Diuen que l’enemic d’Europa, de la Unió Europea com a conglomerat organitzatiu, són els partits d’extrema-dreta, entesos com aquells que defensen la supremacia absoluta del que consideren propi enfront de la diversitat integradora que, com més va bé, més representa l’Europa dels carrers.
No qüestiono pas que aquests partits siguin enemics declarats de l’Europa comunitària, però crec que focalitzar l’atenció en aquests grups és l’efecte d’ilusionista que fan els veritables prestidigitadors per amagar el truc que encalla el vaixell europeu des de llur original llavor.
I és que els enemics reals de la Unió Europea són els vells Estats-Nació. Els vells Estat-Nació que conserven llur sobirnaria vuitcentista, malgrat la lògica que ens indica que bona part d’aquesta sobirania seria més eficaç, eficient i econòmica si es concentres a Europa, per un costat, i es distribuis en unitats menors i més operatives per l’altra.
En aquest sentit, els grans enemics d’Europa són els cinc grans conglomerats nacionals que lluiten políticament i diplomàtica per les poltrones comunitàries, alhora que fan de ‘pinxos’ per a què els Estats més menuts els donin suport incondicional en els afers que els venen en gana.
Alemanya, Espanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya usen la Unió Europea en benefici de llurs mercats i empreses, i actuen com a veritables ludòpates en detriment dels interessos europeus.
Per què aquests Estats disposen d’exèrcits nacionals si, en l’escaquer bèlic actual, no té cap mena de sentit la duplicitat d’organitzacions militars que això comporta? Oi més, quan les polítiques de seguretat europees són comunes?
El mateix passa amb les forces de seguretat, amb les polítiques mediambientals a l’engrós (a la menuda haurien de ser descentralitzades, potser) o amb qualsevol altra geopolítica on aquests suposats “grans” Estats són secundaris còmics davant d’Estats com Rúsia, els Estats Units o la Xina. Si fins i tot Europa és petita, sinó és capaç de moure’s amb la flexibilitat que els Estats – Nació li neguen!
Deixo anotat el tema, sense penetrar-hi gaire, car aquest apunt és un esbós reflexiu sorgit d’una avinent lectura.
Una lectura que, a més a més, dóna desapasionada, nacionalistament parlant, validesa internacional a les aspiracions estatalistes catalanes.
Europa, per sobreviure, demana d’Estats més propers als ciutadans, com Dinamarca, Bèlgica, Holanda o Catalunya, i d’una confederació que jugui en nom de tots aquests Estats en l’escaquer geopolític mundial….
Ahir va acabar la temporada del quarantacinquè aniversari de Castellers de Barcelona. Una temporada històrica pels quatre costats. I ho dic, de lluny però amb coneixement de causa.
Una temporada on la mort s’ha fet tan present com el més flagrant dels abusos de poder: aquell que, durant massa dies, ens va robar un casteller implicat i modest com pocs.
I, malgrat tot, la colla se n’ha sortit amb suficiència i garanties. Algú dubta, hores d’ara, que Barcelona sigui colla de 9? Algú pot questionar els 9 de 8 descarregats i el més que sobradament esplendorós intent de 4 de 9 ‘conill’?
Per a mi, aquesta tardor serà tan o més recordada que aquell estiu del 2000. Els primers ‘gamma extra’ capitalins són a la mateixa carpeta interior que aquell 3 de 7 al cim del Puigmal.
L’assaig del divendres previ a Vilafranca el vaig viure davant la incubadora del meu fill recent nascut amb distrès pulmonar.
El 9 de 8 a ‘la plaça més castellera’, el vaig viure per twitter, encara a l’hospital, encara il·lusionat, encara patint, encara … una immensa alegria en la vall del patiment de viure el menut en una incubadora de neonats.
Canalla valenta fent castells, amb un sonriure als llavis.
Canalla valenta, a neonats, lluitant per consolidar la precaria vida postpart.
Sant Martí. 16 de novembre de 2014. Barcelona viu una jornada històrica. De nou, el 9 de 8. El 4 de 9 és, segons el món casteller, un dels millors intents que mai s’han fet. Hem estat tan a prop! És dur que et retirin la mel quan ja és als llavis. Sabor de 3 de 8 aixecat per sota.
Però la colla és tan gran que, després de caure d’un immens castell, acaba una actuació amb dos folres de 9!
