Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Actualitat

Crisi II

Publicat el 3 d'octubre de 2008 per rginer

Aquest és un apunt senzill, curtet. Penso que és molt adient. L’any nou llunar que va entrar el mes de febrer 2008 – Têt Màu Ty -, és l’any de ‘la rata’ i llegeixo :

– La rata preveu un any de veritable caos –
Sense comentaris.
Un segell de Viêt Nam en commeració de l’any 2008 – ….  no sembla que hagi d’arribar un estat de confusió dels jugadors del ‘monopoly’ i provoquin un desordre complet i absolut …….

Bennett – Pou – Goya

ELS NOIS D’HISTÒRIA – un gran text i una obra de teatre excepcional amb uns actors i una actriu brillants. I per arrodonir-ho, la inauguració d’un nou Teatre Goya, absolutament reformat, còmode.

Alan Bennett, anglès, autor de textos teatrals d’èxit: – Habeas Corpus, The Madness of George III i d’altres – autor de sèries de televisió com ‘ Talking Heads’ – escriptor de novel.les d’èxit : ”Una lectora poc corrent” per exemple.
Josep Maria Pou, un grandíssim actor i director de teatre.
En el programa que ens donen, podem llegir :
– Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa – un pensament, una sensació, una manera de veure les coses – que fins aleshores et pensaves que era ínitimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva –
Són les paraules que Alan Bennett, l’autor, fa dir a Hector, l’extravagant professor d’aquesta funció ( Josep Maria Pou ) cap al final del primer acte.
Després de llegir-les abans de començar la funció, ja sabia del cert que m’agradaria, que m’entusiasmaria … i així va ser.
Imprescindible.

Newman’s Own – Negoci i filantropia

Filantropia: Amor envers als nostres semblants. Així, un filantròpic, un somiador, una bona persona, va viure vuitanta-tres anys, Paul Newman. Ahir amb la notícia de la seva mort, només vaig poder escriure un petit apunt per recordar les seves pel.lícules, la seva feina com actor que tant em van fer somiar. Tots els amants del cinema coneixem les seves pel.lícules. Avui voldria, però, retre-li un homenatge a aquesta persona que tant i tant ha fet per els més de 14.000 infants que han rebut i reben ajut gràcies a la seva filantropia. La Newman’s Own Foundation, amb el seu negoci de condiments alimentaris ecològics, destina tots els guanys per col.laborar i ajudar a infants malalts del seu país i també a Àfrica, Europa i Àsia. Si no he llegit malament, en els vint-i-cinc anys d’existència de l’empresa, han destinat més de tres-cents cinquanta mil.lions de dòlars dels beneficis ( el total ) per ajudar als infants i la gent que més ho necessita. Una persona amb convenciments propis, educat i coherent amb les seves idees ( va ser enèmic acèrrim de l’ex presdident Nixon ); sempre al costat de la seva dona, la gran Joanne Woodward, ha contribuït una mica més a creure en les bones persones. Em recorda molt a la gran Audrey Hepburn. Una altra persona dins el món convuls de l’espectacle i amb un gran amor envers als seus semblants.

He trobat fotografíes dels productes de la seva empresa. També cal conèixer aquesta altra vida d’un actor famós, amb els ull blaus més encisadors del món i un veritable filàntrop.
Ens queden les seves pel-lícules i tots els videos que trobarem a la xarxa …  els productes de la seva empresa … i saber que els guanys continuaràn ajudant a la gent més necessitada.
Gràcies senyor Newman.

Paul Newman

Un dia trist. Va voler morir a casa seva, lluny dels hospitals. Quantes hores he passat en els cinemes de barri disfrutant amb les seves pel.lícules ! Va ser l’home impossible.

Pel.lícules magnífiques. Sortir de la foscor i endinsar-te dins la màgia del cinema. Somiar. La meva admiració i petit homenatge.

Crisi

Ha estat una sorpresa alliberadora. Desitjo que l’Enric sigui ja fora del país i gràcies per aquesta actitud cívica que has dut a terme. Aquestes insubmissions són les que deixen un alenar fresc.

No sé si trobaré aquest diari avui – Crisi -, però espero que algú me’l pugui facilitar.
La mateixa història de sempre, el petit enganya al poderós, i es pot fer i fins i tot guanyar la partida.
Un puny ben alçat …

Tenacitat: El pavelló de Suècia

Avui el matí és més lluminós que mai. En un article a la revista Presència de’n Josep Camprubí, ens explica com una història de tenacitat, d’encerts i d’amor al país han fet possible arribar a un final feliç. El que ens van arrabassar i destrossar, s’ha tornat a reconstruïr. Aquest és el catalitzador per arribar a ser un país lliure.

Quan va acabar l’Exposició de Barcelona de l’any 1929, el pavelló de Suècia, un edifici construït en fusta amb una torre molt singular, va ser regalat a l’Ajuntament de Barcelona per finalitats socials. Així el pavelló va ser desmuntat l’any 1930 i va ser muntat a Berga, on va ser la seu permanent d’una colònia escolar de l’Ajuntament de Barcelona, inaugurada per el President Francesc Macià l’agost de 1932.
He conegut persones que van passar les colònies de 3 o 4 setmanes a Berga i és molt emotiu escoltar tot el que t’expliquen. Van trobar-hi una felicitat immensa i van aprendre tant, que aquelles estades han estat sempre el seu més gran record.

Vaig conèixer la història ja fa molts anys i vaig intentar donar a conèixer el tema. Després de la guerra, aquest pavelló, aquest edifici preciós, singular, es va reconvertir  en una caserna militar de cavalleria. Trist destí. Pavelló i torre van acabar degradats i la fusta va ser cremada a la calefacció de la caserna. El Pavelló de Suècia, doncs, cedit per fer obra social, ja no existía.

Molts més anys després, la caserna de Berga va desaparèixer i els terrenys van passar a propietat municipal. Es va crear el Casal d’Europa del Berguedà,  i el seu president en Jaume Farguell, a través d’innombrables gestions a Suècia i a Catalunya, va aconseguir un nou pavelló que es va tornar a obrir l’any 2001.
Però faltava la torre i amb suports d’institucions diverses, el propassat dia 6 d’agost de 2008 se’n va celebrar la inauguració. L’ambaixador de Suècia i el fill de l’arquitecte Peder Clason, hi eren presents.
Ha estat la millor notícia llegida avui al diari en un matí lluminós, fresc, amb un aire pur i miraculós. La garsa de cada matí encara es passeja per les baranes dels balcons i les orenetes ja fan cap a països on les temperatures seràn més caluroses.
He trobat aquesta fotografia dins la xarxa. Podem veure la singularitat de la torre.

Caminito del Rey-El Chorro (Màlaga)-Passeig perillós – Actualització

No és el propòsit d’aquest bloc anar regirant per internet i penjar videos. De tant en tant, si té connotacions amb el que penso o escric o m’agraden, em plau poder compartir-los amb vosaltres. Com avui; he trobat aquest video, extraordinari, magnífic i …… adrenalina pura. El pantà de El Chorro, del riu Guadalhorce, al nord de Málaga, va ser construït l’any 1901 i els treballadors necessitàven un camí per poder construïr l’embassament. L’any 1921 el rei Alfonso XIII va pujar per aquest camí per inaugurar el pantà. Ja fa molts anys, més de trenta, recordo que tot just al començament del turisme a la Costa del Sol, s’organitzàven excursions a El Chorro. El camí estret, perillós, no apte per els que ténen vertígen, va ser una experiència única, encara que no es pujava fins dalt i el camí no estava ni de bon tros en les condicions en que està ara.  El manteniment d’aquest camí no s’ha fet  i només pugen els agosarats i els que els agrada l’adrenalina pura. Malgrat la seva perillositat, no hi ha cap senyal de prohibició, però arran la mort de quatre turistes els anys 1999 i 2000, la Junta d’Andalucia, vigila l’accés. Ara han vist que pot ser un reclam potencial per el turisme i han aprovat una partida de set mil.lions d’euros per restaurar el ‘caminito del Rey’.  Però cal reconèixer la perícia  dels que han filmat aquest video, gravat el mes de març d’enguany ! És d’admirar la seva qualitat. Els escaladors conèixen aquest indret i són molts els estrangers que s’arrisquen. Jo encara tinc un nus dins meu i un cert nerviosisme en veure aquest camí.

