Arxiu de la categoria: Cultura

El Grand Tour 2017

0
Publicat el 20 de juny de 2017

 

 

 

 

El Grand Tour és una ruta a peu que els caminants fan amb diferents artistes. Aquest 2017 sortirà de Núria per anar cap a la Cerdanya, el Cadí, el Solsonès i el Bages. Grand Tour acabarà a Montserrat. Sortirem el 17 d’agost i estarem en ruta fins el 3 de setembre. El camí recorrerà doncs les comarques del Ripollès, la Cerdanya, el Solsonès i el Bages.

Cada dia fem una etapa d’uns 15-23 km i trobem un artista o un grup d’artistes que tenen alguna cosa per compartir amb els caminants. Hi ha camins de plana i de muntanya.  Pel camí o als llocs de destí trobarem cada dia els artistes i mirarem, sentirem, llegirem, escoltarem tot el que ens vulguin oferir: poesia, dansa, instal·lacions, performance…

És una proposta per a tothom El viatge està obert al públic en tots els formats: es pot caminar tots els dies, o dos o tres, un dia, o simplement anar a un punt d’encontre i gaudir del que l’artista en aquell moment ofereixi. Tota la ruta està geolocalitzada a Wikiloc.com . En aquesta web trobareu una guia d’etapes que permet incorporar-se o aturar-se quan es vulgui i adaptar el projecte a cada format particular. El cost és de 10€ per persona/dia i inclou guiatge, transport de tendes i bosses, assegurança i  les activitats dels artistes. Grand Tour és un projecte per a tota mena de públics; famílies, artistes, caminants, amics de l’art i de la natura.

http://www.elgrandtour.net

 

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Carmina caseus: tast de poesia i recital de formatges

0
Publicat el 28 d'abril de 2017

 

 

 

 

 

Un tast únic, on gaudireu d’una selecció de poemes a càrrec de Biel Barnils, i del tast d’excel·lents formatges artesans i d’autor presentats per Isaac Gelabert.

Carmina caseus (poesia i formatge, en llatí) és una experiència sensorial on el binomi cultura i gastronomia no es poden deslligar, si és que mai ho han estat.

Dissabte 6 de maig a les 8 del vespre al Casino de Vic.

http://www.vic.cat/ccvic/propostes/propostes-primavera-2017/carmina-caseus

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Més clar, l’aigua

0

Segons el diccionari Alcover-Moll el porc (o la truja) és un “mamífer ungulat domèstic, del gènere Sus, que té el cos gros, la pell dura, de color blanc o negrós, coberta de cerres, el morro llarg i mòbil, les orelles grans i tombades, les potes de davant molt curtes, i la coa curta i prima; es considera derivat de l’espècie Sus scrofa o senglar, i es cria per a l’aprofitament de la seva carn, que és molt saborosa”. A Catalunya n’hi ha més de 7,5 milions, concentrats a les comarques d’Osona i de Ponent, connectades per l’eix transversal (o eix dels porcs).  A Osona n’hi ha 800.000 però a tots els arriba el seu Sant Martí i se’n sacrifiquen 20.000 cada dia. Com que dels porcs s’aprofita tot la meitat s’exporten a França, Portugal, Itàlia, Corea del Sud i el Japó. “Sobren porcs i falten pageses!”

La mescla dels seus excrements i la seva orina amb l’aigua de la neteja de les corts són els purins, que s’usen com a fertilitzants als camps de conreus. Però contenen compostos nitrogenats, especialment nitrats, el problema de contaminació difusa més important a les aigües subterrànies de Catalunya  i el principal responsable del mal estat de les seves masses d’aigua. Com que la densitat de porcs és tan alta no hi ha prou terres per abocar els purins i estan saturades, cosa que converteix Osona amb la comarca de Catalunya amb més excedent de nitrogen respecte a les terres agràries disponibles. Els números canten: les 28.400 hectàreas de superfície fertilitzable intesiva produeixen 10 milions de quilograms de nitrogen tot i que només en poden absorvir la meitat. El nitrat queda al sòl però quan plou s’escola fins als aqüífers i d’aquí als pous i a les fonts, afectant també els cursos d’aigua superficial.

