Vam sortir de Queralbs el 17 d’agost i hem deixat enrere l‘alta muntanya, els isards, les marmotes, els torrents i els rius d’aigua fredíssima.
El Solsonès és per mi una comarca pràcticament ignota i per tant una descoberta constant. El darrer tram de camí ha estat deliciós, paral·lel al riu Cardener.
Al Monestir de Sant Llorenç de Morunys hem vist el col·lectiu dels “Nicomedes Mendes” que prenen el nom del botxí més famós de l’Audiència de Barcelona, en Nicomedes Méndez López (1842-1912).
Comencem tard però no hi fa re. D’entrada la llum és natural però acabem a les fosques i ells amb frontals per poder-s’hi veure. La seva és una “Emboscada” simfònica d’improvisacions poètiques. Sobreposen veus, fan ritmes, reciten i fan accions. Fins i tot corren pel claustre, tiren pedretes o inviten al públic a acompanyar-los amb crits o bé parlant. No donen temps ni espai al silenci, com si amb la improvisació el silenci els pogués portar cap a un vertígen difícil de suportar.
Els “Nicomedes” són quatre homo sapiens sapiens que responen als noms de Guim Valls, Víctor Bonet, Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda. Els agrada jugar, trencar la frontalitat i l’estaticitat dels moltes vegades avorridíssims recitals de poesia.
Estem cansats però ens ha agradat molt aquesta primera proposta poètica des de que vam començar a caminar en aquest Grand Tour.
Els “Nicomedes” ens han dit adéu a la Font de Sant Serni, un adéu en forma de més poemes. Ha estat curt però intens. Han acabat jugant amb el so, les síl·labes i els significats de tots els nostres noms propis. També ens han donat una paraula a cadascú perquè reconstruïm més tard la frase d’en Perejaume entre nosaltres.
Hem pujat fins al coll de Jou i després hem baixat direcció a la ciutat de Solsona. Abans d’arribar-hi ens han vingut a buscar per portar-nos als Torrents de Lladurs, orígens paternals i ancestrals del poeta J. V. Foix.
Allà mateix, entre set alzines, l’Anna Terri amb un projector de transperències i en Moixic recitant poemes d’en Foix ens han fet veure visions amb el seu “Dir Foix als torrents”. El contrast entre la delicadesa d’ella i la visceralitat d’ell ens ha atrapat. Ella fa ús del projector i les imatges amb una gràcia que ens meravella, ell recita amb una gesticulació i abrandament que ens apassiona. Quedem commocionats davant l’experiència i la suma d’elements i som plenament conscients que és una peça única que no es tornarà a repetir igual.
M’emociono perquè em transmeten la força i la recreació del lloc on som. Tots els poemes hi fan referència, més o menys explícitament, a aquest lloc mític i místic, pàtria no-nata del poeta.
Aquest tarda mentre fèiem camí hem vist per primera vegada la serralada de Montserrat al llunyedar, destí final del nostre trajecte que acabarà el diumenge 3 de setembre. J. V. Foix s’ha sumat al nostre viatge i ja no ens deixarà.