Flors del Desvari a Folgueroles
0
Publicat el 28 d'abril de 2014
Dissabte 24 de maig a les 17 hores
a l’Ermita de la Damunt
Trobada d’improvisacions poètiques i musicals
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Cultura
a l’Ermita de la Damunt
Trobada d’improvisacions poètiques i musicals
Campanya de recollida de llibres infantils
0
Publicat el 14 d'abril de 2014
Llocs de recollida de llibres a:
VIC
Creu Roja a Osona C/ del Molí d’en Saborit, 5-7
Centre de Normalització Lingüística d’Osona C/ Pla de Balenyà, 30-32
MANLLEU
Oficina de Català C/ Enric Delaris, 7, 1r
CENTELLES
Oficina de Català C/ Nou, 11
TORELLÓ
Oficina de Català C/ Enric Prat de la Riba, 17-19
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Ramon Barnils: La petjada d’un periodista lliure a Catalunya i Osona
0
Publicat el 27 de març de 2014
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Ramon Barnils a Vic
0
Publicat el 19 de març de 2014
El Fòrum de Debats organitza per a aquest divendres, 21 de març, a dos quarts de nou del vespre, una taula rodona-col·loqui amb el títol de “Ramon Barnils: la petjada d’un periodista lliure a Catalunya i Osona” amb la intervenció de Laia Altarriba, Biel Barnils, Joan Brugués, Toni Coromina, Miquel Macià i Pep Palau. L’acte tindrà lloc al Teatre-Auditori de l’Orfeó Vigatà, c. Sant Pere, 9, de Vic
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
“Vint i Ramon Barnils” i “Barnils tal com raja” a Figuerola del Camp
0
Publicat el 9 de març de 2014
–
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Recital de poesia amorosa i eròtica
0
Publicat el 17 de febrer de 2014
POEMES DE GABRIEL SALVANS
I BIEL BARNILS
Dissabte 22 de febrer
a les 12,30
a la Llibreria Papasseit de Manresa
(Plaça Gispert, 2)
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
12 sonates catalanes
0
Publicat el 15 de desembre de 2013
El pianista Eduard Fontbona ha editat “12 sonates catalanes” de tres compositors catalans del segle XVIII. Darrera d’aquesta iniciativa hi ha molt d’ofici, però també una esperançadora idea de país.
Fontbona encetà la seva carrera professional com a compositor amb l’opera prima “La Nit dels Orígens” (Ars Harmonica, 2009), vuit composicions per a piano sol que ja marquen un estil eclèctic molt peculiar, que anuncia com l’ínclit poeta de Sarrià J. V. Foix que “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. Va seguir després amb “Sons de l’hivernacle” (Picap, 2011). Aquest segon disc aplega set composicions originals per a piano sol enregistrades el 2010.
A partir de la seva experiència com a professor, va creure convenient buscar noves partitures per evitar les de sempre. La sonata és una forma musical molt ben estructurada, ideal per a donar classes. Calia buscar-ne de noves, doncs. I va trobar-ne dotze, algunes de les quals del tot inèdites, posant a l’abast dels seus alumnes les seves partitures i del públic en general un nou enregistrament.
Amb aquesta intenció van néixer les “12 sonates catalanes” (Columna Música, 2012), representatives de l’anomenat classicisme català: Narcís Casanoves (1747-1799), Benet Brell (1786-1850) i Josep Gallés (1758-1836). Tot i que van ser pensades per clavicèmbal, orgue o pianoforte estan interpretades al piano modern actual.
Amb aquest tercer disc, Eduard Fontbona treu a la llum 12 sonates que estaven sepultades pel temps, la pols i l’autoodi d’una provinciana cultura que creu que sempre és millor allò que ve de fora i menysprea tot allò que té de propi. Rigor, professionalitat, autoestima i una idea de país que hauria d’il·luminar la catalana terra, amb la feina ben feta i sense prejudicis suïcides.
