El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tarda de juliol. Sortim de la feina amb voluntat excursionista. El Matagalls, però, se’n va a dormir d’hora i es cobreix de boirosos llençols, potser enfadat pel temps que fa que no el vaig a viure. No em vol rebre. S’amaga perquè no em vol rebre i jo, captant el missatge, decideixo venerar-lo des de la distància de la meua dolça i ferma bauma.

Arribo a casa, em calço la roba de muntanya i enfilo un vell camí que el temps va oblidant. Han passat anys. No gaires. Però han passat tantes coses que ni el camí ni un servidor són ja aquells companys d’antany que es coneixien pam a pam i es tustaven esquena i cames. Ara, tot es resseguir un tancat amb un parell de cavalls i algun gos. Un tancat que ha desviat el camí. Un tancat que diu molt d’aquests temps d’ara.

El castell, enrunat, marida amb l’esparracada estelada que s’aferra al màstil per no sortir volant. La corda que l’aguanta pica i repica el blanc metall per a competir amb al vent furient que baixa del cim impenetrable.

Em deixo gronxar, com pirata a coberta, pels aires del Matagalls. Allà, el pare, l’amic ofès, es pentina amb els núvols que ell mateix atura i deixa anar com pastor que mena el ramat de xais pels cels de la comarca.

El temps s’ha perdut fa estona i els peus em porten a la bauma d’antany, a la badada boca d’una terra encantada que penetro dolçament per a assedegar la màgica set sota l’atenta mirada del Déu Matagalls i son filleta l’Enclusa.

Feia tan de temps que no hi maridava! Era tan diferent jo, és tan eterna ella que … Voldrà ma filla fer bivac en aquesta bauma? Ho voldrà mon fill quan en tingui edat? Potser un d’aquells sopars, potser una d’aquelles nits, potser… Ara ja no podria ser-hi sol, ara ja no sabria dormir-hi com abans, ara m’hi falta Flordeneu i el fruit d’aqueix encís que ens va atrapar en les alçades.

Aquest escrit demostra que sóc un analfabet musical i que quan descobreixo alguna novetat em converteixo en un paranoic rematat.

M’explicaré:

Arrel de les properes eleccions catalanes, les que, si tot va be, es faran el 27 de setembre de 2015, vaig llegir un escrit de Victor Parkas sobre en Toni Baños que em va captivar i em va descobrir que aquell senyor, un parell d’anyets més gran que jo, i que es passejava per les altures de l’Autònoma mentre jo estudiava als soterranis de la vall, a més d’escriptor i periodista és músic.

Com no, en saber-ho, el primer que vaig fer va ser penetrar a l’Spotify i cercar que hi havia per allà. Des d’aquell instant que no m’he tret el Sospechoso tren de vida de les orelles i del cap i he estirat el fil natural: De Los Carradine a Billy Bragg, de Billy Bragg a Woddy Guthrie. Sons que tenia arxivats al cap per a noms que s’havien enfonsat en la desmemòria personal i l’oblit absolut.

I, per postres, veure al trio vestit d’abella (com la meva filla el darrer carnaval), contactant amb Billy Bragg a través del seu cunyat sevillano (com la família de la meva dona) tocant l’any 2007 a la guarderia del Primavera Sound en companyia del BB.

Potser tocava tenir fills per descobrir que l’autor de La Rebel·lió Catalana és un mod de suburbi xarnego com jo.

Divendres.
Un altre divendres.
Uun divendres d’una setmana on una de les més mediterrànies tradicions, el ball de bastons, s’ha fet present en els mitjans d’informació. Els nervis, políticament parlant, són a flor de pell. I això que, els homes freds com jo, encara creiem que no hi haurà 27S. No, perquè el prohibeixin, no perquè suspenguin l’autonomia, no perquè no quedin rivals per combatre en la batalla de les urnes, sinó perquè el President, no el convocarà adduint que “les coses no s’estan fent bé”.