El Grup de Defensa del Ter, que m’ha facilitat moltes de les dades que surten en aquest article, és una entitat ecologista indispensable que fa anys que es preocupa per la contaminació dels aqüífers i les rieres de la comarca. És per això que cada any publica els resultats de les anàlisis de la qualitat de l’aigua de les fonts osonenques, constatant que més de la meitat estan contaminades pels nitrats. La feina que fan és impagable i les dades empíriques que fan públiques topen amb els interessos de l’anomenada aristocàrnia.

Per redreçar la situació caldria, sobretot, reduir la cabana porcina i anar cap a un model més sostenible, lluny de les macrogranges que han anat ploriferant amb els anys i multipliquen la població porcina. Segur que apareixeran nous models de tractament millors que els actuals, però ara mateix les plantes de purins no són la solució de re perquè perpetuen el model de producció a l’engròs. El delicat equilibri entre cabana porcina i sostenibilitat ambiental cada cop és més fràgil. La situació s’ha agreujat, especialment després que una ordre ministerial del juny de 2014 fes tancar les plantes de tractament de purins que generaven biogàs.

El problema no són els nitrats sinó el model de producció, el capitalisme salvatge que s’afarta com un porc perquè de porc i de senyor se’n ve de mena. No es produeix per menjar sinó per vendre. El sector porcí representa el 3% del PIB de Catalunya (després del turisme és el sector que més hi contribueix) i el 50% del PIB d’Osona.

A la indústria de la carn n’hi hauria per dir-li el nom del porc perquè s’engreixa a costa del benestar dels animals, la salut de les persones, l’explotació laboral dels seus treballadors i la lletjor dels nostres paisatges. I la Generalitat d’Amunt no ajuda a revertir aquesta situació perquè fomenta la indústria del sector en detriment de la pagesia. També hi ha una manca de control absolut amb la realitat dels purins que són la causa d’aquesta tragèdia mediambiental de dimensions còsmiques.

Com li passava al Met de Ribes la riuada se’ns emporta. I quan els vilatans contemplen esgarrifats l’escena des de dalt el pont i ens pregunten “com vas?” contestem un “anar fent” que ja no es creuen ni les truites.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

J. V. Foix a ultrança

0

197A mort, fins a morir, a fons, fins al fons, fins al final, fins al darrer límit, més enllà de tot límit, extremadament, sense reparar dificultats; Foix abans-d’ahir, tot l’abans-d’ahir, ahir, tot l’ahir, avui, tot l’avui, demà, tot el demà, demà passat, tot el demà passat. Foix ha estat per mi, i per moltes generacions de catalanopensants un referent, un far, una fita, una monjoia segura que ens ha acompanyat arreu, tothora, en temes de llengua, pensament, país i vida, tota una vida. J. V. Foix a ultrança, queda dit doncs, sense que hi pugui haver cap mena de dubte.

