les runes i les deixalles d’un món, l’actual, en descomposició.

El llibre, el diàleg entre la Itziar i el Iago, dóna voltes i revoltes que van trenant les cordes que, estirant els uns per aquí i els altres per allà, fan trontolla l’estaca  que un poeta ens va mostrar.

Revoltes és saviesa, experiències, humilitat i sentit comú. Revoltes fa més preguntes que respostes, però apunta les bases d’un postcapitalisme que, havent de ser global, només pot ser la resultant d’acords, ajuda i suport mutu en la proximitat.

Revoltes ho escaneja tot, desde les arrels socials i familiars dels dos xerraires fins llurs apostes de futur, passant pels seus èxits i fracassos.

Se’m fa dificil recomanar-lo, car qui està d’acord amb tu, et reforça els arguments, però no et miralla en el teu oposat intel·lectual. Això si, es tracta d’un bon i fonamentat aprenentatge que dificilment hagues vist la llum sense l’existència d’editors amb valors i ganes d’obrir debat sobre el món on vivim i el demà que ens espera si tots hi posem el coll amb intel·ligent i valenta paciència.