A la Ciutadella, aquesta setmana, s’ha fet front, més o menys comú, pel sostre, després d’haver-ho fet per la dignitat. Només falta que el Tribunal Constitucional pari el que s’engega adduint que són competències estatals o qualsevol altra bajanada d’aquestes que ens allunyen d’un Estat cada cop més reclòs en els seus palaus i més allunyat dels espanyols.

Això sí, és juliol i la gent treballa. Treballs infrahumans, mal pagats, temporals, impossibles per a fer-se una vida, però que en el seu món de xifres, és un èxit espatarrant.

Suposo que necessito vacances.
Suposo que necessito prendre distància del món i enclaustrar-me al monestir de la família estricta. Només el somriure dels menuts, les carícies de la dona i la distància em poden retornar al món i pensar de nou que Junts i cridant, si que es pot iniciar un procés constituent com Déu mana que desmunti arguments fal·laços per seguir construint aquests murs que fan de la riquesa dels uns, la misèria dels altres.

Com dic, em calen vacances.

Fa massa calor
i diluvia a Vic ciutat.
Fa massa calor
per escriure un retrat.
Fa massa calor
i tinc el cervell suat.

Aquesta setmana ha estat la setmana de la il·lusió dins de l’independentisme ordenat: Ja tenim acord, ja tenim llista i ja tenim candidat.

Definim l’independentisme ordenat com aquell que, enlloc de manifestacions, fa mosaics i performance que són l’enveja de molts coreògrafs i també de bona part del món civilitzat. És l’independentisme de l’Assemblea i Òmnium, entitats molt ben estructurades i perfectament tramades, amb una capacitat tan notable de mobilització social que ha empès Convergència, el partit de l’autonomisme per excel·lència, cap a posicions clarament sobiranistes, fins aarribar a aquest matrimoni amb Esquerra que, posem-hi un xic de picant, ens transporta als temps en què Heribert Barrera va fer president Jordi Pujol i Soley, amb tot el què això va suposar per uns i altres.

Dit això, la meva teoria és que acabarem tenint tres llistes independentistes de cara a unes eleccions que encara no estan convocades:

1.- La de la gent d’ordre i horitzó proper, o el pare.
2.- La de la gent que crida a canviar-ho tot, o el fill. I,
3.- La dels que afirmen, manllevadament, que si que es pot, o l’esperit sant.

I sé que, dins de la gent d’ordre, n’hi ha uns quants que ja tenen les mans al cap per incloure la tercera de les llistes dins la pomada del si, però el document que s’ha filtrat sobre els possibles acords entre Podem, ICV i EUiA, ens indiquen que la seva confluència accepta que no es pot arribar a una federació o confederació sense que hi hagi parts a federar o confederar, és a dir, que per arribar al seu port, primer cal arribar al port de la independència de les parts federables, és a dir que Dios es uno y trino en llenguatge grouxo-marxista a Una noche en la Ópera.

Bé és igual. En tot cas, i tal com en Junqueras o en Romeva són el llegiu que esquerranitza en Mas, la Forcades i l’Oliveras podrien ser el llegiu que independitzi la tercera de les candidatures en dansa, tot emprant un llenguatge personalista que odio d’allò més.

Serà interessant de comprovar si aquesta confluència de Procés Constituent acaba concretant-se en llistes, o el recolzament a les dues candidatures diguem-ne anticapitalistes es fa desde fóra i a crits de que se besen, que se besen abans, durant i després de la campanya.

Per cert, algú s’ha adonat que amb la llista ANC-Omnium-ERC-CiU, l’acte de la Meridiana és un acte partidista, és a dir, d’una part dels favorables a la independència. Eps! Torno a tirar sal a les ferides, ja em perdonareu. 😀

En qualsevol cas, el pes relatiu de les tres opcions, fan del 27S, en cas que es convoqui, unes eleccions autonòmiques, que ho són per imperatiu legal, però que, per la força del vot, poden ser merament plebiscitàries o marcadament constituents. I és que un cop exercit el dret a sufragi dels ciutadans, les tres llistes estan abocades a entendre’s, a convergir i a mostrar ben a les clares que les opcions constitucionalistes – les del PPC, UDC, C’s i el PSC – són marcadament minoritàries o inexistents a Catalunya.

