El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No sé ben bé d’on m’ha sortit, però m’ha semblat un bon regal pel Pajaritu, que fou afussellat fa 70 anys per l’amor a una pàtria, a un fill dèbil i a una clase social que, malgrat els anys, encara perduren.
Com un colom, que vola pels aires
i es veu enxarxat per un ocellaire.
Com una guineu, que corre pels boscos
i cau en el parany d’un caçador.

Així me sento jo,
lligat per l’amor.

Esclau de les carícies d’una dama bella
em deixo caure, en el pou més pregon.
Un pou dolç d’humana metzina,
un dolç pou, que en diuen amor.

Així me sento jo,
lligat de tot cor.

Corria per prats, boscos i muntanyes
i em creia pagès, en bucòlics paratges.
Paratges sublims, allunyats de la trama.
Sublims paratges d’ardent soledat.

Així me sento jo,
lligat per l’amor.
L’amor d’una dama
qu’estimo amb ‘l cor.

Els meus dits acaronen el peu de la copa de vas ample. Un reflex lluminós llepa el polze i la falangeta de l’índex. Em deixo seduir per les iridescències de llum que s’escolen entre les partícules del vi que es belluga amb el moviment de la copa que tinc a la mà.

L’onejar del Blanc de blancs em transporta a l’Empordà i, per un instant tant veloç com el pensament, deixo que els companys de sobretaula s’explaiïn en la conversa, enlairin els arguments i perfumin l’ambient amb un devessall sincer de coneixements i experiències.

Jo, fugit de la taula, em banyo en aigües blaves. Les blaves aigües d’una cala de sorra clara i brillant. Al darrere, recargolades roques i una pineda espaterrant.

Remullada l’ànima en les blaves aigües de la brava mar, faig un glopet de Blanc de blancs i, en allunyar el vas dels llavis, m’atrau el reflex lluminós que llepa el polze i la falangeta de l’índex, i em deixo seduir per les iridescències de llum que s’escolen entre les partícules del vi que es belluga amb el moviment de la copa que tinc a la mà.

De la copa a la taula, de la taula als ulls, dels ulls a la conversa. I m’explaio en la dolça batalla de la parla i els gestos, dels gestos i els enlairats arguments que perfumen l’ambient amb un devessall sincer de coneixements i experiències.

Coneixements i experiències viscudes per unes ànimes que, tot argumentant, es fan germanes.

Qui em coneix, ja sap de les meves debilitats més pregones: les dones, les muntanyes i les lletres.

Les dones…, més aviat, la dona, així en singular i amb tot el que representa, és font de descoberta del ric món interior, del ric món de la dona que estimo i que em pinça la curiositat, tot sadollant, amb suficiència, les ànsies del meu esperit curiós.

Les muntanyes, així en plural, m’omplen d’aire els pulmons, i de pau l’interior. Sense elles, em recloc en mi mateix i em sento com en Ramon Vila, un xic ofegat per les parets de qualsevol estança. Eps! I no em malentenguis, que cada lloc té el seu moment, i la soledat dels cims o dels mars –que tot és llibertat- és més rica si ve acompanyada del brogit urbà i la vida ciutadana. Els extrems, en aquest cas, s’enriqueixen i creixen per combinació.

Finalment, en les lletres sóc promiscu per naturalesa. No ho sóc amb les dones i rarament amb mars i muntanyes, però en el cas de les lletres, no em puc recloure en un sol autor o en un sol estil. No em surt aixó de ser fan incondicional d’un best seller. Sóc, ho haig de reconéixer, un promiscu literari per naturalesa. Demano perdó als escriptors, si algun ser sent ofés per aquesta confesió.

Malgrat tot, hi ha autors que em sedueixen més que no pas altres. Així, m’enamoren en Monzó, en Vian, Mossèn Cinto, l’Orwell, en Baudelaire, fins i tot, en Hemingway i, encara més, en Pere Calders. I en aquesta constel·lació de noms… Ufff! Em deixo en Bukowsky, en Tolkien i en Thoreau.. Coi! Matem-ho! Que no acevaríem de dir noms! I seguim amb l’argument d’aquesta confessió.

Deia que, en aquesta constel·lació de noms, hi ha l’home que, amb la parsimònia de l’artesà, se m’ha despullat al davant, aquests darrers dies. El seu nom: Xavier Benguerel. El seu origen: el Poblenou. El seu llibre: Memòries (1905-1940).

En aquest volum, el pare de la novel·la social poblenovina, presenta les arrels dels meus orígens i un arbre que es veu torçat pels esdeveniments. En les seves obres, eleva a la categoría d’art, el dia a dia del Poblenou obrer i menestral i de la comarca d’Osona més educada i carrinclona.

