Pot semblar que ja no ens en recordem, però els presos polítics continuen a la presó, i ara hi estan doblement empresonats a causa del confinament, i els exiliats segueixen a l’exili. Fins quan? Aquest mail obert, del 16 de febrer, feia notar que els permisos de què aleshores alguns dels presos començaven a gaudir no poden dissimular la injustícia de la sentència i la brutalitat de les condemnes. […]
Deu ser un mètode per conduir el raonament: tot sovint el fil conductor d’aquests articles és un concepte, una paraula al voltant de la qual s’han articulat algunes notícies, alguns fets, algunes opinions. Així aquest mail obert del 2 de febrer.
En tots aquests anys d’enfrontament amb l’estat espanyol, ens hem encaparrat una vegada i una altra a identificar el nostre adversari tot sovint amb un partit polític, com si només n’hi hagués un que mira d’escapçar-nos les ales. O amb el govern espanyol, com si els governs en comptes de governar manessin de debò. I després de l’Octubre potser hem començat a entendre que és l’estat, no aquest govern ni aquell partit, sinó l’estat impersonal i fred i calculador, el que se’ns ha plantat al davant. Una mica de tot això parlava aquest mail obert, publicat el 19 de gener.
Aquest mail obert es va publicar el 5 de gener, vigília de Reis. Ara ja tenim una certa perspectiva per valorar aquella promesa de reunió. Sí, d’acord, la pandèmia, la pandèmia, és la pandèmia el que no ha deixat que la cosa es concretés com es començava a concretar, d’acord, més a poc a poc que no s’havia plantejat, d’acord, ara que tot just es començava a picar pedra, i quanta pedra que no caldria picar… Sí, podem enganyar-nos de moltes maneres, i aquesta n’és una de ben eficaç. […] (més…)
A tocar de Nadal es va confirmar que els presos i exiliats electes com a europarlamentaris tenien immunitat i podien ocupar immediatament els seus escons. Però l’estat espanyol, impassible, va fer veure que plovia. Què hauria passat si la Generalitat hagués alliberat el vicepresident Junqueras com pertocava de fer? Vull creure que la crisi de les institiucions espanyoles s’hauria fet encara més fonda. Però ningú no va gosar fer cas del que suggeria aquest mail obert córrer aquell risc… (més…)
El 8 de desembre, encara sota l’impacte de la repressió contra els qui vam rebutjar les sentències de la vergonya, el mail obert proposava una compareixença alternativa a les compareixences inútils del conseller Buch. Recordo que algú a twitter va voler-se-la creure com si fos de debò… (més…)
M’he distret. Entre una cosa i una altra, i ara només faltaven totes aquestes setmanes de confinament, m’he distret i fins ara no m’adono que he deixat gairebé del tot desatès el bloc, que he deixat d’utilitzar-lo si més no com un resum d’activitats, especialment dels papers que publico ara aquí ara allí. Ja fa anys que hi trobo aquesta utilitat pràctica. Miraré de recuperar les pròximes setmanes tot aquest temps perdut. Començaré amb el segon mail obert del mes de novembre, que posava en valor l’al·legat en defensa pròpia del president Torra davant el tribunal que de seguida el condemnaria més aviat perquè sí.
L’endemà, dilluns, el mail obert quinzenal feia un balanç d’urgència dels resultats electorals del 10 de novembre. Han passat uns quants dies, i crec que no n’he de corregir res (malgrat el pas enrere que l’endemà va fer el Rivera i l’acord de coalició exprés entre Sánchez i Iglesias). […]
La falta d’energia del nostre govern davant la resposta ciutadana contra la sentència, que ha estat sens dubte servil amb els poders de l’estat espanyol, ha provocat una fonda falta de confiança cap al nostres governants. D’això parlava un dels últims mails oberts. Tota una altra cosa és com es tradueix, després, sobretot electoralment, aquest disgust. […]
Avui fa vuit dies que, com un tsunami, vam ocupar l’aeroport de Barcelona. Vaig viure el camí a peu des de l’estació de metro Mercat Nou fins a la T1 i, al vespre, la tornada fins a la T2 com dos moments de comunió col·lectiva i d’exaltació individual. Quin goig que fèiem! Quina força que vam descobrir que teníem! I així va començar una setmana que ens ha posat a prova i que, crec, hem superat amb nota. I això que alguns dels entrebancs que hi hem hagut de sortejar no eren gens fàcils. Vaig parlar del meu dimarts en un altre mail obert: […]
Quina setmana més moguda! Escric aquesta nota que tot just és dimecres, o sigui que només fa dos dies que vam conèixer la injustificable sentència emesa pel Tribunal Suprem. Dilluns, però, el mail obert quinzenal parlava d’això que ens en fan dir els cossos i forces que teòricament vetllen per la seguretat dels ciutadans, a propòsit de les declaracions polítiques del general Garrido de la Guàrdia Civil. I ho feia en aquests termes: […]
L’últim mail obert volia respondre més amb el cap que amb l’estómac a les detencions dels nou membres dels CDRs acusats de terrorisme. I ho feia implícitament, compat i debatut, amb una apologia i una reivindicació de la dissidència. Que és, també, el que hi ha en joc en aquest procés de repressió que Espanya ha emprès de moment contra nosaltres. Davant la qual si callem estem morts. No podem callar: hem de cridar més fort, tot i amb el risc que puguem córrer. […]
L’èxit indiscutible, un any més, de l’últim Onze de Setembre va despertar en les hienes aquell riure nerviós, ja fos en forma de mentida indissimulada o d’astracanada verbal. L’últim mail obert en posava dos exemples. […]
L’1 de setembre vam arrencar temporada de mails oberts a can Vilaweb amb aquesta interpretació de les paraules de Jordi Cuixart “ho tornarem a fer”. Perquè hi tornarem […]
Com una mena d’obsequi de final de curs, un d’aquests darrers dies del mes de juliol m’han arribat un parell d’exemplars de les Actes del Simposi Internacional Josep Palau i Fabre.