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Tastet poètic al Castell de Montesquiu
0
Publicat el 5 de desembre de 2013
DISSABTE 14 DE DESEMBRE A LES 19.00 hores
Biel Barnils Sílvia Bel Max Besora Josep Casadesús Cristina Casas
Manel Castromil Josep Checa Salvador Giralt Ricard Mirabet Joan Solà
Amb l’acompanyament musical de Ricard Vinyets i Sílvia Comas
Tothom qui ho vulgui podrà sopar al Restaurant la Casanova del Castell, cal fer la reserva al 93.852.90.22 fins el dia 12 de desembre.
Ho organitza l’Associació Cultural de Jocs Florals i hi col·labora l’Ajuntament de Montesquiu i la Diputació de Barcelona.
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
“Vint i Ramon Barnils” i “Barnils tal com raja” a Sant Cugat
0
Publicat el 23 de novembre de 2013
Presentació del llibre VINT I RAMON BARNILS i el documental BARNILS TAL COM RAJA: dimecres 4 de desembre a dos quarts de vuit del vespre al vestíbul del Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Vermuts poètics a Manresa
0
Publicat el 22 de novembre de 2013
AQUEST DISSABTE AL MIGDIA, A MANRESA, RECITARÉ TOT SOLET POEMES D’ALTRES I POEMES PROPIS
_
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Llibre i documental sobre Ramon Barnils
0
Publicat el 4 de novembre de 2013
_
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Gabriel Salvans, un home de paraula
0
Publicat el 3 d'octubre de 2013
El sonet és la composició per excel·lència de la versificació romàntica i occidental en general, evolució d’una forma de cançó del trobador Arnaut Daniel. El seu origen és italià i des del segle XVI és la forma fixa més conreada de la poesia catalana, encara que ja en trobem molts a mitjans del segle XV. Més tard el va utilitzar abundament el poeta renaixentista Pere Serafí i més ençà els poetes del barroc.
Petrarca fou qui en fixà la seva forma clàssica. Amb moltes variants segueix l’estructura de dos quartets i dos tercets de catorze versos decasíl·labs, amb l’esquema ABBA ABBA CDC DCD. En els quartets, que tenen dues rimes consonants, es presenta el tema de la composició, hi ha una unitat sintàctica i temàtica, d’ennumeració i conceptualització, exposada gradualment. Per la seva banda, els tercets són més lliures i aclareixen les motivacions del poeta o en proposen la solució.
Fins aquí la teoria, ara ve la pràctica. Aquesta la posa en Gabriel Salvans que com una baula que tendeix a l’infinit, cap endarrera i cap endavant, lliga amb tota una tradició de la poètica universal amb el seu darrer llibre “100 sonets sol solet”, els quals no segueixen sempre aquestes rígides normes de mètrica i versificació, doncs la rigidesa absoluta hauria resultat insuportable, tan per ell com per nosaltres, però sí que ho fan en molts casos.
Aquest és el seu segon llibre de poemes que, com en el seu primer, “Carallot”, també autoeditat, tornen a mostrar-nos un home ple d’interessos, de capacitats, de reptes a assolir. És tot un repte escriure 100 sonets, difícil, costós, no només pel fet d’haver-se de llevar tan d’hora, que déu n’hi do, sinó també perquè després, un cop a casa, cal donar forma a tots els esbossos que s’han pres als llocs triats. Aquesta és una feinada apassionant, sense dubte, per tots els que ens dediquem a escriure, però també està plena de dificultats i d’entrebancs. Però ell és un home de paraula, si un dia s’ho va proposar, ha volgut complir amb ell mateix. Cal felicitar-lo des d’aquí.