De casa estant, amb l’Alex joiosament adormit damunt del pit i l’Eva a frec del pare, anem actualitzant les piulades d’una actuació que, per mi, és com aquella del Puigmal; un desig malauradament inabastable, un instant d’història vital i compartida amb la dona i la colla que em tenen encisat.
Una aturada en un camí, el dels vermells capitalins, que només pot portar a la ‘temporada total’, a la vaga eterna de folres i als castells descomunals.
Gràcies per fer-me gaudir d’una temporada immensa.
Ara que ja han passat uns dies del 9N i hem viscut l’esperpèntic espectacle tàctic dels polítics de torn, vull posar l’accent en un col·lectiu que, elecció rere elecció, acaba essent apropiat per aquells que en demanen el màxim respecte.
Com no pot ser d’altra manera, em refereixo a la gent que no vota o, en el cas que ens ocupa, no participa en el procés participatiu organitzat.
Des que vaig ser pacient alumne del professor Font, de qui, per cert, en desconeixia tota evolució acadèmica posterior als temps en què feia d’escuder del professor Pallarés, em miro l’abstenció amb un respecte absolut i manifest.
En aquella pràctica i didàctica formació, vam analitzar les motivacions del vot i la complexa espina de peix de causes que porten a una persona a votar una o altra opció, així com a no participar en comteses electorals i manifestacions que, com la de diumenge, s’hi assemblen força.
El camí és prou complexe com per alegrament apropiar-se d’un món molt més divers que la de les persones que exerceixen el dret a sufragi.
Dit això, vàlid per a qualsevol sistema de participació el mecanisme del qual és introduir un sobre, amb papereta inclosa … o no, dins d’una urna, passem a analitzar, de manera menys teòrica, però no pas menys seriosa, el que se m’ha vingut la oportunitat d’anomenar la dissidència de la desobediència.
I és que l’acte públic de diumenge, va ser un massiu acte de desobediència a la voluntat del govern espanyol i el règim instaurat l’any 1978.
Un acte de desobediència orgànica – l’impuls de la Generalitat i del Parlament de Catalunya permet emprar aquest adjectiu – provocat per les prohibicions, de dubtosa legalitat jurídica i de plena i innegable voluntat política, engegades des del suara esmentat govern espanyol i la resta de forces que han viscut i encara viuen dels rèdits d’aquest sistema en crisi.
Parlem dels dissidents?
Si?
Doncs comencem per l’activisme compromès: Aquell que, a través dels mitjans digitals fa present i avinent l’abstenció conscient de tots aquells que, implicats en la lluita social a peu de carrer, han percebut el 9N com una eina d’estrategia política de Convergència i Unió per a salvar la dificil situació demoscòpica que n’indica una patacada electoral sense paliatius i, per tant, la pèrdua d’un poder que durant trenta anys llargs ha detentat, gairebé, en exclusiva.
La opció, hi estiguem d’acord o no, és tan vàlida com la dels desobedients participatius que no han valorat aquesta possibilitat, però dificilment pot ser capitalitzada pels partits i associacions favorables al manteniment del Regim del 78 i llur interpretació legislativa.
Seguidament podem incloure als constrenyits per la consulta, és a dir, aquella gent que s’ha vist afectada pel fet que, les repetides prohibicions i amenaces al que, irònicament, podriem anomenar l’increïble referendum menguant, ha derivat en un número molt inferior de punts de participació, una organització líquida i difusa, i unes garanties democràtiques tocades per la campanya de la por engegada pels contraris a la independència de Catalunya, i la manca d’un debat plural i divers entre totes les opcions en dansa.
Essent primoridal, en el darrer cas, el dessistiment de les opcions contràries a la independència per damunt de la tasca de radicalitat democràtica d’unes associacions i partits independentistes que, en lloc de tirar pel dret, és pleguen a fer un procés participatiu i no vinculant que, des del punt de vista de l’independentisme miltant, només difereix en el temps l’inevitable creació d’una nova eina de gestió dels problemes de la ciutadania, és a dir, un Estat.
No oblidem que, en la independència de Catalunya, no parlem d’essencialismes identitaris i nacionalismes tradicionalistes, sinó del fet innegable que l’Estat espanyol no funciona adequadament, que s’han fet molts intents per a què pugui atendre les necessitats ciutadanes i que, un cop menystinguts tots els intents de reformar-lo i adequar-lo al segle XXI, s’obta per la sortida final de crear un nou Estat des de zero.
