El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Entre la ciutat podrida
i la ciutat morta,
erem cucs
en ciutat corcada.

Cucs esclafats
per un món hostil.
Cucs que maldavem
dins d’un món feliç.

Jo era gran
quan la ciutat era morta.
Jo era jove
quan els companys van finir.

Anys foscos, ciutat corcada.
Tot era bell per l’integrista social.
Tot era dolor pel pobre inadaptat.

Ciutat morta reobra ferides.
Ciutat morta en record d’un corcor.
Quan acabarem les penúries?
Quan fugirà el dolor?

En memòria dels caiguts, 1984-1992

La mort es fa present de bell nou, i com cada dia, al món. Aquest cop però no és pas una mort natural i tranquiła, sinó una brutalitat sense srntit d’aquelles que ens retornen la infausta sentència de l’home és el llop de l’home.

Com sempre que la mala mort s’apropa a casa, els mitjans de comunicació alimenten llur ona expansiva i el terror paralitza la raó.

Ahir, Paris va viure una gran jornada de catarsi col·lectiva encapçalada per un bon gruix de manaies arribats d’arreu d’Europa.

Hipocresia pura per part d’aquells que inciten l’odi al diferent amb valles artificials i guerres llunyanes que ens volen fer creure que es fan per la nostra seguretat i l’interès de les nostres nacions..

Acabades les guerres són empreses multinacionals finançades per “rics occidentals” les que reconstrueixen cases, ponts i camins per als supervivents de la massacre i no ho fan pas gratuïtament i desinteresadament.

Els dos francesos que van entrar al setmanari satíric de París, i llurs còmplices d’igual nacionalitat, són mers soldats d’una guerra injustificable, són veïns nostres, veïns de barris segregats i exclosos, veïns que han trobat sortida a llur precaria situació esdevenint herois -creuen ells- gràcies a algú que se’ls va escoltar, els va atendre i els va treure de l’avorrit pou de la miseria diària d’alimentar l’odi i la ràbia a una França hermètica i mancada de llibertat, igualtat, fraternitat.

El fanatisme és un sentiment sectari, és l’àcid que penetra en cors debilitats per la nostra inòpia social. Encegats per viure amb el nostre cotxe, la nostra casa, la nostra feina, ..  oblidem que hi ha molta gent que no viu en vida, que malviu en barris depauperats i en condicions infrahumanes.

Ells són les primeres víctines potencials dels fanatismes, ja es diguin Estat Islàmic, Front Nacionel o Frente Atlético.

Aquí és on nosaltres hem de ser capaços d’arribar. Aquí, en la proximitat, és on tenim la batalla de la mutua integració entre veinatges. Aquí és on hem de començar a construir la vacuna contra els fonamentalismes de tota mena. Aquí és on hem de viure el dificil art de conviure.

Fet aixó, la victòria sobre el terror és assegurada i, la política migratòria d’Europa, molt més fàcil. Perquè és en el reconeixement sincer i la mescla de realitats on nia la llavor del respecte mutu de les persones i llurs circumstàncies. Un fet que, de ben segur, farà més fluïdes les interaccions i menys densa la pressió sobre les fronteres d’Europa, tallant de soca-rel les temptacons sectaries i fonamentalistes.

Avui volia endinsar-me en el bonic món de la llibertat d’expressió sel·lectiva. És a dir, aquella llibertat que només poden exercir els que pensen com jo penso.

La base de tot plegat… la guerra santa occidental contra l’Islam generada a partir del vergonyant i totalment injustificat atac contra el setmanari satíric Charlie Hebdo.

I es que és ben curiós veure com la defensa de la llibertat d’expressió l’exerceixen els nets de qui va destrossar la seu del Cu-cut i La Veu de Catalunya arrel de la caricatura del Banquet de la Victòria, que són, al mateix temps, els fills dels que van destrossat la seu del Papus per motius similars.

Són aquells que retiren portades de El Jueves, ataquen la seu del Setmanari El Temps, i tanquen diaris com Egin o Egunkaria, torturant-ne als periodistes. Són aquells que tenen la clau d’un ascensor social perennement espatllat. Són aquells que posen valles a les fronteres, mentre massacren països sencers a conveniència.