I ha estat un autor, per la seva comuniat lingüística, poc llegit, o directament gens, re. O pitjor, mal llegit, mal interpretat, des de la publicació del seu primer llibre fins a generacions després de la seva defunció. Per exemple, se’l titlla d’escriptor surrealista i ell va confessar diverses vegades que “en aquest país no he conegut mai sinó un sol home que no fos superrealista, i aquest home sóc jo”. O com va deixar escrit a la Lletra a Clara Sobirós “recorda sempre que sóc un testimoni del que conto, i que el real, del qual parteixo i del qual visc, amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu et penses descobrir-hi, són el mateix”. O molt sovint es parla del seu hermetisme, de la dificultat d’entendre’l bé. I esclar que si no s’ha llegit gaire o ben poca cosa i d’ínfima qualitat literària pot costar. I dit això tot va a gustos. Ara: millor si s’ha fet una feina prèvia de lectures abans i no tothom està disposat a fer-les i a treure hores de televisió, mòbil o ordinador. Però Foix, quan hom hi entra, a poc a poc si es vol i ajudant-se de l’enorme bibliografia que s’ha escrit i espero que se segueixi escrivint sobre ell, és d’una claredat que esgarrifa i el seu català mai hauria d’haver deixat de ser el nostre.
Sí, d’acord, amb totes les excepcions que hom vulgui. Hi ha hagut lectors i escriptors que han fet l’esforç d’aprofundir-lo, entendre’l i explicar-lo. Per exemple, el gran Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987), la Vinyet Panyella a J.V. Foix: 1918 i la idea catalana (Edicions 62, 1989), en Pere Gimferrer a La poesia de J. V. Foix (Edicions 62, 1974) i la Mercè Tricàs i Preckler a J. V. Foix i el surrealisme (Edicions Anglo-Catalanes, 1986). I me’n deixo alguns o fins i tot molts, afegiu-los vosaltres als comentaris.
També cal destacar la feinada impagable de les editorials Quaderns Crema amb l’edició de molts dels seus llibres i un meravellós Àlbum Foix. Una successió d’instants (Quaderns Crema, 1990) i Edicions 62 amb la publicació en diversos volums de les seves obres completes i una col·lecció de llibres de tapa dura blanca amb un cedé que conté la veu del mateix poeta recitant —i que bé que es recitava!— que han contribuit a difondre, aprofundir, entendre i explicar la seva obra, és a dir, la seva vida.
Queda encara, però, molta feina per fer perquè és un autor que no te l’acabes mai i cal reinterpretar-lo a cada nova generació, com passa amb tots els clàssics i Foix és un dels nostres clàssics del segle XX que explica l’àrea geogràfica i lingüística que li va tocar viure, els seus contemporanis, les seves idees i els seus paisatges (sobretot Sarrià i Port de la Selva). La feina a fer seria, i aquesta és la meva obsessiva carta anual als reis de l’orient, això sí que seria d’urgència màxima, una edició crítica de tota la seva obra. Algú en sap alguna cosa? Algú hi treballa? Les institucions catalanes ho saben que tenen un autor a reivindicar i explicar al món? No, l’anomenat Procés s’ha deixat la cultura pel camí —com bé reivindica l’amic Altaió, Vicenç— perquè a la politiqueria de vol gallinaci mai li ha interessat la cultura. I així va, així anem. Paciència i avant.
Per anar acabant, destacar alguns fets de la seva vida que sempre m’han ajudat a entendre el personatge. Per començar, apuntar que vingué d’una nissaga de pastors tot i que fou el primer a no exercir aquest ofici —com Josep Pla amb l’ofici de pagès—. Va néixer el 1893 a la vila de Sarrià —que no s’annexionà a Barcelona fins el 1922, llavors a 5 quilòmetres de la ciutat i que tenia uns 5000 habitants—.
El 1901, amb només 8 anys, confeccionà el diari Lo Català, amb dibuixos de Josep Obiols, condeixeble seu i company a l’Escola Municipal de Sarrià. Començà a publicar contes i acròstics a la revista infantil En Patufet amb el pseudònim Joseph del Mas. De fet, sempre estigué vinculat al periodisme i col·laborà molt activament a publicacions com Monitor, Amic de les Arts, La Publicitat i Serra d’Or, amb el buit entremig provocat pel franquisme, doncs es negà a publicar en cap altra llengua que no fos la catalana.
Ja de ben jove proposà als seus companys d’escola de comprar una guardiola on depositarien una moneda de 2 o 5 cèntimcs per cada barbarisme lingüístic. De seguida seguí la modernitzadora ortografia que propognava la revista l’Avenç, antecendent de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.
Deixà els estudis de Dret al cap de 2 anys d’haver-los començat “per una crisi de lectura”. Enlloc d’estudiar entrava a la Biblioteca Universitària a llegir March, Francesc Eiximenis, Sant Vicenç Ferrer, Petrarca, Dante, Llull i Jordi de Sant Jordi. També els trobadors provençals i els clàssics grecs i llatins.
Més endavant son pare comprà una foneria tipogràfica i el posà d’encarregat fins que aparegué el linotip i va haver de tancar. Llavors portà el negoci familiar de confiteria i pastisseria posant en pràctica la teoria d’Eliot dels dos oficis, o seguint l’exemple d’Spinoza, que era òptic i literat, cosa que li va permetre tenir la independència econòmica necessària per poder escriure sense dependre de cap editorial ni diari, amb total llibertat.
Per tal d’evitar la prohibició de la retolació en català als establiments públics durant la dictadura de Primo de Rivera, escrigué als rètols de la seva pastisseria paraules que es poguéssin llegir en les dues llengües: bomboneria selecta, pasta seca superior o postres del país.
Combinà de seguida la voluntat d’incorporar a Catalunya els moviments avantguardistes de l’època, sobretot francesos i italians, amb unes sòlides bases en la tradició. Fou allò que se’n diu un intel·lectual pur. Tot alhora, racional amb tics irracionalistes i conservador amb tics avantguardistes —o a l’inrevés—. Somià una conferederació catalano-occitana. El seu ideari polític era una barreja entre el nacionalisme integrador de Prat de la Riba, el culturalisme mediterranista d’Eugeni d’Ors i el racionalisme de Charles Maurras.
I sobretot la llengua, aquesta llengua que es parlava al seu Sarrià natal d’abans de la guerra i la que va aprendre llegint els clàssics catalans. Una llengua que em captivà a l’adolescència, quan el vaig començar a llegir, el seu impacte encara em ressona i retorna cada vegada que el rellegeixo. Una llengua allunyadíssima del catanyol que ara es parla, víctima del genocidi cultural que hem patit i del procés d’analfabetisme galopant i desprestigi de la llengua que va corcant el llenguatge (dos i mitja, cafè sol, tinc que venir i un preocupant etcètera).
Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Sanit-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.

