Codi de Barres

Aquest dissabte 10 de novembre a les 6 de la tarda a la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter conversarem amb l’autor de “El dictat de l’agulla” Premi de poesia MMP 2017 en Jaume Cases

Club de lectura a la Biblioteca Joan Triadú de Vic

dijous 25 d’octubre a les 19.30

sobre el llibre “La solitud dels nombres primers”

Presentació del volum amb els seus autors, Vicenç Altaió i Josep M. Valldaura, Víctor Sunyol i Biel Barnils

Recitaran els seus poemes: Josefa Contijoch, Lluís Solà, Víctor Sunyol, Ramon Farrés, Jaume Coll, Irene Solà, Raquel Santanera, Gerard Cisneros i Núria Armengol

Dimecres 27 de juny de 2018 a les 8 del vespre al Casino de Vic

Poemes i formatges s’abracen en una experiència i tast de formatges singular. Biel Barnils ens presentarà una selecció de poemes propis i d’autors catalans. Isaac Gelabert, proposarà formatges artesans i d’autor.

Diumenge 13 de maig de 2018 a les 19.00 al Parc Jaume Balmes de Vic

Més informació aquí

Únicament món 

[L’aforament és limitat i queden pocs dies, si voleu comprar les entrades ho podeu fer des d’açí]

Cultura i gastronomia s’abracen en aquesta singular experiència on el poeta Biel Barnils ens recitarà poemes propis i d’autors catalans, mentre l’Isaac Gelabert, un apassionat dels formatges, ens en proposarà d’artesans i autèntics, en un tast únic que se’ns mostrarà una peculiar manera de descobrir i gaudir de la poesia, i descobrir l’univers dels formatges artesans.

Complex de Món Sant Benet (Espai La Fàbrica)
Sant Fruitós del Bages

28 d’abril a les 18.30 hores

Més informació!

Pujo pel carrer de la Riera de Vic amb la bicicleta al costat mentre vaig rumiant que en aquest carrer jo també hi vaig fer de llibreter durant 4 intensos anys, just acabat d’aterrar a la Plana de Vic. Concretament a la mítica llibreria La Tralla, ja desapareguda per molt que hagi traslladat el nom a Plaça. Arribo al Casino on he quedat amb en Toni Ferron, que va obrir fa pocs mesos la Llibreria Foster & Wallace al carrer de la Riera número 20, davant de Les putes receptes de la iaia, entre la Unió Excursionista de Vic i una botiga de restauració de quadres romànics. Després de demanar uns entrepans, dinarem plegats. Engego la màquina.

Comencem pel nom de la llibreria, Foster & Wallace, que dius que és un autor que s’ha de llegir a l’hivern, que és excessiu i que és inoblidable com el primer petó o una bomba atòmica. Per què aquest nom?

Necessitava un nom que em definís una mica i que a la vegada em diferenciés dels altres. I és un dels autors que m’agraden. Faig el joc amb l’and al mig que és una cosa que m’ha agradat sempre. Quan he anat a Londres m’han agradat aquestes llibreries petites, antigues, que a vegades són la societat de dos noms. És un nom que dóna una mica de caràcter. Vaig estar dubtant entre aquest i el de Bouvard i Pécuchet d’en Flaubert.

Ostres, gran novel·la!

Sí, també m’hagués agradat. Al final vaig pensar que era més meu en Foster Wallace que en Flaubert.

Realment els llibreters, o en general els que ens agraden molt els llibres, som una mica així, també: consultem llibres però quan els posem a la pràctica fracassem. Igual que els passa als protagonistes de la novel·la.

Són aquests freakis. Com una mena d’Una confabulació d’idiotes d’en Kennedy, que tot surt al revés. Negats.

(riu) Els que ens agraden els llibres som una mica així?

No hauríem de ser-ho (riu).

Però ho som una mica?

A la pràctica potser una mica.

Al Foster Wallace li dediques una secció. M’ha agradat molt la d’“inclassificables”.

Sí, són tots aquests llibres que no saps on posar-los o que potser no hauries de tenir i que a la vegada també es mereixen un lloc.

He anat apuntant totes les seccions que hi tens: novel·la negra, fantàstica, novel·la a seques, novel·la en anglès, poesia, novel·la gràfica, nova poesia, teenagers, tipografia, fotografia, disseny, cinema/televisió, manualitats, art, literatura, ciències, alimentació, cuina, pensament, periodisme, política, esports, Vic, Osona, guies de viatge, autoajuda, educació, emocions, espiritualitat, inclassificables i infantil. És una llibreria on hi predomina el blanc i aquesta fusta que hi tens tan clara.