Però una mala actualització de l’app de WordPress m’ha expulsat dels meus comptes i m’ha obligat a emprar la carregosa web de l’editor de blogs. Una falla tècnica que dificulta una llibertat d’expressió modesta, però puntual, que no vull deixar perduda a la mà de Déu.

L’estimo tant que em costa desprendre-me’n. I és que, el morenetu, fou fruit d’una necessitat vital de trescar camins rurals i apropar-me als cims altius d’un Pirineu farcit de màgia.

Ell fou el guia segur que em conduia entre boires i tempestes per camins inversemblants i rutes no aptes per a cotxes de roda llisa i poca alçada.

Ara, passats cinc anyets però, la vida me’n fa desprendre i em reca. Dues criatures l’han fet petit, essent com és cotxe per aventurers solitaris o parelles novelles.

Segueix doncs les passes del vell pastures que encara es belluga en mans d’un bon nebot que se l’ha fet seu.

Segueix les roderes del festiu festa que em portava a Begues entre badalls i cremades.

Segueix el camí de l’enyorat vaporetti vehicle d’aprenentatge que va viure les mil-i-una nits d’un país fresc i jove, xalat i rebel, un xic begut i un molt sincer.

I deixa pas al gran blauet, transport del futur, ordinador amb rodes, màquina parida per rodar tot lo món amb maleter farcit i familia riallera.

El morenetu, jove i joliu com el primer dia, cerca amo.
Aquí en tens les condicions.
Tant de bo que et faci peça
i el sápigues gaudir tant
com jo l’he gaudit.

Un dels polítícs més coneguts de la Plana de Vic va dir, ja fa uns anyets, que un és d’on passa els nadals.

Ho deia, suposo, per a justificar poèticament el fet de viure lluny del poble dels seus pares, del terrós de sa infantesa, de sa dolça i enyorada pàtria.

I qui sap si, per la seva parròquia, tenia raó.

Jo, emigrant de ma infantesa, sóc d’arreu on m’estimen, car ma pàtria són records i instants escolats dolçament pel sedàs perceptiu de mon cervell animat.

Els nadals són de suburbi urbanita i caliu ardent d’uns avis que ja no hi són, d’un pis que ja no és nostre, d’una cuca de llum penjada pel Congost i d’un poblet farcit de parents amb pastorets a la Rectoria.

Tot això se’m fa present en la fosca nit d’una trianera habitació on descansem amb dona i menut, mentres la pubilla descansa amb l’abuela Carmeli en una estança propera.

A Sevilla, els matins són pausats, relaxats, de casa i manta.

A Sevilla, la vida es mou tan bon punt passa migdia.

Dinars de mitja tarda, visites a tort i a dret, … Concentrar un any sencer en un grapat de vesprades ja porta aquest ritme embogit de visitar tothom en poques dates.

L’esgotament es fa present de nit. Penetra en la família que, influències del destí i la calma d’un pis recollit i acollidor, es desperta tard i es lleva més tard encara.

Pastissets arreu, influència nord-africana en un pais ric i viu de rostres somrients i amables maneres. Fartanera de mantecados, polvorones i d’altres dolçaines andalusíes.

Si un és d’on passa els nadals i aquests, tradició catòlica mana, van de Santa Llúcia a la Candelera, jo sóc de Taradell, Gràcia i Poblenou, de la Maresma, Triana i Sevilla, d’arreu i d’enlloc a l’hora. Esperit lliure fet diferencial per llur esdevenir vital.

Sevillanejar per Cap d’Any em diu que jo sóc del país de ma infantesa amarat per l’aigua d’una tendra tempesta. La tempesta dels records de tots aquells que, en algun instant, em tenen present en llur magí. Car la màgia dels amors, et fa ésser de qui t’estima. Un amor plural que et fa omnipresent i et converteix en déu per voluntat aliena.

Feliç 2015 a tothom i bona pàtria líquida!

Mandrós acabo el 2014.
Mandrós cloc un any joiós.
Mandrós i mancat de paraules.
Mandrós i un xic confós.

Nova paternitat estrenada.
N’era una i en són dos.
Nova vida encetada.
La familia d’un cargol.

Any de rauxa assenyada.
Any de vida desfermada.
Any de lluita renovada.
Any de goig i patiment.

Esperem que el 2015
ompli de magia aquest món
i que les llavors fructifiquin
en bosc salvatge i esponerós.

