Chào ông Viêt Nam

Fons ‘no oficials’ de dins el govern així ho han manifestat: Les autoritats la deixaran en llibertat, segur, com està previst.
Milions de seguidors així ho desitgen i ho esperen. Podeu veure en la fotografia com membres del desapregut partit NLD, però encara viu molt viu entre la gent, netegen el petit despatx perque ella pugui seure com abans i continuar amb la seva lluita.

Ara fa dos dies van denegar el seu recurs perque l’últim judici contra ella fos cancel.lat, sí aquell judici que es van inventar per ‘culpa’ d’un nedador curiós que va arribar a casa seva (sempre està vigilat aquest llac, jo mateixa en fer una fotografia va venir immediatament una persona per informar-me que no en podia fer ….) i per aquest fet, la van jutjar i van allargar el seu empresonament fins el dia 13 de novembre 2010.
Havia de ser posada en llibertat el 6 de maig, i és clar, abans de les eleccions era perillós.
El seu alliberament de ben segur serà rebut amb esperança i expectació. Serà veritat? El general Than Shwe té la última paraula. Ell sap que les presions són fortíssimes, però també sap que la participació en aquestes eleccions podrides del tot ha estat baixa, i a la frontera els enfrontaments del seu exèrcit amb les ètnies continúen. Ella és una líder estimada per tothom, i quan escric tothom, em refereixo a totes les ètnies que viuen plegades en aquest país.

Crec sincerament que la Junta Militar encara li té por, i també perque no dir-ho, els països que des de fa anys i panys col.laboren amb els dictadors militars. Però, per què la Junta Militar alliberarà ara, després de les eleccions, Aung San Suu Kyi ?

 

Moltes coses …. ASEAN (Association of Southeast Asian Nations) en la seva última reunió, va fer constar que tots esperen que el procés democràtic s’acceleri, i la reconciliació sigui un fet.

La USDP, partit dels militars, es vanagloria d’haver tret més del 80% dels vots (improbable i a més de forma irregular).

Xina manifesta que aplaudeix de com aquesta Junta està portant la llibertat i transformació del règim, però que sap que això no es fa d’un dia per l’altre.

Els partits de l’oposició es queixen de les irregularitats viscudes en aquestes eleccions, sobretot del vot per anticipat.

El partit de Suu Kyi, la NLD, i ella mateixa, volen denunciar el frau i fer el recompte.

Els exèrcits guerrillers de les diferents ètnies estàn expectants a veure què ferà Suu Kyi, però tenen la seguretat i la fe de que només ella pot arribar a la reconciliació i a la democràcia. Saben que ella vol donar tot el seu suport a un nou acord com el que va signar el seu pare a Panglong l’any 1948, on totes les ètnies hi eren presents, per atorgar llibertats als diferents estats del país, Shan, Mon, Karen, Kayan, Arakan.

Després de més de 15 anys empresonada dins a casa seva, com veurà Suu Kyi el seu país, la seva gent ? Una nova generació de comandaments militars l’esperen i no serà gens fàcil per a ella mantenir converses amb ells. El pare de Suu Kyi va ser el fundador de l’exèrcit independent de Birmània i ella sempre ha volgut dialogar amb ells; formen part del poble.

Com posarà a prova el seu potencial politic, que encara té, segur, i el seu lideratge davant aquesta nova situació ? O ens trobarem novament en un cercle viciós ?
En llibertat durant un temps, empresonada novament per haver estat una transgressora envers les lleis actuals … no ho sé.

Demà dissabte o avui sabrem més coses. De moment la situació a les fronteres encara és preocupant; els enfrontaments continúen. Però m’agradaria fer esment que els soldats de la guerrilla DKBA abans dels enfrontaments amb l’exèrcit de la Junta Militar, fan marxar els civils fora de la ciutat. Ells no han de prendre part en aquestes lluites i no volen veure morir a la gent del poble. La guerra és entre els exèrcits.
A Myawaddy molts edificis han estat cremats i alguns hotels també, i les baixes, es creu que unes 35 persones, tots són soldats, excepte un civil. 

Avui fa 15 anys i 117 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

PER MOLTS ANYS AUNG SAN SUU KYI.