Com els pintors, que a mitjans del segle XIX van decidir treure els seus cavallets a l’exterior per sortir dels seus estudis, tancats i barrats, en Gabriel Salvans treu el paper i el llapis a l’exterior, per captar-ne els colors i les textures. L’ofici d’escriptor no és el d’un home que no surt mai de casa per escriure, doncs cal haver viscut molt, haver trepitjat carrer, haver mirat el món, els móns, amb atenció per després descodificar-lo i codificar-lo de nou en paraules.
La seva és la mirada d’un fotògraf, que també és, per això els seus versos estan plens d’imatges, de colors, de tons. Si es diu que per dibuixar un quadre realista cal mirar un 80% del temps l’objecte en si i només un 20% el quadre, en poesia deu passar una cosa semblant. Cal haver mirat molt i, sobretot, haver viscut amb intensitat, per després tenir alguna cosa a dir. Sobretot alçat a cent cims, esperant la sortida del sol a valls, camins i carreteres del país.
Ell no només ha viscut tots els llocs que formen part d’aquest llibre, els ha recorreguts de dalt a baix, els ha estimats; segur que també, alguns, els ha plorats i els ha riguts fins i tot. Un lloc és un lloc en si i tot allò que nosaltres hi associem, és per això que en alguns poemes no hi ha cap referència al lloc triat sinó que és només una excusa per parlar d’altres coses.
Malgrat haver arribat fins aquí haig de reconèixer que personalment se’m fa molt difícil escriure sobre poesia perquè aquesta sempre va més enllà del significat estricte. La poesia té una espècie de raresa, més enllà o més ençà del llenguatge, que la fa especial, única. De la mateixa manera que la fotografia va més enllà de la imatge a seques.
Però de tot això el lector no n’ha de fer re, ja que el més important d’aquest llibre són els poemes i només els poemes. Vet aquí al què us convido, a llegir-los sense massa interferències ni prejudicis, a gaudir-los i a patir-los amb estoïcitat. El viatge estarà ple de descobertes i de dificultats, gairebé les mateixes que ha patit l’autor per escriure-les. Bon viatge doncs i que gaudiu molt d’aquests paisatges.
Petrarca fou qui en fixà la seva forma clàssica. Amb moltes variants segueix l’estructura de dos quartets i dos tercets de catorze versos decasíl·labs, amb l’esquema ABBA ABBA CDC DCD. En els quartets, que tenen dues rimes consonants, es presenta el tema de la composició, hi ha una unitat sintàctica i temàtica, d’ennumeració i conceptualització, exposada gradualment. Per la seva banda, els tercets són més lliures i aclareixen les motivacions del poeta o en proposen la solució.
Fins aquí la teoria, ara ve la pràctica. Aquesta la posa en Gabriel Salvans que com una baula que tendeix a l’infinit, cap endarrera i cap endavant, lliga amb tota una tradició de la poètica universal amb el seu darrer llibre “100 sonets sol solet”, els quals no segueixen sempre aquestes rígides normes de mètrica i versificació, doncs la rigidesa absoluta hauria resultat insuportable, tan per ell com per nosaltres, però sí que ho fan en molts casos.
Aquest és el seu segon llibre de poemes que, com en el seu primer, “Carallot”, també autoeditat, tornen a mostrar-nos un home ple d’interessos, de capacitats, de reptes a assolir. És tot un repte escriure 100 sonets, difícil, costós, no només pel fet d’haver-se de llevar tan d’hora, que déu n’hi do, sinó també perquè després, un cop a casa, cal donar forma a tots els esbossos que s’han pres als llocs triats. Aquesta és una feinada apassionant, sense dubte, per tots els que ens dediquem a escriure, però també està plena de dificultats i d’entrebancs. Però ell és un home de paraula, si un dia s’ho va proposar, ha volgut complir amb ell mateix. Cal felicitar-lo des d’aquí.