9999999999999999999

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Furriols, Montoya i Lafon permeables

0

Biel Barnils

 

 

 

 

 

El Museu de l’Art de la Pell acull fins el 31 de gener de 2017 l’exposició Permeabilitats que recull obres d’en Joan Furriols, Pep Montoya i Jordi Lafon.

És permeable allò que es deixa travessar per un gas o per un líquid. Certament, aquesta exposició, i moltes de les obres mostrades, tenen molt de gas i molt de líquid —prou d’aigua i alguna cosa de foc—. Els tres artistes s’han deixat permeabilitzar pels líquids i gasos dels altres dos, establint així un diàleg constant, fructífer, cap a variades i dobles direccions, no totes tan evidents ni clares a primer cop de vista. Les aclucades d’ull d’un a l’altre són constants, bastint així un discurs unitari però amb moltes veus. Com allò del jazz ben entès: que sembli que cadascú va a la seva però no, l’oïda sempre atenta a tot allò que et pugui dir l’altre.

I parlant de dir, aquesta exposició en diu moltes de coses —més enllà dels dos vídeos que s’hi poden escoltar—. Diu, per exemple, en forma de pregunta: on comença l’escultura i on l’objecte? És decent separar una cosa de l’altra? És decent separar la cultura per cledes com qui separa el bestiar? Tots tres, en Joan Furriols, en Pep Montoya i en Jordi Lafon, ­­­­­­­­­­­­­­­­­partint de la pintura, han anat a parar a d’altres camps, doncs benvinguts al segle XX —i una minúscula part del XXI—.

El plaer estètic i les dobles lectures, la sensació d’estranyesa i d’ironia davant algunes obres ens acompanyen durant tot el recorregut de l’exposició. Una exposició intergeneracional, interclassista però no intercultural, doncs ara els referents culturals són cada vegada més locals —és a dir, més universals—.

Hi ha també en aquests tres artistes, i en els artistes en general, una tendència connatural a acumular objectes, amuntegar-los, com aquella febre mal anomenada de la síndrome de Diògenes, la qual propugnava exactament tot el contrari. Quedar colgats d’objectes per, algun dia, fer-ne alguna peça artística ja que tot, tot, s’aprofita, com a la cuina.

Cal advertir, per anar acabant, que s’abstinguin de visitar l’exposició Permeabilitats tota mena de bestioles noucentistes recalcitrants, amants dels bodegons-i-poca-cosa-més i els que deixen anar aquella bestiesa d’això-que-feia-Miró-ho-pot-fer-un-nen-de-quatre-anys.

Tothom està avisat?

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

116 de pintura catalana

0
Publicat el 22 de juny de 2016

 

Biel barnils

 

 

 

 

 

 

 

La vella i bella ciutat de Vic, enguany cap i casal de la cultura catalana (és a dir, universal) acull fins aquest dissabte 25 de juny l’exposició “116 anys de pintura catalana” al Museu Episcopal.