Au!

Aquest apunt neix d’un d’aquests passejos nocturns postmalson que, la neguitosa pubilleta, em fa fer de tant en tant.

Quin instant més adequat per a què l’esca creativa aflori i maridi ficciò i percepció amb notable finesa!

I és que, no trobes que el procés és com el camí de llambordes daurades que mena a la impressionant i meravellosa ciutat Maragda?

Mirem-ne els protagonistes amb ulls de murri cansat:

– La Dorothy, la dolça xicota que només vol tornar a casa seva, a Kansas, seria l’Esquerra Independentista i la CUP que, per a fer-ho personalitzat, ens portaria a en David Fernández.

O no són ells els que porten la flama encesa de fa temps i han alimentat els col·lectius i associacions que estan sacsejant el país per a portar-lo a aquest imaginat Kansas col·lectiu que és el nou país.

– L:home de llauna, el simpàtic senyor sense cor, seria aquesta burguesia catalana que, governant el país durant més de 30 anys, no ha estat capaç, o no ha volgut, liderar la independència.

Ans al contrari, ha actuat en benefici propi, apropiant-se (sembla) de diner públic i defensant uns privilegis que actúen en detriment de les persones socialment més vulnerables.

En aquest cas, com es pot ensumar, la representació individual de tot plegat seria el president Mas, l’home que era en el lloc i el moment adequats per a ser emportat pel temporal ciutadà del tornado indignat.

– El lleó d’aquest relat, ferotge bestiola sense valor, sòn les classes mitjanes en sentit ampli, és a dir, la gent de la caseta i l’hortet com a somni de futur i que, majoritàriament, van caure en el parany sociovergent fins al retorn del clàssic republicà.

Ara, Esquerra aplega a un col·lectiu ciutadà que sembla ferm en llur decisió independentista, però que es troba presoner de les ínfules baratàries de l’home de llauna. Aquell que, cridant rl “veniu a mi”, segueix retallant i empobrin el país que reclsms.

Lògicament, seria l’Oriol Junqueras en qui personalitzem aquest col·lectiu..

– Finalment, l’espanta-ocells no és altra que l’esquerra tradicional catalana, aquella que té tantes etiquetes com persones i que té tanta obsessió per les qüestions socials que el sentiment acaba dominant la raó i això, en el llenguatge d’Oz, ens porta a l’espanta-ocells sense cervell.

Com es pot ben pensar, parlem d’un món políticament representat, hores d’ara, per ICV-EUiA i, per tant, pel bo d’en Joan Herrera.

Podriem extendre’ns més, en els diversos episodis que marquen el csmí fins a ciutat mahenta però no és el cas.

Tan sols hi afegirem les bruixes que ho enboiren tot plegst:

– la bruixa bona, la que marca el camí a seguir és lun morfing de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, dignes representants de les sensibilitats independentistes del país i icòniques matrones del miracle secesionista català.

– I la bruixa dolenta seria un morfing també o, si es vol embolicar la troca un Capità Asler de tres cares, les de l’Alicia Sänchez Camacho, l’Albert Rivera i en Miquel Iceta, ja que ni Societats Civils Catalanes ni Federalistes d’Esquerra tenen prou gruix per apareixer en el relat.

I, ja per acabar, desvetllarem el final de la pel·lícula, el lloc on, crec que erròniament, ens mena el sender de llambordes grigues: La ciutat Maragda.

La ciutat maragda d’aquest procés encara és el Madrid cortesano. Un lloc on, en arribar-hi els nostres protagonistes, descobreixen que darrera d’un bon gruix de parafernàlia tècnica, el mag d’Oz no és més que un fill de Vallecas reconvertit en professor d’Universitat i que malda per ser Déu entre els déus, Senyor entre els senyors, Manaire entre manaires, un Sauron de carn i ossos que s’ha construint per a controlar-ho tot, per a ser l’amo d’Oz “para el puebo, con el pueblo, pero sin el pueblo”..

I, en despertar, la Dorothy i el seu gosset, eren al seu catre de la casa ocupa de Torrent de l’Olla amb Ros de Olano.

Quan la febre puja
hi ha quelcom que no rutlla.
Ja que la febre és al cos humà,
el que la manifestació, al social.