Demà, 19 de juny,  és el seu aniversari, 65 anys,  però el celebrarà sola, a casa seva, empresonada, a la vora de l’Inya Lake de Rangoon, University Road 54.
Avui el diari The Independent-UK ha publicat en primera plana una carta escrita per ella i que ha pogut sortir clandestinament de Birmània, demanant a la societat internacional el que sempre ha dit, ha manifestat i ha pregat: UTILITZEU LA VOSTRA LLIBERTAT PER PROMOURE LA NOSTRA.
El seu primer empresonament va ser l’any 1989, un any abans de les eleccions que va guanyar per una majoria absoluta, un 82% dels escons.

Han passat ja quasi 15 anys continuats empresonada. Greu va ser l’any 2003, quan després d’obtenir la llibertat i en continuar la seva implicació absoluta d’assolir la llibertat i la democràcia del seu país, en un dels seus meetings va ser envoltada per l’exèrcit i a punta de metralladora, va travessar el cordó de ‘seguretat’ dels soldats per anar al seu lloc on havia de començar el seu parlament; no van gosar disparar ….. però a continuació els trets van començar i van haver de fugir, però més de cinquanta persones van ser assassinades impunement – Depayin Massacre -.

Aquesta dona va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1991, un anys després que Mikhail Gorbachev va rebre el seu. Ell és lliure, ella no.

El seu piano s’ha trencat, no pot expresar els seus sentiments i emocions amb la música que a ella li agrada interpretar; no pot ni parlar per telèfon, ni veure la televisió ( a excepció de la governamental); ni rebre cartes, que no siguin censurades, dels seus fills. No coneix els seus nets. 
Unes paraules que va dir una vegada :
– No crec que les meves decisions siguin un sacrifici. És una opció. I si tens molt clara la opció que vols prendre, la paraula sacrifici no té cap sentit, perque ningú m’ha dit ni m’ha forçat a decidir el meu dret a servir a la meva gent.

Familiars seus han reclamat judicialment propietats de la mare i que els pertany; ha de discutir per poder obtenir un mínim de manteniment de la casa; un ‘nedador’ estrany, nordamericà va nedar fins a casa seva (diabètic, no sabía nedar gaire ) i gràcies a aquest fet, un tribunal la va condemnar l’any passat a 18 mesos més d’empresonament.

Té contactes amb el seu advocat i el seu metge. La junta dona autorització, de vegades, a que pugui reunir-se amb personalitats d’organismes internacionals o representants del govern dels EE.UU.

No els té cap confiança. El seu partit el NLD no participarà en unes eleccions promogudes per la Junta Militar el proper octubre. Ja ho ha dit, i el partit s’ha dissolt, però no la gent ni la societat civil. El mateix dret té el poble de votar com també de no votar. No li agraden gens les paraules expressades per un representant del Govern dels EE.UU. en que diu ‘ més val això que res’ ….
A mí aquestes paraules em recorden el meu país ….

El seu home, Michael Aris, va morir de càncer l’any 1999 i no va ser autoritzat anar a Rangoon per veure-la per última vegada.
Es van casar l’any 1972. Un any abans de casar-se li va escriure una carta al seu futur espòs : Només et demano una cosa, si alguna vegada la meva gent, el meu poble em necessités, tú hauríes d’ajudar-me i molt a que jo pogués dur a terme aquest deure envers el meu poble. Michael Aris sempre va complir aquesta promesa fins la seva mort.

Aung San Suu Kyi ha près moltes decisions doloroses i difícils, al llarg de la seva vida; viure en solitud, aïllada, presonera, disoldre el seu partit polític, la NLD, abandonar la seva família. Però, és aquesta ressolució tan i tan forta, la seva coherència, la seva fe, en defensar la justícia, la veritat i la llibertat, la no-violència, per el seu poble de Birmània, i també, per què no ?, a tots els països del món on tampoc viuen en llibertat, que el respecte envers ella ha anat creixent dins aquesta societat. Una dona menuda, fràgil, però forta en les seves idees i sobretot el seu amor incondicional per el seu poble.

Avui fa 14 anys i 336 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Birmània i la comunitat internacional escriuen i escriuen, opinen i opinen del fet per que el partit majoritari, el NLD, ha rebutjat de participar en unes eleccions indignes organitzades per la Junta Militar. He pogut constatar que hi ha certa majoria que està d’acord amb aquesta decisió.

Però m’agradaria transcriure les sis raons que va exposar Daw Aung San Suu Kyi, als seus companys de partit, el NLD, ara ja fa uns mesos:

1 – No accepta la constitució de l’any 2008 i es reafirma en la ‘Declaració de Shwedagon’ (publicada el mes d’abril de l’any passat, per la Lliga Nacional per la democràcia, NLD) i que expressa: Alliberament de TOTS ELS PRESOS POLITICS (més de 2.000) – Mantenir el diàleg social i polìtic per revisar la Constitució  i reconèixer els resultats de les últimes eleccions de l’any 1990.

