El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir no haguès existit mai si haguèssim vençut a Muret. Allà, en el què avui és un enclavament al sud de Tolosa de Llenguadoc, va finir un somni: el somni de l’amor gentil, el somni de la cultura abans del ‘renaixament’, el somni de la gran Confederació del Pirineu.

Si el Rei Pere no s’haguès refiat i escorregut prèvia batalla, avui no seriem en aques atzucac i tindriem un gran i bell país, la columna vertebral de la qual seria l’estimat Pirineu.

Si El Catòlic no haguès estat ungit, el remenut Jaume no hauria estat criat per mans franceses i, qui sap si, haguès deixat de mirar el Nord perfecte per girar-se cap al Sud mafumetà com ho fèu, crec jo, programat pels seus criadors de l’Ile de France.

Han passat molt anys i tot és una ficció , una realitat paral·lela com tantes d’altres realitats que afloren en mitjans de comunicació, sobretot ara que votar esdevé antidemocràtic i sembla que el món més proper s’hagi trastocat, esdevenint exèrcit de samarretes que fa mosaics patriòtics, a llaor de la tradició d’espectacles de carrer que ens és tan pròpia.

Avui, que tots som cofois de la Victòria d’ahir i amatents al 0911, jo faig memòria d’uns fets que, qui sap si, ens haguessin llevat maldecaps, a l’ensems que ens feien propietaris d’una chançon fraçaise que, sense el perfecte i trovadoresc midi no existiria en llengua d’oui.

Diuen que les sirenes
aprofiten les tempestes
per atraure la marinaria
vers l’espantòs roquissar.

Diuen que són ben belles
i que sedueix sa dolça veu
la ferrenya marineria
que, a coberta, poruga, jeu.

Tempestes a la butxaca,
la troika retrona ja
i la pobra marineria
cerca sirena per maridar.

Cansats som d’aquesta vida
i tots la volem canviar:
alguns farem la via,
d’altres, Tarraco Imperial.

N’hi ha que ens quedarem
a casa, arraulits en el sofà.
La tempesta també ens xopa
però ens en volem oblidar.

Les sirenes dolces canten!
Quina ens atraparà?
Serà aquella que no insulti
i ens tracti amb humilitat!

NANA f.
Mare, en llenguatge infantil (Val., Men., Eiv.).

Quan hom és pare, el món esdevé un continu on present, passat i futur s’apleguen en un instant de màgia suprema. Les nits s’allarguen en militar vigilia i els dies s’estiren com un xiclet per abastar l’imprevist que se t’instal·la a casa.

Entre tot, el pare novell fa nones i canta nanes a la nova vida que té entre mans. Una vida que fou la seva en uns temps que no recorda. L’instint prén volada épica i aflora del baixventre al cor i la ment. Com el déu Kronos es menja sentiments i raó. I hom vol dormir per damunt de tot. Dormir per somniar! Per somniar en una pubilla que, dia si dia també, sorprèn amb un nou aprenentatge. Per somniar en la nova vida que es va fogejant al ventre d’una bella i plena mare.

Vaig filant a raig. Escriptura automàtica que sorgeix de l’ensopiment postvacacional de l’hora nona, de l’hora en què monjos i romans feien la non-non, de l’hora que, per etimologia o onomatopeia, fa cantar nanes a la nona per a què els menuts i els nonagenaris, fassin nones i apropin un xic els dos espadats que puntegen la vall de la vida: L’obscè i el macabre, que deia l’enyorat Joan Sales.

I és que, quan un és pare, l’obscè i el macabre, la joia i el terror, et visiten dia rere dia, arraulits com són en el constant aprenentatge de la mainada vital i necessàriament trapella.

Cada cop que la baldufona inicia una cursa esbojarrada cap a la carretera, cada cop que s’enfila amunt per qualsevol lloc, cada cop que… salta el macabre i l’ensurt.
Cada cop que t’abraça o et somriu o et desfà a petons, et mostra la seducció de l’innocent obscè.
I, entre l’un i l’altre, la vida, quan hom és pare, esdevé pur imprevist, mentre l’entorn cerca aquella ferrenya seguretat que, de solitari timoner, mostraves a tota hora.

Caminant cap a la nona de la vida, cap a aquella que ben pocs assoleixen, aquella que hom ateny amb cent anys damunt la terra aquella que serveix de llinda entre la llum i la fosca, visc la dura joia de la paternitat volguda.