Quan la febre puja
en infantil cossarró,
els pares pateixen
per l’esdevenidor.

Afillar per patir.
Patir l’altre
i llurs mals.

Un pare és,
com la mare,
patidor
existencial.

Que li passi ja el mal
i rigui la pubilleta
al pas de qualque poeta
que sápiga rimar bé

Aquesta setmana ha tornat a viure un d’aquells ‘focus mediàtics’ que em provoquen més vergonya col·lectiva, a l’hora que incrementen la meva, ja de per si ufanosa, desafecció envers les institucions públiques i les estructures d’Estat, premsa inclosa.

Ja et deus imaginar, oi més amb el títol que encapçala aquest apunt, que parlo de la Operación Pandora, engegada novament per les escorrialles del Tribunal de Orden Público, o, en neoparla constirucional, Audiencia Nacional. I executada per un ingent contingent de la Brigada Mòbil dels Mossos de l’Esquadra (BRIMO).

Tots els mitjans s’han fet ressó directament del concepte ‘terrorisme anarquista’ emprat en el comunicat dels Mossos, sense contrastar fonts, ni tan sols hemeroteques, per veure’n la legitimitat del seu ús.

Terrorisme suposa atemptats, bombes, morts, atacs a bancs per a finançar accions armades i, sobretot, percepció social de perill extrem, de terror a ser victima colateral d’atemptat.

És el cas? Vivim sota aquest estat de terror a ser assassinats pels anarquistes?

Si fem cas a les enquestes, no és pas aquest un tema que ocupi les preocupacions de la ciutadania, com si que ho són l’atur o la corrupció i el frau fiscal, per a posar dos exemples ben notoris i que, ara com ara, no han rebut el tractament que es mereixen per part de les institucions de l’Estat, Generalitat inclosa.

Per què, de fet, què ha transcendit dels escorcolls? Doncs que la policia s’ha enportat llibres, llibretes, smartphones, ordinadors i poca cosa més.

I tot, com sempre, amb l’excusa d’uns lligams més que difusos amb l’autoanomenat anarquisme insurreccionalista italià i la percepció que els naciinalismes neoliberals tenen del mateix.

Aquella mateixa excusa que, ara fa sis mesos, portava a presó preventiva a en Sergi Rubia, Baggio com a malnom casteller, i a un noi afincat a Sants, però malauradament amb cognoms italians.

Una excusa que, aquesta mateixa setmana, ha fet que la BRIMO posi en estat de setge el barri de La Salut i que la premsa ho amplifiqui seguint tan sols les versions policials sense contrastar-ne continguts i amb els consegüents efectes criminalitzadors que aquest fet comporta.

Veí com sóc de Lesseps, vaig poder veure la desproporció d’un dispositiu que va col·lapsar Travessera de Dalt i va impedir el correcte desenvolupament d’un veïnat que, tant al CAP Larrard com en un bar de la zona, criticaven indignats el desproporcionat desplegament policial que va arrbar de matinada per entrar a matadegolla a la Kasa de la Muntanya.

De tot plegat, tinc més preguntes que respostes, però el què em queda clar és la impossibilitat conceptual del calificatiu de ‘terrorisme anarquista‘.

I és que el terrorisme suposa imposició violenta, ús del poder, obligar a fes coses per collons. I l’anarquisme justament és la negació de les relacions de poder i de l’ús de la força que, sempre i en tot cas, suposa l’ús del poder i la imposició en les relacions humanes.

Ves que no sia justament aquest component no-violent, aquesta propaganda pel fet que treballa per convèncer amb l’exemple que va fent forat dins del sistema el què fa mal a les elits governants.

Ells són els que necessiten donar la imatge d’un anarquisme violent, insolidari, aliè als seus veinats.

Crec que això és el què fa mal a qui empra la violència per a generar terror, a qui usa les estructures d’Estat en benefici propi, a qui deixa Espanya amb un deute inassumible i, per tant, incapaç de gestionar pobreses i desigualtats.

Darrera la operació de matinada, en definitiva, hi ha la pura i desmesurada violència financera, el veritable terrorisme del segle XXI, aquell que feu passar quatre mesos de pressó a la ‘absolta’ Nuria Portulas, com tants d’altres anònims constructors d’un món més lliure, just i humà.

Demà veure’m si tot ha estat l’aplicaciò pràctica de la sindrome de Sherwood.

D’uns dies ençá… és Nadal a Barcelona. Ho és perquè els llums s’han encès i algunes botigues vesteixen de festa.

El metro va força ple per ser l’hora de dinar de la majoria. La Rambla, en sortir a Catalunya, és buida, fins i tot, de turistes. La gent, com si juguessin a fet i amagar, volta pels carrers estrets de call i, com si fos un riu, desemboca al pessebre de Sant Jaume.

La gent no camina, ans corre i s’atura i torna a correr fins quedar atrapada al carrer del Bisbe.

Al claustre de la Catedral, l’esperit cristià resta orfe d’ànimes que l’exercitin. Tothom pressiona tothom, tothom malda per veure el pessebre, tothom és aliè al dèbil que pateix per sobreviure als entotsolats individus de la massa del voltant.

Cua per treure el cap a Santa Llúcia. Un sensesostre emboirat es queixa cridant en veure envait són infim paradís terrenal.

Un xic enllà, un tió gegant rep els infantils cops de joia. La Catedral està de festa i, als seus peus, una lluminosa mar convida a passejar-se, tafaner, entre caganers, tions, establies i pastorets extasiats.

Capbussats en la mar grisa de robes fosques i paraules al vent, avancem lentament de punt en punt. Ella, es mira les figures amb ulls brillants de desig. Ell dorm dins d’un cotxet assatjat pels quatre cantons. I jo maldo per mantenir una serenor cada cop més escassa i que se m’escola entre els dits com la fina sorra d’una platja que vull que sia el meu destí. El timó de la nau és en mans d’una sirena que és feta per les bullicioses multituds.

Portal de l’Àngel és xopa riuada 
Plaça Catalunya, un oceà de gent.
El metro recorda els camions de bestiar camí de l’escorxador.
Llar, dolça llar de sorra fina, platja de pau, esperit nadalenc.
Ella juga, ell mama i jo miro per televisió els rostres alegres de la gent que es passeja civilitzadament pel cor festiu de Barcelona.

Un nou any ja va finint
i és que el temps, en va,
no passa.

Experiëncies anem guanyant
tot rodant per aquesta
plaça.

Una vida rica i plena,
començada tendrament,
com la d’aquest plançó
que plora son aliment.

Cantem joioses absoltes
a l’any que anem perdent!

Donem musical benvinguda
a un nou any imprudent.

Aquest apunt es dedicat a la memòria del vendrellenc Yassir, l’última victima coneguda del racisme xenòfob institucionslitzat., així com a tots els ‘allotjats’ en Centres d’Internament d’Estrangers, entre més.

Darrerament he tingut l’immens plaer d’encadenar tres lectures sobre els catalans invisibilitzats i llur esdevenir vital per aquestes terres que compartim.

La primera lectura, tot un clàssic revisitat, s’ubica en el llindar dels nouvinguts que participen dels serveis i associacions que malden per integrar-nos a tots en la plural i diversa Catalunya d’avui.

Parlo dels Altres catalans del segle XXI. Un llibre escrit al tombant de segle que esdevé una denuncia contra les polítiques migratòries del govern, alhora que mostra la implicació desacomplexada d’un voluntariat compromès i tossut en fer-nos a tots un xic més propers i entranyables.

La segona lectura és el contrapunt al bonisme dels altres catalans.

Mudanzas esbudella el Barcelonès Nord i la realitat d’unes comunitats rebutjades per aquells catalans que van arribar amb El sevillano i que, manta vegades, conviuen guetitzats, tot esperant que, en un futur, se’ls consideri catalans amb arrels en altres latituds del món mundial.

Finalment, Sense papers ens mostra la variada casuística dels nouvinguts i llur injusta ubicació en un llimb que no els deixa ser ni d’aquí ni d’allà, una situació que, vorejant la normalitat dels documentats mostra amb tota llur força la perversió d’un país d’acollida com el nostre amb la gent que, com tots nosaltres, cerca maximitzar llur felicitat i benestar, aportant el seu riquíssim bagatge existencial per a la millora col·lectiva dels nostres veïnats.

En resum, tres visions complementàries de la Catalunya invisibilitzada, la Catalunya sense drets i amb molts deures que, massa sovint, desconeixen, perquè, en arribar al nou món, es topen amb indiferència i rebuig, quan haurien de rebre unes orelles gegants i un cálid somriure.

Barcelona, 6 de desembre de 2014.
Diada del Bisbetó

Benvolgudes i benvingudes majestats d’un Orient pacífic i irreal,

I no us enfadeu pels adjectius emprats, ja que, en aquest món tan nostrat, l’Orient s’ha desorientat.

Un any més us escric per Internet una carta que, interioritzant la necessària revissió vital annual, té per objectiu demanar-vos uns presents que em facin la vida més passadora i envejable.

Si, si… he dit envejable i no feliç, tot sabent que el primer d’aquests mots és extern i comunal, mentre el segon és íntim i personal. Segur que essent com sou bonhomiosos, m’ho sabreu perdonar. Però és més fàcil esperar-ho tot dels altres que treballar-s’ho un mateix.

Aquest any ha estat el de ls consolidació de la unitat familiar més bàsica. Enguany som quatre a casa i la salut per tots nosaltres és el primer que us demano com a present.

També us demano capacitat empàtica per a saber gestionar amb mestria el magma en constant evolució de parents, amics, coneguts i saludats que, des de llur intimitat, malden per ser feliços en la universalitat.

Si us voleu gastar diners, qualsevol lectura serà benvinguda, però més que diners, en tinc prou amb una feina que m’ompli professionalment, alhora que em permeti gaudir el màxim de la família que, oh! beneït amor lliure!, m’he triat com a pròpia i mantenim per voluntat lliure i comuna dels dos enamorats.

Eps! I no entengueu malament aquesta demanda, eh! La feina que tinc ja m’és prou bona si s’equilibren responsabilitats a categoria professional, tot mantenint la llibertat de l’intramprenedor que alimenta l’ego propi dels humans amb iniciativa

Seguidament, us animo a fer més grans els Castellers de Barcelona, una colla que les ha passades de tots colors enguany i que es mereix, més que mai, mantenir uns registres de somni i ampliar-los, entre d’altres, amb el castell total, aquell dels vaguistes de peus bruts que resten de peus a terra sense aixafar caps i espatlles.

Continuarem per demanar-vosI un impossible:

Podeu eliminar els elitistes egocentrismes ‘dels millors’?

D’aquells que, creient-se cridats pel destí, se senten superiors a la resta dels humans i, amb el barret de liders – tot i ser mers representants o famosis del seu tros – menystenen la plural i diversa riquesa de la resta dels humans.

No els podrieu dir que són persones humanes, convèncer-los de deixar de jugar als déus, fer-los girar la mirada i les passes cap a la resta dels seus conciutadans?

Sé que, com deia, us demano un impossible fins i tot per la vostra realitat paral·lela tan ben guarnida de màgia i il·lusió.

Ho sé, però cada any us demano un impossible i enguany ha tocat aquesta grandola, aquesta voluntat que sia la gent, la que més ordena, i no els quatre eixalabrats que, butxaques plenes i sous d’escàndol, se’ns toregen amb banderes, mentre desmantellen totes i cadascuna de les estructures de l’Estat del Benestar, de les eines que haurien de permetre eliminar la pobresa dels uns i la riquesa dels altres, tot dotant d’esperit crític a tota la quitxalla que ens ha de construïr el demà.

Ah! Si! I vigileu quan vingueu. Porteu robes riques i els papers en regla, que no seria el primer cop que tres immigrants riallers i bonhomiosos acabessin tancats en un d’aquests camps de concentració que anomenen Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) i que són la vergonya de la civilitzada Catalunya, terra d’immigrants!

Amb tot l’amor que donen 44 anys de furtives visites nocturnes, la més sentida reverència del vostre fidel subdit

Lluís Mauri Sellés.
Ós Bru a Taradell i
Gladys del Estal a la capital

Abduit pel tema polític més mediàtic d’aquest novembre tot just finat, faig un pas enllá en la proposta de candidatura electoral única i amb capacitat d’aconseguir una majoria amplia i suficient en les properes eleccions autonòmiques que, si fem cas de l’ANC, es faran al mes de febrer.

La principal problemàtica de la llista són, pel què sembla, els partits polítics i llur base electoral.

Es diu, i amb raó, que, durant els divuit mesos de construcció nacional proposats com a fita pel President Mas, caldrà seguir gestionant la realitat.

