Chào ông Viêt Nam

Aquest és un apunt senzill, curtet. Penso que és molt adient. L’any nou llunar que va entrar el mes de febrer 2008 – Têt Màu Ty -, és l’any de ‘la rata’ i llegeixo :

ELS NOIS D’HISTÒRIA – un gran text i una obra de teatre excepcional amb uns actors i una actriu brillants. I per arrodonir-ho, la inauguració d’un nou Teatre Goya, absolutament reformat, còmode.

Filantropia: Amor envers als nostres semblants. Així, un filantròpic, un somiador, una bona persona, va viure vuitanta-tres anys, Paul Newman. Ahir amb la notícia de la seva mort, només vaig poder escriure un petit apunt per recordar les seves pel.lícules, la seva feina com actor que tant em van fer somiar. Tots els amants del cinema coneixem les seves pel.lícules. Avui voldria, però, retre-li un homenatge a aquesta persona que tant i tant ha fet per els més de 14.000 infants que han rebut i reben ajut gràcies a la seva filantropia. La Newman’s Own Foundation, amb el seu negoci de condiments alimentaris ecològics, destina tots els guanys per col.laborar i ajudar a infants malalts del seu país i també a Àfrica, Europa i Àsia. Si no he llegit malament, en els vint-i-cinc anys d’existència de l’empresa, han destinat més de tres-cents cinquanta mil.lions de dòlars dels beneficis ( el total ) per ajudar als infants i la gent que més ho necessita. Una persona amb convenciments propis, educat i coherent amb les seves idees ( va ser enèmic acèrrim de l’ex presdident Nixon ); sempre al costat de la seva dona, la gran Joanne Woodward, ha contribuït una mica més a creure en les bones persones. Em recorda molt a la gran Audrey Hepburn. Una altra persona dins el món convuls de l’espectacle i amb un gran amor envers als seus semblants.

Un dia trist. Va voler morir a casa seva, lluny dels hospitals. Quantes hores he passat en els cinemes de barri disfrutant amb les seves pel.lícules ! Va ser l’home impossible.

Ha estat una sorpresa alliberadora. Desitjo que l’Enric sigui ja fora del país i gràcies per aquesta actitud cívica que has dut a terme. Aquestes insubmissions són les que deixen un alenar fresc.

Avui el matí és més lluminós que mai. En un article a la revista Presència de’n Josep Camprubí, ens explica com una història de tenacitat, d’encerts i d’amor al país han fet possible arribar a un final feliç. El que ens van arrabassar i destrossar, s’ha tornat a reconstruïr. Aquest és el catalitzador per arribar a ser un país lliure.

Vaig conèixer la història ja fa molts anys i vaig intentar donar a conèixer el tema. Després de la guerra, aquest pavelló, aquest edifici preciós, singular, es va reconvertir  en una caserna militar de cavalleria. Trist destí. Pavelló i torre van acabar degradats i la fusta va ser cremada a la calefacció de la caserna. El Pavelló de Suècia, doncs, cedit per fer obra social, ja no existía.

No és el propòsit d’aquest bloc anar regirant per internet i penjar videos. De tant en tant, si té connotacions amb el que penso o escric o m’agraden, em plau poder compartir-los amb vosaltres. Com avui; he trobat aquest video, extraordinari, magnífic i …… adrenalina pura. El pantà de El Chorro, del riu Guadalhorce, al nord de Málaga, va ser construït l’any 1901 i els treballadors necessitàven un camí per poder construïr l’embassament. L’any 1921 el rei Alfonso XIII va pujar per aquest camí per inaugurar el pantà. Ja fa molts anys, més de trenta, recordo que tot just al començament del turisme a la Costa del Sol, s’organitzàven excursions a El Chorro. El camí estret, perillós, no apte per els que ténen vertígen, va ser una experiència única, encara que no es pujava fins dalt i el camí no estava ni de bon tros en les condicions en que està ara.  El manteniment d’aquest camí no s’ha fet  i només pugen els agosarats i els que els agrada l’adrenalina pura. Malgrat la seva perillositat, no hi ha cap senyal de prohibició, però arran la mort de quatre turistes els anys 1999 i 2000, la Junta d’Andalucia, vigila l’accés. Ara han vist que pot ser un reclam potencial per el turisme i han aprovat una partida de set mil.lions d’euros per restaurar el ‘caminito del Rey’.  Però cal reconèixer la perícia  dels que han filmat aquest video, gravat el mes de març d’enguany ! És d’admirar la seva qualitat. Els escaladors conèixen aquest indret i són molts els estrangers que s’arrisquen. Jo encara tinc un nus dins meu i un cert nerviosisme en veure aquest camí.

Demà 11 de setembre; cap vestigi de canvis.  

Després d’uns dies xafogosos amb un vent de garbí que ho escalfava tot, avui s’aixecat un dia lluminós, amb un aire net i sobretot fresquet. Com ja és habitual en els meus diumenges; sortir abans de les nou al carrer, comprar El Punt, passejar, tornar a casa,  prendre el cafè i esmorzar ( avui figues amb pernil ). Vaig llegint El Punt. En la Crònica d’Ambient del diari ‘El 9’ en Pep Riera escriu : ‘La tecnologia ens ha dut molt enllà respecte no tan sols un parell de generacions anteriors a la nostra …. però no ens prepara per afrontar algunes dificultats inherents a la condició humana. Estem indefensos per enfrontar-nos a la incertesa. No tenim paciència. Volem respostes ràpides. Per fugir de l’abisme que es crea davant la incertesa, es recorre a l’activitat permanent, fugir de l’avorriment, però en realitat el que fa pànic es trobar-se sol cara a cara amb la incertesa i el dubte; o sigui amb nosaltres mateixos’ …… La seva crònica d’ambient dedicat a un entrenador de futbol.
Llegint ‘Presència’ :’ La malaltia dels pobres: la malària’. Es va avançant, però Àfrica és un veritable tanatori.