1. NONA
|| 1. adj. ant. Novena.
|| 2. adj. (Hora) corresponent a la darrera de les quatre parts iguals en què els romans dividien el dia, i que equival aproximadament a les tres de la tarda en l’hora solar. Aquí el dia es refereix al període diürn, des de la sortida fins la posta del sol. Les quatre parts s’anomenaven:  prima, tèrcia, sexta, nona. Cadascuna de les 4 parts contenia 3 hores romanes. Excepte la prima, les altres parts duen el nom de l’hora que les precedeix. Així, la sexta començava al final de l’hora sexta, és a dir al migdia, i incloïa la sèptima, l’octava i la nona. De la mateixa manera, la part nona, comprenia les hores dècima, onzena i dotzena.

2. NONA f.
|| 1. La son i l’acte de dormir, en llenguatge infantil (Empordà, Barc., Tortosa, Mall., Men.); || 2. El bres (Vic, BDC, xx, 307).
Fon.: nɔ́nə (Empordà, Bal.); nɔ́na (Tortosa).
Etim.: onomatopeia de la respiració del qui dorm tranquil·lament (cf. cast. nana, it. nina-nana, etc.).

Sortida del sol sobre les Medes, des dels Àngels

L’Avant ens deixa a Girona i el cotxe dels avis remunta unes Gavarres de capvespre. Atletes, ciclistes, … el massís és parc temàtic esportiu els divendres per la tarda.

Arribem al Santuari i les vistes ens enlluernen el cervell amb bells impactes de ciutats, valls, mar i muntanya. Talaia privilegiada, cim alçat on viuen els àngels.

Les habitacions són grans i espaioses i els balconets conviden a envolar-te cel amunt com si la mística et donès ales.

Des de ‘Les Medes’, la nostra habitació, es veu el Montgrí, les Medes la badia de Roses, el cap de Creus i l’Albera en llunyania. Etre Dieu! que deia el pintor-poeta.

El sopar, generós i ben servit per un d’aquells homes que traspua felicitat i viu jugant, és en saló gran, però força buit. Els núvols han espantat als observadors del passat infinit.

En acabat, un apassionat de la seva feina se’ns emporta cap a la fosca i ens guia per l’univers visible. Estels i constel·lacions, fixes i d’estiu i les de tardor que comencen a mostrar-se. Vega; Altaïr, Deneb, … triangle d’estiu, vera màgia!

Pujar, sopar, observar i dormir és una joia al Santuari dels Àngels, privilegi gironí, contrapunt del Puig Neulós que ens mira de nord estant amb llur antena que s’enlaira.

Descansats, esmorzem frugalment i alcem el vol cap a Palamós, port industriós on iniciar un bell tram del arcà Camí de Mar.

Cala castell des del poblat ibèric

El Paratge de Castell és un passeig al passat envoltat d’amaneçador present. La cala, sorrenca com poques de la Costa Brava, és ideal per famílies amb quitxalla menuda. Les barques de recreo animen l’horitzó mariner i les aigües són d’un translúcid maragda caribeny.

Al nord, les restes del poblat ibèric, ens mostren l’atractiu de la cala sobre els ilergetes i les cabanes vora el mar ens parlen d’artistes a la cacera del millor lloc on trobar inspiració.

Per postres, la foradada serveix d’avís dels perills d’una costa salvatge i de contrapunt a la pacífica cala veïna.

Bells paratges per gaudir, passejar i carregar la bodega de l’ànima abans de seguir la terrible navegació pels mars d’un present on, el diner, ho dirigeix tot, on la pau interior és molt necessària.

Ja fa força dies que el bo d’en Joan Morcillo em va fer llegir el Quatre mil mots que Pere IV va escriure en aquell piset del carrer Sant Sebastià de Taradell, un xic més enllà d’on jo passava les hores amb uns avis que m’estimaven d’allò més.

Dels poemes recollits en aquest bell treball, n’hi ha un que m’ha fet tremolar per dintre en sentir-m’hi com en un mirall d’aquells que no et mostren la còrpora sinó l’ànima. El poema fa així:

Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrera per l’atemptat del vent.

El passat és la terra de cascú,
Àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.

Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Aquell joiós ahir que és la infantesa perduda, la innocència de les primeres descobertes: els carrers del Sud-oest del Besòs, els edificis del Poblenou, les baumes de Taradell i la llum de Balenyà.

