El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un divendres al vespre, és un bon moment per deixar el llast de la feina, i anar a navegar pel mar de sentiments i sensacions que viu a les costes de la Mediterrània.

A una trentena de quilòmetres de Barcelona, i a seixanta de Taradell, hi ha un d’aquests indrets. Un d’aquests llocs on val la pena deixar-se portar i ser seduït per les aigües de la mar. Per les aigües i les seves aromes, les seves aromes i els seus gustos, els seus gustos i la suavitat d’un trio de guitarres i femenina veu que t’encisa i t’enamora.

Essent Festa Major a Premià, deixem el cotxe només arribar. El deixem i ens deixem passejar pel ventijol que puja del mar.

A l’altra banda de la via, la juerga de la festa major hi nia; en aquesta, la tranquil·litat d’algun banyista, de famílies prenent la fresca i, al pla de l’os, algú que sopa, car és un xic tard.

Arribem al Xiringuito de la Mariaja de fosc. Taules buides i totes reservades. Els cambres, sol·licits i pencaires però, fan mans i mànigues i, com si del tetris es tractes, es treuen una taula de sota la màniga i ens hi encabeixen com si res.

Encara sento avui el gust del millor pop a la gallega…, l’aroma del bacallà amb xanfaina… la melosa dolçor de la dorada al forn…

De fons, la Carme i el seu trio, desgranen el millor blues, el soul més entranyable i algun clàssic del roc, tocat amb acústica guitarra. L’Aigua de Carme trioem transporta al Cadaqués dels Pirates. M’hi transporta i m’omple l’ànima de suc. D’un suc que es destil·la en els meus ulls i alimenta la teva goluda mirada.

Després, havent sopat, un passeig per una platja llarga, algun bes i, de retorn cap al cotxe, un d’aquells banys que més purifiquen.

El bon menjar i la millor companyia, capten la crida de la mar. I la mar Mediterrània, coqueta i seductora, atrau la vitalitat d’aquells que ens deixem seduir per la seva força: Cortinetes de boira damunt d’un llençol d’ivori. La mare mediterrània somriu quan recull els nostres cossos i ens deixem gronxar per les ones. Tu saltes i botes i t’enfonses i surts i tornes a entrar. Jo et miro i ric, ric i em deixo refredar per l’entrada suau i sense estridències que em caracteritza.

Potser demà, treballarem per Cuba! Potser demà, ens tornarem a banyar! Ens banyarem a llaor d’aquella amiga entranyable, els camins de la qual la porten a l’Uruguai. Potser demà, visquem un jorn en família! Potser demà, a ma fillola seguiré estimant! Potser demà…, però avui, l’aigua ens atrapa i, sense pensar en l’endemà, ens hi deixem gronxar: