El Cau de l'Ós Bru de Taradell

És quan et fa mal el coll, quan se’t fa evident la necessitat de la parla.

Així… d’aquesta manera… és com discorre pel meu magí, l’estat d’un coll afaiçonat per un vespre de Poble Sec, una nit de Raval i una tarda de peruà i platjeta, de peruà i platjeta allà on els icarians van voler construir la ciutat ideal, una ciutat que, amb els Jocs, ha esdevingut un barri de disseny i miratges.

La literatura no és un enfilall d’experiències, diuen. Si la base és real ja no és literària. Per això, no parlaré del restaurant casolà del Poble Sec, ni de l’esqueixada i els cargols, ni del passeig per una ciutat en festes: Una, la del Poble Sec, a punt de començar; l’altre, la del Raval, en ple bullici festiu i sonor.

A la Plaça dels Àngels, concert d’orquestra de tota la vida. La fesomia de la plaça, plena de veïns i de veïnes, de veïnes i de veïns d’un barri que, diuen, és ocupat per gent forana que hi va ha fer mal. Però no pas avui.

Avui, a la plaça dels Àngels, hi gaudeixen ànimes joves, espectres d’un passat constrenyit per un cos que, potser demà, grinyolarà a balquena. Però no pas avui.

Avui, ballen i dansen i viuen.

Cervesa en mà, nosaltres ballem. Cervesa en mà i puret als llavis. Puret i espectres vivents d’un amor que va néixer fa nou mesos i que es deixa gronxar per la sonoritat d’un ball de Festa Major.

Al matí, dormirem. Dormirem el somni dels guerrers que, cansats, esperen una nova batalla. La nova batalla es produeix en un peruà: Bon menjar, millor companyia i un tou de converses que s’entortolliguen i salten i dansen a cop de ceviche i cervesa.

A la platja, ens remullarem en aigües urbanes, en aigües urbanes i un punt de sol, un punt de sol i un molt de gent, un molt de gent que gaudeix de la platja a s’hora baixa. L’hora en que la nit encalça el dia, en què els somnis prenen les vigílies i, nosaltres, marxem amunt.

Tan amunt com Taradell permet. Tan amunt com el descans mereix. Tan amunt com la son i els somnis ens deixen. Tan amunt com un coll que em fa mal. Tan amunt com quan m’adono de lo necessària que és la parla.