Tot és ahir, res no mor, res no és nou, encara que els il·lusionistes tot creuen haver-ho mudat.

Entender de dónde venimos, qué hubo antes de nosotros, es el primer paso para poder avanzar sin mentiras.

Es possible enamorar-se d’un llibre? Un home pot posar-se en les sabates d’una dona, oi més si és en la tardor de llur vida?

Susanna Tamaro aconsegueix el miracle. Ho aconsegueix a través de les  memòries que una ávia viuda i solitària redacta per una neta que no hi és, que ha fugit del seu costat i que, qui sap si, un dia tornarà.

El relat és ferm i poderós quan penetra en l’ànima humana, en els sentiments que nien al cor, però perd força quan intenta explicar l’entorn, mostrar política o ideologies. O, el què resulta més incomprensible, quan ‘expulsa personatges modestos del relat’. Morts precipitades que potser tenen base fidefigna en ser filles de la memòria d’una ‘dama benestant’.

Malgrat això, si no és desig de l’autora, el beuratge es manté tan fresc i vital que penetra en la ment del lector i, la curiositat, fa que es llegeixi en poques hores.

Un gran llibre, una apassionant lectura sobre l’amor i les seves facècies, una obra on aprendre o consolidar tot allò que el cor porta de sèrie i qur ens fa a tots plenament humans.

Ser de vacances en una vila rica i plena com aquesta et permet pouar en la seva història, ja sia a través de les seves pedres o dels seus llibres.

Anecdotario roteño és una menuda perla de l’esdevenir d’aquesta vila costanera. L’enfilall de fets que s’hi descriuen esdevé la millor manera de penetrar en l’ànima d’aquest acollidor indret privilegiat de la Costa de la Luz.

Una de les escenes que més m’ha quedat marcada en el magí, agermana aquesta vila amb Sant Pol de Mar i el seu rellotge de sol, alhora que serveix de metàfora i mirall, crec jo, de la grandeur dels manaies de la pell de brau.

L’anècdota fa així..

Som als anys 20 del segle passat, i regeix els destins de la Vila de Rota, com a Batlle del partit liberal, Don Manuel Ramírez Izquierdo, conegut popularment com ‘el Apagao’.

Aquest bon home es va proposar instal·lar un penell en un lloc cèntric del poble, escollint la petita torre de la Capella de la Caritat per a fer-ho.

Per a fer-ne una acurada instal·lació, va demanar l’ajut d’un tècnicdel prestigiós observatori de SanFernando.

L’especialista doncs va pujar al capdamunt del menut
ampanar, on ja estava fixat l’eix de ferro, i va començar a fixar les ferrenyes escaires amb les lletres dels qatre punts cardinals.

L’Alcalde, que es trobava al bell mig de la plaça, acompanyat del Caporal dels Municipals i un concejal, així com d’un grupet de curiosos, va començar a cridar al tècnic:

– Escolti, mestre, el Nord me’l col·loca més cap a l’estació.

– Senyor Alcalde – li contesta el tècnic -, no es preocupi, tinc la bruixola a la mà, i sé on haig de posar-lo.

– Li dic – brama l’Alcalde – que el Nord més cap a l’estació. Carai!

– Però – contesta el pobre instal·lador – no enten que si ho faig com dieu el penell no indicarà bė els vents?

I l’Alcalde li respon:

– Aquí el que marca els vents sóc jo, que per això sóc el que mana!

I així va quedar el penell que, quan assenyalava el sud bufava una llevantada d’upa.

Han passat molts anys, han passat moltes coses, però l’orgull, i la cobdicia, dels manaies es mantė intacte i segueix dominant la ciència dels especialistes: un bilió de deute públic estatal, així ho avala.

La capilla de la Caridad i el seu remenut campanar, des del punt exacte on l’alcalde guiava la instal·lació del penell

La platja de Santa Marta no és una platja closa, ans al contrari és un tram de la immensa i sobreocupada playa La Costilla, un dels indrets més concorreguts de Rota.

Rota és, per molts, la platja de Sevilla, tot i que el seu renom internacional li ve donat per la Base Naval que l’exercit dels Estats Units hi tė ubicada.

La Base és el principal motor econòmic d’aquesta vila andalusa, el nom de la qual, és tan militar com el seu històric present i passat. Si més no des dels temps dels romans!