S’hi poden veure diverses obres d’en Ramon Casas —meravellosa la seva “Gitana del mantó vermell”— i Santiago Rusiñol —davant del seu “Carreró de Rouen” hom hi podria passar mitja eternitat—. Més endavant les “Dues figures femenines nues” d’en Joaquim Sunyer, com a representant del Noucentisme, un dels moviments culturals i ideològics més importants del segle XX al nostre rodal. A la vora, un Joaquim Mir que no em cansaria mai de remirar, “La cala encantada”. Al costat, els ocres fascinants d’en Francesc Gimeno al quadre “Un poble empordanès”, una de les millors sorpreses de l’exposició. Salvador Dalí, Joan Miró i, en una columna quatre poemes visuals d’en Joan Brossa que dialoguen amb altres components del grup Dau al Set com Joan Ponç i Antoni Tàpies —espaterrant la seva “Matèria en forma de peu”, hi vaig veure una dona plorant tot contemplant-lo—. Al darrer tram, un Albert Ràfols-Casamada, un Joan Hernández Pijuan, un Josep Guinovart, un Perejaume, un Alfons Borrell i un Josep Vernis. Per acabar, la traca final: “Taula dibuixada” d’en Miquel Barceló.

-I què més?

-I què més es pot demanar?

Tot i que força gent m’ha confessat que-se-m’ha-fet-curta, això no és pas un defecte sinó un elogi i un elogi dels grossos, doncs sempre és millor quedar-se amb ganes de més que avorrir-se-amb-ganes-d’hauria-pogut-ser-menys.

Com un poeta en procés creatiu, que posa de costat —en relació— paraules o idees que mai fins llavors s’hi havien posat, la comissària de “116 anys de pintura catalana” —l’Anna Palomo—, agrupa alguns quadres que, segurament , mai havien compartit el mateix espai i, vés a saber, potser mai més el tornaran a compartir. I ho fa per explicar el nostre segle passat que, malgrat les dues dictadures, el garrot vil i la suposada —he dit suposada— transició democràtica, ha estat deliciós pel què fa a la pintura i a la cultura en general —o Cultura o kultura—. Tot plegat, un diàleg fluïd i en diverses direccions, capaç d’emocionar i interpel·lar directament l’espectador.

És una sort que, tal com la comissària em va confessar, no trobés alguns dels quadres que d’entrada volia exposar, cosa que l’ha obligada a penjar-hi quadres menys coneguts i suposadament —he dit suposadament— secundaris. Qui decideix quins són els quadres principals i quins els secundaris d’un autor? Qui estableix el cànon? L’espectador, al cap i a la fi, cadascú de nosaltres, lluny de les modes i les veritats absolutes de l’Acadèmia, sovint repetitiva, repetitiva, repetitiva i repetitiva. Aquesta exposició és una oportunitat única per revisitar quadres i autors però, sobretot, per descobrir-ne.

Si diuen que el mínim que se li ha d’exigir a un llibre és que estigui ben escrit, el mínim que se li ha de demanar a una exposició és que estigui ben il·luminada. Aquest és el cas de “116 anys de pintura catalana”, encertadament il·luminada per en Pep Barcons. Des d’aquí, felicitats i moltes gràcies.

No, no hi ha excuses per no haver visitat aquesta exposició que haurà estat exactament 114 dies visitable —gairebé 116—. Hi ha entrat només qui ha volgut. D’excuses per no haver-hi anat ben poques i de raons d’haver-ho fet pràcticament totes. Només pels “116 anys de pintura catalana” ja haurà valgut la pena que Vic hagi estat la Capital de la Cultura Catalana (és a dir, universal).

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Entrevista a Josep Vernis

0
Publicat el 31 d'agost de 2015

Josep-Vernis-©-Adrià-Costa

 

 

 

 

 

Josep Vernis: “Tota norma és per trangredir-la”

Pintor i professor a diverses escoles de Barcelona i Vic, Josep Vernis exposa una reduïdíssima part de la seva obra pictòrica i escultòrica a la Sala d’Exposicions de Can Puget de Manlleu fins al 6 de setembre. Aquesta és l’excusa perfecta que ha trobat Biel Barnils per parlar amb ell una estona al seu estudi, a la Masia El Bosc, molt a prop de Vic.

