Chào ông Viêt Nam

L’any passat en el meu viatge a Austràlia vaig volar des de Londres a Mumbai, set hores d’estada, per la connexió amb el vol de Sydney. Uns amics van venir a l’aeroport i amb ells vaig fer la meva primera estada a l’Índia, curta, set hores. N’Avani i en Kunal són joves, la nova generació de l’Índia; ella interiorista, ell informàtic. Em van organitzar una curta visita i vaig anar a la Porta de l’Índia i davant mateix l’Hotel Taj Majal.
Després de l’atac terrorista que han patit, m’he posat en contacte amb ells. Tot just fa uns moments m’han contestat que estan bé, ells, la família, els amics. Seguiré en contacte amb ells.
Quan succeixen aquests atacs violents i morts indiscriminats en llocs on tú mateixa has estat passejant o al bar de l’hotel prenent un te, és inevitable pensar que  hagués pogut passar quan tú eres allà mateix. Però, és només un segon. No hi penso més. 
Les poques hores que vaig ser a Mumbai, sí que vaig copsar les diferències tan grans d’aquell país, ara un dels països emergents del món. No tinc coneixements precisos de la situació del país. La seva història és complicada, però sí vaig pensar que hi havíen moltes diferències entre els mateixos habitants de la Ciutat. Vaig coincidir amb el ramadan i els musulmans eren tots al carrer, sentats, tranquils, en uns barris molt degradats, esperant poder menjar. Les castes són evidents i si hi ha una ètnia poderosa, per sobre de les minoríes, i no les respecten, poden ocórrer els problemes.
Tot és confús, i els meus amics m’han explicat que la nit ha  estat terrible i la situació és molt perillosa. Mumbai és el centre econòmic de l’Índia i també d’on surt la potent indústria cinematogràfica Bollywood. En un restaurant on vam anar a dinar, l’índex econòmic de la gent era alt. Al carrer, tot molt diferent. Un tràfic caòtic, habitual en aquelles contrades. Uns cotxes petits, fabricats a l’Índia, amb un preu d’uns 3.000 Euros i que són a l’abast de molta gent. Diferents religions, pobles, ètnies, castes.
El que sí és evident és que l’atac ha estat molt ben organitzat i sí que crec, opinió molt personal, en contra la riquesa econòmica de Mumbai. El fundamentalisme té res a veure? Les diferències ? La pobresa ? Les castes ? Poders econòmics invisibles?
No tinc respostes. Només que estem vivint en un món molt convuls, amb unes minoríes molt, molt riques i unes majoríes molt, molt pobres.
la fotografia de l’Hotel Taj Mahal la vaig fer en sortir de prendre el te. Avui, aquesta nit passada, les flames eren molt virulentes als pisos de dalt de tot. 

Aquest matí quan he llegit la notícia a Vilaweb (gràcies): Monty Phyton té un You Tube oficial – -m’he dit, aquesta és la millor notícia d’avui ! Cansats de veure reproduccions dels seus acudits i enregistraments d’una qualitat dolentíssima, han decidit fer un You Tube oficial on podem veure tots els seus treballs en alta definició i a l’abast de tothom. No podía ser d’una altra manera … ells són així i en aquest día trist, amb pluja per la Mediterrània, una tardor més aviat melancòlica, fred, neu …. vinga,  a riure amb aquest video; és un dels  meus preferits:
Ministry of Silly Walks ( Ministeri de caminars  estúpids) Em sap greu que en aquest ministeri no podem beure el cafè …. per raons òbvies.
 