Sí, la Natàlia, la meva companya, és molt de blancs, també. I en Ferran Blancafort, l’arquitecte, no m’ho van deixar omplir, vaja (riu).

Tu hi hauries posat color?

Color, color, no. Potser s’hagués anat omplint i hagués tapat el blanc.

Però també m’agrada que la cosa respiri, també està bé.

Hi ha un espai reservat a les revistes.

És com una petita debilitat personal que amb el temps estic beneint, que potser no serà una cosa gaire rentable però de moment la vaig mantenint. Coses una mica triades. La reflexió que estic fent al cap d’unes setmanes d’haver obert és que em dóna la sensació que les revistes potser ja no es llegeixen. La gent ja està molt amb les pantalles, els telèfons. A mi, per exemple, les revistes m’agraden molt, les segueixo comprant, són molt interessants, hi ha molt bon material però potser o no és el lloc o és un moment que no interessen tant.

Per tant, et planteges treure-les.

No, no, treure-ho no. Ho mantindré tot i saber que no surt rentable, em sap greu anul·lar-ho perquè si ho anul·la tothom, no es mantindran. Hi ha revistes molt bones que mereixen que la gent les vegi. Encara sort que se’n vagin venent algunes. És una llàstima.

Tu també et dediques als few happies, no? Els que són pocs però són molt feliços.

El que estaria bé és poder-ho abastar tot, tots els diferents ambients i targets de compradors.

Els joves que abans llegien revistes ara tenen internet, que és per on els hi entren els ínputs. Potser ja no necessiten les revistes com abans les necessitàvem nosaltres. És una resta que anirà quedant. La televisió també es va menjant aquesta part i és una llàstima que passi.

També hi tens un racó on la gent pot seure, fer un cafè. Per tant, que hi poden fullejar.

Sí, és una de les idees que teníem amb al Natàlia i l’arquitecte, en Ferran, i també amb l’Albert Cano i la Lisa, que els explicava moltes coses quan només era un projecte. Els deia que m’agradaria que fos un lloc on la gent fos feliç una estona, com a mínim des que entra fins que surt. Després ja depèn de moltes coses però volia que la gent ho tingués com un oasis. Que estiguessin una mica tranquils i bé. Que sigui blanc, que la cosa respiri, que no sigui allò que se’t tira tot a sobre. La idea aquesta de la taula ve una mica d’això. Hi ha una cafetera. És com les revistes, no venen a fer cafès, però a la taula s’hi poden asseure una estona tranquils. Un dia un senyor em va dir “si me’l llegeixo tot aquí, ja no te’l compraré”.

El fulleges.

Si te’l vols llegir tot no et renyaré ni et cronometraré. És una cosa nova, la gent no hi està acostumada. Vull que la gent hi estigui a gust, no pas dret mirant el llibre. És un recurs pensant en la gent. Suposo que la setmana abans de Sant Jordi quedarà plena de llibres i després ja la tornarem a buidar.

Amb la lectura hi ha el fullejar, el llegir i el rellegir. Tu de què ets més?

Sóc més de llegir. Rellegir vol dir que tens temps, que m’agradaria molt. Fullejar no, sóc més d’emportar-m’ho i llegir-ho.

D’on et ve aquesta pulsió per la lectura?

No vinc d’una família gaire lectora però a casa meva sempre hi havia hagut diaris. Una família treballadora. El meu pare havia treballat en una impremta. A casa els meus pares havia vist aquelles col·leccions de llibres de “La Caixa” i d’altres bancs. Si portaves mil pessetes a la “Caixa de Manlleu”, et regalaven un llibre dels barrufets. Són coses que ara no es fan. Aquests són els llibres que jo havia vist entrar sempre a casa. De més gran vaig anar agafant l’hàbit de llegir, t’hi vas acostumant i ara no t’imagines viure sense llegir.

Tu no t’imagines viure sense llegir.

No, la meva filla sempre ha vist la casa amb moltes prestatgeries plenes de llibres. És una cosa molt habitual. Aquesta cosa tan accentuada no la vaig veure a casa els meus pares. Vaig veure la cosa del llegir però no la dels llibres. Tot i que de més gran tampoc no se’ls va fer estrany que llegís, que anés sempre amb llibres. Sempre m’ho van permetre.