Quan has fet una selecció de notícies, diaris o blocs i vas rebent dia a dia informacions que són del teu interès, sempre trobes alguna ‘perla’. Aquesta té a veure amb la convenció que fan els republicans als EE.UU. per escollir el seu candidat a la presidència d’aquest país poderós. 

L’autobús, per cert, pertany a un institut http://www.permaculture.org/ una organització ecològica que viatja arreu del país i del món, fent cursos i ensenyant a viure en cases sostenibles, o com sembrar tomàquets, o com cuidar el medi ambient, o com recollir l’aigua de la pluja, o com fer de pagesos dins la mateixa ciutat i ser autosuficients. Us recomano de fer un click a la pàgina web …..

És a l’estiu quan homes, dones i nens intenten fer el viatge en petites embarcacions i arribar al seu somni, a la seva Shangril.la. He llegit unes dades del centre Internacional per a la Immigració de Viena que entre 100,000 a 200,000 persones intenten arribar a les costes mediterrànies durant els mesos d’estiu.

Com poden ser aquests humans tan i tan cafres ?  Què volen fer amb Formentor ?

En un apunt del mes de gener ja vaig escriure que a Austràlia, van patir fortes pluges i inundacions, als estats de Queensland i North South Wales. Aquest any es produeix aquest fenòmen, La Niña,  que no és més que el reforçament de la situació anticiclònica habitual a la costa americana del Pacífic, al mateix temps que els vents elisis de l’est s’intensifiquen. Durant aquest fenòmen de La Niña s’acumula al Pacífic tropical una massa d’aigua de 100 a 200 metres de gruix amb una temperatura de 29º, que és la més càlida que es genera al Planeta. Quan aquest fenòmen es produeix, a l’igual que El Niño ( aquest amb efectes contraris ), les tempestes, huracans, sequeres, fortíssimes pluges sovintegen. (Gràcies Viquipèdia ). Crec que encara estàn estudiant el per què d’aquests fenòmens. També ens trobem en un temps de canvis climàtics evidents i els desastres han anat éssent notícia de primera plana, segons el país afectat, al llarg d’aquest any 2008. No tinc els coneixements indicats per explicar-ho millor.

Cicló Nargis a Birmània amb més de 140.000 morts; sequeres fortíssimes a Austràlia (mai vistes desde fa 100 anys ); terratrèmols a la Xina; fortes pluges a la Índia; Bangla Desh; ciclons a Viêt Nam, a Cambodja, tempestes i forts vents a Singapur i fins i tot a Afghanistan. Més morts, centenars en tots aquests desastres.

Gustav va avançant direcció Nova Orleans. Aquesta vegada l’ordre d’evacuació ha funcionat i milers de persones ja són fora de la Ciutat. En un dels cotxes, han penjat un avís :

No he vist ni les cerimònies d’obertura ni  tampoc avui la de cloenda. Conviccions personals. Jo d’aquests Jocs em quedo amb les medalles de’n Joan Llaneras o la noia basca, en ciclisme, o aquest noi gallec que fa vibrar amb les seves curses de rem o l’altra medalla d’or del kayak de dos nois, un gallec i l’altre lleidatà; o les noies de natació sincronitzada; o el gimnasta Deferr, increïble; o els navegants amb els seus petits velers; o els participants al tir amb arc; o la lluita o fins i tot la boxa. Em quedo amb tots aquests esportistes del món que hi participen, i no guanyen medalles, però lluiten per optar en un lloc a les finals. Em quedo amb aquests nois i noies africans que ningú pot atrapar en les curses. L’atletisme continúa éssent l’esport rei. La prova de llençament de javalina és una de les que miro amb més interès; serà que els xicots de Finlàndia són especialistes …..El dia assenyalat per poder guanyar, de sobte tens un mal de panxa, has passat mala nit, ensopegues amb una tanca i tot s’acaba o pateixes un desmai, com la noia japonesa que es va enfonsar al final del seu exercici de natació sincronitzada i van haver de nedar al fons de la piscina per treure-la. El ciclisme en pista és minoritari, però espectacular i l’esforç dels esportistes i els entrenaments molt durs. Em quedo també amb les paraules de’n Rafael Nadal: ‘A la Vil.la Olímpica era un esportista més, no un tenista’ i certament el va ajudar. Tots aquests esportistes, anònims, han pogut fer realitat el seu somni per el seu esforç individual, perque estimen l’esport i senzillament volen guanyar. Es preparen, treballen, no viuen de l’esport que practiquen, entrenen totes les hores que poden; si els polítics o algún sponsor decideixen ajudar pagant uns diners, benvinguts; si s’emocionen en rebre una medalla és pensant en l’esforç i les persones que els han ajudat o recordant a companys que ja no hi són.