Una altra dona amb molt de coratge i una gran cantant, africana, lluitadora.
XXVIII Premi per la Pau, cantant de jazz, actriu, compositora, activista pels drets humans i la justícia, nascuda fa 76 anys a Johannesburg.
Després de cantar en un concert a Caserta en favor de Roberto Saviano,va patir un atac de cor fulminant. No va dubtar a cantar en aquest concert en favor d’ un presoner ‘en llibertat’, amenaçat constantment per mafiosos, feixistes i assasins per haver escrit un llibre, paraules veres, fets, denúncies.
Descansi en pau, aquesta dona que el seu cor ja no va poder resistir més brutalitats. El meu homenatge  més gran com a gran artista i cantant de jazz que va ser, i amb un cor encara més gran en la seva lluita pels drets humans i la justícia.
Ens queda la seva música que sempre podrem escoltar. 

Vaig veure aquesta fotografia i tot una reacció de ràbia i tristor em va fer sentir malament. La vaig veure el propassat dia 4 de novembre. La seva mirada em diu que té por, gana, incertesa, enfonsat, no sap on anar. Un home desconegut, anònim, desplaçat, fugint de la mort, esperant rebre ajut. República Democràtica del Congo. La paraula ‘democràtica’ fa mal.

http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/asia-pacific/7704641.stm

N’hi ha més si preneu el camí … el link l’he posat a l’entradeta ……  i no us ha de sorprendre si abans de veure la notícia dels forts aiguats, hem de veure algún anunci, que igual potser d’una cadena d’hotels, o d’un país o ves a saber ….
Avui és especialment un diumenge molt i molt plujós; l’oratge és considerable. El vent ha fet caure les llums del pati de veïns. En un moment de recés, he pogut sortir a comprar El Punt amb el suplement Presència. Per cert, la nova Presència és magnífica i els felicito. I a més avui he gaudit molt llegint: ‘La maleta de l’exili’. Recuperem el llegat del pedagog i polític republicà, Miquel Santaló. El contingut d’aquesta maleta serà peça important en el Museu de l’Exili. Continuant la lectura, l’entrevista amb el catedràtic de llengua i literatura de l’UAB, Jordi Castellanos, és més que interessant, sobretot per els seus coneixements de la novel.la del secle XX. M’ha agradat particularment la resposta: ‘ Defenso la literatura perquè la mentida literària ensenya les grans veritats humanes, perquè ajuda a entendre l’home’. El filòsof de butxaca, Andreu Mas, escriu : ‘ Ningú és lliure de dir estupideses, el que és dolent és dir-les amb èmfasi’ – MichelEyquem de Montaigne. Un personatge anomenat José Maria Aznar va declarar : ‘ En temps de refredament global de l’economia, que passa sempre quan els socialistes (¿?) governen, els abanderats de l’apocalipsi exigeixen destinar centenars de milers de milions d’euros al qüestionable canvi climàtic’ ……
A Viêt Nam feia més de tres dècades que no havíen patit uns aiguats com els que estan patint aquests díes i si mirem enrera, veurem que aquest any tot ha estat una bogeria en tot el món.
Xevi Planas ens parla de Jacques Brel. No sabia el motiu, el perquè, d’escriure la seva cançó ‘Ne me quitte pas’. És una llegenda, diuen, però m’ha agradat de saber-la. Va ser com un repte a l’amant que li va tancar la porta. – T’escriuré una cosa que t’obligarà a demanar-me que entri de nou a casa teva – li va advertir aquella nit terrible. De matinada, va enllestir el seu dard enverinat prometent-li perles de pluja de països on mai no plou .
En el fons penso que avui són perles de pluja que ens cauen al damunt.
En la secció Llibres : – La pluja infinita – Ambientat en una Barcelona devastada per una pluja enfangada que ho esmicola tot, – AIGUAFANG -, l’últim llibre de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), és una metàfora del nostre món.
Oriol Izquierdo publica el seu primer llibre de poemes – Moments Feliços -.
Mentres llegeixo si l’àlbum de’n Van Morrison, – Astral Weeks (1968) és el millor, per davant de ‘Revolver’, ‘The Velvet Underground Nico’ …, he trobat aquesta informació de la BBC dels aiguats intensos a Viêt Nam. Els meus amics de Hà Nôi estàn amb l’aigua fins el coll …. i malhauradament ja ténen més de vint morts comptabilitzats. He inclòsuna fotografia en l’arxiu. Podem veure un dels carrers de Hà Nôi; la venedora d’hortalisses, però, continúa el seu camí per vendre la seva mercaderia.
Tot és aigua, avui ….
 

