Aquest matí, mentres era a la sala de l’hospital, llegia El Punt. Entre d’altres temes, m’he assebentat que en Guillemino li agrada la música de Birmània i la coneix. En l’entrevista, molt interessant, manifesta : ‘ M’agrada que la meva música generi imatges en el cap de qui l’escolta’. És cert i a mí també m’agrada i el millor de tot és que em produeix aquesta sensació. Músiques que em generen imatges de Halong, Hà Nôi, el delta del Mekong, Uluru, Kakadju, Tasmània, bosc, Pirineus, Montseny, Illes, mar, flors, cafè, platja del Moro, persones …. no acabaria mai. Guillemino també es pregunta ‘quines imatges podràn generar la música del meu últim disc Les minves de gener? Ja li faré saber.
L’altra article que m’ha generat una emprenyamenta molt i molt gran ha estat en la última pàgina – la columna d’Imma Merino.
L’autocar que va marxar de la Plaça Catalunya de Girona cap a Madrid amb vint personers disposades a fer costat a Jaume Roura i Enric Stern, va ser escoltat per un cotxe ‘espía’, i abans d’arribar a Madrid, la Policía Nacional va parar-lo per fer-li un registre.
A qui buscàven ? O què buscàven ? On són els drets que garanteixen les nostres llibertats ? Fins i tot van agafar les documentacions i van fer una llista. Això és diu ‘criminalitzar’. És el mateix, pel fet si jo demanés avui un visat per Birmània: ves a saber quan me’l donaríen, perque es miren totes les sol.licituds ‘amb lupa’ i si tens sort i te’l autoritzen, aleshores sempre tindràs un escolta al darrera, si han trobat que he estat escrivint en contra el general genocida i la Junta.
És el vell mètode dels dictadors, o dels controladors, o del poder, sigui quin sigui.
Recordo un viatge amb el tren de les nacions, prohibit, i a la sortida del tunel del Montblanc, els ‘carabinieri’ ens van fer baixar dels autocars i ens van demanar la documentació. Ja teníen el llistat de les persones que ens trobaríem a Aosta i posteriorment a Ginebra. Més d’un no el van deixar entrar a Itàlia.
Proposo una visita a Madrid, amb autocar, molts, deu, vint, cinquanta o més, marxant de diversos punts del país i en diferents dates, i en arribar, anar tots junts, pacíficament, sense violències de cap mena, sense banderes, amb samarretes ben llampants, no sé, a la Plaza de Colón, com a punt de trobada, i manifestar el desig de poder moure’ns sense problemes per fer de ‘guiri’ a la capital del Estado español, que evidentment no és el meu.
Aung San Suu Kyi empresonada a Rangoon a casa seva, i la bandera del partit NLD, on també hi és una estelada ben gran i visible.
Música de Birmània i promoure la llibertat.