Diuen que, qui perd els orígens, perd la identitat. I que, qui part la identitat, no és capaç d’entendre la dels altres. I en aquest camí és on es troben les memòries d’un veí del Poblenou que va embolcallar-se en els seus orígens i que, per coses de la historia, va acabar perdent-los, en ser arrancat de mala manera del seu bocí de món.

Quan jo vaig néixer, un 22 de maig de 1970, ell escrivia les seves memòries (1905-1940): Del Poblenou a Santiago de Xile, passant per Manlleu, Les Illes i Costoja.

Llegint-les, m’he sentit com un atleta d’aquests que fan curses de relleus. Sóc a la línea de sortida i començo a córrer, ell, que porta anys de cursa, m’encalça i em passa el testimoni. Un testimoni en forma de Memòries i amb pròleg de Pere Calders.

I jo començo a caminar, tot dient:

Quan jo vaig néixer,
en Xavier recordava.
Recordava i em mostrava
les arrels de l’arbre on sóc.

Ara que sóc crescudet,
devoro el seu testimoni
i, lletraferit com sóc,
en recullo el patrimoni.

Aquí hi ha bona gent, aquí hi ha bon ambient (Skatalà – Llunàtics)

Basílica de la Mercè, passem pel carrer Ample i no fem com els que tenen fe. Et deixem enrere i ens endinsem pel carrer d’en Serra. Nom català, carrer estret, d’aquells que fan de Ciutat Vella un lloc encisador, cassolà, acollidor.

Anem tard, molt tard. No m’acostumo a arribar tard als llocs, però en passar el portal, se’ns escola un italià d’esperit vital i clare idees, i el pensament s’enrosca en les primeres presentacions, al peu d’una escala.

L’escala és menuda i dreta. D’aquelles ben coquetes i que apropen la
gent. Pujem al capdamunt i la música ens acull maridada amb rialles i
converses.

El pis és menut i acollidor, i la terrassa, genial. Com el dia, de cel net i sol calent. L’escalfor que més ajuda a fer la xup-xup del bon ambient.

Quatre petons i alguns noms nous. Amb el temps, els posarem una ànima,
una manera de fer, un tarannà, però ara, els ulls ens permeten saltar
les barreres i anar-nos fent un forat. A còpia de bona teca, bon mam i
bones vibracions, la barreja s’anirà compactant.

Una taula amb patates i begudes, gots i plats de plàstic i ulls vius
per tot arreu. A les cadires, un grupet. A les escaletes, algun més. I,
allà, un cuiner franjero, un bon home de soca-rel. I quina olor que fa
la xup-xup i com l’amoroseig el llamàntol!

Els dinars, quan hi ha gent bona, s’estiren lluny de les hores, les
hores esdevenen paraules, paraules i gestos, gestos i mirades, mirades
i pipades. I el bon arrós cassolà i el bon tiramisú italià van fent el
seu efecte i ens ajuden a maridar.

Per allò dels drets d’imatge, no entrarem a perfilar les fesomies
sentimentals dels participants en la taula. I, encara menys –no ho
espatlléssim- en la sobretaula del Raval. Com el correfoc, de tabals i petards encesos, que ens
fa de fons, la marinada de les ànimes va prenen volum i consistència.
Baixar les escales és una aventura. A peu de carrer, naveguem per
ciutat amb la cervesa a la mà.

Cadascú s’apropa als vents que li son més favorables. A vegades, totes
les barques s’apleguen en entrar en un local. Ciutat Vella ja no és el
que era. Ara, per molt que diguin, ja no es respira la vida d’abans.
Resten locals, resten símbols, resten racons que recorden aquelles
temporades, però no és ni de bon tros, aquell barri mariner on
navegàvem sense rumb en els prodigiosos vuitantes.

D’aquí d’allà, d’aquí d’allà, i sense parar de xerrar, de veu o amb
mirades, amb gestos o clatellades… Com un bon all-i-oli, les ànimes
es van agermanant. Ara, un desapareix. Ara, torna amb cerveses. Ara és
l’hora del següent, que s’ha proveït de tabac. Ara, …

És la una de la matinada, quan ses gracioses ànimes, cridats per
murfeu, pleguem veles i prenem el metro. Sap greu. La gent és de bona
pasta. Però, sovint diuen que una retirada a temps, sempre és una victòria. Oi
més, quan saps que les bones persones que s’han trobat, tornen a
buscar-se de tant en tant. 

Quan deixem la tribu de Gitania a Sant Jaume, i ens acomiadem de la
seva Reina, l’ànima ens cou, però més ens cou la túnica de pell,
rebregada de tant navegar. Oi més, quan demà tenim feina i el cos hem de posar a macerar.

