El blog de l’Escola de Llibreria m’ha demanat que llegeixi un recull d’articles de títol prou provocador: és de l’escriptor argentí Cristian Vázquez i es diu Contra la arrogancia de los que leen. N’ha sortit això: […]
Es veu que, en política, dir la veritat és tan difícil. Pactes un govern a la Diputació però no saps com explicar-lo, i t’amagues. O no pactes un govern de coalició i en vas donant excuses de mal pagador. Però aquesta és una altra història: amb la primera ja fem per constatar que cal una altra manera de fer. […]
El número d’aquest any de la revista Llengua & Literatura (Revista Anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura), que n’és el 29, em publica una ressenya del volum Literatura catalana contemporània: memòria, traducció i noves tecnologies, en què Joaquim Espinós i Lliris Picó apleguen les ponències de la tercera Jornada LitCat de grups d’investigació de literatura catalana contemporània, celebrada el 2017 a Alacant. I hi dic això: […]
S’acaba de publicar un nou número de la revista anual Treballs de la Societat Catalana de Biologia, i a la secció “Lectura” m’entretinc a parlar d’un llibre útil i fascinant per als qui ens agrada no veure un arbre rere un arbre, sinó descobrir-hi un freixe, una acàcia o un pi negre, per dir-ne tres a l’atzar. És la Guia il·lustrada per a conèixer els arbres que han fet Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart i en dic això: […]
Aquesta setmana, al mail obert em demanava d’alguna manera, a partir d’unes paraules del president Torrent, si no hem estat prou clars fins ara, si no ho ha estat encara més l’estat espanyol. No, d’ençà del 10 d’octubre nosaltres no n’hem estat tant com caldria. Ara, els altres no es pot dir que hagin amagat cap ou. Aleshores, quin espai queda per a un “pacte de claedat”? […]
El mail obert de fa quinze dies posava la lupa sobre unes paraules de Miquel Iceta, probablement el millor polític en actiu al nostre país, si entenem que el millor polític és el més cínic i caragirat, el més desinhibit a l’hora de defensar que és portador de la veritat, encara que les raons que la fonamenten avui es contradiguin amb les d’una hora abans. El reconeixeu, oi? […]
Ens estem preparant de debò per reaccionar quan arribi la sentència del judici de la vergonya? O només diem que reaccionarem enèrgicament per convèncer-nos-en? L’èpica no sorgeix espontàniament en els grans moments, sinó que s’ha de construir dia a dia, sobretot en les estonetes més prosaiques. D’això anava el mail obert de fa deu dies. […]
Diumenge, tan bon punt l’escrutini de les eleccions municipals i europees va arribar a un percentatge que permetia donar per bones les atribucions de regidors i diputats, vaig sumar quatre dades per treure’n algunes primeres conclusions en forma de mail obert. Es pot resumir-les així: convocatòria electoral rere convocatòria electoral, una majoria del vot, si més no a la ratlla del 50 per cent, és independentista. No deu ser perquè sí. (més…)
Vaig dedicar el mail obert publicat entre convocatòries electorals a recuperar un dels conceptes clau d’aquest nostre procés, la unilateralitat, un concepte denostat per tots els que ens voldrien veure fracassar. Probablement perquè saben que renunciar a la unilateralitat és assumir la derrota, si l’entenem si més no com a instrument de pressió i en el fons com a clar exercici d’autodeterminació. Per això, i sense complexos, la reivindico. […]
El mail obert d’aquest dilluns recollia quatre impressions postelectorals. No, les eleccions no ens han anat malament. Però, què voleu que us digui, tampoc no n’hi ha per respirar alleugerits. Aquest era l’estat d’ànim. I les que vénen a sota, les paraules concretes. […]
Som problemàtics els catalans? A l’últim mail obert em demanava si no hem renunciat i renunciem amb massa facilitat a ser com som per ganes d’agradar. I així ens ha anat, posem per cas, i el cas és especialment significatiu, amb la llengua. El català ha desaparegut de l’espai comunicatiu espanyol. I mentrestant, per contra, el castellà va guanyant espais en els mitjans catalans. És irreversible, aquest procés?
Una cosa és que un judici sotmeti la realitat a un escrutini específic amb uns procediments pintorescos per a la majoria dels mortals. I tota una altra que aquests procediments emmascarin la tergiversació mal intencionada de fets per construir una realitat paral·lela en la qual el bastonejat és agressor i el botxí un funcionari esporuguit. Aquest és el punt omn, per ara, hem arribat. I d’això parlava l’últim mail obert. […]
El judici de la vergonya espanyola dóna tant de si que no ens l’acabarem. Fa dues setmanes un seguit d’observacions sobre els usos lingüístics i el tracte que hi rep el català per part del tribunal van donar peu a aquest mail obert. […]
L’últim mail obert, el meu primer després de l’arrencada d’aquesta comèdia de judici, es fixava en el paper, galdós, que hi ha fet el senyor M. Rajoy, sempre ampul·lós, sempre insusbtancial, sempre covard, sempre incapaç d’assumir les seves responsabilitats. Tan banal com el més anodí dels homes comuns. Tan idiota, que em va recordar dos dels personatges que més bé han encarnat l’estupidesa universal dels homes comuns.
L’estira-i-arronsa amb el govern espanyol a propòsit de la tramitació dels seus pressupostos ho ha deixat ben clar: mentre l’estat espanyol, a través dels qui actuen en el seu nom, no s’avingui a asseure’s a dialogar amb les institucions catalanes que representen la voluntat majoritària del poble de Catalunya, mentre la cadira continuï buida, no hi ha res més a parlar. Això és el que concloïa el meu darrer mail obert, escrit ja després de les primeres sessions del judici de la vergonya. […]