Crec però que Rota ja fou objecte d’un apunt del Cau. Per aixó deixo els seus tresors ben servats en aquell apunt i em giro cap a la immensa mar salada que l’envolta i l’enriqueix.

Avui doncs em centraré en la platja que tinc a peu d’apartament i que és la royal crown del turisme familiar sevillà.

Aquí, la densitat de la capital andalusa, es reprodueix en l’arena i en les primeres ones d’un oceà que és més calmat que a l’est de Cadis.

L’estret de Gibraltar resta lluny i això fa que no sovintegin tan les piscines a la sorra com a La Fontanilla i que la quitxalla, fins i tot la més menuda, pugui tocar mar amb seguretat. Eps! Si el llevant no brama i aixeca l’onatge, és clar.

La mar, aquí, és clara, cristallina i, a una certa distància de la costa, presenta uns roquissars que fan les delicies dels amants del tub, les ulleres i les aletes.

Pels més agosarats, unes plataformes artificials ubicades a distància prudencial, serveixen de trampolí i esbargiment de gallito adolescent.

Tota la platja ės espigolada de xiringuitos on els pares s’escapen a fer el got de dia i els sagals fan les primeres amoretes d’estiu tan bon punt es fa de nit.

El passeig és el paradís dels avis i els pares novells. Uns i altres van de l’espigó de vila a les envistes d’un encisador paratge natural, niu protegit de l’escàpol camaleó i privilegiat circuit pels runners estivals.

Tot això i un xic més és el què hom troba a La Costilla de Rota, és el què l’home innocent, o el que té estòmac suficient, es troba darrera la cárcel del Puerto, es troba més enllà de les reixes d’una presó que viu de la ilegitima dispersió dels presos vascos.

Una combinació que em fa sentir Ray Liotta als crèdits de goodfellas, ‘uno de los nuestros’, la pel·lícula dels cràpules reinsertats..

🙂

Tipic pentinat de sal i llevant a Rota

Les costes de Càdis són riques en platges amples, llargues i verges. De la capital gaditana a Gibraltar, les aigües frissen per superar l’estret i l’onatge creix en força, tot modulant una costa abrupta i donada a l’aventura.

Conil de la Frontera és al bell mig d’aquest terreny. Possiblement sigui el darrer reducte familiar abans d’endinsar-se al virginal El Palmar i als paradissos dels surfistes que aprofiten, com deiem, l’onatge propi de les estretors de Gibraltar.

Viure a la vega conilense, darrera la Casa de Postas, és un luxe. La marinada atempera la xafogor de l’estiu. I el bestiar del veinat dóna aires de ruralia vora el mar.

El gall desperta les ovelles que, amb llurs crits de joia, mouen els brams d’una ase. Les cigonyes s’ho miren tot, encimbellades damunt d’una torre d’electricitat.

Desplaçar-se a les platges no és complicat, tot i que, amb bon criteri, l’aparcament hi és molt migrat.

La Fontanilla és platja de transició, costa de frontera entre les urbanes platges de Conil i les furtives i salvatges cales dels penya-segats de Roche.

A La Fontanilla, les famílies s’agombolen a tocar dels xiringuitos i la torre de guaita dels vigilants de la platja. Aquí, les marees són llargues i les piscines d’aigua marina se suucceixen en baixamar fent les delícies de xics i pares.

A Ponent, unes roques afloren de les fondaries de l’oceà i, la quitxalla, caça cargols, musclos, lapes, peixets i crancs que, poc després, tornaran a deixar anar

Les roques, ofegades en altamar, són la partió entre La Fontanilla i La Fuente del Gallo. La Fuente és el resguard dels banyistes que volen gaudir de l’oceà quan la violència del llevant converteix La Fontanilla en una tempesta d’arena fina.

En resum, i ja per acabar, si circules per les terres del sud, fes parada a Conil de la Frontera, deixa’t seduir per la ciutat vella, i acaba la jornada capbussant-te en les aigües de La Fontanilla o de la Fuente del Gallo, dues platges que es complementen a major gaudi de xics i grans.

Bodega El Picadero. Triana. 9 d’agost. dos quarts de nou de la vesprada.

El Picadero és una petita bodega de Triana que, potser pel wifi potser no, està esdevenint punt de parada i fonda obligat en arribar a Triana.

Botellín en mà, m’assec a la terrassa i em deixo atemperar per les calors vesprals.

Avui hem baixat per un camí més llarg. La butxaca mana i, passar per Madrid, és més barat que anar directe a Sevilla. Coses de la Renfe, coses d’Espanya.

L’AVE és un tren modern de prestacions clàssiques. No hi ha wifi i la climatització només funciona al vagó cafeteria.

L’AVE a Madrid és de seients espaiosos, vagons ben preparats per acollir les maletes dels viatgers, i un telèfon, dels d’abans, en entrar a la cafeteria.

L’AVE a Sevilla és de seients més estrets, vagons menuts i un cambiador esquifit on cap o peus de la criatura han de penjar al buit de lavabos menuts i sovint mancats d’higiene.

Per fer l’enllaç de trens a Puerta de Atocha, s’ha de sortir de l’estació i tornar a passar els escàners de maletes. Sembla com si no se’n refiessin dels controls de la resta d’estacions de l’Estat.

Viatjar en tren amb filla dinàmica i juganera és pur atletisme, ja sia controlant l’equilibri de la menuda com corrent amb la baldufona penjada a les espatlles tren amunt i tren avall.

El vagó silenciós i l’àrea preferent despren aquella olor de naftalina tan pròpia de les castes i el classisme patrio.

Ara, aquí, a casa, a Triana, hom troba el descans d’un bon veïnat i una refrescant cerveseta.

Triana acull amb els braços oberts, Triana acull als il·lustres viatgers que es deixen seduir pels misteris dels seus carrers.

Vano de 6 a Màrtirs Stret (02/08/2014) – Foto: Natalia Mocholi

Escric aquest apunt en diferit i des de la distància, l’escric mentre la colla és de merescudes vacances, l’escric encara amb la ressaca del Màrtirs Street del 45è. Aniversari, l’escric tot just espolsar els records de la temporada que em va veure per primer cop a Rossend Nobas.

I començo pel final: per l’any 1996, pel concurs de les caigudes i per la decisió de passar les portes del local en el primer assaig postconcurs amb dos companys que van passar efímerament per la colla.

Ara que la Vida m’ha fet prendre un xic de distància del carrer Bilbao i la Vida –també- que si cou, torno al present i a l’admiració que em produeix una colla que es reinventa constantment i que, enguany, està vivint un moment dolç i tendre.

Dolç per la capacitat de treure tot el suc possible dels recursos disponibles, és a dir, de la gent que sua i s’il·lusiona assaig rere assaig, actuació rere actuació. I tendre pels pals a les rodes que semblen surar damunt la colla: defuncions de puntals emocionals de la colla, detencions arbitràries de membres implicats en l’esdevenir col•lectiu, lesions en moments cabdals de la temporada, …

I la colla se’n surt. Se’n surt amb un nivell notable que fa portar a plaça allò que l’assistència als assajos permet portar a plaça. No faré cap relació de castells de gamma alta de vuit i de nou que es porten fets aquesta temporada. Això es pot llegir en qualsevol mitjà. Jo només faré esment de les cares alegres dels seus membres cada cop que he tingut la ocasió d’anar a alguna actuació o de repassar el material gràfic que surt en xarxes socials. Cares alegres tota hora, cares concentrades en els moments clau, en els instants màgics que l’activitat castellera basteix per a fer història.

Dissabte passat, Màrtirs fou un nou exemple del què està essent aquesta temporada vermella. Davant la impossibilitat de fer el pas desitjat cap al 4de9 o el pilar de set folrats, la colla fa una actuació impecable, bigoti al rostre, i posa la cirereta d’un invent que demostra potència i plasticitat: el vano de 6.

Desconec com anirà el segon tram de la temporada, desconec fins on és capaç d’arribar l’enginy vermell, però espero que s’aturin els pals a les rodes i que el 45è. Aniversari sigui recordat pels castells aixecats i no per l’enrarit entorn de la quarta colla més antiga del món casteller actual.

Si portés barret, me’l trauria davant els actius d’aquest any, davant la gent que somriu en saber-se part de la més bella de les històries possibles, la història del 45è aniversari tocant el cel de la ciutat.

Quilòmetres recorreguts: 2.750.
Temps de viatge: 35h37′
Cost en peatges: 191 euros.
Cost en benzina: 193 euros.

Un viatge iniciàtic, una aventura dels temps d’avui amanida d’ėpica antiga. L’objectiu inicial: visitar París amb part de la família sureña i fer un tastet visual del Montblanc i els seus entorns.

Condicions:
Cotxe menut, carregat fins la bandera, sense climatitzador i amb un passatge propi del vell TBO: una abuela que voreja la vuitantena, una embarassada de 28 setmanes, una mosseta de 20 mesos i un servidor.

Carrega’t de paciència que l’apunt és llarg i utilitari. 🙂

Primera etapa: Barcelona – Clarmont
Potser s’arriba a París d’una tirada, sobretot si, com fem nosaltres, se surt de Barcelona a les 6 del matí.

Cap a les 9 ens parem per esmorzar ja en terres occitanes i la baldufona aprofita per correr i enfilar-se a tot allò que es deixa pujar.

La segona aturada serà més breu, car la menuda dorm i només cal posar benzina.

Ho fem poc abans de circular per les espectaculars carreteres del Massís Central, veritables prodigis de l’enginyeria que vencen paratges espectaculars.

La darrera aturada és en una de les àrees de repòs que esdevenen veritables paradors turístics. En aquest cas, del país dels llops.

Gaudim de l’estada última en un indret que demana d’abric, en un lloc que ens fa pensar que hem fet la tria correcta, que la fresca ens acompanyarà durant tota la setmana. Ens fa pensar, il·lusos, que som privilegiats.

Poc després entrem a Luvernia, mítica regió de transició entre les terres d’oc i el món de oui. Són vora les tres de la tarda i prenem el jorn per clos.

Ja va essent hora que la tecnologia ens guïi vers el merescut descans. Fem cerca d’un Ibis Budget en ruta, però que ens permeti fer escapada a la immortal Clarmont d’Auvernia.

El fòtil ens treu de l’autopista per Clarmont Sud. Ens rep un veritable cluster hoteler on la disputa pels preus ens permet triar i remenar a plaer.

Avui farem nit a l’Arena Hotel – allotjament bàsic, però acollidor on comptarem amb llit de matrimoni, llit individual i llit supletori per les quatre aventureres-  i passarem un bon vespre al centre de la capital de la Garrotxa francesa. (ho dic pels volcans i aquest Cruscat gegant que és el Pui de Drôme).

Segona etapa: Clarmont – París
Ens llevem cap a les vuit, amb el convenciment que París ės a prop i que la fresqueta ens farà lleuger el camí.

Els plors de la xiqueta són el primer senyal que ni París és a prop ni les temperatures són tan baixes.

Dues paradetes en el camí i l’entrada a un París que sembla un forn. Calor, xafogor i una densa circulació que ens deixa al número 4 del cours des petites ecouries fossos i afamats de descans.

París no és ciutat per cotxes. Oi menys l’arrondisement Saint Denis on passarem les nits. Deixem el cotxe a l’aparcament de l’estació de Saint Lazare, en previsió d’aprofitar la gratuïtat de les àrees payant i l’alliberament d’algunes zones de càrrega i descàrrega durant el cap de setmana i fem jorns de transport públic per París.

Atenció! El metro no és apte per cotxes i persones smb mobilitat reduïda!!

Tercera etapa: París – Servoz
Diumenge de Tour a les petites. El GPS ens porta a la parada d’autobusos a l’Aeroport de Beauvois. Un indret pres per la gendarmerie i encintat pels camions de la ronda francesa que avui prendrà els carrers de la capital.

L’abue se’n torna a Sevilla amb la família sureña i nosaltres cap als Alps a acabar les vacances del nord.

A les 8 sortim de Saint Denis a la caça i captura d’una benzinera.

Discreció màxima: dins la ciutat, la benzina és mal vista i s’amaga als ulls dels citoyans. Finalment, camí de La Villlete, trobem la manera d’omplir el dipòsit i prendre el peripheric que ens allunyarà de la ciutat de les llums.

El viatge, de 5 horetes efectives de marxa, s’allarga un xic per dues aturades obligades per l’estat inquiet d’una menuda que troba a faltar la companyia de l’abuela.

Apropar-se als Alps cura els malestars amb espectaculars saltants d’aigua i un cel cobert que amaga els gegants blancs, atractives sirenes per a esperits inquiets. Silenci: la natura parla!

Arribem a lloc a quarts de quatre de la tarda. No hem dinat i, per sort, un restaurant proper té servei d’aprée midi.