2 – No accepta el sistema de registre de partits polìtics per participar en les properes eleccions, per ser antidemocràtic i indigne.

3 – El NLD no és propietat de ningú, és un partit del poble.

4 – No accepta ni aprova cap disident o faccions dins el partit, però respectarà les decisions acordades per el seu propi partit.

5 – Expressa la seva convicció i estar disposada, com sempre, a defensar la llibertat, la democràcia i el benestar del poble, i continuarà en aquesta lluita fins el final.

6 – No reconeixerà l’abolició del partit NLD, encara que es dissolgui per el règim militar. 

El partit NLD ja no existeix, com a partit. No es van registrar per participar en les eleccions, i automàticament ha desaparegut. 

I ara tot just fa una setmana, ha declarat en veu del seu advocat, que el poble de Birmània té tot el dret de NO anar a votar, exactament el mateix que té per emetre el seu vot.

No ha canviat gens ni mica les seves conviccions, la seva fe,  el seu desig determinant de servei al poble, la no violència i el diàleg amb la Junta Militar, i cada vegada creu menys en el què poden fer els països ‘amics’ quan demana insistentment : Utilitzeu la vostra llibertat per promoure la nostra.

Per cert, els astròlegs han recomenat a la Junta Militar que governa el país des de fa més de 60 anys, i al seu cap, el General Than Shwe, que el millor dia per celebrar les eleccions és el 10 d’octubre de 2010 : 10.10.10.

El dia 19 de juny Aung San Suu Kyi complirà 65 anys, i ja estem quasi als 15 anys ininterromputs de presó i incomunicació a casa seva. Però no oblidem que va ser empresonada un any abans de les eleccions, l’any 1989; les va guanyar l’any 1990, amb un 82% dels vots; va continuar empresonada; va ser alliberada en dues ocasions, però en veure el seu lideratge i la seva força, la Junta Militar sempre trobant formes i articles dins la ‘seva’ constitució, va empresonar-la novament.
La no violència no és popular, el diàleg no té credibilitat, la llibertat no s’accepta, el poder no es vol perdre, mantenir els privilegis i les riqueses per una minoria, un exèrcit de més de 400.000 soldats, acords econòmics importants amb empreses i governs ‘democràtics i ‘lliures’ i d’altres no ‘tan lliures’, expoliar el seu propi país … el silenci i la lluita soterrada continúa, la revolta silenciosa, pacient, no s’atura.

Avui fa 14 anys i 330 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Daw Aung San Suu Kyi, avui, 24 d’octubre, fa 13 anys que va ser empresonada a casa seva, a l’avinguda University no. 54 a Yangon (Rangoon). Premi Nobel de la Pau, Premi Sakharov, Medalla per la Llibertat, Premi Catalunya, i molts reconeixements arreu del món.
Les flors que es posa al seu cabell no perden mai la seva frescor, ni tampoc perd la seva força i amor per el seu poble. Potser aquests últims anys ha perdut salut física, però la seva ment està intacta. 
– No n’hi ha prou de demanar la llibertat, la democràcia i els drets humans. Som una nació i hem d’estar junts, units, per preservar la nostra lluita – 

– No és el poder que corromp, és la por. La por de perdre el poder corromp a tots aquells que el tenen, i la por de l’abús del poder corromp dels qui viuen sota aquest poder –
Aquestes són dues de les moltes frases que ha escrit. Avui no hauríem d’oblidar aquest país, Birmània, que pateix un dels governs més cruels de la terra.
Avui fa 13 anys que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Ens podem imaginar una Birmània sense Aung San Suu Kyi ? La Junta de generals segur que ho desitgen, és com un somni que podía fer-se realitat. Però per la majoria del poble birmà sería un cop molt fort perdre aquesta dona fràgil i forta a la vegada, la líder indiscutible que pot fer que la llibertat arribi d’una vegada per totes al seu país.

Aung San Suu Kyi està empresonada, cert, però encara té un immens poder. Ella colpeja directament als cors dels homes armats amb una por constant, mentres envia tota la seva força moral a la gent. És la esperança dels birmans per poder passar pàgina a més de 46 anys de dictadura militar ferotge i cruel.