Com els pintors, que a mitjans del segle XIX van decidir treure els seus cavallets a l’exterior per sortir dels seus estudis, tancats i barrats, en Gabriel Salvans treu el paper i el llapis a l’exterior, per captar-ne els colors i les textures. L’ofici d’escriptor no és el d’un home que no surt mai de casa per escriure, doncs cal haver viscut molt, haver trepitjat carrer, haver mirat el món, els móns, amb atenció per després descodificar-lo i codificar-lo de nou en paraules.
La seva és la mirada d’un fotògraf, que també és, per això els seus versos estan plens d’imatges, de colors, de tons. Si es diu que per dibuixar un quadre realista cal mirar un 80% del temps l’objecte en si i només un 20% el quadre, en poesia deu passar una cosa semblant. Cal haver mirat molt i, sobretot, haver viscut amb intensitat, per després tenir alguna cosa a dir. Sobretot alçat a cent cims, esperant la sortida del sol a valls, camins i carreteres del país.
Ell no només ha viscut tots els llocs que formen part d’aquest llibre, els ha recorreguts de dalt a baix, els ha estimats; segur que també, alguns, els ha plorats i els ha riguts fins i tot. Un lloc és un lloc en si i tot allò que nosaltres hi associem, és per això que en alguns poemes no hi ha cap referència al lloc triat sinó que és només una excusa per parlar d’altres coses.
Malgrat haver arribat fins aquí haig de reconèixer que personalment se’m fa molt difícil escriure sobre poesia perquè aquesta sempre va més enllà del significat estricte. La poesia té una espècie de raresa, més enllà o més ençà del llenguatge, que la fa especial, única. De la mateixa manera que la fotografia va més enllà de la imatge a seques.
Però de tot això el lector no n’ha de fer re, ja que el més important d’aquest llibre són els poemes i només els poemes. Vet aquí al què us convido, a llegir-los sense massa interferències ni prejudicis, a gaudir-los i a patir-los amb estoïcitat. El viatge estarà ple de descobertes i de dificultats, gairebé les mateixes que ha patit l’autor per escriure-les. Bon viatge doncs i que gaudiu molt d’aquests paisatges.
*Es pot comprar a Vic: La Tralla i Llibreria Anglada; Sant Hipòlit de Voltregà: Can Correu; Barcelona: Laie de Pau Claris. També el podeu demanar al correu electrònic: gsf@gabrielsalvans.com
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
La Sama Genís cou tot allò que toca
0
Publicat el 3 de setembre de 2013
“Traçabilitats” és una exposició de ceràmica contemporània que mostra les múltiples possibilitats que té aquesta disciplina artística d’origen neolític. La ceramista Sama Genís Orriols, fugint de la visió exclusivament utilitarista de la mateixa, la situa a ple segle XXI. Es pot veure fins el 29 de setembre al Museu de la Pell de Vic.
De fet, és el seu projecte final de grau superior i mitjà de ceràmica de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, però quan l’espectador surt de l’exposició és conscient que ha anat a veure ben bé una altra cosa, el final d’un llarg camí i potser la bifurcació cap a d’altres.
“Traçabilitats” és el resultat de la seva tendència a acumular objectes de tota mena, tendència molt comuna entre els artistes plàstics. Tot és reaprofitable, reciclable, guarda-això-que-potser-algun-dia-em-farà-servei o no-tiris-pas-allò altre-que-és-una-obra-d’art-en-potència. Si manessin alguns artistes, i no els especuladors salvatges que ens manen ara, se’ls hi acabaria la moma a les multinacionals i a la dictadura capitalista que ens governa. Si tot es pot reaprofitar, re caduca mai.
D’allò que ha anat apilant amb el temps n’han sortit més de quaranta peces -cada peça pot incloure diferents obres- i són la feina dels seus darrers quatre anys. Ha jugat, sobretot, amb la idea de la repetició, mostrant-nos tot el procés creatiu, les fases d’experimentació i el work in progress, conscient o inconscient, que acompanya qualsevol acció creativa. Són, totes elles, d’un efectisme que impressiona. A partir de la ceràmica arriba a l’escultura, a la pintura, a l’arquitectura, a la instal·lació i fins i tot al vídeo art -suposant que aquests calaixets serveixin per ordenar la realitat i definir-la, més que no pas per simplificar-la o falsegar-la-.