Una nova eina de gestió que respongui a la modernitat líquida on vivim, i que pugui obtar per no reproduir aquelles polítiques i formules organitzatives que no responen al present, sinó a una tradició estatal que, hores d’ara, té més de democràcia orgànica franquista que no pas de democràcia social oberta.
I acabem amb l’anònima pluralitat d’abstencionistes que han escollit llurs vides privades com a camí únic per assolir llur felicitat personal, sense obviar és clar tota aquella gent, els problemes vitals dels quals, n’impedeixen l’exercici de llurs drets polítics fonamentals.
En aquest sentit, un apunt personal: Jo vaig ser apunt de no participar per motius personals que ara no venen al cas, però això no m’hagués definit en aquest xoc de voluntats polítiques.
Però no som pas al final de la història. I és que, dins de la dissidència de la desobediència, encara hi ha un altre col·lectiu rellevant: el dels 70.000 individus que, per múltiples i diverses raons, vam obtar per incloure’ns dins del col·lectiu d’altres aportacions amb paperetes més o menys escatològiques o de contingut ideològic manifest com ara paperetes del Referendum Anticapitalista o vots de marcat caràcter autogestionari per al #NoSi.
Vot, aquest darrer, que, en el meu cas, és fruit de la idea que el procés participatiu, per llur caràcter no vinculant, anava més de desobediència que no pas d’independència i, per tant, permetia que els principis ideològics suressin per damunt dels possibilismes electorals i de gestió.
Vots que, en unes eleccions al Parlament de Catalunya, podrien anar, com en el meu cas, a llistes alternatives favorables a una nova eina de gestió per al país, però demanant-ne un marcat accent social, un marcat respecte als debilitzats per un sistema econòmic curtplacista i endimoniat.
Hem permeteu acabar amb un xic d’humor científic?
Després de sentir les declaracions, imputacions i raons publicades durant aquesta setmana, he arribat a la conclusió que els catalans hem passat a la història de la ciència.
El procésparticipatiu del passat 9 de novembre va ser la primera consulta quàntica de la història de la humanitat, ja que, al igual que, en la cat paradox, la consulta es va fer i no es va fer a la vegada.
Dibuix de Hardin sobre el per què de tot plegat Font: Ignasi Llorente: A la Recerca del Benestar
Per aquelles casualitats de la vida, darrerament he tingut la oportunitat d’endinsar-me per les prestatgeries de la Biblioteca Joan Fuster de Gràcia.
Emmenudit per tanta cultura, salto de lleixa en lleixa, m’enfilo als llibres que esperen pacients l’arribada d’un lletraferit que se’ls emporti a casa i en badi les fulles amb l’amor reverencial del trobador cortès.
Penetrar en les seves lletres provoca el vertigen de la història de l’Univers sencer contada en quate pàgines i un seguit d’acurades reflexions sobre els instints més primaris, els sentiments més alçats i les raons més fonamentades de la persona humana, del Sapiens que martelleja l’obra per a construir una casa – el món – on l’Estat és, com indica el títol d’aquest apunt, una eina útil al servei dels ciutadans, una eina de dimensions humanes, un instrument allunyat d’ideologies emocionals i posat a l’abast d’aquells que el van construint amb el seu quefer diari.
Al segle XXI no valen ja els Estats-Nació nascuts fa dos segles, no tenen cabuda en un món de fronteres diluïdes on llur existència només provoca els malsons d’una valla que provoca dolor i patiment entre les ments més avançades dels Estats d’origen.
Ara, que som en plena tempesta de contradiccions manifestes entre polítics maldestres que barregen nacionalisme i independència, és l’hora de raonaments valents, per llur senzillesa.
Raonaments com els que proposa l’Ignasi. Tornar les propostes a llur mesura, escatir entre el nacionalisme sentimental i l’independentisme racional i conformador d’una nova eina sorgida de la percepció que l’actual està rovellada i segrestada per unes elits que ho tenen tot atado y bien atado, com digué el vell dictador.
La (r)evolució del segle XXI va de diluir fronteres i aprimar Estats-Nació a llaor del benestar i la llibertat de les persones que viuen en aquest remenut planeta perdut en la immensitat d’un Univers per descobrir.