No hi van posar pegues. Hi ha famílies que n’hi posen.

Jo ho he sentit, se’m fa estrany.

Ajuda’m a completar una frase: llegir ens fa més…

Intel·ligents, vius, rics d’experiències.

I ens fa menys…

Ignorants, et va obrint portes.

Quan feia de llibreter recordo que una nit vaig somniar que m’havien mogut tots els llibres de lloc i llavors no en trobava cap ni un. És un dels pitjors malsons que he tingut mai. Per ser llibreter has de ser una persona ordenada. O no és imprescindible?

Una mica has de ser-ho. Metòdic també.

T’hi has tornat a base de fer de llibreter o ja ho eres de sèrie?

Ja ho sóc.

I un bon dia vas dir, ara munto la meva llibreria, ja estic fart de treballar pels altres. Era el projecte de la teva vida, entenc.

No, no m’ho havia plantejat fins fa mig any o així. No era el projecte de la meva vida. Hi ha aquella novel·la d’en Perec d’aquell que té un projecte de vida i va fent les coses segons el pla. Sí que hi ha un moment, no sé si és el fet d’arribar als 40 i fer-los, que fa que et plantegis les coses d’una altra manera. Les coses van anar encaixant i llavors sí que es va convertir en el projecte. Però encara no sabria dir-te si és el projecte de la meva vida. De moment, molt content.

La gent ha respost molt bé, eh?

Tinc la sensació que estan contents. Hi ha coses que hem d’anar millorant perquè ara em vaig coneixent amb l’espai.

De seguida que vaig començar a fer de llibreter em vaig adonar que els llibres no els buscava pel títol sinó pel color del llom o la mida. Memoritzem abans colors i mides que no pas noms.

Això crec que ens passa als que som de llibres, però a la majoria de la gent no. Aquest coneixement que nosaltres tenim, ells no el tenen. Busquen el títol concret. Una de les coses que em vaig plantejar quan vaig obrir,va ser si era necessari tenir tantes famílies dins de la narrativa. Al final el que vaig fer va ser anul·lar-ho tot i tot és narrativa. Em semblava com separar-ho per nacionalitats. La gent que no és habitual de la lectura busquen el llibre concret, no sé si necessiten tantes coses com nosaltres.

Deus ser dels que quan viatgen entren a les llibreries.

Sí, ja no m’hi deixen entrar. Perdia molt de temps. Però sí, encara hi entrem. Tinc la sort que a la Natàlia també li agrada i llavors hi anem junts. I a les botigues de discos també, que també s’han anat perdent. En els viatges és bonic entrar-hi sempre.

A casa deus tenir els llibres ordenats com a la llibreria.

No, a casa hi ha més desordre. És com un diari: es van acumulant per ordre d’arribada. Vam canviar unes habitacions i els Foster Wallace els vaig ajuntar tots. I 5 o 6 autors de qui tenia bastants llibres també els vaig ajuntar tots, una cosa que feia 25 anys que volia fer i encara no havia fet. Però els altres segueixen l’ordre de lectura.

Quins són aquestes autors que tens agrupats?

Del Foster Wallace en tinc un prestatge, Vila-Matas també tinc bastant cosa, en Cormac McCarthy m’agrada molt. En DeLillo també en tinc mig prestatge. Vaig fer un prestatge de cultura popular.

No sé si recordes fa uns anys que anunciaven la fi del llibre en paper perquè es veu que llibre electrònic ho arrasaria tot i no s’ha acomplert.

Per sort no.

Han conviscut els dos formats.

Crec que passada l’apocalipsi aquesta, tot s’ha anat ressituant i ha acabat trobant la seva funció. Ja està bé el llibre electrònic, fa la seva funció, però seguim essent humans.

Necessitem tocar.

Tocar o sentir i aquesta cosa de les emocions. L’únic argument que segueix guanyant el llibre digital és amb l’ecologia, però amb tota la resta la gent continua essent humana i necessita aquesta calidesa que la pantalla no té. Clar que si ets un viatjant o un comercial, el llibre digital et fa una funció d’espai i de pes que és més còmode. El llibre i el paper ens vénen gairebé de la prehistòria i està bé que hi vagin essent.

I per tant ho tenim molt interioritzat.

És una cosa com física de l’evolució humana.