Millor veure’l a pantalla completa. Impresionant ! L’antic video ja no és a la xarxa, però l’he trobat en alta qualitat a You Tube.

 


L’estelada

Demà 11 de setembre; cap vestigi de canvis.  

— 

L’anarquisme és un fenomen molt interessant en l’aspecte que indica les ganes d’ordre. Efectivament, es produeix en aquells llocs on el desordre és més viu i intolerable, com per exemple, entre els catalans, que viuen l’experiència d’un dels desordres més greus: no tenir sobirania, no tenir un estat –
L’apatricitat. Tenir una pàtria -amb la seva forma visible d’un Estat – és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre’ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d’abjecta murriesa. Si no, la ‘tribalitat’ es manifesta en forma d’una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne –
Miquel Bauçà – El Canvi

Matí de diumenge .. lluminós

Després d’uns dies xafogosos amb un vent de garbí que ho escalfava tot, avui s’aixecat un dia lluminós, amb un aire net i sobretot fresquet. Com ja és habitual en els meus diumenges; sortir abans de les nou al carrer, comprar El Punt, passejar, tornar a casa,  prendre el cafè i esmorzar ( avui figues amb pernil ). Vaig llegint El Punt. En la Crònica d’Ambient del diari ‘El 9’ en Pep Riera escriu : ‘La tecnologia ens ha dut molt enllà respecte no tan sols un parell de generacions anteriors a la nostra …. però no ens prepara per afrontar algunes dificultats inherents a la condició humana. Estem indefensos per enfrontar-nos a la incertesa. No tenim paciència. Volem respostes ràpides. Per fugir de l’abisme que es crea davant la incertesa, es recorre a l’activitat permanent, fugir de l’avorriment, però en realitat el que fa pànic es trobar-se sol cara a cara amb la incertesa i el dubte; o sigui amb nosaltres mateixos’ …… La seva crònica d’ambient dedicat a un entrenador de futbol.
Llegint ‘Presència’ :’ La malaltia dels pobres: la malària’. Es va avançant, però Àfrica és un veritable tanatori.

En Antoni Dalmases titula el seu article d’opinió  ‘Renunciar a ser …. per tenir ‘. (La realitat ).

Una entrevista llarga, densa, contundent, amb en Arcadi Oliveres: ‘A França, el propietari de ‘Le Figaro’ és fabricant d’armament. A Rússia hi ha una mànega de benzina i de gas natural que ens dona subministre .. per això se la respecta. El president afganès era un directiu d’una empresa petroliera dels EE.UU. Birmània; permeten el què passa davant les amenaces del dictador genocida de tallar el subministrament de petroli a Chevron (EE.UU.) i TOTAL ( França ). A Guinea Ecuatorial, el senyor Obiang tè la seva fortuna de l’extracció de petroli, en un compte del Banco de Santander’.

Es compleix el centenari del naixement de Cesare Pavese i na Imma Merino ens deixa un article molt curós d’aquest gran escriptor. Whalt Whitman va escriure: ‘Qui toca aquest llibre, toca un home’ ( poemari ‘ Fulles d’herba’ ). ‘Hom no es mata per l’amor d’una dona. Hom es mata perquè un amor, qualsevol amor, ens revela la nostra nuesa, la nostra misèria, el nostre desesper, el no-res’ . del seu llibre ‘L’ofici de viure’. Poc abans de suïcidar-se en Cesare Pavese va escriure al seu últim gran amor: ‘ La poesia va arribar amb tu i se’n va amb tu’.
Crítica de dos llibres d’un blocaire: Ricard Garcia. ‘Els contorns del Xiprer’ i ‘De secreta Vida’, signada per en Jordi Llavina.
Fins el 24 de setembre encara hi ha temps per anar al MACBA i admirar l’exposició ‘Nancy Spero. Dissidances’ una mostra restrospectiva d’aquesta aritsta nascuda a Cleveland, Ohio ( 1962 ), pionera de l’art femení.
A ‘La xarxa’ com descarregar encara música, sense infringir cap llei, i que tenen els vist-i-plau dels autors i dels productors : ‘Archive.org’ – Culturalliure.cat’ – It’s free – www.itsfreedownloads.com – Costellam.net – Ruckus – www.ruckus.com … ep en aquesta última s’ha de ser estudiant universitari, i s’ha de disposar d’una adreça :
.edu !!
El vers està dedicat a una noia que vol ser reina i es titula ‘ El nas de Cleòpatra ‘.
Al bestiari fantàstic : molts ho estem patint : ‘El tigre mosquit’ !!
En el meu horòscop em diuem : ‘ Gaudiràs de pensaments originals que ampliaran abastament la teva obra creativa’ …. bé no ho crec ; els meus pensaments estan sota mínims.
Avui 7 de setembre de 1932 les Corts espanyoles aproven, després d’un llarg any de discussions i debats, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aaiiii  …
Al Jardí Botànic es pot veure una exposició ‘ Fibres vegetals. Les plantes ens ajuden a viure’. Hi podríem anar els que estem perplexos …..
Els cinemes només hi han 7 pel-lícules en català ….. i 54 en castellà !
La fotografía correspòn a una ovella australiana molt ‘perplexa …
 Salut i bon diumenge a tothom !

Gallines, ecologistes, policia i una convenció política als EE.UU.

Quan has fet una selecció de notícies, diaris o blocs i vas rebent dia a dia informacions que són del teu interès, sempre trobes alguna ‘perla’. Aquesta té a veure amb la convenció que fan els republicans als EE.UU. per escollir el seu candidat a la presidència d’aquest país poderós. 

Explica una blocaire que es va assebentar que els sheriffs de Minneapolis podíen fer detencions preventives de persones sospitoses de promoure protestes al carrer. Després va resultar que el Govern Federal hi està implicat i finalment la FBI dispersa els seus delators dins les organitzacions ecologistes, agricultors i vegetarians (¿?), per informar de les seves activitats.
L’altra dia, a la carretera, un bon nombre de cotxes i motocicletes de la policia, van parar un autobús i al seu conductor, la seva dona, la seva filla de 17 anys, els gossos i les gallines.

L’autobús, per cert, pertany a un institut http://www.permaculture.org/ una organització ecològica que viatja arreu del país i del món, fent cursos i ensenyant a viure en cases sostenibles, o com sembrar tomàquets, o com cuidar el medi ambient, o com recollir l’aigua de la pluja, o com fer de pagesos dins la mateixa ciutat i ser autosuficients. Us recomano de fer un click a la pàgina web …..

Podeu veure en la fotografia el desplegament de la policia per aquesta detenció de sospitosos, per a ells, terroristes o possibles manifestants. La policia va declarar que era un fet habitual, normal, en la seva tasca, però anàven armats fins les dents.
Penso que no teníen cap dret d’entrar armats dins l’autobús i apuntar als gossos, les gallines. Per què no organitzar un curset als policies per aprendre com fer pondre ous a les gallines? O com plantar tomàquets ?  Són, veritablement, unes tasques més ben rebudes per la gent, que no pas, anar apuntant amb les pistoles a ‘presumptes terroristes’ o ‘ manifestants’.
Tot aquest enrenou perque en aquest estat es celebra la convenció del partit republicà on han d’escollir el seu candidat a la presidència d’aquest país.
No cal dir que el propietari de l’autobús i família van estar molt contents de poder tornar a continuar el seu viatge amb els seus gossos i gallines.
Podeu veure en la fotografia a l’arxiu com s’emporten l’autobús per cercar proves del seu delicte.  En ser posats en llibertat sense càrrecs, els ‘presumptes agitadors’, potser, hauràn trobat en falta els ous de les seves gallines ponedores …..