I la proposta independentista catalana, en el fons, beu directament d’aquesta noble finalitat de l’esdevenir de la humanitat – si és que aital esdevenir existeix, és clar -, una finalitat arrelada en el passat llibertari i cooperativista d’un país petitburgès, d’una terra de classes mitjanes, de remenuts propietaris del no-res, d’una gent que respon al perfil gimnasta definit magistralment per James C. Scott, tot i la batalla que la lectura combinada d’ambdós pagesos pot produir entorn de les xifres i les matemàtiques com a instrument vàlid de gestió de la realitat que es fixa el benestar i les llibertats com a meta.
El passat cap de setmana, 12 d’octubre, dia del Pilar, el món casteller, sobretot el de camisa vermella, va estar d’enhorabona.
I és que, en la Diada de Santa Teresa, la colla més antiga del panormana casteller actual va recuperar la fita històrica de carregar, com aquell 23 de novembre de 1969, el pilar de 7 amb folre.
Ells, els Nens més vells de la castellística actual, van ser els primers en coronar-lo al segle XX, tot recuperant una mítica construcció que, en aquells moments, només estava documentada al 1835 a Valls.
El diumenge 12 d’octubre de 2014 doncs es va fer justicia històrica a la Plaça Vella de la capital del Penedès més entranyable.
Dolços llaços històrics que, de ben segur, van despertar un murri somriure en els llavis del bonàs de l’Emili Miró, emigrant vendrellenc, gran casteller i vital ànima perduda en les gernacions barcelonines i terrassenques que el van rebre per a dinamitzar, agermanadament, una tradició tan màgica que permet instants tan sublims com aquest doble pilar de regust vermell i de sabor mariner i celestial.
Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades
A la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia Alella, 10 de gener de 1859
Barcelona, 13 d’octubre de 1909
“Infrinjan cada día alguna ley trivial que no tiene sentido, aunque solo sea cruzar la calle en rojo. Utilicen su propia mente y decidan si la ley es justa o razonable. De este modo, se mantendrán en forma, y cuando llegue el gran día, estarán preparados”.
Una nau espacial arribada del més enllà aterra entre el estrets carrers del fondo de Santako.
En un parc proper uns nens juguen envoltats per les parades del mercat setmanal. Gitanos, magribins, asiàtics, algun subsaharià i el toc exòtic d’un eurasiàtic immergit en la diversitat.
Amor a primera vista. Amor instintiu, irracional. Amor per una Catalunya oculta i amagada. Per una Catalunya arcana. Per un país construit per nouvnguts que van aterrant xopats de vitalitat.
La nau és una flamant biblioteca de nova planta i arquitectura moderna que hi ha construit l’autoritat local.
El seu interior és una illa de silenci perduda en un oceà sorollós i comercial . A l’entrada, una exposició de treballadors del món i unes guixetes de seguretat. Un xic enllà, unes màquines d’autoprèstec que no havia vist abans.
Em submergeixo entre els seus llibres i, com un cirurgià, n’extirpo un: Elogio del anarquismo, la darrera currada de James C. Scott, pagès, antropòleg i fi analista de la humanitat.
Arribat a casa, pujo al terrat, encenc la pipa i m’extasio amb el diàleg sublim entre el Puig de l’Àliga i la mar. Acabat el ritual, obro les pàgines del desobedient treball i em deixo seduir per una de les ments més ben moblades del panorama filosòfic actual.
El llibre és de lectura obligada i, en la seva quasi trentena de fragments, contrapossa la força de les menudeses a les voluntats estabuladores de les grans organitzacions i institucions, la diversitat de les riqueses locals a la força pentinadora de la normalització via dades – estadístiques, examens, auditories, estàndards de qualitat, … – i, per dir-ho en parlar pla, com la “gimnàtica anarquista” o, si la paraula grinyola, “desobedient” és més pròpia de pagès que de ciutat, de petits propietaris de la misèria que no pas de grans organitzacions obreres o revolucionàries.
El llibre dissecciona les revolucions i la lectura que se n’ha fet a posteriori i demostra com, qui es fa amb el poder, reescriu la història per amagar les petites desobediències que, acumulades de manera més o menys caòtica, van ser palanca fonamental del canvi.
Ara, que, els governants de la pell de brau no els cap al cap aquesta pacífica revolta de les classes mitjanes catalanes – entenent classe mitjana com aquell col·lectiu que va de la família Mas al venedor ambulant que té parada al mercat de Fondo, passant pel cooperativista i el botiguer de la cantonada – per assolir la independència i fer el seu propi Estat, llegir James C. Scott és gairebé obligat.