I has anat a parar al carrer de la Riera. Un carrer que els vigatans diuen, jo sóc de Barcelona, havia sigut molt important amb molts comerços. Ara s’està revifant.

Suposo que són cicles que van tenint les ciutats. Jo no sóc del barri però entren veïns que m’expliquen coses, em diuen que estan contents que el carrer torni a despertar, que torni a haver-hi la llum que fan els aparadors de les botigues a la nit. En realitat és com un cicle perquè si passen aquestes coses, també hi va gent, i si hi ha gent, va bé per les botigues i els veïns estan contents perquè el carrer té com una espècie d’alegria.

Una cosa porta a l’altra.

Sí que suposo que són cicles que tenen les ciutats. Per la raó que sigui hi ha coses que s’apaguen i per la raó que sigui es tornen a despertar. L’altre dia em van dir que al local de més amunt s’hi posaran uns nois joves amb un taller de joieria. Són immobles antics d’uns metres, els preus no són cap bestiesa.

Ara mateix quin llibre estàs llegint o ets com jo que llegeixes en paral·lel?

Acostumo a ser bastant ordenat, fins que no n’acabo un, no en començo un altre perquè llavors em despisto molt. Ara estic llegint una noia que és traductora, la Marta Rebón, que explica coses de les ciutats on ha estat. Parla molt dels autors russos. “La ciudad líquida” és una barreja de biografia amb assaig. Explica com ella comença a estudiar llengües eslaves a la Universitat de Barcelona, una carrera molt residual. De molt jove comença a anar a Rússia. Passa molt de temps a Sant Petesburg, va seguint, suposo que mentre va traduint, les petjades del Dostoievski.

I quin llibre em recomanaries per acabar?

Avui m’ha arribat, i m’agradaria que fos el següent quan acabi aquest, el de la Irene Solà, per exemple.

Premi Documenta 2017, Els dics.

Té molt bona pinta. És el que m’agradaria llegir després.

I que el presentarem aquí a la Foster & Wallace.

Sí, és veritat, amb tu, no? Hi ha una altre assaig també que és el viure sol a les grans ciutats. També té molt bona pinta. Aquest també tenia moltes ganes de llegir-lo. Pensava, faràs un especial ciutats, un darrera l’altre. Però entremig em sembla que hi posaré aquest de la Irene Solà que també em ve molt de gust de llegir.

Narrativa.

Vaig barrejant assaig i narrativa.

Bàsicament són els gèneres que llegeixes, assaig i narrativa.

Sí.

Novel·les gràfiques.

M’agrada però no la sé llegir. Fa molts anys que em passa. Me’n compro però no sé seguir el fil. Suposo que perquè la cosa visual, molt cine i tanta tele, també m’ha espatllat una mica i no té la cosa que té la novel·la, que té molta lletra, i no sé funcionar en l’entremig.

Llegir i mirar.

Una cosa o l’altre. Em costa llegir-ho, dec estar defectuós de fàbrica. Però hi ha coses molt maques de novel·la gràfica i m’agrada molt tenir-ne i vendre-la, però com a lector em costa seguir la narrativa.

Ets lector, llibreter i també autor del llibre Jo, que és un recull de retalls de la premsa. El teu treball es basa molt en això.

Sí, el treball que havia fet abans d’obrir la llibreria, perquè després no tinc temps, era molt això de la reutilització de les imatges, els missatges, aquesta cosa que ens ve molt dels mitjans de comunicació. Aquesta realitat que ens creen i que ens acaba envoltant. I això és el que té tenir amics editors que es van entossudir que s’havia d’editar alguna cosa.

Addiciones porquesí.

Per saber la realitat del món diuen que no s’han de llegir mitjans de comunicació sinó llibres gruixuts. Hi està d’acord?

Segurament els llibres gruixuts et donen molts més matisos que no ens donen els mitjans. Sobretot les notícies del dia a dia, que és tot molt sec, molt dur i molt fred. Amb els llibres gruixuts tens les emocions i els sentiments, hi ha molta més cosa.

Biel Barnils
(entrevista publicada a nuvol.com)

El compositor, pianista i productor Oriol Cruixent (Barcelona, 1976) acaba de publicar “Classica Nova”, una experiència global, un àlbum que té vocació de totalitat i de connectar-ho tot.

Al teu twiter et presentes com a “Composer, Pianist, Producer”. En aquest ordre o l’ordre no fa la cosa?

