El món està convuls. Les declaracions de la representant de les Nacions Unides i en Jean Ziegler, observador de la comisió ‘ Tothom té el dret d’alimentar-se’ han anunciat per enéssima vegada que molts països pobres podríen patir fam per l’alça dels preus de l’arròs o del blat; fa tremolar. És indecent que es compri blat o arròs per combustibles ‘sostenibles’ per garantir el benestar dels països rics sense pensar que hi ha mil.lions de gent al món que depenen de l’arròs o del blat per poder subsistir, és a dir, viure, senzillament. Considero que es tracta d’un fet criminal.
Alguns països, principals exportadors d’arròs, el Viêt Nam per exemple, han anunciat que després d’assegurar-se l’arròs per la seva pròpia població, l’excedent entrarà al mercat. Filipines és el país del món que més quantitat d’arròs importa; és la base de la seva alimentació, però he llegit que actualment la Presidenta Gloria Arroyo està disposada a pagar el doble del que va pagar ara fa un mes. Què faran, em pregunto,Bangla Desh, o Somalia, o Moçambique i tants i tants països pobres?Thailàndia és l’exportador número ú del món i és un misteri. També escriuen els entesos que l’excés de població és un factor fonamental en aquets augments de preus ¿¿¿????
Jo no entenc gaire, més ben dit, res, d’economía mundial ni globalitzadora, però aquest fet de la pujada de preus per la demanda, no per menjar, ens al contrari per un benefici per obtenir luxes i riqueses, és vergonyós i aberrant.
També hi ha el tema de les patents; quantes multinacionals ténen patents registrades de llavors ? On s’ha vist que es pugui patentar llavors i deixar en la misèria a països del món que pateixen i moren de fam ? Perque aquestes llavors, m’imagino, costen molts diners com també les patents dels medicaments. Per això quan llegeixo que països com Índia o Brasil transgredeixen les lleis de les patents i ells mateixos fabriquen medicaments per lluitar contra la malària, per exemple, els aplaudeixo, però amb moltes ganes.
Els països del sudest asiàtic ténen aquesta cultura; que foten doncs aquestes multinacionals suscrivint acords i patentant unes llavors ? Per millorar la seva qualitat, això diuen. Què els han d’ensenyar a la gent que al llarg de la història han cultivat blat o arròs perque és el fruit que els dóna la terra per viure ?
Llegeixo als diaris de Hà Nôi que avui molts camperols els han comprat o expropiat les terres on conreàven l’arròs, perque l’urbanisme pugui crèixer en condicions, i ara ténen més diners que mai haguéssin pogut somiar. Però, segueixo llegint, i aquests camperols no saben què fer-ne dels diners i han perdut la seva felicitat, i ho declaren obertament. Ells voldríen continuar treballant la seva terra, el seu petit conreu, no necessiten de luxes; ja els ténen.
Definitivament, vivim en un període ben convuls i amb molta pobresa per moltíssima gent i molta més riquesa per uns quants.
La fotografia és un camp d’arròs, al nord de Hà Nôi, prop de Lao Cai. Els camperols, propietaris d’aquesta terra en un 80% ( el 20% és del Govern ) poden viure sense luxes, tranquil.lament i venen l’arròs al preu que marca el mercat internacional.
No sabríen fer res més, ni ho volen. És evident que també n’hi han que prefereixen viure a les grans ciutats, però encara està molt arrrelat aquest sentiment d’amor per la seva terra i els seus conreus.
Els temps ens ho dirà.
Però això sí: si els poses dins l’olla, fan el brou clar.
Tu que coneixes el meu llogaret has de saber on és Can Pescador: és la primera casa de quan comença l’empedrat d’aquell passeig de pins (ara mig devastat a causa de la catàstrofe de 2001). Idò això era una casa de tothom perquè l’habitaven fadrins vells: la institució que més profit ha donat, especialment als nins, perquè els nins érem responsabilitat de la tribu, i més que de ningú, dels fadrins vells. Ens podien pegar una castanya quan trobaven que l’havíem de menester (no ho feien mai) i la veritat és que no hi hagués hagut reclamacions. Els hereus veig que hi han posat un bar. L’altre dia hi vaig anar a prendre una cervesa. La veritat és que no han fet molta destrossa, no m’hi vaig sentir malament. Qualque cosa havien de fer.
Idò aquests tres, un home i dues dones dones, estaven dotats de l’esplèndid sentit de l’humor de la nostra gent, que s’expressa fent una cara de prunes agres que tu no diries que estan de broma.
Na Petra (o na Pereta, com vulguis dir-li) va anar a comprar a Can Descalç (Colmado Mir) de bon dematí, i va pagar el que havia comprat amb un bitllet de 1000 pessetes. Quan jo et dic amb un bitllet de mil pessetes podien passar tot un mes. L’amo en Joan, que era un altre humorista amb expressió de ca de bou, li va entimar: altra cosa has trobat per pagar-me? Ella li va contestar en l’acte.
–A ca meva n’hi havia dos d’iguals, de bitllets: però amb l’altre hi he encès la xemeneia.
un interrogant, el teu , el nostre, necessari. Jo tampoc entenc el tema de les patents. Hi estic en contra de les patents farmaceútiques. És un debat. Et vinc a veure avui, he començat la feina aquesta setmana i m’ha costat organitzar-me, dur-ho tot… He arribat amb “feines”, però no fa res, els teus posts no tenen data de caducitat.