Recentment va rebutjar rebre aliments i ha passat per moments perillosos i difícils, ja que no és el mateix fer una vaga de fam com ja va fer una altra vegada l’any 1989; els anys passen i una vaga de fam és un risc per una dona de 63 anys. L’any 1989 va arribar a pesar 40 kilos, va perdre cabell i també visió. Jo em pregunto què passaria si ella no pogués continuar donant la cara i lluitar per el seu poble ? Ha passat més de 19 anys empresonada a casa seva, amb un interval de llibertat, sense un accés regular amb el seu metge, ni comunicacions exteriors.

Els generals de la Junta saben que és ella la que pot treure’ls del poder. En les eleccions de l’any 1990, estant ella ja empresonada, els generals van copsar i veure amb gran sorpresa, que el 82% dels vots van anar a parar al partit del que ella és la líder indiscutible. Els generals saben que el seu futur sense ella seria planer, per una raó ben senzilla, no s’hauríen d’enfrontar amb la gent que fa de la lluita no violenta i pacífica la seva bandera, i carregar amb violència contra civils, monjos, monges, dones, adolescents, tots desarmats, no és senzill; armes, violència contra pacifistes. L’exèrcit ha assasinat milers de persones quan han volgut carregar contra les manifestacions. Només les ètnies de les fronteres que es veuen constantment agredides per l’exèrcit, ténen forts enfrontaments armats  i no ténen més remei que defensar-se, però finalment han de fugir i desplaçar-se a les fronteres i per la selva.

Quan ha disfrutat de llibertat, la Dama ha viatjat per el país parlant amb la gent i totes les ètnies i pobles la consideren la seva líder. Quan ha calgut, ha parlat amb força i convenciment amb els generals. Té una rara habilitat per parlar amb fermesa davant els generals, i ells se senten incòmodes. De fet el seu poder es deriva del que ella anomena : ‘ Honestat absoluta en política’.

Per la força que té la Dama, els generals prefereixen tenir-la ben tancada a casa seva, i van transgredir les lleis que ells mateixos han promulgat, allargant el seu empresonament un any més. Aung San Suu Kyi hauria d’haver estat alliberada el mes de maig d’aquest any, el mateix mes que va passar el desastre del cicló Nargis. Ens podem imaginar a la Dama en llibertat visitant i ajudant a tota la gent que va estar deixada de la mà de Deu fins arribar a la xifra de més de 140.000 morts ? Per continuar en el poder aquests generals van decidir que no podia sortir en llibertat.

Mentres les grans potències mundials s’ho miren, són problemes interns del país, continúen utilitzant el país i els generals per obtenir més matèries primes, fan declaracions en favor de la Dama, però això és tot. El món oblida, poc a poc. Daw Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau l’any 1991, i molts d’altres. En una localitat anglesa dónen un premi a la persona amb una moralitat, ética i defensora de les llibertats; ella ha quedat finalista juntament amb un senyor  futbolista d’un equip de la premier league anomenat Giggs !!!!!!!!!

En la fotografia podem llegir : ‘ Hi haurà un canvi perque l´únic que ténen els militars són armes de foc’.

Avui 26 de setembre 2008. Una data per recordar. Uns fets que no es poden oblidar.

Un país que és dels més corruptes del món. Uns soldats que ténen l’ordre de disparar a matar si es troben grups de més cinc persones. Soldats que sí van matar. Monjos empresonats. En aquest món globalitzat només es parla d’economía i de crisi, sobretot del país més ric. Ningú recorda ja el que va passar ara fa un any, i per descomptat des de fa dècades.

Aquest video és un petit resum per no oblidar.

Aquest mes de setembre està resultant tens, contingut, amb por, però a la vegada amb expectatives. Birmània recorda les manifestacions dels monjos ara fa un any. Van començar amb una petita protesta en un temple el dia 6 de setembre de 2007 i van acabar amb les grans manifestacions dels díes, 22 i 23 de setembre. Ha passat un any i res ha canviat. La força de l’exèrcit a les ordres d’un govern dictador i genocida va axafar tot tipus de llibertats.

Daw Aung San Suu Kyi ha estat notícia en el país birmà durant aquestes últimes setmanes. La seva vaga de fam ha estat un risc,  per rebre tantes poques concessions per part de la Junta.

Efectivament havia començat una vaga de fam, encara que el seu advocat ho desmentís. Segons l’article 10 (b) de la Llei de Protecció de Birmània: 

– Qualsevol persona que pugui ser un perill per la sobirania i la seguretat de l’Estat com també per el poble, pot ser detinguda i empresonada fins a cinc anys –

Ella va ser empresonada a casa seva el 30 de maig de 2003 ( per segona vegada ).

Té dret doncs a tornar a ser lliure, però la Junta va allargar el seu empresonament un any més.

Està treballant amb el seu advocat per presentar al.legacions, però abans ha estat demanant concessions per a ella i les dues persones que viuen amb ella. Per aquest motiu està corrent un risc perillós tan per ella com per el país; no accepta el menjar que li deixen els membres del seu partit, la NLD, a la porta de casa seva.

Finalment la Junta ha accedit i li ha estat autoritzat:

– llibertat de moviments per les dues persones que són amb ella, dues dones. Una d’elles és ara a l’hospital malalta.

– Rebre cartes dels seus fills i familía.

– Rebre revistes estrangeres, com The Times o Newsweek.

– La visita mensual del seu metge.

No li han autoritzat a tenir ni internet, ni cap altra comunicació ni interna ni externa.

Concessions veritablement patètiques a una persona que va guanyar unes eleccions lliures l’any 1990, amb el 82% ( ja era a casa seva empresonada ) i que els militars no van acceptar. Concessions petites per a una persona, recordem Premi Nobel de la Pau l’any 1991, i que és importantíssim cuidar de la seva salut, ja que és la única persona en el país que pot negociar amb aquesta junta inqualificable, la llibertat del seu poble, ja que és estimada per tothom, ètnies i quasi tots els grups opositors.

Recordem que fins ara la única sortida a l’exterior és una petita radio.

A tot això, les declaracions del Secretari General de les Nacions Unides, el senyor Ban-Ki-mon declara: Compartim el neguit i la situació de la senyora Aung San Suu Kyi, però estem desolats i perplexos de no veure cap gir positiu en les polítiques de la Junta.

Aquest senyor em recorda aquells sheriffs de les pel.lícules del far-west a les ordres dels ranxers més poderosos: ‘ Tú quiet, no facis res de res, cap iniciativa, i sempre a les nostres ordres. La teva feina és fer d’escrivent ‘.

A mesura que es van apropant les dates del 22 i 23 de setembre, l’exèrcit té desplegats els soldats a tots els temples on són els monjos i en els llocs estratègics del país, per evitar qualsevol manifestació com les de l’any passat.

Això passa a Birmània, i res millor que penjar la fotografia on es veu obrint la porta de casa seva Daw Aung San Suu Kyi saludant els monjos mentres es manifestàven pels carrers de Rangoon i que es van apropar a casa seva per la força.

No news, good news ….. Sense notícies de Birmània, tot va bé. Els monjos joves, després de la represió  ara fa un any, són a la presó, en silenci o morts; però sempre s’escapen paraules dels escriptors i poetes birmans i la resistència de Daw Aung San Suu Kyi, empresonada a casa seva, i dels més de 2.000 presoners polítics a la presó d’Insein. Quines lliçons que ens donen dia rera dia a tota la humanitat amb la seva actitud i fortalesa, i quina vergonya ens arriba dels països democràtics lluint una hipocresia menyspreable, mentres alimenten i engreixen el poder del règim dictatorial i genocida. Perque tots aquests països atorguen premis a Daw Aung San Suu Kyi, organitzen múltiples manifestacions, els governs demanen la llibertat dels presos polítics, posen sobre la taula del Consell de Seguretat la sistemàtica transgressió als drets humans , deixen que morin milers i milers de persones després del desastre del cicló o quan l’exèrcit arrasa i destrueix els poblats de les fronteres. Tot es resumeix en declaracions, comdemnes, boicots (¿?) econòmics, suports. Però els interessos econòmics d’aquests països amb la Junta militar,  estan per damunt de tot, de la humanitat, de la justícia, de les persones; són prioritaris.

L’any 1996, quan Aung San Suu Kyi va ser lliure, per un curt període de temps, va concedir moltes entrevistes. Va dir, aleshores, al periodista : ‘Vagi en compte amb la premsa sensacionalista o del cor. A la premsa li agrada la versió sentimental de la meva vida, i l’entrevista es redueix immediatament només en la meva persona. Sovint, quasi sempre, aquest fet provoca la distracció del que hem estat parlant, el meu poble, la llibertat i la democràcia.’  Sàvies paraules … 12 anys després no només la premsa rosa o sensacionalista prioritzen les vides personals de les persones.