L’ordre dels factors no altera el “producte”! A la taula, amb un llapis davant del pentagrama sóc compositor, quan surto a l’escenari sóc pianista, quan produeixo enregistraments sóc productor. De l’àlbum “Classica Nova” en sóc el compositor, el pianista i el productor executiu. I posats a etiquetar, a casa sóc marit, pare, cuiner i bricoler. Benvinguts al renaixement!

També hi dius: “Born in Barcelona, Catalonia”. És a dir, Catalonia is not Spain?

Ah, però que ho ha sigut realment mai Spain, Catalonia?

Tu i jo vam coincidir a l’Escola Garbí d’Esplugues de Llobregat, hereva de l’Escola del Mar, escola lliure republicana de la Barceloneta que va ser bombardejada durant la guerra civil. Jo d’aquella escola recordo la importància de llegir un llibre cada setmana, que fèiem esport cada dia i que competíem per colors: blanc, blau i verd. Què recordes tu del Garbí?

El que comentes ho recordo intensament, com m’agradava la lectura setmanal, cadascú amb el seu carnet de biblioteca… Del Garbí en recordo l’olor dels pins, el menjador-àgora, la plastilina, els gomets, les màrfagues, la natació, els mainaders, els virolets, l’”Àngels Messegué”, el “Tarragó”, la “Ponsati”, la “senyoreta Andreu” i escoltar cada tarda la veu del senyor “Benito” amb aquell: “tots els nens que van en autocar ja poden sortir”.

Aquest nou  àlbum l’has titulat “Classica Nova”. Com  el poeta J. V. Foix t’exalta el nou i t’enamora el vell?

Una manera molt encertada d’expressar-ho! Aplicant-ho a “Classica Nova”:  m’enamora la tradició, l’origen, l’ancestral, les estructures arcaiques… i m’exalta la visió de fusionar llenguatges i cultures, connectant-ho tot.

Tot va començar una nit a la residència d’estudiants de la Hochschule de Múnic, oi?

La gràcia de tot plegat és que el fet de marxar per estudiar Composició a Múnic em va permetre viure en un país diferent amb estudiants d’arreu del món, conèixer noves cultures i compartir amb ells la meva. M’interessen els punts en comú, el que ens connecta, trobar aquella lògica humana darrere de cada nou idioma, de cada nova cultura, i trobar-m’hi a mi mateix en cada una d’elles. “Classica Nova” ha acabat sent essencialment això, el resultat musical de connectar-ho tot.

A Alemanya es paga per assistir a la presentació d’un llibre i l’autor pot estar llegint un fragment del seu llibre durant més de mitja hora. A diferència nostra quin valor donen a la cultura els alemanys?

Ep, que nosaltres tenim el Sant Jordi! Ironies a part, tretze anys viscuts a Alemanya i cinc a Bèlgica em fan ser prudent amb les generalitzacions. Si comparem Alemanya amb casa nostra en els camps del disseny, l’arquitectura, la gastronomia o el turisme, veurem que som referent mundial en tots ells. Cadascú potencia els seus valors i les seves tradicions. El clima alemany ha propiciat durant segles la pràctica musical familiar a casa, un costum molt estès i vigent encara avui dia. La música és sens dubte part irrenunciable del seu sistema. Les universitats són gratuïtes i d’altíssim nivell. Les sortides professionals, nombroses. A més, a les grans empreses invertir en cultura els surt a compte, de manera que contínuament es renoven i construeixen noves sales de concert, museus… a tall d’exemple, Múnic disposa de set orquestres de primer nivell, incloent-hi dues òperes. Cuiden les seves tradicions, senzillament. La imposició tan forta de l’ultra-catolicisme a casa nostra ha impedit en molts moments la inversió en formes de cultura com la música o la poesia, més abstractes, més incontrolables, més “perilloses”, i ha estroncat moments àlgids a nivell cultural com els anys anteriors a la guerra civil. Jo em pregunto: què volem ara, en aquest precís moment? Si la voluntat real és la d’esdevenir una societat d’éssers creadors i lliure-pensants, si no sabem potenciar encara més l’educació en tots els camps de la creativitat seguirem estancats durant generacions. A les “ments” brillantment obtuses que segueixen potenciant a través de la majoria de mitjans un “ramat” atontat i uniformitzat, els convido a reflexionar si tots els béns materials que n’obtenen els omplen realment l’ànima. Al final és una decisió personal de cadascú: pots malbaratar un regal com la vida vivint-la amb pobresa d’esperit, o pots viure-la amb ulls inquiets de nen fins l’últim respir!

