El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En aquest apunt volat escriuré un bon gruix de reflexions que s’han anat sedimentat a partir de la lectura continua d’allò que ens transmeten els mitjans de comunicació, tan tradicionals com més moderns, i les xarxes socials, correu electrònic inclòs.

Em llegeixo el paràgraf suara escrit i crec que no hi he inclòs la temàtica. Una temàtica que, per cert, s’ofega en els xiulets d’un dissabte de glòria.

I anem pel tercer paràgraf sense desvetllar de què estic parlant. Posem que parlo de política i que, abstenció a banda, em centro en les passades eleccions municipals i en allò que, si tot acaba a dreta llei, ens donarà alcaldes, alcaldesses i directius de Comunitats Autònomes, més o menys a finals de la propera setmana.

Començaré per un avís a les noves plataformes d’unitat popular: Allò que la CUP lidera a Catalunya, Ciutadans / Ciudadanos s’està posicionant millor que ningú per liderar-ho a Espanya. Em refereixo a la denuncia i neteja de corruptes en les cúpules polítiques de les administracions públiques. No poso enllaços al què estan transmeten els mitjans, ho deixo en mans dels lectors. Però, mentre Podemos va ballant en reunions més o menys públiques amb el PSOE, Compromís i d’altres marques del què tradicionalment es coneix com a esquerra, els de Ciutadans envien un missatge molt clar: Nosaltres pactarem amb PSOE o PP sempre que es netegin de corruptes i imputats.

Dit això, seguiré per la comèdia dels caps visibles de les forces polítiques municipals i llurs escenificacions mediàtiques. Tothom, i ara em llenço a la piscina, sap que Barcelona en Comú governarà en solitari a la capital catalana, passant, com hauria de ser en tota democràcia un xic madura, el pes de la política de l’Executiu al Legislatiu o, per dir-ho en termes municipals, del Govern al Plenari de l’Ajuntament. És a dir, tocarà parlamentar i fer passadissos i places.

La gent d’ordre, amb en Mas i en Fernández Díaz petit al capdavant, es posa les mans al cap cada cop que no hi ha un govern fort i capaç d’imposar els seus criteris damunt del plenari municipal i la resta de grups representats. Però la ciutadania barcelonina – eps! la que ha anat a votar – crec que ha donat un missatge força clar i transparent: A Barcelona no volem un govern fort, volem que totes les sensibilitats parlin, s’entenguin i tirin la ciutat endavant. Això si, amb una lleugera càrrega social per damunt de l’econòmica. Eps! Considerant que la càrrega social és representada pels electes de BeC, ERC, PSC i les CUP (22 regidors) i la càrrega econòmica, altrament dita de la gent d’ordre, és representada pels electes de CiU, Cs i PP (18 regidors).

Abastament els mitjans, depenen de llur pelatge, han anat destriant i fent les seves càbales sobre aquests resultats. Jo, com en d’altres eleccions, insisteixo en un fet prou notori: tot i l’increment de la participació en 7 punts percentuals, el 40% dels ciutadans cridats a votar s’ha quedat a casa. Una abstenció prou notable encara, oi més quan es concentra en els barris més exclosos i invisibles de la ciutat: L’aire BeC no ha arribat a tot arreu i la polarització de la campanya entre l’Ada i en Xavier no ha estat prou motiu per a cridar tothom a les urnes.

Jo considero que, malgrat aquesta abstenció, la Barcelona, i per extensió la conurbació barcelonina, mestissa ha aflorat amb força i ha qüestionat els pactes entre partits que es consideren líders d’un procés constituent que els esclata a les mans: no hi ha vencill prou fort per lligar la garbera dels anhels dels catalans. El procés cap a la independència serà des de baix o no serà. Serà del carrer a les institucions o no serà. I, si algú veu en les municipals un pas enrere pels anhels estatalistes de Catalunya, va errat. Això sí, el 27S ja no són unes plebiscitàries sobre la independència de Catalunya. La meva hipòtesi, i als resultats del PP combinats amb l’increment més moderat del previst de Ciutadans, és que la independència és un fet socialment assumit i que el 27S les eleccions seran constituents. És a dir, destinades a configurar el panell de sensibilitats que definiran el nou país des del Parlament. Simplificant, serà entre el model del full de ruta signat per CiU i ERC, amb el recolzament de l’ANC, Omnium i l’AMI; o el model del procés constituent, que es basteix a peu de carrer i que, de manera tàcita, signen els rebels de la CUP i els seus diversos socis polítics i socials; i les candidatures en Comú, també amb els seus entorns associatius que, massa sovint, se superposen amb els cupaires.