Aquests últims díes, Daw Aung San Suu Kyi ha rebut la visita del seu advocat tres vegades. La junta s’ha afanyat a dir en el seu diari oficial que ella no vol parlar amb el govern. Res més lluny de la realitat. Està preparant una apel.lació per l’allargament en un any del seu empresonament, ja que el Govern s’ha saltat les lleis com els ha interessat. També vol demanar que la seva assistenta Daw Khin Khin Win, única persona que és permanentment amb ella, no sigui assatjada per l’exèrcit i pugui desplaçar-se lliurement amb seu fill per el país, sense el fotògraf al darrera. Ha desmentit que estigui en vaga de fam. Senzillament, per les seves creences budistes, és en el període de meditació. Es troba bé, encara que ha perdut pes. Reb la visita mensual d’un metge. Està preparada per dialogar amb el Govern. Ella sap que la seva persona és importantíssima per arribar a veure el seu país lliure i fer valer el resultat de les eleccions de l’any 1990. Cuida de la seva salut.

El que no vol ja, són les visites inútils i vergonyants dels representants de les Nacions Unides.

Després del ridícul que va fer l’enviat especial de les Nacions Unides cridant a la Dama davant la porta de casa seva on està empresonada per parlar amb ella, el silenci continúa. I també tota mena de rumors. Daw Aung San Suu Kyi va rebutjar el menjar que membres del seu partit li fan arribar cada dia. Ha començat una vaga de fam ? Per què no va voler parlar amb el senyor Gambari ? Per què va voler veure per dues vegades al seu advocat ? Silenci. No hi han respostes. No pot parlar. Està empresonada a casa seva. Ningú pot saber què pensa, què vol dir, amb qui vol dialogar. Ningú es pot apropar a la porta de casa seva.

Segons la llei del seu país, Birmània, a finals del mes de maig, hauria d’haver estat posada en llibertat, però la Junta va allargar el seu empresonament un any més, sense més, trencant qualsevol llei.

Els birmans teníen l’esperança secreta que l’Aung San Suu Kyi i els seus simpatitzants a tot el món aconseguirien derrocar el règim militar. Però els anys han anat passant i algunes vegades la junta la deixava sortir del seu arrest domiciliari per tornar-la a detenir immediatament.

De tant en tant fan alguna declaració per fer una transició a la democràcia, però seguidament declaràven : ‘ Però de quina democràcia parleu ? ‘. Els birmans pensen que se’n riuen. Es permet que els defensors de la democràcia marquin un gol i després és anul.lat. Si en marquen un altre, vinga, anul.lat també. El canvi és difícil que arribi i el pitjor de tot és que els nois i noies nascuts després de l’any 1989, no sabràn mai que hi havia un país anomenat Birmània i que ara es diu Myanmar, i només coneixen el govern de la junta militar. Arriben a creure que viuen millor que els seus avis o pares. 

El món, s’ho mira, ho accepta, no passa res. Les Nacions Unides continúen fent el ridícul. Els poders econòmics veuen amb satisfacció com els seus guanys van pujant. 

Què vol dir Daw Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau l’any 1991, a la seva gent? Als seus simpatitzants? Al món ? A la seva família ? Ningú ho sap. No pot fer-ho.

Sembla que l’enviat especial de les Nacions Unides, el senyor Ibrahim Gambari, està movent els fils per capitular davant la Junta i legitimar el seu govern amb les eleccions previstes l’any 2010. El règim dictatorial sempre ha demanat i demana, d’oblidar els resultats de les eleccions, legítimes, de l’any 1990 i començar una nova etapa l’any 2010. Quan se li pregunta al senyor Gambari per aquest fet, no contesta.

Aquesta posició de les Nacions Unides és greu, molt greu. 

La posició dialogant de Daw Aung San Suu Kyi en reclamar la legitimitat de la seva victòria en les eleccions de l’any 1990 i col.laborant sempre amb les Nacions Unides no ha servit de res. Tots els assasinats, desplaçaments, nens soldats, treballs forçats, més de 2.000 presoners politics, camps de refugiats a les fronteres, tortures,  denunciats una vegada i una altra. Les manifestacions massives de monjos i gent del poble el mes de setembre de 2007. La vergonyosa i cruel reacció de la junta davant el desastre del cicló Nargis amb més de 140.000 persones mortes.  De què serveixen els seus més de 12 anys d’empresonament, la seva fermesa, la seva politica de no violència, de diàleg amb la Junta, si la decisió de les Nacions Unides, sembla, és la de legitimar unes noves eleccions i obviar les legítimes de l’any 1990 ?  I compte, la constitució que van votar el propassat mes de maig, impideix presentar-se  en cap de les eleccions del país , a Daw Aung San Suu Kyi per haver estat casada amb un occidental !