Què hi trobarà l’oient en aquest àlbum?

No hi trobarà res. O ho trobarà tot. Depèn d’ell! “Classica Nova” està concebut com una experiència global en la que, qui hi busqui alegria, lleugeresa, intimitat, recolliment o fins i tot profunditat espiritual, la hi pugui trobar. L’àlbum està pensat com un viatge per les cultures amb les que personalment he pogut establir un contacte profund, com la balcànica de la meva dona, la llatino-americana i la oriental d’amistats íntimes, la centre-europea d’anys de residència, l’africana i l’àrab de familiars que hi viuen, o la pròpia mediterrània. En aquest viatge, en la sisena peça i delimitant la proporció àurea de tot l’àlbum, fem parada als meus “Orígens”: la cultura catalana. Sens dubte és la composició més personal de totes, escrita a Brussel·les el 2012, poc després de morir la meva àvia. En ella hi podem descobrir material melòdic del cançoner popular català amb “El Testament d’Amèlia” i un apoteòsic “Toc de Castells” final. A tot plegat hi vaig voler imprimir una mirada arcaica amb l’ús dels modes grecs Dòric i Lidi. Descobrir a posteriori, ja casat i amb un petit fill, que ambdós modes emprats a “Orígens” coincidien amb els noms de la meva dona Lidija i del meu bebè Dorian, ha acabat afegint un toc de misteri a aquesta obra ja de per si tan enigmàtica i màgica per a mi.

Parla’m de la discogràfica, Solé Recordings.

Els Luthiers Solé s’han forjat un prestigi i reputació entre els músics d’orquestra i solistes del país. Un dels germans, en Toni, va decidir crear un segell discogràfic amb la idea de donar llum a una col·lecció única amb enregistraments clàssics d’alta qualitat. Sabent del meu projecte “Classica Nova”, un programa musical ben “sui generis”, en Toni va tenir la idea d’inaugurar dins de la seva línia editorial una nova sèrie dedicada a la música viva del nostre país. Agraïment profund per apostar-hi!

Dos divertimento, un meditatio, dos divertimento, un meditatio, dos divertimento i dos meditatio. Aquesta alternança està del tot premeditada?

Absolutament! Fins i tot podria afegir que tot l’àlbum és un viatge harmònic per les tonalitats en tant que vibració, energia i llum, vist des del cercle de 12 quintes que vibracionalment corresponen als dotze mesos de l’any espiritual. En l’àlbum partim de la introspecció i la foscor del Do menor (solstici d’hivern), per acabar 7 quintes/mesos més tard amb la visionària i lluminosa tonalitat de Mi major, (més enllà del solstici d’estiu). Ni en la improvisació més radical no hi ha res casual!

Per tant, l’ordre és important en un àlbum?

La dramatúrgia global és essencial. És important com a creador saber què és necessari en cada moment, de la mateixa manera que un orador o un escriptor sabrà què ha d’aplicar rítmicament, estructuralment i dramatúrgicament per a mantenir l’interès de l’oient.

Què és un divertimento? I un meditatio?

El “Divertimento” és una forma musical històrica, de caràcter lleuger i alegre, la finalitat del qual és fer passar una estona agradable, “divertida” a l’oient. El “Meditatio” en canvi no existeix com a forma musical. “Connectar-ho tot” vol dir també aplicar conceptes globals a casos particulars. Escoltar qualsevol de les “Meditatio” de l’àlbum ens porta a un estat de quietud interior similar al que s’arriba a través de la meditació, d’aquí la idea d’anomenar aquestes peces senzillament així.

Quins instruments s’hi poden sentir a “Classica Nova”?

Per aconseguir el so singular de “Classica Nova” he incorporat instruments originals com el baix electroacústic Rhodes Piano-Bass nord-americà, les Daraboukes, Udús i Kalimbes africanes, els Bowls tibetans o els Tambors “legüeros” dels indis “Mapuches” xilens. Per fer-ho sonar tot, un ensemble de solistes internacionals van acceptar el repte d’acompanyar-me en aquest projecte, amb els percussionistes xilens Claudio Estay (Drum-Set i percussió) i Carlos Vera (vibràfon i marimba), segurament dos dels exponents més innovadors de l’escena percussionística actual, ambdós membres de l’Orquestra de l’òpera de Múnic (Bayerische Staatsoper), i amb el saxofonista i flautista germano-danès Kim Barth, un dels músics de l’escena jazzística més reconeguts de l’Europa central. I no ens oblidem que el responsable del so d’un àlbum com aquest no són només els instruments i els músics, sinó també l’enginyer que ho enregistra, mescla i masteritza. Agraïment etern al gran Ferran Conangla per deixar la seva empremta única en aquest àlbum!