Trilogia de la Mercè,
el segon jorn de viatge,
em vas fer conèixer
una tribu de bona gent

<< continuació >>

… i veig el reflex de la flama de l’espelma que dansa, empesa pel vent, dins del seu recipient foradat d’estels. La música, m’ha portat a un virginal oasi enmig del desert. L’aigua és tèbia, a la temperatura del cos humà.

Un xic enllà, una parella.

Un xic més lluny, un grup de mosses.

Al meu voltant, una cava vella, abovedada. Uns antics banys, potser, recuperats?

Surto parsimoniosament de l’aigua i m’endinso als banys de
contrastos. Primer, m’enfonso en un mar d’aigües càlides, una d’aquelles
piscines bullents que solen trobar-se en zones volcàniques com Islàndia
o el Yellowstone americà. Després, m’endinso en un remenut llac del
Pirineu. Un d’aquells llacs d’aigües fredes que tant m’encisen i
m’agraden, m’agraden i m’atrauen per capbussar-m’hi i fer circular la
sang. En tornar a l’aigua calenta, l’escalfor no existeix. M’hi endinso i
deixo que l’aigua freda maridi amb la calenta i, dolçament, vagi pujant
la temperatura del voltant.

Un te.

Assegut a la sala de descans, tanco els ulls i assaboreixo un te que
em transporta a una haima toureg enmig del desert més gran. La música,
la dolça filla del coneixement i
les emocions, m’embolcalla per uns instants, i em retorna als banys.

Un relaxant bany en aigües tèbies és l’avantsala d’una tonificant
sucada en un jacuzzi gegant. El silenci de la gent, l’ambient, la fosca
d’una nit de finals d’estiu, tot crida al recolliment i al maridatge
entre cultures aparentment dispars.

La musculatura es relaxa, l’ànima es tranquil·litza, i les bombolles,
en que s’han convertit les preocupacions, s’eleven pels aires i
s’arrapen al cim de les bòvedes d’aquest màgic indret, enclotat dins del
maternal ventre de la nostra ciutat.

Mentre n’espero el retorn, m’endinso a la sauna humida. L’essència
d’eucaliptus m’eixampla els pulmons, tot netejant les vies
respiratòries, i fent-me alentir la respiració. L’ànima s’adorm i… la
suor m’acarona la pell per uns breus instants.

Torno a l’aigua tèbia i em sento quasi volar. Veig el cos dins de
l’aigua i trec el cap al carrer per uns instants. Després, torno a
endinsar-me en la túnica de carn i segueixo amarant-me de felicitat.

La felicitat que em caminar pausadament pel local. Caminar-hi i
asseurem de nou en el banc de roca tèbia. Em serveixo un te calent. Ho
faig a la manera dels nòmades del Tagant: reverenciosament, pacientment, dolçament, suaument, … Tanco els ulls i tiro el cap enrera.

En obrir els ulls, la veig.

S’apropa lentament, sortida del no-res.
És la dona més bella que hom pugui haver. Amb la pell suau i brillant,
efecte dels aires andalusíes d’un massatge senyorial, s’apropa una
sirena, que se m’apareix celestial.

Un sublim bes certifica l’encanteri que fa un temps ens vam fer plegats.

Són moments escadussers, on la mandra venç l’ofici, i la voluntat s’adorm en les aigües tranquil·les d’un riu que s’ha fet suau.

Avui és un d’aquests dies.

No tinc ganes d’escriure ni un sol mot, ni una sola lletra. I encara menys un minúscul punt al final d’una sentència que ja s’allargava massa.

La constància que necessitaria per bastir l’estructura d’un texte, minimament coherent, no existeix avui i, veles plegades, em dedico a d’altres menesters més mundans.

Ara navego sense rumb per Internet. Ara obro un llibre i el torno a tancar. Ara, em preparo una beguda i deixo balandrejar les idees, com si fossin solitaris mariners beguts, ronfant pels llardosos carrers d’una ciutat portuària.

Finalment, obro la tele.

L’obro i em quedo embadocat com un menut. Hi passen una d’aquestes novel·les ensucrades on l’Amor, així, en majúscules, les passa putes de veritat i no se’n pot sortir de cap de les maneres. Són històries d’amors ferms, duradors, còsmics, immortals. D’aquells que va definir Leibniz a la Confessio Philosophi, tot dient:

“Estimar es trobar en la felicitat de l’altre, la teva pròpia felicitat”

Després, indefectiblement, quan els enamorats les han passat de tots colors i ja sembla que s’ajunten… patam! un gir del guió els torna a allunyar, tot provocant un trencament que sembla un abisme infranquejable.

Sovint em sembla que les històries que s’expliquen en aquestes tragèdies modernes, podrien allargar-se fins a l’infinit i acabar de la manera més clàssica. Però, indefectiblement, els amants es troben i el seu amor els deixa fermament lligats. I no sé perquè, però, aquestes tragèdies amb final feliç, m’enganxen.

M’enganxen i m’il·luminen un xic les idees.

Ja sé que les històries no són reals, que tan sols són invents que porten a l’extrem la realitat quotidiana, però això, portar les experiències i els coneixements –base de la realitat- a l’extrem, és el fonament de la literatura.

De la literatura i de l’art en general. I és que, l’art, com aquests culebrots de mitja tarda, denuncia realitats a través de l’esperpent, far patir l’espectador, per tal d’aconseguir que, patint en fals, li fugin les preocupacions i amb elles, els posibles fils d’infelicitat interior i post-moderna.

De ben segur que un comunista convençut, diria que, les telenovel·les, són l’opi del poble, però al cap i a la fi: Què és l’art? Què és, sinó un opi intens i embriagador com pocs?

L’art, i com més transgressor millor, és una vàlvula d’escapada de la quotidianitat, una manera d’allunyar-se del món i, potser si, aprendre alguna cosa que modifiqui l’encaix de l’espectador en el món aparentment real de la quotidianitat.

L’art vindria a fer les funcions que Martha Nussbaum cita com a pròpies de la filosofía helenística:

“una filosofía al servei dels éssers humans, destinada a satisfer les necessitats més profundes, fer front a les seves perplexitats més urgents i portar-los de la infelicitat a un estat d’eudaimonía”

Ja t’ho deia: avui no tenia ganes d’escriure i, la mandra, m’ha portat a un turmentós serial que m’ha fet encetar una reflexió en el llindar de l’art i la filosofia.

Malauradament, però, m’han tornat les ganes d’escriure i, la reflexió, tot just presentada, s’ha quedat entortolligada entre el velam d’un vaixell que torna a solcar les aigües del seu vital riu.

Benvolguda amiga,

“Si una nit d’estiu, un passatger baixes del tren a l’estació del teu poble. Què faries?”

És una pregunta com qualsevol altra, però quan, a la feina, em va entrar al cervell, no vaig saber què contestar-hi i em vaig posar a escriure.

Des de ben petit, m’he sentit atret pels trens i les històries que envolten als trens. Sobretot, els trens de vagabunds, o aquells que sempre estaven plens de fumadors de pipa que maldaven per guanyar la xemeneia de la màquina de vapor.

Fa uns anys, vaig cercar el mimetisme amb la Ciutat dels Prodigis per escriure una història de trens. Després, records, borrissols, enfilalls dels viatges entre Balenyà i Barcelona… i ara, doncs, ara, sóc un tren.

No sóc pas un tren antic, tot i que m’hagués agradat. Ni tan sols un tren modern, d’aquests que ja no corren, sinó que volen, i són molt cars. Jo, sóc un modest tren de comarques, d’aquells que, si encara hi fossin, farien el trajecte fins a Sant Joan de les Abadesses. Però no és el cas.

Per això, cerco vies. Unes vies modestes, menudes, discretes, d’estar per casa. En definitiva, que em vagin a mida.

Et demano que, si t’has dedicat mai a escriure o t’agrada fer-ho, i has escrit tant, que t’hi has convertit, pots enviar-me una nota per mirar de trobar-nos i gaudir.

Atentament,

Un tren sense vies

Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons, de plaer.

Marxo lluny per tornar a prop. La frontera que acabaré, si tot va bé, a finals de la semana vinent és la del Pirineu: Creuar el Pirineu de Portbou a Ondarribia, del Cap de Cervera al d’Iguer, el Pirineu que hi ha més enllà dels GR “estatalitzats”.

Un projecte de 6 anys, una setmana per any, un projecte que, qui sap si algun dia, farem sencer. Però el pas de la frontera mental ja és a punt d’acabar-se. I, un cop passat, ja poden venir nous reptes.

Eslovènia? Kaitsurf? La vida a tutti plenni amb la millor companyia del món?

La fi d’una frontera comença dissabte, la fi d’una altra frontera mental, una frontera com aquella d’anar del Matagalls a Montserrat en una sola nit o de Gràcia al mateix punt, o la dels estudis, o la de sortir a voltar món, o la de…

Només hi ha fronteres a la ment, i els aires frescos de la senzilla modèstia són els únics capaços de tirar murs i construir realitats.

Apa, així de breu, me’n vaig, motxilla a l’esquena, cap a Isaba, l’inici del darrer tram d’una aventura que va començar en una estació de tren, ara fa sis anys, a Portbou.

la canço de tot plegat: https://youtu.be/AnYnKrpZGqk

La lletra en castellà: http://eu.musikazblai.com/traducciones/mikel-laboa/izarren-hautsa/

Sí, sí. Sóc un senglar. Un senglar, encara jove potser, però senglar es miri per on es miri.

Amb pèls d’acer, potes curtes i cos rodanxó, estic enamorat del meu musell allargat, i envejo el parell d’ullals del pare. Cada dia em miro en bassals, torrents i qualsevol bocinet d’aigua per veure si em surten d’una vegada. Bufff! Ja passo ànsia per tenir-los ben posats… els ullals aquestos!

Sóc nascut sota algún matoll de Collserola. Bé, de Collserola, de Collserola, no ho sé, perquè aquest és el vostre nom per la nostra casa. Per nosaltres, per les bestioles que hi vivim, aquest indret no té nom. Bé, no en té, no en té… Cadascú li dóna el nom que li plau. Aquí, no som víctimes dels mots. Som lliures de dir-ne com ens vinguí en gana i, de fet, a mi m’agrada canviar-li el nom cada dia. És més divertit.

Potser diràs que així és molt difícil d’entendre’s, però no: nosaltres ens entenem millor que vosaltres i tot. Aixó es veu de lluny, home!

Bé, però deixem aquestes coses i anem a la tòfona…

Per entendre’ns, entre els senglars, anar a la tòfona, és com pels humans, anar al gra. O sia, que… som-hi!

Als senglars de Collserola, ens agrada sortir de nit.

Ens agrada sortir de nit, perquè de dia fa massa calor i, a més a més, ens emprenyeu i no ens deixeu furgar tranquils. Això sí, quan sortim de nit, ens agrada baixar a ciutat. Hi ha més marxa i molt més bona gent que de dia a Collserola. És curiós que la bona gent es bellugui de nit i la mala gent de dia… deu ser cosa del sol, que els eixuga el líquid de les neurones. Jejejejeje

Ara fa do dies, vam baixar amb mare, pare i les germanes, per aquells cantons que en dieu de Vallcarca. És un indret encisador: Farcit de cuquets i restes de menjar, tota una festa pel senglar! Uix! Ara em surt una vena poètica que no coneixia! Ves, quines coses de passar-me jejejejeje

Doncs aixó, que èrem per allà, fent la nostra, quan va i es para un d’aquests monstres de ferro on us encabiu per aïllar-vos dels altres i anar de viatge. De la bèstia, en van sortir uns joves que ens miraven i flipàven amb nosaltres. Com si no n’haguessin vist mai un dels nostres.

Després una altra d’aquestes bèstia, semblant a un dels nostres, a un senglar vull dir, es va aturar. Es va aturar i, d’ell, en van baixar una dona riallera i la seva filla ditxaratxera. Quines dones! Quina pau vital que transmeten!

Eps! I aquell. I aquell que ens mira des de la distància. En aquell el tinc vist, però ara no recordo d’on.

Ah! Si! És clar! Si és aquell que pel nostre país pujava. Jo que el feia mort i va i me’l trobo més viu que una oreneta! Me n’alegro! Me n’alegro molt!

Me n’alegro més, quan veig que ha fet sort. Me n’alegro per ell, i per aquest parell d’ànimes joves i vives que se m’acosten un xic i somriuen sorpreses al veure’m potser per primera vegada.

Ell, foteta com sempre, em mira des de la distancia. Em mira i em fa l’ullet! Me’l fa igual com quan, corrent, ens topàvem pels corriols de la Serralada.

A veure. A veure si jo també faig sort, i em trobo amb una parantel·la tan i tan vital i agradable.

Apa!

És quan et fa mal el coll, quan se’t fa evident la necessitat de la parla.

Així… d’aquesta manera… és com discorre pel meu magí, l’estat d’un coll afaiçonat per un vespre de Poble Sec, una nit de Raval i una tarda de peruà i platjeta, de peruà i platjeta allà on els icarians van voler construir la ciutat ideal, una ciutat que, amb els Jocs, ha esdevingut un barri de disseny i miratges.

La literatura no és un enfilall d’experiències, diuen. Si la base és real ja no és literària. Per això, no parlaré del restaurant casolà del Poble Sec, ni de l’esqueixada i els cargols, ni del passeig per una ciutat en festes: Una, la del Poble Sec, a punt de començar; l’altre, la del Raval, en ple bullici festiu i sonor.

A la Plaça dels Àngels, concert d’orquestra de tota la vida. La fesomia de la plaça, plena de veïns i de veïnes, de veïnes i de veïns d’un barri que, diuen, és ocupat per gent forana que hi va ha fer mal. Però no pas avui.

Avui, a la plaça dels Àngels, hi gaudeixen ànimes joves, espectres d’un passat constrenyit per un cos que, potser demà, grinyolarà a balquena. Però no pas avui.

Avui, ballen i dansen i viuen.

Cervesa en mà, nosaltres ballem. Cervesa en mà i puret als llavis. Puret i espectres vivents d’un amor que va néixer fa nou mesos i que es deixa gronxar per la sonoritat d’un ball de Festa Major.

Al matí, dormirem. Dormirem el somni dels guerrers que, cansats, esperen una nova batalla. La nova batalla es produeix en un peruà: Bon menjar, millor companyia i un tou de converses que s’entortolliguen i salten i dansen a cop de ceviche i cervesa.

A la platja, ens remullarem en aigües urbanes, en aigües urbanes i un punt de sol, un punt de sol i un molt de gent, un molt de gent que gaudeix de la platja a s’hora baixa. L’hora en que la nit encalça el dia, en què els somnis prenen les vigílies i, nosaltres, marxem amunt.

Tan amunt com Taradell permet. Tan amunt com el descans mereix. Tan amunt com la son i els somnis ens deixen. Tan amunt com un coll que em fa mal. Tan amunt com quan m’adono de lo necessària que és la parla.

Un divendres al vespre, és un bon moment per deixar el llast de la feina, i anar a navegar pel mar de sentiments i sensacions que viu a les costes de la Mediterrània.

A una trentena de quilòmetres de Barcelona, i a seixanta de Taradell, hi ha un d’aquests indrets. Un d’aquests llocs on val la pena deixar-se portar i ser seduït per les aigües de la mar. Per les aigües i les seves aromes, les seves aromes i els seus gustos, els seus gustos i la suavitat d’un trio de guitarres i femenina veu que t’encisa i t’enamora.

Essent Festa Major a Premià, deixem el cotxe només arribar. El deixem i ens deixem passejar pel ventijol que puja del mar.

A l’altra banda de la via, la juerga de la festa major hi nia; en aquesta, la tranquil·litat d’algun banyista, de famílies prenent la fresca i, al pla de l’os, algú que sopa, car és un xic tard.

Arribem al Xiringuito de la Mariaja de fosc. Taules buides i totes reservades. Els cambres, sol·licits i pencaires però, fan mans i mànigues i, com si del tetris es tractes, es treuen una taula de sota la màniga i ens hi encabeixen com si res.

Encara sento avui el gust del millor pop a la gallega…, l’aroma del bacallà amb xanfaina… la melosa dolçor de la dorada al forn…

De fons, la Carme i el seu trio, desgranen el millor blues, el soul més entranyable i algun clàssic del roc, tocat amb acústica guitarra. L’Aigua de Carme trioem transporta al Cadaqués dels Pirates. M’hi transporta i m’omple l’ànima de suc. D’un suc que es destil·la en els meus ulls i alimenta la teva goluda mirada.

Després, havent sopat, un passeig per una platja llarga, algun bes i, de retorn cap al cotxe, un d’aquells banys que més purifiquen.

El bon menjar i la millor companyia, capten la crida de la mar. I la mar Mediterrània, coqueta i seductora, atrau la vitalitat d’aquells que ens deixem seduir per la seva força: Cortinetes de boira damunt d’un llençol d’ivori. La mare mediterrània somriu quan recull els nostres cossos i ens deixem gronxar per les ones. Tu saltes i botes i t’enfonses i surts i tornes a entrar. Jo et miro i ric, ric i em deixo refredar per l’entrada suau i sense estridències que em caracteritza.

Potser demà, treballarem per Cuba! Potser demà, ens tornarem a banyar! Ens banyarem a llaor d’aquella amiga entranyable, els camins de la qual la porten a l’Uruguai. Potser demà, visquem un jorn en família! Potser demà, a ma fillola seguiré estimant! Potser demà…, però avui, l’aigua ens atrapa i, sense pensar en l’endemà, ens hi deixem gronxar:

“Cada nou saber crea nova ignorància” (popular d’algun lloc)

No puc dormir. Surto del llit, encenc una cigarreta i escric. No sé si escriure és massa bona teràpia per agafar el son. De fet, crec que no ho és. Escriure no pacifica, ja que fa rutllar el cap. I, quan un se’n va a dormir, no és bó que el cap és posi a escriure, a enfilar paraules, encara que, com ara, siguin entretallades i força inconnexes.

Aquest cap de setmana, ha estat un cap de setmana de remoure’m per dintre, de sentir, de viure un passat intens, un passat farcit de moments… de moments bons i de moments dolents. De fet, no ha estat un cap de setmana, ha estat pràcticament una setmana d’enfrontament, d’acarament, amb tots els lluïsos que hi ha donant tombs per dintre meu.

Avui, sota la pluja, entre amics, se m’han remogut tots els lluïsos que hi ha en mi. Se m’han remogut a gran velocitat, han parlat entre ells i, en algun moment, fins i tot, m’ha semblat un xic de bogeria el que vivia: El Lluís més infantil era dins del ring, jugant amb la canalla; el Lluís més jove, era fent el got i ballant ska, al costat de l’equip de música; i el Lluís més ganguilàs, se’ls mirava a tots amb la pipa penjada als llavis i somreia amb bonhomia

Divendres no vaig escriure res. Suposo que només jo, vaig percebre el canvi en la rutina que he portat als darrers anys: Tres escrits al Cau per setmana. I divendres me’l vaig saltar. Me’l vaig saltar, per donar un cop de mà a una amiga. Me’l vaig saltar, tot fent el salt al recital de poesies de Taradell, al recital de poesies i al sopar d’en Toca-sons, al sopar d’en Toca-sons i… preparant la celebració dels meus 40 anys vam passar unes quantes hores en vetlla.

40 anys són una vida. Potser no dels temps que corren. Potser no al món occidental. Però avui, celebrant l’efemèrida, he trancat el vidre que separa les dècades passadas, de les dècades que han de venir.

Quan era enmig de la festa – per cert, celebrada un cop passada la quarantena dels 40 -, he recordat molt als que no hi eren. Als que no han vingut, però que encara hi són… Als que no han vingut i ja no hi són… Als que no han vingut, i n’he perdut tot contacte…

Se m’acaba la cigarreta i omplo la pipa.

Amb la pipa als llavis, segueixo escrivint. Escrivint, mentre la xixeta, dorm. Quina sort, poder dormir en una nit com aquesta. Com l’envejo. L’envejo, gairebé tant, com l’estimo. I això, és massa, pel cor d’un ésser humà que deixa el temps dels primats, per entrar en un nou estadi en la luliana escala de l’enteniment.

No ho sé… escric a les palpentes, sense pensar. Escric perquè no puc dormir. Escric, mentre em miro la biblioteca. Me la miro i penso que, potser, un llibre m’ajudaria a descansar el cap i foragitar els records, els pensaments i les idees. Escric quan hauria de ser al llit, dormint el dolç son dels vencedors: dels vencedors que han viscut una diada agradable, dels vencedors que han vist la felicitat dibuixada en els rostres de la juganera mainada, dels vencedors que han vist la connivència en els ulls de la generació que l’acompanya, dels vencedors que han captat la joia d’uns pares en veure un fill tant ben rodejat.

Se m’ha acabat un full, però no ha vingut la son. Avui, la parca que no és eterna, no vol venir a buscar-me. Potser és la xafogor d’una nit d’estiu, potser, tant sols, les vivències d’un jorn memorable. Potser un vidre trencat enmig de la pluja. Potser el retorn de personatges que, fugits de la memòria, han tret el cap entre els plecs de l’inconscient més emotivament reculat dle fons de l’ànima.

Recordant la jornada, en recupero el vídeo. I, tot recordant-lo… en torno ha mostrar les imatges:

I em diran quarantí, que es veu que és mot que, als de la meva edat, se solia dir.

Per sort, no tinc les pressions que van fer escriure a Mossèn Cinto allò del:

“Ací en la soledat he vist passar mos quaranta anys, i de tot estic avergonyit. Podria resumir ma vida malaguanyada amb aquesta paraula, tergiversant la de l’Evangeli: Male omne fuit“

I és que jo no estic avergonyit de res. Ans al contrari, estic content i agraït a la vida per permetre’m arribar a l’edat en que moren els primats. De ser-hi en aquest microcultiu de primats que ens allarguem l’edat a glops de civilització i metzines.

Potser sóc l’únic que, en arribar els quaranta, els entoma feliç i content, i glorieja als quatre vents l’edat que fa, perquè li fa peça.

M’agrada el 40!

És el prefix de Romania i també un joc de cartes d’origen equatorià. Però el que me’l fa més joliu, és saber-lo relatiu a la mística planetària que, estirat al terra, m’embadeleix mirant els aires.

La protagonista de la història és Venus, de l’amor planeta ensenya. I és que forma un pentagrama en la volta celestial que es completa cada vuit anys, tot tornant al seu punt original, cada 40, amb una regressió de 40 dies en cada volta.

Aquesta feta, diuen, el fa un número brutal, car, per veneració, agermana tres famílies que, per ser germanes properes, sovint es foten canya. El 40 es venerat per musulmans, jueus i cristians i, per tant, els agermana en numèrica mística universal.

Entro als 40, com un nen, que encara molt ha d’aprendre.
Hi entro com un gegant que un xic d’experiència ja hi guanya.
Hi entro envoltat de família. De familia i d’amics, d’amics i de la més bella companya que un home pugui trobar. Un tresor, una perla, que del mar va sorgir, per il·luminar-me la via que, des d’aquest gloriòs dia, un servidor vol seguir.

Ea! (=Apa!)

Ara fa uns dies que no faig aquest camí:

Per això, em va fer gràcia tenir-ne noves.

Noves tan curiosos com la del Matagalls empolsinat de nou, el reietó cercant, com en ple hivern, l’escalfor de casa o les orenetes aplegant-se, com si ja haguessin criat i fóssim a les portes del fred.

També m’ha agradat saber que, les que tinc a casa, han decidit passar aquests dies de temps incerts, ben arraulides al niu que van fer-hi. Vull creure que això és, perquè el meu cau és agradable, acollidor i ben resguardat del fred i la pluja que ens acompanya.

A ciutat, vaig baixar-hi la bicicleta. Il·lús de mi, pensava que arribava el temps de sortir amb ella, d’anar-hi a treballar, d’escalfar cames camí dels escadussers assajos on vaig, de … Santa innocència! Creia que seria un substitut temporal a la muntanya, una manera de fer esport entre edificis de metròpoli oberta i cosmopolita. Però, vet aquí, que, a un hivern plujós, està seguint una primavera humida. I jo ja em començo a preguntar si tots aquest símptomes climàtics, conjuminats amb els pets islandesos i el desgavell dels diners anuncien la fi del món.

I, si aquest fos el cas, si això serà abans de l’estiu!!!!

Si és així, no podré anar de…

ni visitar en… 

ni baixar a mercat…

ni anar amb bici per Barna i voltants

Ni tant sols jugar a … 

Sembla com si m’hagués passat un tren pel damunt. Bé. No sé si és en bé això, perquè, per sort, mai me n’ha passat un per sobre. En qualsevol cas, dijous em quedo al llit, suant i eixabuirant, i amb el litre d’aigua que la meva estimada m’ha deixat a la tauleta de nit. El seu carinyo m’hi ha adjuntat un parell d’entrepans i quatre medecines d’aquestes que tots prenem quan ens trobem cardats de debò. Que bona infermera que és la punyetera!

Crec que dèu ser comú això, però, si més no, a mi em passa. Vull dir que, quan estàs al llit suant per una malaltia, no saps ben bé, si les coses que veus i sents formen part de la realitat onírica o de la realitat palpable. Així és, com, del llit estant, m’he vist mesclat en una conversa força estranya entre un cargol moro i un de cristià. Els dos banyuts han saltat damunt del llit i, mirant-me amb un deix de suficiència notable, han començat a xerrar amb total normalitat:

CARGOL MORO: Bufff! Sort que sóc a Catalunya! Allà baix, a Andalusia, se’m mengen de viu en viu. Hi ho fan, després d’ofegar-me en una salsa deliciosa. Aixó sí que se’ls ha de reconéixer, als cargorívols de Sevilla.

CARGOL CRISTIÀ: Doncs a mi, m’agradaria ser per allà baix, on se us mengen a vosaltres i a nosaltres ens deixen estar. Sempre que en quedin dels vostres, és clar?

CARGOL MORO: Ja tens raó, ja! Us diuen “cabrillas” que ja fa per la cosa que sou, però no us volen a taula si nosaltres hi som. En canvi, a Catalunya…

CARGOL CRISTIÀ: A Catalunya ens fan suar de debó. Allà, al sud, us ofeguen amb una salsa deliciosa. A nosaltres, aquí, ens purguen en aigua i sal durant hores i més hores. I, quanta més gana tenim,… Plaf! Damunt la llauna i, au!, a torrar-nos com alemanys de costa brava!

CARGOL MORO: Sí, sí, la vida és així de trista pels de la nostra mena. Per cert, tu saps qui és aquest pòtol que ens mira, amb nas moquejant, i cara de babau.

CARGOLS: Eps! Mestre! Vos no sereu pas dels que se’ns mengeu, oi?

JO: No, no. Jo no he menjat cap cargol em ma vida (i em giro d’esquena, perquè no vegin el somriure que s’escapa entre els meus llavis).

En tornar-me a girar, els dos cargols han desaparegut tant o més ràpid que quan han arribat. Pel passadís del remenut pis, però, dues cuixes de pollastre van venint, tot rient i tustant-se darrere el genoll. Però aquesta és una altra de les realitats oníriques i perceptives d’un jorn de llit. Una altra història que no ve al cas i que, a més a més, no em distreu del regust, ja igui moro o cristià, d’un àpat tant sevillà com andorrà.