El senyor Gambari fa quatre díes que és a Birmània i està intentant parlar amb Aung San Suu Kyi. Ella no vol. Ha refusat obertament a parlar amb aquest senyor. Fins i tot desde darrera la porta de casa seva on està empresonada, l’han cridat per el seu nom per demanar que obri la porta al senyor Gambari. Continúa tancada, empresonada, a casa seva sense voler parlar. No està satisfeta, ni contenta, de com les Nacions Unides volen capgirar una legitimitat guanyada a les urnes.

Possiblement aquesta és la protesta més forta que Daw Aung San Suu Kyi pot fer davant la Junta i les Nacions Unides contra una injustícia que no pot permetre que continuiï.

El senyor Gambari ha parlat, breument, amb membres del partit NLD ( guanyador en un 82% de les eleccions de ‘any 1990 ), però de temes intrascendents. Insisteix en parlar amb la líder del partit, però ella ho ha refusat per dues vegades.

Ningú sap per què ha vingut el senyor Gambari, i si és per legitimar el govern dictatorial, ja podem dir, com ja és habitual, de què serveix les Nacions Unides ? A qui dona suport ? Quins interessos econòmics hi han al darrera ?

La fotografia és del propassat mes de març 2008, quan el senyor Gambari va visitar Birmània i aleshores sí va parlar amb Daw Aung San Suu Kyi.

En el seu llibre ‘ Cartes des de Birmània ‘, Daw Aung San Suu Kyi, ens va explicant fins a 52 capítols, com transcorre la seva vida en llibertat, vigilada, però en llibertat.

Els diumenges no hi havíen compromisos; les hores eren per a ella i les vivia intensament. Però aquesta sensació de viure el lleure, acabava el diumenge per la tarda. Després de dinar, els joves del partit comencen a prepara-ho tot per el mitin, a les quatre de la tarda, davant de casa seva, darrera la reixa de la porta d’entrada. ‘Provant, un, dos, un, dos, provant’; paraules que es repeteixen per avaluar el sò dels micròfons. Està nerviosa, però la tarda torna a ser temps de vacances. Companys i amics comencen a arribar, i és com veure a tota la família. Alguns arriben carregats de menjar. Haig de dir que a Birmània és molt freqüent rebre visites sense avisar; és el costum. 

La dona d’un dels vicepresidents del NLD,  U Kyi, sempre els porta arròs glutinós, amb plats dolços i salats, peixet fregit i coco ratllat fresc. Després del mitin, tots seuen junts al jardí, en grupets, i beuen te verd calent, mengen l’arròs i comenten les notícies. 

Qualsevol estranger o persona llunyana, en veure els grupets de persones, rient, parlant, poc s’imaginen que tots els díes treballen de valent per poder organitzar les accions per fer una oposició al règim dictatorial, en circumstàncies difícils i perilloses  sense rebre res a canvi. Sempre es proposen acabar a les set de la tarda i tothom marxa a casa, ja preparats per començar una nova setmana intensa. És en aquest moment, que les seves vacances de cap de setmana acaben, ja que en tornar a casa, comença a llegir i a escriure el discurs del dia següent i prepara el programa per tots els díes de la setmana. En aquests moments ella recorda una cançó que li cantava una amiga de la seva família: ‘ Descanseu dels vostres afanys, infants cansats, la nit es a punt de caure sobre vosaltres, descanseu una estona’.

Els periodistes li pregunten si no suposa un gran esforç i responsabilitat per a ella estar compromesa en la lluita per els drets humans i la democràcia a Birmània en unes circumstàncies dures, difícils i perilloses. Ella els contesta que hi han dues raons per fer-ho: ‘La primera, que respecta i admira als seus companys per la seva abnegació i honradesa, i en els que confia plenament. Eren ja vuit anys de compromís per aquestes causes i havíen estat sempre junts. Però també recorda als que no ha tornat a veure mai més; morts, desapareguts, empresonats. La segona raó, entre moltes d’altres, en acabar el dia i veure la feina feta amb il.lusió i esperança, li donen forces per continuar i seguir esperant els caps de setmana de vacances i poder gaudir de la llibertat que ara, en aquest any de 1996, pot viure, però no sap fins quan’.

La fotografia va ser feta l’any 1996, quan era lliure, per poc temps. Podeu veure la reixa de casa seva, al carrer University de Yangon (Rangoon). És el moment del mitin d’un diumenge per la tarda; davant una veritable multitud de gent.