Immigrants – Mort a la Mediterrània

És a l’estiu quan homes, dones i nens intenten fer el viatge en petites embarcacions i arribar al seu somni, a la seva Shangril.la. He llegit unes dades del centre Internacional per a la Immigració de Viena que entre 100,000 a 200,000 persones intenten arribar a les costes mediterrànies durant els mesos d’estiu.

I el més colpidor de tot; desde l’any 1993 han mort en l’intent més de 9.000 persones, homes, dones, nens, nenes, infants.
Cada dia llegim notícies i ens hem tornat ja absolutament insensibles.
Aquest és un apunt trist, de dol, de ràbia, d’impotència per a totes aquestes persones que no veuran mai fet realitat el somni d’aconseguir una vida millor.
La fotografia és prou eloqüent. Quantes barques s’han trobat surant sobre les aigües de la Mediterrània ?

Tothom a encabronar-se

Com poden ser aquests humans tan i tan cafres ?  Què volen fer amb Formentor ?

Ja n’hi ha prou amb les cases que de sobte aparèixen com a bolets. Un vedat de caça? 
Però, on s’ha vist ? No sóc gens amant dels exèrcits, però ara voldria que Formentor fos com Cap Pinar, propietat ‘del ejército de España’ i espai protegit. 
El meu homenatge i defensa del boc d’aquestes terres; albercuixera per part de pare i formenterina per part de mare. Som-hi, a encabronar-se amb tota aquesta gent.
Penjo una fotografia de Caleta Ariant a l’arxiu. L’hidroavió sembla que no ha pogut arribar-hi.

La Niña 2008 – Conviure amb la natura

En un apunt del mes de gener ja vaig escriure que a Austràlia, van patir fortes pluges i inundacions, als estats de Queensland i North South Wales. Aquest any es produeix aquest fenòmen, La Niña,  que no és més que el reforçament de la situació anticiclònica habitual a la costa americana del Pacífic, al mateix temps que els vents elisis de l’est s’intensifiquen. Durant aquest fenòmen de La Niña s’acumula al Pacífic tropical una massa d’aigua de 100 a 200 metres de gruix amb una temperatura de 29º, que és la més càlida que es genera al Planeta. Quan aquest fenòmen es produeix, a l’igual que El Niño ( aquest amb efectes contraris ), les tempestes, huracans, sequeres, fortíssimes pluges sovintegen. (Gràcies Viquipèdia ). Crec que encara estàn estudiant el per què d’aquests fenòmens. També ens trobem en un temps de canvis climàtics evidents i els desastres han anat éssent notícia de primera plana, segons el país afectat, al llarg d’aquest any 2008. No tinc els coneixements indicats per explicar-ho millor.

Però cercar les notícies, veure fotografíes, pensar en el patiment de moltíssima gent, és el que voldria reflectir en aquest apunt.

Cicló Nargis a Birmània amb més de 140.000 morts; sequeres fortíssimes a Austràlia (mai vistes desde fa 100 anys ); terratrèmols a la Xina; fortes pluges a la Índia; Bangla Desh; ciclons a Viêt Nam, a Cambodja, tempestes i forts vents a Singapur i fins i tot a Afghanistan. Més morts, centenars en tots aquests desastres.

Penjo un seguit de fotografíes trobades per la xarxa de diferents desastres. De Birmània, ja les he mostrat, encara que puc ensenyar un altre dibuix dels nens. En tots aquests països (excepte Birmània ), han rebut més o menys bé l’avís de l’arribada de les pluges o el cicló, els ajuts, la solidaritat, la col.laboració. Penso amb la gent del delta de l’Irrawaddy a Birmània; ells no van tenir aquesta sort i encara avui en pateixen les conseqüències. Poc s’ha fet, i el desastre ha estat immens. Encara hi han centenars de nenes i nens orfes absolutament indefensos.