Biel Barnils: Amb aquests ulls blaus deus haver enamorat moltes dones.

Josep Vernis. Si les he enamorades pels ulls, pobres, deuen haver quedat bastant retratades.

B.B: Diuen que la teva dona, la Lota, era molt guapa.

J.V: Ho era i com que jo en tinc presència encara ho és. Però no és el físic, era guapa en aquest sentit que diem aquesta és una peça guapa. Ja no és que fos ben feta, era molt potent. No se’n callava absolutament cap. A vegades feia mal però ho agraïes posteriorment. Un cop t’havies sentit masegat deies, ei. No és que tingués raó, deia el que pensava. Tota la gent que diuen el que pensen tenen raó.

B.B: Era la teva primera crítica?

J.V: Això és una mica més complex. Ens vam conèixer a Belles Arts i també feia pintura però van anar apareixent criatures una darrera l’altre i això la va privar molt de treballar. Va haver-hi un moment que només es va dedicar a la docència. Tenia un criteri, que no en fallava ni una, tenia aquest virtut. I ho deia a la cara de la gent i sempre hi havia friccions.

B.B: Veig que has exposat arreu del món, però mai a Espanya.

J.V: No, i m’agradaria molt perquè sempre m’ha agradat exposar a l’estranger. Sempre que he exposat ha estat convidat per gent que ha vist l’obra i m’ho ha proposat. Potser els espanyols no han vist l’obra o no els hi ha interessat quan l’han vista. Però m’agradaria, perquè tinc molt bons amics a Castella, gent que havia treballat a l’Assemblea de Catalunya i mantenim una relació d’amistat molt fraternal.

B.B: Això de pintar és com l’escriure, es tracta d’ordenar el caos? O es tracta de generar més caos encara?

J.V: Que el resultat pugui generar més caos no ho dubto, però que la voluntat del que fa l’obra és d’ordenar el caos és segur. Amb l’escriptura i la música passa exactament el mateix.

B.B: Dius que pintes perquè tens dificultat per explicar-te. És així?

J.V: Jo xerro molt però no dic gaires coses. Si vull dir coses ho faig a través de la pintura. Coses que havia negat en el moment, ara les veig i penso que vaig dir el meu sentir.

B.B: Tinc entès que primer prens apunts i després elabores. N’hi ha que diuen que primer s’escriu i després es pensa. Primer es dibuixa i després es pensa?

J.V: Formulat tal com ho dius tu no m’ho he plantejat mai. Jo treballo diverses obres simultàniament, no perquè treballi una sola temàtica, perquè quan estic treballant els elements de resultat comporten que no pots tocar allò, però en canvi veus que pots portar-ho més enllà. Allò no pots tocar-ho perquè ja val. I què pots fer? Engegar-ne un altre. I així hi ha obres que no s’acaben i obres que les dono per acabades i la gent pensa que no les he pogut o volgut acabar. Per tant, les dues coses.

Dibuixo sempre. No sóc una persona extraodinàriament hàbil però faig anotacions perquè en un moment determinat, com que jo sempre pinto allò que és producte de les percepcions. I són amplíssimes, a vegades és un neguit, una por, una alegria, un paisatge, una dona. Tot això són elements referencials. Tinc un problema enorme a posar títols a les obres. No en sé. Ho he dit sempre i al final ho faré de muntar una exposició on jo hauré triat les obres. Buscaré uns poetes que els hi posin títol.

B.B: Els teus són títols descriptius.

Josep Vernis. Perquè el títol té una component direccional. Condiciona la mirada i coarta la llibertat. Jo dono tanta llibertat a la persona que mira l’obra com la que m’he pres quan l’he feta.

B.B: Ets autor de la portada del primer número de la revista de poesia Reduccions.