D’una forma intuïtiva i partint sempre de la matèria, mai d’un concepte, arriba a resultats espaterrants. Com l’homo sapiens sapiens d’abans del neolític la Sama Genís ha anat recol·lectant de tot i les ferrateries són una de les seves fonts inesgotables d’inspiració. Ho deu fer la quantitat, varietat i manera d’exposar les eines recol·lectades. Després, la casualitat i l’experimentació han fet tota la resta.
Ceràmica és una paraula que ve del grec κεραμικ?ς, keramikos, és a dir, substància cremada. Amb el forn ella s’hi entén molt bé, per això cou tot allò que toca. Aquest li permet un marge prou ample on hi té cabuda la màgia i l’aleatorietat, no pots controlar-ho tot i hi ha una part que no depèn de tu sinó del forn i d’allò que hi passa a dins.
Cremar-vos no us cremareu, però teniu moltes possibilitats d’agafar la síndrome d’Stendhal, una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions, quan hom és exposat a una sobredosi de bellesa artística. Stendhal la va descriure per primera vegada el 1817 després de visitar la ciutat de Florència. Tot i que no us caldrà anar a aquesta bella ciutat italiana per patir-ne tots els símptomes, n’hi ha prou amb passejar-se per aquesta suggerent “acumulació de bellesa i exuberància del plaer artístic”. Tothom està avisat?
De fet, és el seu projecte final de grau superior i mitjà de ceràmica de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, però quan l’espectador surt de l’exposició és conscient que ha anat a veure ben bé una altra cosa, el final d’un llarg camí i potser la bifurcació cap a d’altres.
“Traçabilitats” és el resultat de la seva tendència a acumular objectes de tota mena, tendència molt comuna entre els artistes plàstics. Tot és reaprofitable, reciclable, guarda-això-que-potser-algun-dia-em-farà-servei o no-tiris-pas-allò altre-que-és-una-obra-d’art-en-potència. Si manessin alguns artistes, i no els especuladors salvatges que ens manen ara, se’ls hi acabaria la moma a les multinacionals i a la dictadura capitalista que ens governa. Si tot es pot reaprofitar, re caduca mai.
D’allò que ha anat apilant amb el temps n’han sortit més de quaranta peces -cada peça pot incloure diferents obres- i són la feina dels seus darrers quatre anys. Ha jugat, sobretot, amb la idea de la repetició, mostrant-nos tot el procés creatiu, les fases d’experimentació i el work in progress, conscient o inconscient, que acompanya qualsevol acció creativa. Són, totes elles, d’un efectisme que impressiona. A partir de la ceràmica arriba a l’escultura, a la pintura, a l’arquitectura, a la instal·lació i fins i tot al vídeo art -suposant que aquests calaixets serveixin per ordenar la realitat i definir-la, més que no pas per simplificar-la o falsegar-la-.
D’una forma intuïtiva i partint sempre de la matèria, mai d’un concepte, arriba a resultats espaterrants. Com l’homo sapiens sapiens d’abans del neolític la Sama Genís ha anat recol·lectant de tot i les ferrateries són una de les seves fonts inesgotables d’inspiració. Ho deu fer la quantitat, varietat i manera d’exposar les eines recol·lectades. Després, la casualitat i l’experimentació han fet tota la resta.
Ceràmica és una paraula que ve del grec κεραμικ?ς, keramikos, és a dir, substància cremada. Amb el forn ella s’hi entén molt bé, per això cou tot allò que toca. Aquest li permet un marge prou ample on hi té cabuda la màgia i l’aleatorietat, no pots controlar-ho tot i hi ha una part que no depèn de tu sinó del forn i d’allò que hi passa a dins.
