L’avi Siset em parlava
Deixa un comentari
Començaré per confesar que, dins la producció d’en Lluís Llach, l’Estaca no és la cançó que més em crida. La seva carrega llibertària me la fa propera, però jo sóc més de ‘tenir sort’, que voleu que us digui.
Ara bé, un tema que comença amb algú que s’escolta un avi, val sempre la pena. Oi més ara, que els avis són carn de residència i tothom vol aprendre dels joves.
Dit això, tot això que segueix ve a tomb de l’atemptat de fa uns dies a Tunis. Un nou acte de guerra entre elits que colpeja poble innocent.
Arrel d’aquesta acció, un vell company de carrera publicava al seu facebook, un emocionant video de l’himne de la primavera de fa uns anyets en aquell país.
Dima dima, com la polonesa mury són dues de les versions més conegudes de L’Estaca, aquella cançó del 1968 que, passats els anys, s’ha socialitzat i ha esdevingut himne de les llibertats.
Seguint el fil llançat pel Roger, he aprofitat les estones calmes del cap de setmana per sondejar les versions de l’Estaca que hom pot trobar al spotify.
El resultat han estat 58 estaques, tot descontant aquelles vegades que la cançó original apareix planxada en d’altres discos del xicot de Verges i avi de Porrera.
En falten, pel capbaix quatre: la versió que Jean Michel Jarre va tocar a Gdansk, la versió d’en Vasilis Papakonstantinu en grec, una versió en japonès que citen per Internet i la íntima versió d’en Yacine Belahcene, ánima catalano-amazic dels Cheb Baloski.
Gaudiu doncs de les 58 estaques i trieu aquella que us resulti més bonica, més significativa o més irreverent.