Caldrà infomar-se acuradament de tots aquests fenòmens quan es vulgui viatjar a països llunyans; les infraestructures, la coordinació, no sempre són els més adients.
La gent de tot el sudest asiàtic i d’Àsia en general, conviuen amb aquests fenòmens tota la vida. Ells saben com fer-ho, malgrat les morts i les destrosses. La natura sempre té més força, però els pobles d’aquests països s’enfronten a la natura i l’accepten. Crec que només la supèrbia d’alguns governs volen canviar el seu curs i demostrar que són més forts. Il.lusos !
Supòs, també, que la quotidianitat dels desastres en aquests països, pobres, no són notícies de primera plana un dia rera l’altra, com qualsevol huracà o cicló, que ‘arribi’ a terres dels EE.UU., encara que les vergonyes del Katrina a Nova Orleans, hi son presents i molt. La supèrbia torna a aparèixer ….
Les fotografíes ens dónen una visió molt real de tots aquests canvis climàtics, tempestes, huracans, ciclons.
La fotografia de l’apunt podeu veure el nivell de l’aigua del riu Mekong a Cambodja i com els nens amb els seus búfals han de creuar el riu.

La mare de totes les tempestes

Gustav va avançant direcció Nova Orleans. Aquesta vegada l’ordre d’evacuació ha funcionat i milers de persones ja són fora de la Ciutat. En un dels cotxes, han penjat un avís :

‘Take with you what you want Gustav. Katrina left us with nothing anyway’
Emporta’t el que vulguis, Gustav.  Sigui com sigui,  Katrina ja ens va deixar sense res. 
Els poders polítics americans ara reaccionen i tothom hauría de recordar, no oblidar, com el país més poderós del món, va deixar la seva gent de Nova Orleans, els pobres sobretot, abandonats davant l’huracà Katrina.
Aquest és un nou dibuix dels nens que van patir el cicló Nargis a Birmània el mes de maig. Una manera de veure el desastre, dibuixant. Segurament els infants que han patit el Gustav a Haití, a Cuba i no ho sabem encara a Nova Orleans, amb un llapis a la mà, també ens podríen mostrar els efectes d’aquests huracans.
Els éssers humans ens veiem indefensos i poc importants davant la mare natura.
El poder, les tecnologíes, la supèrbia ….. 

Jocs Olímpics

Publicat el 24 d'agost de 2008 per rginer
Començo aquest apunt, com ho fa el diari esportiu en català, el 9, en la pàgina on informa dels resultats dels Jocs :
Carta Olímpica. Article 9.1. Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, en proves individuals o per equips, i no entre països.
Sempre he estat entusiasta dels Jocs Olímpics, ja desde petita, potser perque el meu pare tots els diumenges, matí o tarda, ens portava al meu germà i a mí a veure competicions esportives de tota mena; natació, salts, water polo, hockei herba, atletisme, futbol, tir amb arc, gimnàstica artística. Jo llegia les grans gestes dels esportistes i en els meus viatges, sempre he aprofitat el temps per anar a visitar un estadi, un museu, un lloc, que tingués relació amb els Jocs. Però el més impactant va ser la meva visita, curta de Helsinki ( per feina ) i al seu estadi olímpic.
Ara els Jocs no són ja el que eren. Vaig ser voluntària als Jocs de Barcelona i van ser tres setmanes inoblidables. Era assistent personal d’un membre del COI amb un esperit tant amateur i olímpic que només anava a veure esports minoritaris i fugía de qualsevol festa o dinar. Vaig viure l’ambient dels esportites a la Vil.la Olímpica amb intensitat i les discusions sobre professionalisme sí o no, eren a l’ordre del dia. Desde l’any 1920 que la Ciutat demanava ser seu d’uns jocs. Quan finalment va poder ser, vaig saltar d’alegria, per l’esport, pels jocs, pels esportistes; no confonem les coses. Si ens posem a pensar, al nostre país es practiquen tots els esports ja desde els primers anys de l’olimpisme modern del Baró de Coubertin, i molt abans evidentment. Els mediàtics ja sabem quins són.

No he vist ni les cerimònies d’obertura ni  tampoc avui la de cloenda. Conviccions personals. Jo d’aquests Jocs em quedo amb les medalles de’n Joan Llaneras o la noia basca, en ciclisme, o aquest noi gallec que fa vibrar amb les seves curses de rem o l’altra medalla d’or del kayak de dos nois, un gallec i l’altre lleidatà; o les noies de natació sincronitzada; o el gimnasta Deferr, increïble; o els navegants amb els seus petits velers; o els participants al tir amb arc; o la lluita o fins i tot la boxa. Em quedo amb tots aquests esportistes del món que hi participen, i no guanyen medalles, però lluiten per optar en un lloc a les finals. Em quedo amb aquests nois i noies africans que ningú pot atrapar en les curses. L’atletisme continúa éssent l’esport rei. La prova de llençament de javalina és una de les que miro amb més interès; serà que els xicots de Finlàndia són especialistes …..El dia assenyalat per poder guanyar, de sobte tens un mal de panxa, has passat mala nit, ensopegues amb una tanca i tot s’acaba o pateixes un desmai, com la noia japonesa que es va enfonsar al final del seu exercici de natació sincronitzada i van haver de nedar al fons de la piscina per treure-la. El ciclisme en pista és minoritari, però espectacular i l’esforç dels esportistes i els entrenaments molt durs. Em quedo també amb les paraules de’n Rafael Nadal: ‘A la Vil.la Olímpica era un esportista més, no un tenista’ i certament el va ajudar. Tots aquests esportistes, anònims, han pogut fer realitat el seu somni per el seu esforç individual, perque estimen l’esport i senzillament volen guanyar. Es preparen, treballen, no viuen de l’esport que practiquen, entrenen totes les hores que poden; si els polítics o algún sponsor decideixen ajudar pagant uns diners, benvinguts; si s’emocionen en rebre una medalla és pensant en l’esforç i les persones que els han ajudat o recordant a companys que ja no hi són.

Tota la resta, obertures, cloendes, triomfalismes, escombrar per casa, orgull nacional, etc. etc. etc. ho deixo per els experts en aquests temes.
A mí m’agrada recordar Jim Thorpe o un hawaià, Duke Kahanamoku que va sorprendre tothom amb un nou estil de nedar – el crawl, o un petit país com Finlàndia on practicar l’esport és la cosa més natural del món i en Paavo Nurmi és la millor representació, Jesse Owens que va donar una gran bufetada a la política i a la propaganda feixista, o en Abrahams i Liddell, els britànics amb els que es va enmirallar el cinema en la pel.lícula ‘Carros de foc’ i en Johnny Weismueller, Abebe Bikila corrent descalç pels carrers de Roma ( per a mí la millor cursa de marató de la història ), igual que a casa seva a la seva Etiòpia, o la gasela Wilma Rudolph que després de superar una paràlisi, ningú va poder guanyar-la corrent les proves de velocitat.
També recordo les xerrades amb esportistes i membres del COI a Barcelona, en desacord amb les idees del senyor Samaranch, per professionalitzar fins al més alt nivell els Jocs i intentar eliminar els esports minoritaris; un esports que ja en temps llunyans a Olimpia, a Grècia eren els més valorats. Sortosament, no ho han fet.
Jo em guardo les imatges dels atletes i les competicions i també aquestes medalles agradedolces, com la d’argent dels xicots del hockei herba.
Els estadis d’Estocolm ( 1912 ) i el de Helsinki ( 1952 ) són l’exemple dels Jocs, representant a uns països amb una llarguïssima tradició esportiva, on es va realitzar el primer cronometratge elèctric o es va fundar l’IAAF ( Federació Internacional d’Atletisme ).
Atenes – 1896 – Tom Burke ( EE.UU ) va guanyar els 100 m amb un temps de 12 segons.
Beijing – 2008 – Usain Bolt ( Jamaica ) ha guanyat els 100 m en 9.69 segons.
La fotografia de l’estadi olímpic a Helsinki i la seva torre. Desde dalt, podia veure els atletes competint …….