La música, de totes les arts, és la més abstracta de totes perquè és bàsicament vibració. No cal cap mena de formació per sentir alguna cosa, com sí que cal per llegir. És per tant la que arriba més al fons? La que ens emociona més ràpidament?

Una reflexió interessantíssima! Certament, la música té aquest punt d’immaterial que la fa única. La música és capaç de fer-nos literalment vibrar, entrar en ressonància immediatament sense passar per la ment cognitiva. Tot el nostre cos, tot el nostre interior vibra. És per això que probablement és la que és capaç d’arribar més ràpidament a les nostres profunditats. Les reaccions del meu fillet de sis mesos quan sent el violoncel de la seva mare són per mi la viva confirmació del poder invisible de la música! L’altre dia m’emocionava adonant-me de la grandesa que suposa que avui dia tanta i tanta gent estigui fent música al món i en estils tan diversos i personals, des del jazz fins a la clàssica, el pop, el rock, el folk, la contemporània… la humanitat sencera cantant, fent música, quina realitat més meravellosa, històricament única, i tan diferent de la “realitat” que ens mostren cada dia els mitjans!

I el silenci, quin paper hi juga en la música?

El silenci és un mestre increïble. Els grans compositors han tingut sense excepció aquesta connexió profunda amb el silenci. La quietud interior sorgeix en el moment en què prenem consciència del silenci, ja que la ment és bàsicament “soroll”. El silenci et mostra el camí cap a l’estat de quietud. Per a molta gent el silenci ni tansols existeix, se senten incòmodes quan hi ha silenci. I de fet és tan senzill, simplement escoltar, ser-ne conscient, parar atenció al silenci. Per a la ment això no és agradable, la ment deu dir: “però si no hi ha res aquí”! Com més silenci exterior, la ment més s’hi resisteix i més “sorollosa” es torna. I tot i així, en el moment en què la consciència que va més enllà de la ment sorgeix, en el mateix moment en què prenem consciència del silenci exterior, el silenci interior apareix. I en aquest moment, el silenci deixa de ser només “silenci”, hi ha una qualitat en ell, una vida, una “ànima” impossible de comprendre a través únicament de la ment. Hi ha una bondat en el silenci. Expressat d’una manera més poètica, el silenci és com un poder immens que t’envolta per dins i per fora, un poder increïblement benigne, és de fet Amor en el sentit més profund, és la unitat, és reconèixe’t a tu mateix en l’altre. Algú va dir un dia: “El silenci és l’idioma que parla Déu, la resta no són més que males traduccions”. Una de les frases més profundes dels textos bíblics diu: “Pren consciència del silenci i sabràs què és Déu”. El silenci en la música només pot obtenir aquesta qualitat si el propi compositor és capaç de crear des d’aquest estat de consciència.

Vivim envoltats de massa soroll?

Una humanitat dominada per la ment, una ment que se sent incòmoda amb el silenci… no és d’estranyar que visquem envoltats de tant soroll. Som l’espècie que més soroll fa, la que més destrueix, la que més embruta, la que més consumeix i la que més lletjor crea. Per això és necessari usar el silenci com a mestre. Cal recordar, sempre que ens sigui possible, d’”escoltar” el silenci!

Biel Barnils

Més informació:

http://www.oriolcruixent.com

Dijous 21 de setembre a les 19.30 al Casino de Vic

Amb la presència de:

– Anna Palou, membre del grup promotor de la “Jornada”
– Alguer Miquel, cantant de Txarango
– Biel Barnils, escriptor
– Montse Castañé, membre de Càrnies en Lluita i COS

Al final de l’acte hi haurà un recital de poesia a càrrec d’Alguer Miquel i Biel Barnils

Dimecres 23 d’agost de 2017. Nit.

Vam sortir de Queralbs el 17 d’agost i hem deixat enrere l‘alta muntanya, els isards, les marmotes, els torrents i els rius d’aigua fredíssima.