Seguirem desmantellant l’Estat del Benestar? Seguiran desviant-se fonts de la Sanitat Pública a mans privades? Les estructures d’Estat que se suposa que es crearan, no es podrien haver bastit del 2012 ençà? Quantes consultores de renom contractarem per a què ens assessorin en estructures d’Estat?

Totes aquestes preguntes fan dificil, per no dir impossible, la confecció d’una llista transversal formada per polítics professionalitzats a través dels partits polítics i membres significats de la societat civil que, si bé poden ser ‘els millors’ per a alguns, poden no ser-ho per a d’altres.

Si com diu el President Mas, els membres de la llista amb voluntat ‘absolutista’ se sacrificaran d’aquí a divuit mesos, i hi ha tantes dificultats per a confegir-la amb persones que han fet llur carrera política i/o professional, en l’Espanya de les Autonomies, fem un pas enllà, arrisquem-nos i optem per la opció més radicalment democràtica i que doni el clar missatge internacional que diuen que és cabdal per a la bona fi de tot plegat: fem una llista ‘a la islandesa’.

Si feu memòria, recordareu que la nova constitució islandesa fou elaborada per un grup de gent corrent escollida per sorteig i amb el suport d’eines de participació que permetien l’accés informatiu i decisor de la resta de ciutadans de l’illa nòrdica.

Per què no fer el mateix? Per què no congelar als polítics i als ‘millors’ i fer una candidatura del carrer?

La base de tot plegat, un sorteig entre la gent, ja sia amb el cens a la mà, o, en el pitjor dels casos, entre persones previament interessades en formar-ne part.

I d’aquesta llista, enfrontada lògicament amb la vella política dels partits que no s’avinguin a participar en el procés, en sorgiria un govern de transició nacional que assegures, ja de sortida, la voluntat manifesta de dignificar la vida dels exclosos i de les persones en risc d’exclusió social con a fonament irrenunciable del nou Estat català en construcció.

Au! I deixo de somniar, que naltros som mediterranis i no pas nòrdics, en aquest cas.

Aquest apunt l’hauria d’escriure en castellà. Ho hauria de fer en espanyol, ja que ve motivat per una repetitiva interpel·lació que em fan persones amb consciència social de les espanyes republicanes, compromeses i desobedients.

És gent que respecta i, fins i tot, es mostra ferma partidària de les aspiracions independentistes catalanes, però que dubta que el nou Estat no sigui un ‘Estat normal’, és a dir, un Estat amb les seves classes extractives, els seus corruptes, les seves despeses inútils, les seves portes giratòries, el seu sobredimensionament administratiu, la seva manca de sensibilitat social, etc.

És a dir, em manifesten la clàssica idea que les aspiracionals ‘nacionals’, en el sentit estatalitzant del terme, no poden anar de bracet amb les aspiracions socials.

Personalment crec que el procés mateix ajuda a esclarir aquests dubtes socials i republicans que tan preocupen als meus interlocutors ‘de baix’ estant.

La radicalitat política del 9N enfront de la radical resposta judicialista del Govern de l’Estat ja dilueix per se la ‘normalitat’ del nou Estat enfront de l’actual Estat.

Les lleis, migrades i insuficients passes del nostre Parlament, que el Govern de l’Estat ha portat al Tribunal Constitucional, com ara la d’horaris comercials, però sobretot, la de pobresa energètica i la del fraking, també indiquen un tarannà diferent dels representants que malden per la nova estructura estatal.

La oposició, més o menys publicitada, de les transnacionals catalanes i llurs lobbies principals, també estan en sintonia amb l’ànima social del nou Estat.

El recolzament, més o menys dirigit, d’associacions de nouvinguts al procés d’independència  també n’és un indicador.

Val a dir però que, com tot procés rEvolucionari – i aquí m’encabalco damunt les espatlles del professor Scott -, aquest també és conduit per les classes mitges, pels micropropietaris amb o sense hipoteques, que no són fóra del sistema, però que si que són en risc de ser-ne exclosos i, potser per això, desobeeixen de manera pacífica i ordenada.

Dit això, analitzem les tres catalunyes de l’endemà que, si no hi ha cap terrabastall, conformaran les bases constituents d’un futur amb possibilitats.

Coneixer-les pot ajudar també a respondre la interpel·lació feta per les esquerres amb sensibilitat que m’han plantejat el raonable dubte.

– La Catalunya dels “millors”, la presentada dimarts al Fòrum de Barcelona per un President que, arraconant els partits, s’espolsa la rèmora d’una UDC excessivament duran-lleidista. Però que segueix amb una component elitista que grinyola per a una part important dels independentistes d’aquest país.

La llista única que propugna, i la idea d’una clara majoria absoluta de la mateixa, oblida que la gestió del futur (la independència) no pot deixar de banda la gestió del present (el patiment i la pobresa). Oi més quan es recupera la vella sintonia del govern dels millors i quan els 18 mesos de coll són per fer els deures que el govern actual no ha fet: crear unes estructures d’Estat que governs anteriors ja havien iniciat.

L’aposta gaullista del president Mas és un pas més en la calculada desobediència institucionalista, aquella que va convertir els anels referendaris en un procés participatiu molt emootiu i mediàtic, però sense efectes vinculants reals i que, ara, es muta en unes eleccions que, rere un bon full de ruta, amaga 18 mesos més de sarificis populars a llaor d’un procés liderat per unes elits, els “millors”, en aquest cas, per a conduir un procés d’independència ‘des de dalt’ que, a molts, ens resulta dificil de pair:

¿després de ‘l’increïble referendum menguant’, la llista única és l’estret final de l’embut que, institucionalitzant la revolta popular, la difumina i la deixa en mans dels amos tradicionals del país?

– La Catalunya republicana, que és molt possible que acabi sumant-se a la “dels millors”, té l’accent dels seus setanta anys d’atzarosa història en defensa de la sobirania catalana.

La Catalunya republicana semblava cridada a esdevenir el pal de paller del procés independentista i, en aquest sentit, han estat recolzant, molts cop a contracor, un govern que no els agrada.
La Crida per a un nou país ha estat una aposta ferma i arriscada dels republicans, arriscada per les incerteses d’uns temps de canvis continuus, si més no en les formes. Ferma pels recolzaments de persones amb nom i cognoms populars que en donen força de cara al carrer i a la negociació amb un president que ha deixat el pesat llast del seu partit a millor servei de les elits del país.

En cas d’acord, la Catalunya republicana pot garantir l’accent social dels divuit mesos de transició vers el nou Estat, així com el futur tarannà social del nou Estat.

– Finalment, la Catalunya Alternativa que sembla aplegar-se al voltant de la Crida Constituent, és una Catalunya mestissa, canalla, rumbera, de casal ocupat i barri urbà.

Una Catalunya jove i rebel, feta als carrers i en la desobediència ‘des de baix’.

Una Catalunya aliena a les institucions d’un regim que volen capgirar de totes totes.

Desestructurats des del punt de vista dels polítics tradicionals, la Catalunya Alternativa podria definir-se com una xarxa distribuïda i horitzontal, els lideratges de la qual són tan efimers com l’aleta d’un castell.

I aquest tarannà, la fa la principal garantia de construcció d’un Estat socialment diferent, radicalment democràtic i organitzativament innovador.

Més enllá d’aquestes tres catalunyes, n’hi ha d’altres que no pensen en l’endemà, sinó en l’avui vigent.

Es tracta del reformisme radical ruptursta de Podemos; del ‘socialisme’ d’un PSC que, dilapidat el llegat integrador d’en Reventós i companyia, resta reduit a Federació catalana del PSOE; del reformisme monarquic-liberal de Ciutadans-Partido de la Ciudadania, que com més va més evident és llur faceta aglutinadora del vot espanyolista a Catalunya; del migrat i desdibuixat PP de l’Alicia, personatge que vol ser un nou Vidal-Quadras, sense aconseguir-ho, i que ha dilapidat el llegat de Milián Mestre; i, si es vol, de les tradicions democrata-cristianes d’una Unió Democràtica que s’ha reclos en el duran-lleidisme i eurocomunista d’una ICV i una EUiA que són, respectivament, a cavall del reformisme rupturista de Podemos i de la Catalunya Alternativa, i de llur tradició institucional on, tocant cuixa, s’han tacat d’un regim sorgit de la femta putrida d’una ‘democracia orgànica’, clientelar i elititzada.