L’alcalde i autoritats de Berlin van decidir tancar l’històric aeroport de Tempelhof i  s’inaugurarà un nou Aeroport: Berlin  Brandenburg. Malgrat la pluja i el fred uns centenars de berlinesos s’han manifestat en contra d’aquest tancament.
Ahir 30 d’octubre es va enlairar i aterrar l’últim vol, un històric aeroplà, el DC-3, en homenatge al temps passat.  Veig que també en ciutats tant emblemàtiques prefereixen tancar un signe de llibertat al llarg de la història dels seus habitants, per apuntar-se a nous espais espectaculars. Tempelhof és un aeroport que ha fet història. He aterrat quatre vegades, dues d’elles encara amb el vergonyós mur separant tota una ciutat. És un aeroport familiar, on no existeixen les distàncies. Té una certa personalitat que el fa diferent d’aquests aeroports freds, impersonals, sense ànima. M’agradava esperar la sortida del meu vol en aquest aeroport, i les arribades eren tot una descoberta. Està envoltat de verd, de camps, de vida, un espai obert dins la pròpia Ciutat. No veig el per què de tancar-lo i deixar que funcioni per vols domèstics o alguns des de capitals europees.
Passar pàgina a la història ? Em dol, la veritat. Sempre em quedarà el record d’aterrar a Berlin amb els avions DC-3 o Super Constellation des de Frankfurt sobrevolant terres ‘rojas, enemigas y comunistas’.
 
Arribar a Berlin en aeroplà ja no serà el mateix a partir d’ara. 

És del tot imprescindible llegir el mail obert de’n Vicent Partal d’avui.
Res millor, en aquest matí plujós i fred, que transcriure aquest poema de na Montserrat Abelló, Premi Nacional de Cultura :

– I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.
 

És tema de portada, però sobretot és el tema del dia a la Val d’Aran, com també al departaement de la Haute Garonne a França. De fet l’ós eslovè va ser introduït per França. Recordo l’enrenou, les manifestacions, la preocupació dels habitants de Bahneres de Luishon, Oô, Saint Aventin, Cazaux de Larboust. També recordo com una ministra ( any 2006) va viatjar a la zona des de el seu despatx a Paris , ( mai ho fan els ministres francesos) i no es va estar de titllar a la gent dels pirineus com ‘curts de mida, camperols sense cultura’ per no voler l’ós als Pirineus. L’emprenyamenta dels habitants més que justificada. Els ancians m’han explicat que l’ós autòcton dels Pirineus, ara desaparegut, sempre vivia lluny dels pobles i el bosc , a dalt de les muntanyes a més de 2.500 metres, i mai els veien. Si de cas a l’estiu, quan els ramaders portàven les ovelles i vaques a les pastures, alguna vegada havíen estat atacats per l’ós. En aquells moments és quan els pastors o la gent dels Pirineus s’organitzava per anar a la caça de l´ós que havia matat un bon nombre dels seus animals, és a dir, la font dels seus ingressos.
No us vull amagar la meva preocupació o l’estat vigilant quan faig excursions i caminades per el bosc de la zona. Certament l’ós eslovè baixa molt sovint, o viu,  a cotes més baixes, prop de les poblacions. Han matat més d’alguna ovella que pasturava tranquil.lament en les pastures prop dels pobles. Bé, les discrepàncies hi són. Penso que aquests animals poden viure al Pirineu, i potser cal informar millor a la gent i sobretot als caçadors …..
La fotografia és ben explícita. La vaig fer al poblet d’Oô, mes de maig de 2006. 
Desde la Val d’Aran em truca un amic. M’explica que una senyora del poble veí, anant a caçar bolets, va sentir uns sorolls al darrera i va pensar que era el seu espós. Es va girar, i era un ós. L’animal va passar tranquil.lament a pocs metres d’ella ….. L’ensurt va ser gran … Mai més anirà a caçar bolets. 
Històries com aquesta n’hi han un munt a totes dues bandes del Pirineu.  

