Caramelles i bastoners
Deixa un comentariDe fonda tradició local i, si ens atenem a la memòria, enfonsades en l’origen dels temps, les caramelles són d’un ruralisme essencialista que tomba per terra.
Ho són tant que, a ciutat, desentona la seva parafernàlia i perfecció en formes, músiques i lletres.
Enguany, m’ha tocat viure caramelles i bastoners a les portes de l’Esglèsia de Taradell, però amb la ment desplaçada pocs quilòmetres al sud.
I és que Taradell, i que em disculpin aquells que puguin sentir-se ofesos, ja és massa gran i urbanitzada com per tenir caramellaires prou rurals per la tasca cantaire.
Com deia, poques passes al sud, els caramellaires passen el matí de diumenge rondant massos i carrers, ben acompanyats pels bastoners i, crec que, amb la canya que els dóna nom i que els serveix per assolir el preuat premi per llurs habilitats vocals.
Diumenge a la tarda, com marca la tradició, l’ermita de Sant Jaume de Viladrover acull cantaires, amics i saludats sota el paraigua de l’Aplec dels Ous, tot rememorant les festes que, amb els donatius matinals, feien els caramellaires.
Aquí, en la tradició pasqual, l’Estació de Balenyà passa la ma per la cara de la històrica vila de Taradell.
Eps! I que ningú se senti ofès, ja que, com diu la cançó, els temps encara estan canviant.
No sé pas si són rurals o urbanites les caramelles, però el que puc dir és que vaig tenir el privilegi i el plaer de cantar caramelles (amb tota l’escenificació) als carrers de la ciutat de Barcelona (als anys 70, i més en concret als barris de Navas de Tolosa i La Verneda), sota el guiatge del mestre Joan Picornell, un gran músic i millor persona.
Atentament
No dubto de les qualitats musicals de les caramelles urbanes, però el cas és que, en el seu sentit tradicional, les caramelles eren un fet viu, un cant improvisat que suposava un coneixement personal de la persona “caramellada” i aquesta és la mancança que, com més va, més es va perdent.
Les caramelles no són una cursa. Crec que lo de la ma…. no calia. De totes maneres espero que disfrutessis com els Taradellencs
Ups! Núria, com deia, no era la meva intenció ofendre ni tampoc mostrar les caramelles com una cursa. En demano disculpes i, per cert, clar que vaig gaudir i vaig poder mostrar un xic de tradició a la quitxalla de casa, tot i que un xic menys del què m’hagués agradat.
I és que trobo a faltar les caramelles que vivia de menut, aquelles caramelles improvisades, que cantaven ganguilasos de totes les edats, i que feien referència fececiosa a la gent que hi vivia i no pas cançons modernes de grup conegut.
Dit això, gràcies per mantenir la flama encesa del cau i les caramelles. Sense vosaltres el present encara seria més trist.