Dit això, em fa salivera veure un debat entre l’Iceta (PSC), l’Espadaler (UDC), l’Arrimadas (C’s), l’Albiol (PPC), en Romeva (ERCiU), en Baños (CUP) i en Rabell (CSQEP) sobre drets socials i nacionals, corrupcions incloses.

Eps! I he agut de canviar noms a mesura que es van consolidant els caps de llista i van caient les millor opcions que hi tenia consignades.

A peus d’un volcà, hi ha casa meva.
A peus d’un volcà que vora la mar es fa.

El llevant, quan bufa,
aireja l’estança
i ompla de gaubança
mon tendre cor joliu.

Improviso dins la foguera
d’un estiu roent que’l son altera
i obra les portes de l’ardent infern.

Sucats en fresques aigües cristallines
vivim l’anarquia de cossos despullats.

Foraelmón, tot s’enroca i tempesteja
i els herois sovintegen
cabalcant cavalls de paper.

Foragitats del món,
inadaptats per llurs causes,
restem fidels a l’Amor permanent.

Fantasmes fugiu, lleveu-vos les caretes,
mostreu la poteta de llop encabronat.
Que naltros aliens a les vostres causes
seguirem gaudint d’aquest suau airet.

Aquesta setmana estic tenint una regressió al Tagant maurità. La calor s’ha instal·lat damunt nostre amb la força de les tempestes del Sahel. Barcelona bull, els pedals de la bici desfan la sola de les sabates i el corró mediàtic habitual segueix colpejant amb furia als intrusos que, segons ells, han pres la Casa Gran.

Com més cops donen al govern de Barcelona en Comú, més m’hi apropen. Com més manipulen els fets i les paraules en nom de la “independència”, més m’allunyen dels garants d’un procés que s’eternitza i serveix per desviar l’atenció de la gent.

Ara, que sembla que tothom és alineat per a convertir realment les eleccions del 27S en un veritable referendum, caldria pensar en quines de les persones i col·lectius propers a Barcelona en Comú podrien formar part de la llista única: Borja, Navarro, Fontana, Subirats, Navarro, …

Incloure aquests sectors en l’artefacte polític del 27S, com a referendum seguit de constituents, seria un encert inclusiu de dimensions notables. No fer-ho suposaria una pèrdua notable de persones afins al procés constituent, però no a lideratges mesiànics i personalistes.

Crec que, per a implicar-los en el projecte, només calen dues accions:

1.- Formar, ja avui, un govern de concentració amb els partits i candidatures que en vulguin formar part. Govern paritari que actui durant la transició entre el 27S i les constituents com a junta gestora amb programa de mesures d’urgència contra la precarització de la vida i altres de contingut social.

2.- Construir un argumentari, justament el què es mostra en el punt anterior, seductor per aquells que encara avui confronten polítiques socials amb la creació d’un instrument, l’Estat propi, com a ens per a gestionar-les.

Acabo el meu acalorat brindis al sol amb una súplica: Deixem de parlar de qui i com i comencem ha parlar de què volem. Només el què, és a dir les raons per a ser independents, poden generar trempera. La resta és egocentrisme, egolatrisme i famoseo.

Apa! Per la Independència en Comú que puja des de baix i fa trontollar als de dalt

Sortim de casa
amb ulls oberts.
Un gat, un gall, un gos.

Vora la riera,
el renill d’un cavall,
una gallina cloca,
l’aigua salta,
tu t’adorms.

Matins de diumenge.
Matinals taradellejdes.
Sol a cor que vols
i l’airet de la riera.

Oh! Pare Matagalls!
Seguiu enviant el ventet
que adorm a la mainada.

Prem la imatge si vols una regressió al present
(amb anunci previ, és clar).

Les terres de bruixes i senglars són sempre indrets màgics i seductors, espais que s’amotllen al visitant per a fer-li l’estada agradable.

Aquest cap de setmana hem gaudit d’un d’aquests països, una raconada de món que, de llur ancestral rudesa, en va fer atractiu turístic i, llur atracció, l’ha convertit en el paradís del turisme familiar i reposat.

El vell caçador encara hi troba algun company de cacera que, entrat en l’edat dels savis, s’ho mira tot amb ulls experimentats.

La remenuda neta respira la grandesa dels paisatges, tot grontxant-se o perseguint la mainada que, ja de sortida, ha amistançat.

El paradís ara té carretera d’accés i els carrers nets i ben condicionats. Fins i tot les cases semblen de postal i el menjar, frugal, desprèn l’aroma del seu rude passat ancestral.

Aquest cap de setmana hem fet una escapada a un país ideal. Deixeu-me doncs que mantingui en l’oblit el nom d’aquest paradís terrenal.

La tarda de Sant Joan ens proposem fer l’estrena de la temporada de platja i ens conxorxem per a anar-hi, com a mínim, un cop a la setmana.

La idea inicial és apropar-nos a les platges del Poblenou. Coneguts i familiars espais que, a més a més, disposen d’amplies zones d’aparcament on, il·lusos de nosaltres, pensem trobar-hi lloc.

L’Eva fa un bot a la cadireta en veure el mar tan a prop després de tan de temps de no anar-hi. L’Alex comença a remugar, perquè amb el viatge fins aquí ja n’ha tingut prou. Però l’aparcament és curull de cotxes i la nostra idíl·lica imatge de platja resta enterrada per la gentada congregada.

La memòria ciclista d’els anyets d’amoretes ens allunya, amb concert de plors per companyia, del lloc col·lapsat i ens fa aturar en un nou descampat on podem aparcar a pleret.

La platja és ben condicionada. El passeig marítim sembla força nou. I les barques i els avions són distracció en l’horitzó.

No desvetllaré l’indret on, si tot va bé, repetirem jornades de mar i sol. Però si que el batejaré com la platja dels dalits, perquè no se m’ocorra un altre nom més descriptiu de la gent que ens envolta en aquest espai. Persones que resten totalment apartades de les taules socials i polítiques que, hores d’ara, s’autodefineixen com a constitucionalistes i independentistes i semblen marcar l’agenda del món mundial.

I és que més enllà de les elits de poder, de les classes mitjanes que voten i dels indecissos que s’ho miren, hi ha un gran gruix d’intocables, el marc mental dels quals és totalment aliè als discursos i missatges de qui diu treballar pel futur de tots els catalans.

Veure un cartell d’Ara és l’hora, amb el seu llenguatge propi, ben a prop d’aquest indret, m’ha resultat xocant. Emissor i receptor parlen idiomes diferents i, qui sigui capaç d’emetre missatges en el registre dels intocables, pot decantar la balança del 27S vers un costat o l’altre.

Sincerament crec que ni la CDC d’en Mas, ni el PP de la Camacho tenen entrada en un lloc on el mateix Antonio Baños, per a posar l’exemple de l’estrella més mediàtica de la Catalunya suburbial, tan sols toca vores.

El repte és llançat: Qui és capaç de mullar-se amb els dalits?

Sortim de casa, amb el cor alegre i el cap xiroi. Avui és un dia especial. Som el pare i la mare que t’acompanyem fins a un punt concret de la ciutat.

En arribar, som quatre gats: Cinc mestres en calça curta, una amigueta de la classe i tu. Us abraceu i jugueu, mentre xerrem amb les mestres i donem les darreres instruccions que ens llevin neguit. Seran dos dies, però semblen l’eternitat.

De mica en mica, la cosa va creixent. Arriben més compis de classe i d’escola bressol. No t’agraden les multituds. De primer, et bellugues entre coneguts, però de cop tot se’t posa muntanya amunt i plores un xic. Massa gent i l’autocar que no arriba.

Quan et deixo, se’m fa un nus a les entrades del cor. Puges a l’autocar amb aquell deix de curiositat que t’ha empeltat la mestra. Dalt l’autocar, asseguda rere el conductor, les llàgrimes comencen a minvar, però el meu cor segueix amb aquest coàgul de sentiment enfrontat. L’alegria de veure’t gran es barreja amb la pena d’una nit sense ser el teu costat.