Cremar-vos no us cremareu, però teniu moltes possibilitats d’agafar la síndrome d’Stendhal, una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions, quan hom és exposat a una sobredosi de bellesa artística. Stendhal la va descriure per primera vegada el 1817 després de visitar la ciutat de Florència. Tot i que no us caldrà anar a aquesta bella ciutat italiana per patir-ne tots els símptomes, n’hi ha prou amb passejar-se per aquesta suggerent “acumulació de bellesa i exuberància del plaer artístic”. Tothom està avisat?
http://samagenis.com
http://vimeo.com/71685028
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Joies de Menorca
0
Publicat el 15 de juliol de 2013
La menorquina Mariona Piris diu que “crea per alliberar-se, per treure coses de dins cap enfora”. De fora cap endins i de dins cap enfora, aquest és el circuit infinit de la cultura i aquesta exposició és el resultat de cinc anys de feina al seu taller de joieria. Es podrà veure fins el 28 de setembre a Pomar Joiers de Vic (Plaça Major, 21).
“Em plau que tot sigui real i que tot sigui precís”, escrigué el poeta portuguès Fernando Pessoa, però també ho hauria pogut escriure ella mateixa, doncs les seves peces estan fetes amb una precisió quirúrgica que emmarquen una porció de temps, un moment ben precís i ben real que plau molt a l’espectador de contemplar-lo.
Fent ús de tècniques molt variades, sintetitza formes de la natura, sense seguir cap mena de tendència ni moda, amb preferència per les formes geomètriques i abstractes, les línies creuades, els punts, els colors enfosquits. Tot plegat a partir de materials bàsics trobats a la seva estimada illa de Menorca.
“Asseguda i absolutament immòbil al taller, projecto a la imaginació les meves percepcions captades. Emocions i sensacions que es tradueixen en forma i material”. Asseguint-se, immòbils, ompliran els seus sentits de sensacions estètiques projectades en totes direccions. Totes les seves obres són ben bé com llavors mil·lenàries.
[publicat a nuvol.com]
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari
Hu(mans) que estimen animals
0
Publicat el 14 de juny de 2013
El Carme Vic Galeria d’Art acull fins el 13 de juliol l’exposició “Convivències”, la darrera de la pintora Núria Vall. En aquesta mostra s’hi veu reflectida el seu respecte i estima absoluts per tots els animals. És per això que practica el veganisme, una opció personal i radical pel que fa als seus hàbits alimentaris, del tot conseqüent amb la seva manera de pensar.
Tots els vint-i-dos animals representats interactuen amb unes figures femenines, que encara són les nines que caracteritzen les seves obres anteriors, però que comencen a ser ben bé una altra cosa. Les relacions que s’hi estableixen són d’harmonia i de gran complicitat. Animals i humans formen un tot indestriable, com si un fil invisible o un mínim contacte els relacionés entre ells, tot respectant llur individualitat.
De les figures humanes només se’ns mostra el cap, amb uns ulls carregats de melancolia i unes mans estilitzades, suaus, que no volen malmetre el seu entorn sinó només relacionar-s’hi, integrar-s’hi. El tema de les mans és probablement un sentit homenatge al seu avi patern que, cec com era, tenia un contacte sobretot auditiu i tàctil amb el món que l’envoltava.
Núria Vall aplica, en aquesta sèrie de quadres, oli i llapis sobre fusta de cirerer i fa servir colors bàsics (blanc, negre, groc, cian i magenta). Els espectadors rebran, a partir de la tècnica utilitzada i del tema i idees de fons desenvolupades, unes sensacions de placidesa i assossec difícils d’oblidar. Poètica pictòrica i senzillesa expositiva pels quatre costats.
Més informació a:
https://www.facebook.com/nuria.v.saborit
[article publicat a nuvol.com]
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari