Aquest matí, mentres era a la sala de l’hospital, llegia El Punt. Entre d’altres temes, m’he assebentat que en Guillemino li agrada la música de Birmània i la coneix. En l’entrevista, molt interessant, manifesta : ‘ M’agrada que la meva música generi imatges en el cap de qui l’escolta’. És cert i a mí també m’agrada i el millor de tot és que em produeix aquesta sensació. Músiques que em generen imatges de Halong, Hà Nôi, el delta del Mekong, Uluru, Kakadju, Tasmània, bosc, Pirineus, Montseny, Illes, mar, flors, cafè, platja del Moro, persones …. no acabaria mai. Guillemino també es pregunta ‘quines imatges podràn generar la música del meu últim disc Les minves de gener? Ja li faré saber.
L’altra article que m’ha generat una emprenyamenta molt i molt gran ha estat en la última pàgina – la columna d’Imma Merino.
L’autocar que va marxar de la Plaça Catalunya de Girona cap a Madrid amb vint personers disposades a fer costat a Jaume Roura i Enric Stern, va ser escoltat per un cotxe ‘espía’, i abans d’arribar a Madrid, la Policía Nacional va parar-lo per fer-li un registre.
A qui buscàven ? O què buscàven ? On són els drets que garanteixen les nostres llibertats ? Fins i tot van agafar les documentacions i van fer una llista. Això és diu ‘criminalitzar’. És el mateix, pel fet si jo demanés avui un visat per Birmània: ves a saber quan me’l donaríen, perque es miren totes les sol.licituds ‘amb lupa’ i si tens sort i te’l autoritzen, aleshores sempre tindràs un escolta al darrera, si han trobat que he estat escrivint en contra el general genocida i la Junta.
És el vell mètode dels dictadors, o dels controladors, o del poder, sigui quin sigui.
Recordo un viatge amb el tren de les nacions, prohibit, i a la sortida del tunel del Montblanc, els ‘carabinieri’ ens van fer baixar dels autocars i ens van demanar la documentació. Ja teníen el llistat de les persones que ens trobaríem a Aosta i posteriorment a Ginebra. Més d’un no el van deixar entrar a Itàlia.
Proposo una visita a Madrid, amb autocar, molts, deu, vint, cinquanta o més, marxant de diversos punts del país i en diferents dates, i en arribar, anar tots junts, pacíficament, sense violències de cap mena, sense banderes, amb samarretes ben llampants, no sé, a la Plaza de Colón, com a punt de trobada, i manifestar el desig de poder moure’ns sense problemes per fer de ‘guiri’ a la capital del Estado español, que evidentment no és el meu.
Aung San Suu Kyi empresonada a Rangoon a casa seva, i la bandera del partit NLD, on també hi és una estelada ben gran i visible.
Música de Birmània i promoure la llibertat.
Esper que l’anada a l’hospital hagi solventat la molèstia i tot estigui en ordre.
La teva proposta cívica és molt interessant i molt ghandiana; m’hi apunt. Són aquesta mena de coses que les persones civilitzades han de promoure.
Madrid és una ciutat molt agradable, i ara, també, molt moderna i ben equipada. I els madrilenys que atenen a les botigues i als bars solen esser simpàtics i enrotllats. A banda que, personalment, no tenen la culpa del que enduram.
Això sí: ens hem de posar en mans d’un bon dissenyador. Si pot ser, hem de contractar el mateix que va fer les samarretes contra el transvassament de l’Ebre. En Blesa que se n’ocupi.
Ens en podríem endur un grup de sapadors, ‘por si las moscas’.
De la cabra me’n puc ocupar jo. Duré una cabra de Bóquer o d’Albercuix, perquè supòs que el boc de Lasserell, un individu que fa devers 25 anys ja pudia com carn de vas, deu ser mort.
De tant en tant, canviar de bitxo pot anar bé, no tot ha de ser el ruc. No hi tenc res en contra, per cert, i surt a tots els meus llibres. I com que a tu et tenc molt endollada, t’anticip que prepar un final apoteòsic amb ase inclòs a Una altra vida, una cosa que no estava prevista i que ningú no la sap, encara que s’hagin llegit el llibre. Ara he adoptat la norma de canviar també els finals, a més de les correccions obsessives i, vegades, delirants. Si hagués de publicar Viacrucis en paper, hi hauria un altre final, sens dubte.
No hem de perdre el bon humor per res ni per ningú, perquè encara ens traurien ‘les malsofrides’, si sucumbíem.
Una abraçada.
Espero que et trobis bé i el braç recuperat. Passen coses extranyes al món i injustes. Incomprensions i enfrontaments. Sort que qualsevol nit pot sortir el sol. Una abraçada