Avui és impossible arribar a casa seva, ni tan sols prop de la reixa que s’ha convertit ja en un lloc de referència.

Daw Aung San Suu Kyi, dona, 63 anys, empresonada a casa seva a Yangon (antiga Rangoon), avui fa 12 anys i 295 díes, Premi Nobel de la Pau l’any 1991, va deixar escrites unes cartes-diari l’any 1996. Es va editar un llibre, ‘Cartas desde Birmania’, editorial Circe. Recomano fortament la lectura d’aquest llibre. No existeix cap traducció en català, i la veritat és que em dol. Em vaig fer enviar l’edició original en anglès. Aung San Suu Kyi escriu un anglès alegre, senzill, fàcil, emotiu i sap trobar les paraules justes en cadascuna de les cartes (Penguin Books 1997).

En el capítol 15 – Díes de descans – escriu, responent a la pregunta : ‘ Com ha canviat la seva vida  en que ha estat posada en llibertat del seu empresonament domiciliari (any 1997) ?  ( Després va tornar a ser empresonada, fins ara). Un dels canvis més evidents és que ja no pot seguir l’estricte horari que ella mateixa s’havia imposat durant la seva solitud.

Continúa explicant, que ella mateixa havia establert una rutina i la seguia estrictament, per no perdre el temps tontament. S’aixecava a 2/4 de cinc del matí, i apagava la llum de casa a les nou del vespre, sense preguntar-se les hores que havia pogut robar a la son. Per introduïr alguna variant i fer una divisió dels seus díes de vida ordinària, diferenciava clarament els dissabtes i diumenges de la resta dels díes de la setmana.

Sempre tenia una sensació de vacances quan el cap de setmana arribava. Quarant-vuit hores d’un meravellós buit en el temps, que per a ella significava unes activitats de lleure necessàries.

S’aixecava igualment a 2/4 de cinc del matí i feia una hora de meditació, exactament igual que la resta de la setmana, però una vegada acabada, deixava que el pas del dia passés al seu voltant, sense presses. Petites feines domèstiques; llegir novament els seus llibres preferits i repetir la lectura dels passatges estimats.

El diumenge era un dia encara més especial, perque es podia fer un ou passat per aigua per esmorzar. El temps transcorria ràpid, però.

Els caps de setmana en llibertat, són molt diferents; ara sentia el viu plaer d’una llibertat, restringida, però llibertat al cap i a la fí. Els dissabtes treballava amb els seus companys de partit, NLD, organitzant els actes de la setmana, els mitins i discutir tots els assumptes importants,  i els diumenges eren meravellosos. Tots es van proposar : El diumenge, cap compromís. Podia beure una tassa de te tranquil.lament i podía fins i tot llegir en aquests moments. Podia banyar-se i rentar-se el cabell sense presses, i podia arreglar el desordre de tota la setmana. Podía …. gaudir, viure, plenament aquesta sensació meravellosa que tots desitgem: l’oci, el lleure i veure’s envoltada d’amics i de la gent del poble. En un proper apunt escriuré un petit resum d’aquelles tardes de diumenge que de ben segur molts birmans recorden amb alegria, però també amb melangia.

Aquesta fotografia que he trobat, correspòn al curt temps de llibertat, els caps de setmana que podia escriure i llegir i rebre visites, sense presses, només els caps de setmana, perque durant la setmana havia de preparar algún viatge, reunions i mitins davant la porta de casa seva.

Em pregunto si és més important que es respecti ‘ el dret a la no intromissió en els afers interns’ o ‘el principi de responsabilitat de protecció dels pobles oprimits’.  

De les moltes fotografíes que es poden trobar a la xarxa, aquesta, en blanc i negre, sempre havía intentat de poder baixar-la. Per fí ha estat possible.

M’agraden les fotografíes en blanc i negre. Són reals i les mirades són penetrants.

Pots llegir perfectament en la seva mirada el que ens vol dir : Utilitzeu la vostra llibertat per promoure la nostra.

Aung San Suu Kyi continúa a casa seva, o almenys, és el que tots pensem, perque la casa està rodejada per militars i és un autèntic búnker. Els birmans, el seu poble, sí saben que hi és, al seu costat.

Em pregunto si pot parlar amb els seus fills per telèfon, punxats evidentment, però el que s’han de dir una mare i uns fills és alguna cosa més que converses sense importància, perque l’amor està per sobre de tot. Un sentiment que el general genocida no coneix ni mai l’ha exercit.