El Solsonès és per mi una comarca pràcticament ignota i per tant una descoberta constant. El darrer tram de camí ha estat deliciós, paral·lel al riu Cardener.

Al Monestir de Sant Llorenç de Morunys hem vist el col·lectiu dels “Nicomedes Mendes” que prenen el nom del botxí més famós de l’Audiència de Barcelona, en Nicomedes Méndez López (1842-1912).

Comencem tard però no hi fa re. D’entrada la llum és natural però acabem a les fosques i ells amb frontals per poder-s’hi veure. La seva és una “Emboscada” simfònica d’improvisacions poètiques. Sobreposen veus, fan ritmes, reciten i fan accions. Fins i tot corren pel claustre, tiren pedretes o inviten al públic a acompanyar-los amb crits o bé parlant. No donen temps ni espai al silenci, com si amb la improvisació el silenci els pogués portar cap a un vertígen difícil de suportar.

Els “Nicomedes” són quatre homo sapiens sapiens que responen als noms de Guim Valls, Víctor Bonet, Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda. Els agrada jugar, trencar la frontalitat i l’estaticitat dels moltes vegades avorridíssims recitals de poesia.

Estem cansats però ens ha agradat molt aquesta primera proposta poètica des de que vam començar a caminar en aquest Grand Tour.

Dijous 24 d’agost de 2017. Nit.

Els “Nicomedes” ens han dit adéu a la Font de Sant Serni, un adéu en forma de més poemes. Ha estat curt però intens. Han acabat jugant amb el so, les síl·labes i els significats de tots els nostres noms propis. També ens han donat una paraula a cadascú perquè reconstruïm més tard la frase d’en Perejaume entre nosaltres.

Hem pujat fins al coll de Jou i després hem baixat direcció a la ciutat de Solsona. Abans d’arribar-hi ens han vingut a buscar per portar-nos als Torrents de Lladurs, orígens paternals i ancestrals del poeta J. V. Foix.

Allà mateix, entre set alzines, l’Anna Terri amb un projector de transperències i en Moixic recitant poemes d’en Foix ens han fet veure visions amb el seu “Dir Foix als torrents”. El contrast entre la delicadesa d’ella i la visceralitat d’ell ens ha atrapat. Ella fa ús del projector i les imatges amb una gràcia que ens meravella, ell recita amb una gesticulació i abrandament que ens apassiona. Quedem commocionats davant l’experiència i la suma d’elements i som plenament conscients que és una peça única que no es tornarà a repetir igual.

M’emociono perquè em transmeten la força i la recreació del lloc on som. Tots els poemes hi fan referència, més o menys explícitament, a aquest lloc mític i místic, pàtria no-nata del poeta.

Aquest tarda mentre fèiem camí hem vist per primera vegada la serralada de Montserrat al llunyedar, destí final del nostre trajecte que acabarà el diumenge 3 de setembre. J. V. Foix s’ha sumat al nostre viatge i ja no ens deixarà.

El Grand Tour és una ruta a peu que els caminants fan amb diferents artistes. Aquest 2017 sortirà de Núria per anar cap a la Cerdanya, el Cadí, el Solsonès i el Bages. Grand Tour acabarà a Montserrat. Sortirem el 17 d’agost i estarem en ruta fins el 3 de setembre. El camí recorrerà doncs les comarques del Ripollès, la Cerdanya, el Solsonès i el Bages.

Cada dia fem una etapa d’uns 15-23 km i trobem un artista o un grup d’artistes que tenen alguna cosa per compartir amb els caminants. Hi ha camins de plana i de muntanya.  Pel camí o als llocs de destí trobarem cada dia els artistes i mirarem, sentirem, llegirem, escoltarem tot el que ens vulguin oferir: poesia, dansa, instal·lacions, performance…

És una proposta per a tothom El viatge està obert al públic en tots els formats: es pot caminar tots els dies, o dos o tres, un dia, o simplement anar a un punt d’encontre i gaudir del que l’artista en aquell moment ofereixi. Tota la ruta està geolocalitzada a Wikiloc.com . En aquesta web trobareu una guia d’etapes que permet incorporar-se o aturar-se quan es vulgui i adaptar el projecte a cada format particular. El cost és de 10€ per persona/dia i inclou guiatge, transport de tendes i bosses, assegurança i  les activitats dels artistes. Grand Tour és un projecte per a tota mena de públics; famílies, artistes, caminants, amics de l’art i de la natura.

http://www.elgrandtour.net