Aspecte esplèndid de la TAP a l’inici del Concurs de Castells. Font: Tarragona.cat
El millor concurs de la història per nivell de construccions assolides i volum de castellers participants. Una diada castellera que dura tres jornades.
N’estic segur que hi ha castellers que encara no han marxat mentalment de la Tarragona Arena Plaza (TAP) després de la tercera de les jornades castelleres. De fet, aquest apunt mateix, n´és una mostra. Una mostra signada per algú que va viure les jornades com un historiador es mira el passat, és a dir, des de la distància i a través de la documentació disponible. En aquest cas, les xarxes socials i les televisions locals, entre joc amb la menuda, parque i carrer.
Però deixem la clara i penetrem al rovell de l’ou casteller.
Els castells, i no per sobada és menys real, són la perfecte combinació de cinc ingredients màgics:
Normalment, els cinc valors es combinen a la perfecció, però a la TAP i en diumenge, l’esperit competitiu sol avantposar el primer dels valors – portat a l’extrem – per damunt de la resta, tot desequilibrant la pràctica castellera.
I és que la força no només s’empra en alçar la construcció, sinó també a la graderia. I els espectacles amb graderia, des dels temps de l’Imperi Romà… sinó abans, són un valvula per a treure tota la ràbia acumulada en l’esdevenir vital: crits, xiulets, insults, …
En qualsevol cas, diumenge, a la TAP, novament la sana competència entre colles va derivar de nou en una batalla entre els crits d’alegria dels campions i els xiulets que, passada l’actuació, sembla que no ha fet ningú. I, si he d’estar al que diuen els assistents, els xiulets ja van fer acte de presència abans de començar l’actuació. Tota una fita que em fa preguntar-me:
– Eren els xiulets una estratègia per a posar nerviosa i desequilibrar a la colla que novament va alçar el trofeu de campions?
Si la resposta fos positiva, els castells haurien perdut la millor aportació que, parida en la pràctica castellera de l’Avi Emili, van adoptar els Castellers de Barcelona des de llur fundació ara fa 45 llargs anys: la germanor.
La germanor permet la competició, però la competició neta, joliua, festiva, la competició que fa que les colles se superin a base d’esforç. Un esforç que es tradueix en el bell quartet de força, equilibri, valor i seny.
La germanor, l’altra ànima de la festa, es manifesta per diverses vies. Essent les dues principals, la germanor interna i l’externa.
La germanor interna és aquella que es viu en el caliu de la pròpia colla castellera com a col·lectiu humà, aquella que fa d’un grup de gent diversa i dispersa una gran família d’amics, coneguts, saludats i més.
La germanor externa és aquella que va recórrer la plaça de braus castell rere castell: Castellers de colles que havien participat, o no, en les jornades anteriors, donant pit a peu de plaça, membres de colles en competició posant el granet de sorra per a la millor consecució dels seus rivals.
Potser la mostra més fefaent d’aquesta germanor, fou la viscuda entre dues de les quatre colles que, baixades del Pla de Barcelona, no van fer ni una sola llenya a la plaça de braus. Elles van portar la germanor a plaça, assolint els seus millors registres en un concurs casteller amb venerables resultats. Les tripletes, gracienca l’una i vilafranquina l’altre, no haguessin estat possible sense l’engruiximent de les respectives pinyes amb membres de la colla rival.
En qualsevol cas, dues ànimes tenen els castells, dues ànimes que s’inflen al Concurs fins a límits estratosfèrics: la rauxa de la competició i el seny de la germanor. Dues ànimes que fan de Tarragona un espectacle post-modern i no apte per a pusil·lànimes.
La prova més dificil que han de superar Asterix i Obelix en una de les aventures més encertades dels herois bretons és una simple formalitat administrativa.
I es veu que, en l’Estat on vivim, hi ha molts seguidors del còmic en qüestió, ja que el funcionariat hi sovinteja i, fins i tot, els governants són tecnòcrates d’Aranzadi a la lleixa i, per tant, purs administradors de documents i no pas bons liders amb capacitats de gestió de la realitat.
El vodevil viscut el passat cap de setmana n’és una mostra evident:
Davant dels problemes quotidians dels ciutadans, la maquinaria de l’Estat trenca la barrera del so, i tot llur llegat històric, per dictar l’anhulació de dos documents i, segons ells, solucionar d’aital manera el munt de greuges aplegats en les mobilitzacions ciutadans per cercar nous instruments de gestió de la realitat.
Les presses esmerçades però, denoten un fet que no deu escapar a l’atenta mirada dels observadors imparcials:
L’estat espanyol segueix essent una màquina que conserva tots i cadascun dels tics propis de la democràcia orgànica franquista.
Una maquinària que es perpetua en el temps i que és totalment insensible a la quotidianitat dels ciutadans de la pell de brau.
De fet, el què ha fet l’Estat en aquest cas, com en tants d’altres, ha estat escombrar la pols sota una catifa constitucional que, com bé indicava en Pau Llonch a twitter, fou teixida per un 15℅ de les persones que avui per avui són vives.
Sols els q tenen + de 57 anys van poder votar la CE. D’aquells un 40% no la va votar favorablement. Total: té l’aval d’un 15% dels vius.
Administrats doncs per un nombrós grapat d’hidalgos disfressats de ‘servidors públics’, ens trobem governants per una trepa de jugadors de mus, que passen les hores festejant els seus errors entotsolats en la corte de los milagrosde l’enyorat Valle-Inclán.
I, per si això no fos suficient, la premsa els fa la gara-gara i redueix la realitat a una confrontació de governs amb titulars esperpèntics i continguts que no superen les beceroles d’una professió que només manté la dignitat gràcies a mitjans cooperatius i autogestionats per llurs comunitats prosumidores.
En conseqüència, davant llur ‘realitat administrativa i cortesana’ s’imposa la fina irònia de la insubmissió, més o menys sorollosa, de la gent fartament indignada per uns poders caducats i ineficients.
Siguem prou intel·ligents per gestionar la ràbia dels vilatans amb saviesa i alegria que, com deia el poeta: Tot està per fer i tot és possible.
La primera de caure, ‘guarde’ mana, va ser la més menuda de casa. Seguidament, la mama prenyada va començar a moquejar com un plugim tardoral i, a les vespres de la Mercè, un servidor va caure en mans de la inoportuna pandèmia familiar que s’estava instal·lant a casa.
Mala vigilia per a un llargament esperat retorn a les places del país. Oi més, quan es tracta de la Mercè, la jornada més estimada pels Castellers de Barcelona, la colla que em va rebre ara fa 18 anys i que em manté el cor robat.
Nit d’insomni i apiretal per la més menuda. Nit de tendre i pacient feina pels pares moquejants.
Al matí, jugo amb una menuda tobeta i enfebrada, em medico, em poso ‘les favorites” d’en Sergi Rubia a les orelles, prenc el metro i cap a Sant Jaume falta gent.
Enguany em saltaré pilars a la patrona i cercavila d’autoritats. La salut cal dosificar-la i, de ben segur, l’Eulália m’ho agrairà.
Com un difunt, suro entre la gent, i la bòfia, que omple el carrer Ferran. Com ànima en pena arribo al carrer Ciutat per la Font de Sant Miquel, tot esperant que l’Hèrcules del carrer m’ajudi a prendre forces per posar el necessari maó a les construccions del dia.
I es produeix el miracle sota l’atenta mirada de dos mossos i gràcies a la conversa amb un camisa digital que les ha passat magres darrerament, però que ara gaudeix de la normalitat tan esperada.
I és allà on fonts ben informades m’indiquen que l’entrada la farem pel monument als castells.
Falten pocs minuts per dos d’una quant les camises vermelles treuen el cap per la plaça de Sant Miquel. Davant de tot, la canalla canta a capella una cançó amb melodia televisiva i lletra pròpia. M’emociona sentir que són membres ‘d’una de les millors colles castelleres’ i no pas ‘de la millor’. M’emociona la modèstia que destil·la, el respecte que s’ensuma, la germanor d’una lletra pròpia de Broadway.
Entrem a plaça, com una perforadora que obra un túnnel en roca dura. Ho fem de la manera més suau i respectuosa possible per tal d’encabir el pilar caminant entre la gernació concentrada en tan insigne diada.
El pilar, com aquell de fa 11 anys que em recorda un tronqueti, ens avisa que cap castell és senzill. Una caiguda per a no confiar-nos. Una caiguda que, mal m’està dir-ho, ens sentarà, com aquell 2003, molt i més bé.
Serà la única caiguda d’una diada on tothom fa el seu paper, on tot surt força rodat, on tot sembla estar escrit per a fer història i veure que totes les colles es fan grans.
Sis castells de nou, tres gammes altes de vuit, tres pilars que, a ciutat, semblava impossible de veure per la Mercè, i un reguitzell de castells que fan treure orgullós pit a les colles que, si mai han estat, petites, avui han demostrat que també són gegants.
Jo, vermell d’ànima i camisa, visc les roques humanes que sustenten els esponerosos troncs de la meva colla i de la colla de la Vila que m’ha acollit: Barcelona i Gràcia.
Les visc, les pateixo -poquet, val a dir-, les gaudeixo -molt i més-, i em maravello de ser una remenuda engruna en una immensa onada que s’alça amunt per saludar al cel un tou de vegades.
La millor actuació de la història vermella es diu ràpid. Entomar-la després de la terna de llenyes de diumenge, la fa especial. Viure-la amb en Sergi lliure i absolt un gran plaer. Fer-ho amb la modèstia de la colla que va aportar la ‘germanor’ com a valor casteller, és pura màgia. I saber que es pot superar aquest mateix any si se segueix ‘currant‘, fins i tot il·lusiona.
De casa estant, amb la mocada de nou al nas, torno a ser solitari jo, maldant per trobar forats vitals com el d’avui. Forats que permetin viure la grandesa dels castells, el valor íntim de les construccions humanes, el seny que és rauxa i extasi al mateix temps.
Torno a la solitud familiar, després d’haver-me diluit en la gentada que ha fet Història a Barcelona: història dels castells i història d’aquesta ciutat que comença a tenir la dimensió castellera que el seu llarg historial de diades i la seva gent, es mereix.
Un dels principals arguments contra les independències de les nacions sense Estat d’Europa és la pertinença o no a la Unió Europea.
Un cop passat el procés escocès, conclòs el passat 18 de setembre amb un referèndum que, pel sol fet de fer-se, ja fou un èxit, i en plena batalla jurista en el procés català, llenço una opinió que, possiblement, sigui errada, però que neix de l’experiència professional acumulada en els darrers 15 anys:
Europa s’ha verticalitzat en excés i necessita més horitzontalitat per a conèixer i atendre millor als seus ciutadans.
Per aquest motiu, necessita un Parlament més potent i una estructura d’Estats més petits i propers, per tant, a les persones.
El discurs d’Estats grans -en territori i població – que emprèn les elits dominants de l’Estat espanyol no s’aguanta per enlloc. Grans Estats decimonònincs són caus de corrupció amb estructures massa complexes com per atendre les necessitats bàsiques dels seus administrats.
La burocràcia inherent al sistema actual fa que els empleats públics passin més temps fent papers que no pas servint als ciutadans. I això resta capacitat d’adaptació als canvis que, en el món interconnectat actual, es produeixen.
Necessitem estructures petites i àgils, governs transparents i de proximitat, allunyats dels sentiments de pertinença territorial actuals i amb una clara visió europea i universal.
La Unió Europea només pot avançar si es trenquen les disciplines nacionals (estatals) i s’inventen nous instruments de proximitat, aquells que ha plantejat Escòcia i que Catalunya està demanant: Estats petits per a gestionar les polítiques públiques, i un parlament que actui com a veritable veu dels europeus en general.
El lema que encapçala aquest apunt sorgeix de la creativitat que, nascuda amb l’avenir dels temps, va prendre volada èpica entre els situacionistes substrats d’una Diada plural i diversa.
Tot i el seu aparent to humorístic, tan propi dels moviments underground, VOTAR ÉS DE POBRES és d’un realisme superlatiu.
I és que els rics potser voten o potser no, però el seu vot és pura imatge, pura façana, tot i l’anonimat, Ho és ja que llur influència es gestiona per d’altres vies: finançament de partits, grups de pressió, mecenatge social, inversions en comunicació, advocats de lujo, networking, informació privilegiada per a conduir els temps polítics (els que marquen les decisions electorals), ,… pures influències, en definitiva.
Votar és de pobres. Ho és com a única via d’influència – legitimadora influència, val a dir- que tenim a l’abast aquells que no som casta.
Suposo que això a la city ho tenen molt clar i no els molesta una Escòcia independent, però sembla que al Madrid cortesano no ho tenen tan clar, tot i prostituir la democràcia continuament i violar les lleis cada dos per tres.
Dit això:
Si els resultats d’una votació fossin contraris als interessos dels privilegiats, què passaria?
Oi més, és possible que els pobres decidim alguna vegada?