J.V: La pintura no és estrictament pintar. He fet bastantes coses. Em vaig guanyar la vida fent interiorisme d’un gust més aviat agosarat. L’Òptica Estrada de Vic la vaig fer amb el referent de la pel·lícula de dibuixos animats Yellow Sumbarine dels The Beatles. Es va pintar de groc, que entonava amb tota la façana. Però tot això em privava de la pintura. Treballar amb industrials és fatigós, hi ha els pressupostos i les obres duren massa.

B.B: Què és això de l’Estampa Popular?

Josep Vernis. En una època en què el fet social era molt convuls, no com ara que la gent està dòcil, es produïen fets concrets que comportaven expedients laborals que gairebé sempre hi havia implicat el Tribunal d’Ordre Públic. Eren els comunistes els que es movien. Jo crec que els artistes, crec que és la seva obligació, tenir una sensibilitat amb la gent que rep injustícies. No és un invent d’aquí. A Barcelona va haver-hi una estampa popular potentíssima, pràcticament tots els artistes compromesos hi van participar. Aquí se’n va fer una amb una indústria de cables elèctrics que hi havia entre Manlleu i Torelló, una empresa gran que se la van quedar els nord-americans. Ho van patir amics nostres i vam fer una estampa popular.

B.B: Vas arribar a anar a la presó per les teves idees polítiques?

Josep Vernis. Sí. Els primers moviments estudiantils es van formar a l’únic centre públic d’ensenyament secundari que hi havia a Vic que era l’Institut de Vic. La meva dona hi treballava de professora. Nosaltres ens havíem significat. Ella tenia un antecedent perquè venia d’una família exiliada, va néixer a prop de Toulouse. Al mateix claustre de professors hi havia informadors que posteriorment van treballar a la Generalitat. Hi havia també dirigents polítics del PSUC, dels socialistes, d’ERC i jo que tenia una proximitat total amb el PSAN. A casa hi havia una discusió constant entre els PSUC i el PSAN. Els fills quan sentien la discusió ja marxaven.

Resulta que aquesta manifestació es va reprimir i es va fer córrer la canalla, que se’n diu. La Guàrdia Civil va pendre un paper posteriorment quan des del municipi es va ordenar detenir els suposadament responables d’organitzar-la. Ens detenen però coincideix que hi ha l’estat d’excepció, és a dir que et poden detentir sense donar explicacions de res, i la gent es va preocupar. Però ens van deixar anar, com a condició de gràcia, perquè eren les festes de nadal i les poguéssim passar amb la família.

B.B: Els artistes han d’estar compromesos amb la societat i l’època que els ha tocat viure?

J.V: Penso que sí i no només políticament. Políticament pot fer allò que vulgui però l’obra sí. I per sort ara l’obra no és com altres moments que si volies estar a la page havies de fer un tipus d’obra determinada.

B.B: Tu no hi has volgut estar mai a la page.

J.V: Sí, en pots estar segur, però no he variat mai la formalització de l’obra. Si en aquell moment hi havia la neo-figuració, que en deien els italians, no em veia obligat a fer-ho ni a tractar temes socials com molts pintors van fer.

B.B: Parlem dels formats del quadres. Et preocupen? A tu t’agraden els formats grans. En aquest cas la mida també és important?

Josep Vernis. Sí perquè la pintura té un límit d’espai, amb l’escultura no és important. Amb l’escultura si no busques un element per relacionar-lo amb el tamany no el saps, és un volum a l’espai, no té límit. La pintura té un límit. A mi m’agrada fer quadres grans perquè em sembla que queden més comprensibles.

B.B: I t’interessa més l’horitzontalitat.

J.V: No, el que passa és que jo pinto gairebé sempre en horitzontal però l’obra és vertical. Poso la tela a terra, plana. Les meves teles no estan preparades, és el cotó en cru i m’agrada l’absorció, sé que si poso més o menys pintura em fa saturacions diferents que per mi tenen interès. És una tècnica.

B.B: També vas fer escenografies per la companyia La Gàbia d’en Lluís Solà.

J.V: El teatre m’agrada, es fa en viu, no és el mateix que una fotografia o una pintura, té una emoció diferent. És una obra que es fa amb grup i la gent es comunica i parla i això m’interessava molt. Com l’escultura també és un ofici.

B.B: També t’agrada el jazz. Per què?

J.V: M’agrada molt perquè em sembla que hi dialogo molt bé. La música clàssica m’entusiasma.