La pregunta que ens faran el 27S no és si Catalunya ha de ser independent, és si la Catalunya independent ha de ser inclusiva o exclusiva, ha de comptar amb uns serveis públics potents i de qualitat o amb uns serveis privatitzats i a l’abast de qui se’ls pugui pagar.

Espanya ha virat lleugerament a l’esquerra i ha castigat els immobilismes del PP.
Catalunya ha virat clarament a l’esquerra i s’ha pronunciat amb força contundència per la independència.
Barcelona, en sentit ampli, ha virat clarament a les esquerres d’unitat popular i, encara que alguns en dubtin, a la màxima integració de sensibilitats vers aquest nou país que ja és un paradigma construït i que només cal dissenyar constitucionalment.

La lectura dels impulsors de Reinicia Catalunya i els missatges que llença la nova directiva de l’Assemblea Nacional Catalana sintonitzen amb aquesta Catalunya constituent que, de manera més moderada que al 1931, s’ha definit des dels Ajuntaments.

Apa! Tireu-me pedres, si us plau!

A Planoles, bella vila,
els MauVe ens hem aturat
per a passar-hi un parell de dies
de pau i tranquil·litat.

A veure Nevà i llur hípica
nosaltres ens hem apropat.
I la menuda de casa
un pony per fi ha muntat.

Al Roc Blanc hi han fet un refugi
molt ben acondicionat.
Caldrà dormir-hi algun dia,
és un raconet encantat.

I el Pere Figuera de Planoles
és un alberg de nota,
on la Renfe, si no s’encalla,
et deixa a la porta de casa.

Cuina bona i la Pura amical
que et fa l’estada genial.

Cap de setmana per belles valls
on arriba l’aigua i l’aroma
del pare Puigmal.

Han passat cinc dies de les eleccions municipals i autonòmiques a la pell de brau. Unes eleccions que, percepció de mitjans de comunicació i d’altres àmbits personals i professionals, han fet trontollar governs i administracions com no es veia des de les primeres eleccions dins d’aquest sistema democràtic constitucional.

Un servidor que viu a cavall entre Taradell i Barcelona, no es pot estar d’analitzar un xic l’estat de la qüestió amb una doble mirada.

Amb ulls de taradellenc, l’horror per la victòria de les candidatures de confluència a l’Àrea Metropolitana, se’m fa present. Cal tenir en compte que els meus ulls són acostumats a una realitat política pròpia on la independència és el pal de paller d’un municipi on CiU ha recuperat la majoria absoluta, Esquerra ha millorat el seu número de vots i, fins i tot, Solidaritat per la Independència (SI) ha assolit representació.

En aquest oasi de pau, no s’entén la dèria dels barcelonins per a seguir formant part d’Espanya i no tenir la visió evident de ser els ciutadans de la capital d’un Estat propi on lligarem els gossos amb llonganisses. I aquesta es la visió de la victòria electoral de Barcelona en Comú i d’altres llistes de confluència a la conurbació barcelonina que sembla que tenim per aquests verals.

No sé quina opinió tenen els meus convilatans, en canvi, sobre el fet que l’Alcalde sortint del veí municipi de Seva esdevingui Alcalde-President de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Sant Miquel de Balenyà, és a dir, que vulgui servir a la meitat dels habitants que servia en el vell càrrec municipal. Però en la voluntat de servei de l’Eric Vila  podria ser que, començo a posar-me les ulleres barcelonines, tinguem el desllorigador dels resultats de Barcelona i el seu efecte sobre la independència del país.

La EMD de Sant Miquel de Balenyà és una vella aspiració d’un poble que es volia independent dels quatre municipis on s’ubicava. El procés de segregació subsegüent va acabar pels temps olímpics, sinó em falla la memòria, amb la integració, per decret de govern de la Generalitat, al municipi de Seva i no pas amb una segregació que, en el referèndum celebrat, no va assolir els suports suficients a la Quadra de Miramberg o Torrellebreta, que encara avui pertany al municipi de Malla.

I encara que no ho sembli el cas de l’Estació de Balenyà pot ajudar-nos a entendre la conurbació barcelonina i el per què de tot plegat.

I és que la independència de Catalunya, com la segregació de Balenyà en aquells temps, corre el risc d’entrebancar-se sinó és capaç d’il·lusionar a tothom fins al punt d’eliminar les pors de perdre els privilegis dels que en tenen. Uns privilegis que, tard o d’hora, s’acaben perdent, si la gent així ho decideix.

Balenyà, amb la seva recent creada EMD, n’és exemple: Un poble amb capacitat de governar-se enfront d’una Quadra que depèn d’un municipi menut i dispers, el nucli principal del qual és allunyat dels masos que la conformen.

O els independentistes deixem el llenguatge de favorables i contraris per als unionistes convençuts i comencem a obrir-nos a aquells que prioritzen d’altres qüestions al procés per se, però que no en són obertament contraris, o perdrem la batalla i seguirem essent la Quadra de Miramberg d’Espanya, encara que els proporcionem algun alcalde i, des de baix, des del carrer, es pugui tornar a remoure la necessitat d’un Estat propi o d’una Entitat Estatal Descentralitzada.

Afegit de divendres 29 de maig a les 14:33:
Exemple pràctic de visió taradellenca de la realitat metropolitana.

24 de maig. 06 am. Vell pis.
Potser els nervis, potser les restes del cansament d’ahir, potser… Porto una horeta despert i no és pas pel neguit o la il·lusió existencial de saber els resultats electorals. No pas. Tot és per aquest rellotge autoimposat que fa que, aquest cap de setmana, tot el nostre món s’hagi capgirat.

Com al gatopardo, canviar-ho tot per no canviar res. O si. Girem la nau del nord a llevant. A partir de dimarts ens llevarem veient com el sol trenca la mar i omple de colors la ciutat de Barcelona.

Trobaré a faltar la muntanya de l’Avi Bubú. La muntanya i el seu seductor joc amb nuvols i boires. Canviar-ho tot per no canviar res. O si.

Podrem assolir el repte de buidar el pis amb la celeritat necessària? Tindrem instal·lador d’Internet al nou habitatge? La #VagaDeLesEscales és la més icònica de les vagues que es fan i es desfan: una multinacional subcontracta empreses per a fer un servei a un preu “competitiu”. Per a complir contracye, aquestes empreses contracten persones a jornades de 10 i 12 hores per 500, 600, 700 euros al mes. Mentres el manobra defalleix, Telefonica (ara, Movistar) engreixa llur compta de resultats. Un èxit per a la macroeconomia, una sagnia per les vides dels tècnics contractats.

Et sona?
T’hi sens identificat?
Jo, que encara no estic precaritzat com ells, els entenc i els recolzo. Ho sento, potser hauria de fer com deia aquell petit gran home que va governar en temps dels meus pares:

“haz como yo: no te metas en política”

Però no en sé.
No en sé, ni tan sols en Jornada de Reflexió.
No en sé, ni en plena mudança a un nou pis. Un altre: el quart en cinc anys.
No en sé, ni tenin família al meu voltant.
No en sé, ànima rebel, cor de rauxa que, vivint en l’estat del benestar, no s’està de veure la injusticia del precaritzat i la necessitat de recuperar tot aquest talent per a millorar la nostra societat.

I, entre tant, la mudança, volguda, desitjada, il·lusionant, eternament confrontada a la vergonyant eixida d’una família de desnonats.

Bonheur fané, cheveux au vent, baisers volés, rêves mouvants
(La felicitat s’esvaí, cabells al vent, petons robats, somnis canviants)
– Charles Trenet (1942) Que reste-t-il de nos amours ?

Tal divendres com avui de fa ja 45 anys, a la desapareguda Clínica Quirón de Verge de Montserrat, fa acte de presència mundana un servidor.

Acaben de tocar les 10 de la nit en algun campanar – posem que en el del Taradell que porto a la sang -, i al cel, la lluna, que ahir fou plena, encara amaga un bon grapat d’estels sota la seva llum prestada.

Per les espanyes, Barcelona inclosa, triomfa un spaguetti western made in spain mentre a Barcelona s’estrena Besos robados, “el filme más delicioso y aclamado de Françoise Truffau”.

Aquell vespre, al Teatre Victòria, un incombustible Joaquín Soler Serrano es prepara per presentar el primer dels set concerts que, encapçalats per en Lluís Llach, comptarà amb les veus de la Maria del Mar Bonet, l’Ovidi Montllor, El Tricicle – no els famosos, sinó els altres- i en Joan Baptista Humet. Això sí amb orquestra d’acompanyament dirigida per un homenot de la cultura, força desconegut encara ara, que es diu Francesc Burrull.

Coincidint en temps, però no en espai, el Village Vanguard de la Setena Avinguda s’omple del millor beboop en femení que hom pugui escoltar.

I, si m’és permès, podríem dir que vaig néixer entre en Baloo i en Thomas O’Malley i que, esperit animal, ho vaig fer per anar de festa. De festa i gaudi d’un concert on, censura mana, no es va poder escoltar el què volen aquesta gent? de la bella filosa mallorquina i vull pensar que es va repetir la versió muda de l’Estaca d’en Llach, també prohibida en aquella data.

Aquella mateixa nit, per postres, n’Elton John celebrava l’aniversari del seu lletrista Bernie Taupin amb un concert a la BBC, mentre Les Luthiers feien la darrera representació de Blancanieves y los siete pecados capitales a Buenos Aires i, Lisboa, estava de Festival do Cançao.

L’endemà – i diumenge també -, els Grateful Dead aterraven a Europa per a participar en un immens festival als Staffs que competia amb Bath i Sussex. Quin rítmic inici! Oh! Yeah!

Han passat 45 anys d’aquell divendres de primavera, però, entrats ja en plena societat de la sobreinformació, ens resten moltes pàgines de diari i revistes i, sobretot, molts sons que ens recorden la data sobrerament.

Entre ells, els que us regalo en les quatre llistes de l’Spotify que trobareu tot seguit:

>> Quan vaig néixer sonava és una amplia i variada gamma d’artefactes musicals que sonaven arreu del món, i a Osona, aquell 22 de maig.

>> 22 de maig de 1970. Nit és un recull de peces que potser van escoltar-se aquell dia al Teatre Victòria. Això si, amb un inicial homenatge als petons furtats d’en Truffaut.

>> Hollywood music festival és un recull de cançons que molt possiblement van omplir el cap de setmana del meu naixement als fields anglesos.

Malauradament, per ceguera discogràfica, els dos treballs de referència d’aquell mes de maig no són al spoty. Es tracta del diürn Let it be, dels Beatles i del nocturn In the Wake of Poseidon, de King Crimson, que arribaven a les botigues de discos pocs dies abans del meu aterratge.

I, finalment, a mode de bonus list, una mica de rebel·lia no pot fer mai mal i d’aquí un pare:

>> The black power mixtape 1967-1975, perquè l’assassinat de Malcolm X va portar una cua revolucionària que encara avui ressona pels carrers de Baltimore, Maryland.

Sempre se m’ha fet dificil gaudir de novel·les, jocs o pel·lícules bèl·liques i violentes en extrem, però sempre he caigut en el parany d’Evasions o victòries, Fugues de Kolditz, l’inefable Risk i d’altres artefactes similars.

Contradiccions vitals entre principis morals i ocis existencials que prenen volada èpica amb l’obra de títol tan bèl·licament evident com el que encapçala aquest escrit.

Llegir el llibre d’Alistair MacLean era un deute pendent des de fa un bon grapat d’anys. Ho era des que un servidor es creia el gegant Anthony Queen en la pel·lícula que vaig viure en plena etapa captativa.

The guns of Navarone, el llibre, que no la pel·lícula, comença especulant en excés. Hom acaba tenint la temptació d’abandonar-lo, però, si no ho fa, la metzina s’escola entre les lletres, la velocitat de la narració l’atrapa i només al final, hom pot respirar de nou i reconéixer les habilitats de l’escriptor que ha parit un relat on la guerra és l’excusa per a parlar de la humanitat, la fraternitat entre col·legues i l’autosuperació personal.

I què dir de la masculinitat de la guerra? Ni un sola dona en tot el relat! Un fet que amaguen al film, però que se’m mostra totalment voluntari en la novel·la.

Una novel·la que fa les delícies dels amants de la muntanya que, com un servidor, gaudeixen de les accions excursionistes, ja sien escalades impossibles, llargues caminades o refugis improvisats.

En definitiva, una lectura entretinguda i magistral que et captiva i et transporta a Navarone, un abrupte i desconegut illot del mar Egeu que se’t fa molt familiar i que, només la imaginació, et permet visitar a ritme de bon ska:

the guns of Navarone, tot un mite del millor ska possible.

Són quarts de dotze de la nit i, a casa, tothom dorm. Jo no. No puc. Prenc el bloc i començo a improvitzar quatre lletres mal escrites i que ragen al ritme que els dits marquen.

Finestra oberta. Un gos borda. La bozina d’un cotxe. Quatre veus i una campana ofegada pel brogit que, ara, en el silenci d’una llar adormida, s’imposa damunt la quotidiana vida familiar.

Em deixo seduir pel carrer i veig, dins l’autobus que ara passa, un senyor amb el cap pengim-penjam, cansat d’una llarga i dura jornada. Al seu costat, una xicota escolta el grup de moda en uns escarransits auriculars.

No sé perquè no hi ha ningú que vagi a pencar en aquesta meva visió nocturna a través dels sons que penetren per la finestra.

De fet, fins i tot em sembla captar un grupet d’estudiants universitaris que fan xerinola.

Avui volia parlar d’indignacions, revolucions institucionals i programes electorals tocats pel 15M, però no em surten les elevades reflexions sobre les estrelles de la política i llurs corts d’acòlits convençuts, i resto en la quotidianitat del carrer, del seu trànsit i la seva gent.

Potser tot és tan senzill com la desobedient modèstia d’un sagal creuant el carrer.

Divendres, baldufona, vas assolir els 30 mesos de vida. Aquells dos dits que alces tímidament quan et pregunten ‘quants anys tens’, podrien ser dos dits i un tercer a mig alçar.

Demà dimarts 12 de maig, sabrem quina escola entrarà a la teva vida i, si tot va com ha d’anar, et deixarà l’empremta dels records i les amistats. Hi haurà aquell mestre que recordaràs de per vida? Trobaràs aquella amiga amb qui compartiràs les hores de jugar?

Tu, que, des del divendres, ets cinc cops més gran que ton germà, et despertes i surts corrent cap al lavabo. El control dels esfínters t’ha fet ‘una nena gran’.

Massa gran. La tos et malbarata el son i ton germanet es regira un xic al llit. Molèsties de família, angoixes del cor.
.
Podria parlar-te d’injusticies, de noticies que -ai! els diners! – no surten als mitjans, del joc brut que la batalla per Barcelona fa aflorar entre autoanomenats polítics incapaços de veure-hi més enllà de llur estret món personal. Però ja tindràs temps d’analitzar la idiocia infiltrada en el govern de la política. Ara ets menuda i rebonica. Gaudeix de la infantesa, estima i deixa’t estimar, que els viaranys de la vida encara no t’han d’encalçar.

Allà, de lluny, una mosseta de 30 mesos aixeca les mans davant d’un fotògraf. La vida ja l’hi ha mostrat la mort i l’assassinat.
Entremig, una xiqueta de 30 mesos s’ofega dins del mar.
Aquí, una nena de 30 mesos espera asseguda a la porta del pis on ha nascut. L’han desnonat.
Mentres tant, els assassins criden “primer els de casa!”, sense voler veure que la nostra casa és el tercer roc del sistema solar.

Aire! Aire! 
On són les meves muntanyes?
Aquí només veig parets i m’afogo”
Ramon Vila Capdevila, caracremada

Aquesta diada de Sant Jordi m’ha portat una fresca alenada de les muntanyes que més m’estimo d’aquest món, Montseny a banda.

El cor de les muntanyes és una sublim lectura que depassa l’obra merament literària per prendre el ritme, tossut i persistent, de qui es fixa l’objectiu d’un llarg romiatge interior, exterior i temporal.

El dietari d’en Ton Barnils – no confondre amb en Tom Bombadil, tot i ser de la mateixa pasta – m’ha retornat als més bonics i bells indrets d’un Pirineu trepitjat amb amor, admiració i constància durant força jornades d’una vida d’incursions en cims, afraus i valls allunyades.

El dietari d’aquest politòleg i editor, amb qui compartim generació, ha suposat, per un servidor, el retorn a la Mediterrània que em resta pendent de fer.

I és que jo, amb el bon guiatge d’experts palafrugellencs, vaig esmerçar una setmaneta d’estiu, durant sis anys seguits de la meva vida, per anar de les platges de Portbou al cámping del Cap d’Higuer, just on l’autor inicia la seva travessa.

No totes les etapes són iguals. El Pirineu permet tants camins com peus tenen els seus caminants, però això encara enriqueix més i inflama la meva imaginació de caminaire fins a límits colossals, insospitats, assedegat de les valls germanes.

En el meu cas, vaig iniciar el viatge essent llop solitari, ós esquerp, pastor malgirvat, orc maleducat amb les urbanitats mundanes, i el vaig acabar, totalment domesticat, vivint a ciutat, i aparellat amb la més bella de les sirenes sorgides de la mar. Una ànma que m’és tan propera com per a fer-me el present que suara sóc comentant.

Fer la travessa del Pirineu és un viatge interior que se sustenta en aquest immens massis que et parla. En Ton és un mestre en el tractament d’aquest misteri tan propi del cor de les muntanyes. La remor hi és constant i, fins i tot, els esclats de civilització fan nosa a qui ha girat orelles al parlar, adès suau, adès dur, del Pirineu i llurs personatges.

Per mi, el llibre ha estat un brollador de records i memòries íntimes. Pel lector novell i poc expert en caminades, crec que el llibre és un bon aperitiu per a obrir-li la fam curiosa dels senders d’alta muntanya.

I és que, en poc espai, hi ha tot un massís, una serralada plural i diversa, una espina dorsal, columna vertebral, que agermana les persones que viuen, per emprar mots moderns, a banda i banda d’aquesta vital mare.

Jo tinc un repte pendent, esperem que la quitxalla es faci gran, esperem envellir amb gràcia, esperem que parlin els astres, per a esdevenir el Tom Bombadil d’aquesta, la meva primordial i arcana casa.

Hi havia una vegada una nena molt bonica que vivia a les vores d’un frondós bosc de carrerons i cases que, un bon jan, va batejar amb el vell nom de Sherwood.

La nostra nena bònica tenia una bella obsessió pel conte de la Caputxeta Vermella i el Llop.

I, vet aqui que un dia, els seus pares, coneixedors d’aquesta dèria i informats de la llar provissional que la Caputxeta i el Llop havien ocupat al cor de Sherwood, van decidir de portar-li i alimentar així llur brillant obsessió infantil.

Ho fèren l’endemà de la festa més vermella, aquella on, pels volts dels Jardinets, es repeteix anualment la fatxendosa actuació dels homes del Sheriff de Notincfam que, en llur zel estomacaire, van colpejar fins i tot la pobre Marianna Capgirada, possible futura cap del Castell de Notincfam, si els vots li són favorables. Pobres noïs.

En fi, deixem-nos de romanços medievals i altres floritures paranormals i tornem al fil de la nostra rondalla.

Era un xafogos dissabte a la tarda quan els pares de la nena molt bonica van acompanyar-la a llar provissional de la Caputxeta i el Llop. Una petita saleta que compartien amb l’àvia i un senyor de professió que, per motius de guió, deixarem en l’anonimat.

Asseguts entre canalla diversa, respiren l’aroma especial que desprèn la sala menuda de la Cooperativa de Teixidors de Ma . Un espai que, reconvertit en teatre, malviu al cor del bosc més famós del Comtat de Notincfam.

És allà, en aquell petit cau, on els nostres protagonistes viuen, durant poc menys d’una hora, una moralitzant i ben adaptada versió teatralitzada, diuen els pares, del conte de La Caputxeta Vermella i el Llop.

Una opinió, la dels pares, totalment errònia per a la nena molt bonica, per qui, amb la puresa dels seus 29 mesets a la terra, allò del teatre no tenia ni cap ni peus, ans al contrari, era tan real com el contingut d’aquest escrit.

Allò era, i encara és, la casa on viuen La Caputxeta i el Llop.

O sia que, si els voleu fer una visita:

La Caputxeta Vermella i el Llop
Teatreneu, Gràcia – Sherwood
En cartellera.

RT @celescolorado: Tos piensan y se mueven cuando les tocan sus intereses, ni antes ni después, por eso nos derrotan.
#Fraternidad

Aquest apunt neix d’una conversa feisbuquera amb un podemista valencià dels més convençuts i devots.

L’indret on ha tingut lloc, ha estat un grup de facebook de nom tan clàssic com Foro de Izquierdas i d’arrels i direcció, si no vaig errat, andaluses, tot i que s’hi encabeix gent d’arreu de la pell de brau i afins.

El passat 24 d’abril, un servidor hi publicava la imperdible entrevista que la gent de Jot Down feia a en David Fernández, periodista, cooperativista i, m’ensumo, millor persona.

I començava l’habitual tirallonga de comentaris tan pròpia d’aquesta ágora política de nom tan romà com membres tan enrucats en llurs posicions que sovint recorden la Barcelona assetjada de la Guerra Civil.

El cas és que els comentaris van acabar en un diàleg entre el susdit individu, il·lusionat amb l’artefacte polític al qual milita, i un servidor, allunyat del joc de partits i apropat al ‘nou cooperativisme’ que genera un nou món alternatiu al capitalisme depredador i, si es vol, tot i que sense militància, tastaolletes d’opcions que, com la CUP o l’anarquisme, defugen lideratges individuals i cerquen la direcció col·lectiva i el més propera possible a les persones. No se si m’explico.

El debat en qüestió ha girat sobre tres temes:

1.- La institucionalització i canalització de les lluites veïnals a través dels nous partits està buidant els carrers, de protestes?

2.- Podemos i Guanyem són un globus mediàtic sorgit de la fama d’en Pablo Iglesias i l’Ada Colau o, en canvi, són moviments sorgits del carrer?

3.- No hi ha massa opcions d’esquerres, o des de baix, disponibles per a l’electorat?

Lògicament, no ens hem posat d’acord en cap dels tres eixos de debat, però si que ens hi hem posat en el contingut de la següent aportació de l’implicat podemista del sud:

Para no pelearme tanto con el corrector, y porque pienso antes en castellano que en catalán, vuelvo al castellano. Cierto, político es quien se ocupa de la “polis”, lo público; y ahí quiero estar siempre porque, por contra, al que se ocupa solo del “idio”, de lo propio, se le conoce como idiota. A veces el lenguaje sale en nuestra defensa.

I aquí és on ens hem trobat, en el punt de destriar la fina línia que, avui per avui, diferencia els polítics dels idiotes, entenent que ambdós tipus de persones són dins i fóra de partits polítics i d’altres organitzacions que, si fosson com han de ser, maldarien per la felicitat de les persones humanes d’arreu, la pròpia inclosa.

I tu, què ets? Polític o idiota?

Corre, corre, vola
Vola, home modern, vola.
El treball t’espera allí
Allà lluny de la vida
que’ls teus fills vas dónar.

Vola, vola, corre
i no perdis el temps
en besos i abraços.

Corre, dona, corre.
Perd la teua maternitat.
El treball ens honora
i ens dóna llibertat.

Ahir, diada de Sant Jordi, acabava un dels àpats literaris que encara tenia pendents: el Victus d’en Sánchez Piñol.

Sempre que m’enfronto a una lectura mediatitzada, se’m disparen totes les reserves i el nivell d’exigència puja un xic pel damunt de la mitjana habitual. I és aquest, el de Victus, un cas extrem de mediatització literària. Un fet totalment visible aquest mateix Sant Jordi pels carrers de Barcelona. O hi havia alguna parada de llibteria grandota sense exemplars del Victus a la venda?

Els inicis de l’obra se’m van entrebancar un xic. De fet, el llibre, més enllà de les històries que conté, és un artefacte d’enginyeria de tal magnitud que cal assumir-lo per a gaudir-lo a pleret.

Si hom actua d’aquesta manera, descobreix com Victus és a l’art de la lletra el que les fortaleses i trinxeres de Vauban a l’art militar. És a dir, veritables monstres a descobrir, redescobrir i analitzar constantment.

Pura fantasia, evolució natural i preciosista de La pell freda i Pandora al Congo. De fet, hi ha passatges que podrien pertànyer a les dues obres suara esmentades i ni ens n’adonaríem. I és que l’exercici literari executat pel mestre Piñol és d’upa.

Quantes hores deu haver passat, escrivint, polint i llimant un artefacte capaç d’arrancar fàstics i somriures gairebé encadenats?

Victus no és una novel·la històrica, tot i emprar el relat històric com a excusa. Victus, si de cas, és el Quixot d’una manera de revisitar la història que ha fet fortuna darrerament en la literatura i la cinematografia en llengua castellana.

Victus se n’enfot d’Alatristes, Isabeles i, si se’m permet, tot i que encara no s’havia estrenat, de ministerios del tiempo i altres collonades que volen reescriure el passat al més pur estil orwellià:

Qui controla el passat, controla el futur; qui controla el present controla el passat

.

En el fons, Victus, no parla de la guerra de successió, ni tan sols de la batalla de Barcelona. Aprofita el moment actual i parla de nosaltres, els humans, i de la nostra manera d’entendre i copsar el món a través d’una fantasia historiada, d’un relat parit pel present sobre un passat tacat de sang i angoixes.

Dit això, es fa molt difícil d’entendre, la rucada d’Utrecht. Oi més quan els més malparats de tota la història són els catalans, per a ser més exactes, els dirigents de la Catalunya del seu temps i, de retruc, els dirigents que es vanten, avui per avui, de ser hereus d’aquella nissaga.

Però bé, caldrà veure, ara que ens presenten la segona part del relat, si aquest quixot de la novel·lística històrica és capaç de perpetuar-se amb una segona part que comença a treure la poteta per sota la porta de l’editorial generant salivera als ‘lletraferits’ per aquest armament d’ironia brutal.

El temps ens dirà, si en Piñol, com els herois que descriu, es dóna o no es dóna a l’ofici que tan magistralment exerceix en aquest victus que, ironia primera, significa:

    aliment bàsic
menjar

Justament allò que cerca la novel·lística històrica, és a dir, farcir de menjar als cervells amb passats dirigits des de les elits del Poder actual.

L’acompassada respiració contrasta amb la velocitat que penetra pel balconet de la improvisada habitació. Dins la fosca, amb el trafec urbà de fons i aquesta calmosa respiració per companyia, em deixo portar pel dit que tecleja el telèfon. Cada cop més menut, cada cop més directe, cada cop menys documentat.

El Cau de l’Ós em resulta un organisme viu i endinsar-me en llurs escrits un exercici d’autoconeixement sublim. Gairebé onze anys de llerra. Onze anys que van començar a muntanya, que tenien, en part, la intenció de ser crònica de Taradell. Onze anys que han passat d’aprofundir en tradicions a esdevenir un eixelebrat aplec d’escrits improvitzats i de poc interès, crec, per algú que no sigui jo.

Aquest cap de setmana, el vell ós hagues parlat de castells, o d’alguna de les, altre cop, nombroses manifestacions, però el nou ós traspua això que tens a les mans, aquest enfilall de frases buides que volen omplir-se de sentit, però que desconeixen el seu destí.

I que bell que és ser pare d’una quitxalla com la meva! Orgullos estic d’un present dedicat als fills que m’alegren l’ànima!

A fora diuen que el món va rodant, que els rics segueixen robant, que els pobres segueixen cobrant, que les persones que malden per un món millor se segueixen barallant i que els tsunamis segueixen menyspreant les formiguetes que fa anys que tot ho van denunciant.

I, mentrestant, l’il·lusionisme segueix funcionant.

Quin final que m’ha sortit. Hauria de deixar-ho aquí. I, si més no, ara com ara, li deixo amb el dubte de si continuar demà.

I arriba diumenge de fosc i en Vicent m’obra els ulls sobre la tupinada a la italiana que ens espera. Una tupinada il·lustrada pels mitjans de comunicació: canviar-ho tot, per no canviar res. Podem i Ciutadans, el nou bipartidisme que canalitza la ràbia contra una tragedia anunciada: la d’un Estat col·lapsat. I, mentrestant, la Mediterrània esdevé el gran cementiri d’éssers humans.

Em giro i la vaig relaxada i calmosa, amb el menut al davant. Seran ells els que, per fi, faran un món altruista i sense nyaps egoistes com els que avui es fan?

Menuda flor del cirerer,
badada al mestratge dels vents,
l’abella treballa la mel,
brunzits del cel
al pati de casa.

Primaveres eternes i perennes
Primaveres d’instants sublims
Primaveres que ja esperes
per veure florir les cireres
i rebrotar la morta parra
que fructifiqui a la tardor.

Raïms i cireres
Cireres i raïms.
Brots i flors de primavera
que el gust altera
i eleva l’esperit.