T’escric des del sofà on passem els vespres. T’escric encongit en saber que has fet un punt de febre. T’escric tot desitjant que, passat el trangolet, gaudeixis de l’estada. T’escric amb tot a punt per si haig de venir a buscar-te.

Et fas gran. Creixes i la vida et mena per viaranys desconeguts que s’allunyen de la fèrtil imaginació que dissenya quimeres perfectes que no acaben d’alçar-se mai.

Gaudeix, filla, gaudeix. Gaudeix que el pensament de tons pares és al teu costat. Hi és com àngel de la guarda que, de lluny estant, vetlla per tu.

El cap deixa de respondre
dins la fosca, sobre el sofà.
La vida és constant revolta,
la doble volta del pare total.

Esgotat, m’assec al silenci
i em veig brut i envellit,
taujà i mig adormit.

El cap, curtcircuitat,
pateix pels vermells
caiguts en combat.

De lluny es pateix més,
la llunyania del pare total
que es comporta com cal
i escull ésser de casa.

És de fosc quan hi veig clar.
És de fosc, quan els menuts dormen,
jo ja els trobo a faltar.

No fa pas gaires dies que, amb la família, vam fer un petit pas en l’espai, però un gran pas en el temps. Si més no, vist des de la dimensió més humana de les coses.

I és que, sense canviar de plaça, hem passat de la il·lusió pre-republicana a la il·lusionant transició espanyola. D’un edifici neomodernista afrancesat a un buc insígnia, construït tot enderrocant la Història, de les lluites obreres dels anys 70 i força més.

L’edifici de Núñez y Navarro de Lesseps és això, una de les construccions feta amb la sang i la suor d’uns obrers, d’uns manobres, que han passat a la història – la menuda, la de boca tancada, la dels pobres- per llur radicalitat llibertària i rebel dins la vaga de la construcció de 1977, aquella que va clausurar l’època d’esplendor de les revoltes ciutadanes per a canalitzar les demandes obreres a través d’un parell de sindicats que, encara avui, remenen les cireres dels empleats: CC.OO. i UGT.

Però a més, l’edifici, transatlàntic embarrancat davant dels Josepets, és un assassí de les menudes històries humides i sentimentals de la Barcelona en blanc-i-negre, d’aquella Barcelona que navegava cara al sol con la camisa nueva per endinsar-se en les intimitats de la Casita Blanca a la recerca d’escalf.

On avui hi ha porters i veïns, abans hi havia acomodadors i cambrers. I és que, en aquest indret, els barcelonins del Putxet i la Salut, entre més, s’evadien de la realitat davant la pantalla del cinema Roxy o fent el got i un xic de ballaruga. o fins i tot celebrant batejos, noces i aniversaris, entre les taules del Salón Caribe.

I abans? Què hi havia abans en aquest raconet de món tocat per les arts i xopat per les aigües d’una riera vital i joliua que neix al Puig de l’Àliga i s’enfonsa en la blava mar?

Ara, quan baixo les escales del portal de casa o les pujo per sortir al carrer, sento la remor i les rialles d’homes amb barret i dones falsament enjoiades que fan festa per aïllar-se d’una grisor que fuig, la remor de les eines d’en Francisco Lluís arranjant algun dels primers vehicles de Barcelona i, en girar els ulls, no puc més que veure i viure als fantasmes del Roxy que em somriuen.

Visc dins d’una revolta constant, perenne, perpetua i que rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Nit de diumenge.
Trona un castell de focs.
Un veí obra una llauna.
Els cotxes rondinen de fons.
Silencis d’estival primavera.

Finestra oberta. Muts els records.
Un ocell piula en la fosca:
Massa llum el destarota.
Oïda fina per un pare resolt.
La tronada que resona.
Les rialles de les veïnes.

Ella dorm, el patufet també.
I jo deixo quatre ratlles
d’una intimitat urbana
que em manté ben connectat.