B.B: Et poses música mentre treballes? En Pep Ricard diu que o escolta música o treballa, no pot fer les dues coses a la vegada.

J.V: Sí. Hi ha elements que no només no només t’acompanyen sinó que t’ajuden. Depèn de què fas. I si no és així la música toca però no se sent.

B.B: Has plorat mai contemplant un quadre?

Josep Vernis. Físicament, a llàgrima, no. Però m’he emocionat molt, molt. He plorat quan hi ha hagut una cosa que ha desaparegut. I ja no parlem de persones. El que fa plorar és això de Palmira. El que fa plorar és destruir. Els quadres creen emoció si tens la capacitat de dialogar-hi i no et tanques en banda. A vegades vas a una exposició i escoltes a la gent i escandalitza, no la falta de coneixement sinó el tancament. No per la falta de sensibilitat. Hi ha hagut un procés educatiu nefast.

B.B: Mira, per aquí volia enfilar ara. L’Acadèmia limita?

J.V: No a tothom. Però en un percentatge molt alt ha fet mal, no el coneixement de l’Acadèmia sinó la seva aplicació. La normativa és bona conèixer-la però sotmetre-t’hi no. Tota norma és per trangredir-la.

B.B: Quan feies de professor devia ser una de les coses que ensenyaves.

J.V: Sí, quan vaig fer de professor a secundària. Jo els volia fer veure que tot allò era la manifestació de diferents maneres de sentir i està condicionat per la cronologia i les circumstàncies. Quan feia classes a la universitat, parlant de forma, els demanava, això què és? I em deien, un cendrer. No, tu m’estàs dient la funció que té i jo no et demano això sinó què és, descriu la matèria.

B.B: Què és més important, l’autor o la seva obra? Shakespeare o Hamlet, Camí de sirga o Jesús Moncada, la Sagrada Família o Gaudí?

J.V: Si considerem que són obres fetes per un autor és més important l’autor. Ara, prescindint que allò és fet per aquell autor, és més important l’obra.

B.B: Però vivim en una societat on és molt important el nom.

J.V: No és una cosa d’ara, això ens ve del Renaixement.

B.B: Sempre has tingut una actitud anticomercial. Has tingut mai marxant?

Josep Vernis. No, he tingut galeristes que m’han venut l’obra.

B.B: L’Anna Palomo et reclama més escultures. Per què no n’has fet més?

J.V: Perquè no sóc escultor però podria ser-ho. Té raó ella, hauria pogut fer més escultures. L’ofici és molt important, si no el tens les fas amb uns possibles que no fan reeixir l’obra o no et poden donar el resultat que tu vols. Les escultures que he fet han sigut a base de motlles de porexpan i quatre fustes de palets i de tant en tant n’he fet amb bronze perquè sembla que a partir de l’encàrrec d’una cosa en podia fer una altra.

B.B: En Vicenç Altaió sempre parla molt bé de tu.

J.V: Me l’estimo molt. No veig cap motiu perquè hagi de parlar bé de mi, de parlar malament sí que en tindria motius. A ell l’admiro. Aquesta farsa que monta a mi em fascina, és un creatiu de collons. Ell juga a la farsa i jo ho valoro com un fet creatiu. És una llàstima que sigui tan inmaterial el que fa.

B.B: Per acabar, veurem la independència de Catalunya?

J.V: Jo els hi dic a tota aquesta gent que hi treballa que espavilin perquè ho vull veure. La paret se m’acosta. I vaig sentint coses que em fan pensar que ens ho posaran tan difícil. Avui me n’he anat a renovar el carnet d’identitat i he aprofitat per renovar el passaport, no sé a on aniré però si mai hagués de marxar que el tingui. I la persona que m’ha atès m’ha dit que es viu un moment difícil i a mi m’ha vingut de gust de dir que hi ha qui ho té més difícil i menys. Jo que sóc independentista i estic perquè Catalunya sigui lliure sí que ho tinc difícil. I he tingut un plaer.

B.B: De poder-li dir.

J.V: És que no hi havia res que m’ho impedís.

obravernis

 

 

 

 

 

 

Més informació a: http://www.vernis.org

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari