El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Començo a escriure en vigilies d’un divendres especial. Demà un eclipsi de sol anunciarà l’inici de la primavera.

La lluna, desapareguda durant tota la nit, es farà visible tot enfosquint Febus. Diuen que la magia serà absoluta en algunes illes del nord de l’Atlàntic i que, a casa nostra, es viura de resquitllentes.

Demà serà divendres. Bé…avui, que es quan aquest escrit improvisat veu la llum.

Un divendres d’enveja envers els andalusos. Ells si que voten en primavera. Nosaltres, si el guió Mas-Junqueras es manté, haurem d’esperar a la tardor. Jo, si fos andalús, votaria el Podemos de la Teresa, amb l’esperança que, un pacte amb la Izquierda Unida del califa i en Maillo fasi d’Andalusia l’inici del tomb a les espanyes.

Però sóc català i, per tant, hauré d’esperar mig any per decidir-me a fer l’interminable via crucis del vot per correu. Esperem que el senderi s’imposi i que m’engresquin amb una bona proposta per delegar una ínfima part de la meva vida política en uns representants que s’ho valguin. Ara com ara, el Parlament se m’ha allunyat molt i més per obra i gràcia de la Justicia.

Però la política de debò, la vaig viure entre dilluns i dimecres d’aquesta setmana. La real politik dels pares compromesos és la loteria de les places en centres escolars. Oi més quan es permeten juguesques com les de les ‘intoleràncies alimentàries’ amb data de caducitat o els punts afegits per ser ex-alumne del centre. Quien se mueva no sale en la foto ens diuen els espavilats.

Però bé, avui és el divendres previ a la morfina del poble. Barça-Madrid i tot ja és bell i aclarit.

Per sort demà, primer dissabte de primavera, poesia i diversitat es donen la má per a seguir somniant un mòn milllor.