Dinats ens deixem seduir pel veïnat més desconegut de la vall: Village du Lac pertany a Les Houches pels misteris de la història i, possiblement, per ser a la vora contrària de l’Arve. Però és enganxat a un dels poblets que conformen la comuna de Servoz, porta de la vall. Davant de casa, el verdorenc i rocallós Fiz; darrera les primeres agulles del nival Montblanc.

Interludi: entrar a Suïssa per les agulles roges
Aprofitant un dia plujós, prenem el cotxe i fem la carretera que travessa la vall pels calmosos veïnats , tot defugint l’autovia. De cop, ambdues vies s’ajunten i van remontant cap a Argentieres i el parc natural de les agulles roges.

Paisatges encisadors, poblets remenuts i esquitxats de referències a les neus hivernals. I, quan ens n’adonem, som a Suïssa. Pas franc i cap referėncia de benvinguda. Girem cua i tornem al nostre cau amb el convenciment d’haver creuat una suposada frontera.

Quarta etapa: Servoz – Montpelhiér
La neteja de l’apartament, la voluntat d’acomiadar-nos com cal de Servoz i la il·lusió que la fresca dels Alps ens acompanyarà sud enllà ens fa sortir tard de la vall.

Error. Just deixar l’Alta Savoia, la calor s’acarnissa sobre el cotxe i el viatge sembla etern. Les aturades se succeeixen a intervals molt curts i Taradell, el nostre destí, queda cada cop més lluny.

Per postres, l’autopista de Marsella circula amb una densitat que alenteix la marxa i incrementa els perills. Finals de juliol, la gent marxa de vacances a la costa i nosaltres ho paguem, si més no, fins a la desviació cap a Nimes i Montpelhiér.

Montpelhiér ens rep exhaustes. Oi més per les caravanes que, cap a les sis de la tarda, col·lapsen les sortides de l’autopista.

El GPS ens deixa a l’aparcament de l’Ibis Budget del Sud de la ciutat occitana. Bon preu per una acollidora habitació en un indret on un tren antic recorda que la platja és propera i, la mediateca Federico Garcia Lorca que som en terra d’acollida i diversitat.

El darrer sopar, amb servei acurat i faniliar, el reguem amb un dels Plantagenet del Loira. Bon final per la darrera nit nord enllà.

Cinquena etapa: Montpelhiér -Taradell
De les errades s’aprèn i, per això, tornem a sortir a les sis del matí amb menuda adormida.

Gaudim de l’eixida del sol a través del retrovisor i de la mar a la banda del conductor.

L’esmorzar a la Porta Catalana ens recupera de la matinada. Posar benzina en entrar a Espanya és impossible. Es nota que tothom escura el dipòsit per aprofitar els preus de la pell de brau.

La resta – l’AP7 fins a Girona, l’Eix fins a Vic i la C17 fins a Taradell – és viatge per país conegut, extasi per les altives Agudes i enyorança per una setmana iniciàtica per l’hexàgon del nord.

nota:
si hom necessita informació afegida que deixi comentari i respondrem fins allà on coneguem.

Som a les petites i el fred és intens fora del sac de dormir que encara m’embolcalla dins d’aquesta remenuda i acollidora cabana. Un resguard que, avui, m’acull entre muntanyes gegants.

Sóc sol. M’agrada enfilar-me sol per aquests cims i perdre’m entre les esfilagarsades boires tan típiques dels estius alçats.

Pel finestró de la cabaneta percebo la màgica transició que fa de la negra nit una esmorteida matinada. La boira ho ompla tot de misteriós silenci i jo salto del sac, encenc el fogonet i m’escalfo un xic d’aigua.

Cafè de sobre que prenc extasiat pel món de transició que m’envolta tot jugant a posar llum a les ombres.

Tot ho recordo darrera la porta de l’allotjament de Village Le Lac, dins la bella vall de Chamonix.

Els cims, amb llurs llençols de boira, descansen com la baldufona que s’escalfa entre els meus braços, arrapada al meu pit. Un malson l’ha fet plorar i jo l’he presa dolçament per a llevar-li el neguit d’una nit intensa.

Com llavors, percebo la màgica transició que fa de la negra nit una esmorteida matinada. La percebo acompanyat de la dona que dorm, del tendre plançó que nia en llurs entranyes i d’aquesta baldufona bufona que se m’arrapa fermament amb la força dels instints.

Han passat els anys, han canviat moltes coses, però es manté la màgia de les matinades suaus, dolces i tendres. De les matinades que ho fan tot etern i poderós.