Tot va començar l’any 2002 i durant aquest temps els mots discapacitat i dependència han estat i són motius essencials tots els díes.
Ahir tarda en una xerrada anomenada ‘Curs de formació per a les persones cuidadores’ em van demanar de fer una col.laboració per explicar les meves experiències.
El discurs dels professionals ja no és el mateix de l’any 2002. Ara han après molt i molt de les milers de persones en situacions molt difícils; han après molt de les dificultats, dels canvis en la vida; de la mala gestió de les institucions, governs, polítics; de les intransigències familiars; de la manca d’amor ….
Davant meu hi havíen persones de 60, 70 i 80 anys que teníen al seu càrrec mares, pares, germans quasi centenaris i amb unes discapacitats greus.
Moltes il.lusions, les seves vides, les seves professions, els seus talents s’han vist interromputs per cuidar a persones dependents, però ho fan amb amor i moltes vegades oblidant-se que ells existeixen i que necessiten uns minuts, una mitja hora, un dia per a ells.
Aquest era el motiu principal …. mesurar el temps, no deixar-lo escapar, viure diferent, perque són moltes les hores que han de ser al costat de la persona dependent i perque necessiten paraules i afecte.
Ahir tarda hi havíen quaranta heroïnes i herois escoltant les paraules. 

Avui la FAO celebra el dia en que desitgen que tots pensem en la fam que pateixen mil.lions de persones al món.Són aquestes iniciatives que no saps si el seu resultat serà positiu. No ho crec. Però sí crec que encara que sigui uns instants i ens posem a pensar quants infants del món no arribaran mai a l’adolescència per no haver tingut res per menjar, ens pot fer escoltar la veu de la nostra consciència.La fotografia és d’un noi d’11 anys. Viu a Madagascar i es pot dir que és un privilegiat, ja que forma part d’un projecte on els ensenyen a conrear la terra. Són les lliçons que aprenen a l’escola, a més de escriure i llegir en la seva llengua. Manisa Ranarijaona confessa que no li agrada gens la classe de francès …

Avui, un 15 d’octubre de 1940, dia de Santa Teresa, de matinada, va ser afusellat a Montjuïc,  el President de la Generalitat de Catalunya després d’un simulacre de judici, Lluís Companys i Jover. No hem d’oblidar mai aquest fet ni a la persona. En tots i cadascún dels nostres fets hem d’honorar la memòria d’aquelles persones que, com ell, van morir per Catalunya, amb l’esperança d’un futur millor en llibertat, pau i amor. Mentres el judici no sigui declarat nul, no valen els gestos impropis, més aviats vergonyants, d’aquestes últimes setmanes. On són els veritables polítics ?

En aquest món convuls vaig cercant fotografíes, o mots, que ens facin riure davant aquesta crisi ..

Avui, fa 99 anys, un 13 d’octubre de 1909, va ser afusellat al castell de Montjuïc el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. L’any vinent serà el centenari de la seva mort. Se’l va acusar, sense proves, de ser l’instigador dels fets de la Setmana Tràgica, però també en el fons, se’l relacionava amb en Mateo Morral, que va treballar a l’Escola Moderna, en l’atemptat amb bomba al rei d’Espanya. Va ser considerat un perill per la nació per les seves teoríes i estil pedagògic. El seu afusellament va provocar la repulsa i el desprestigi internacional. George Bernrd Shaw, H.G. Wells, Sir Arthur Conan Doyle van ser presents en les manifestacions convocades a Londres, per exemple.

Avui fa cent anys del naixement de na Mercè Rodoreda. 

8 d’abril 1929 – 9 d’octubre 1978 – Avui trenta anys d’absència. Mai no l’has oblidat.