El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sí, sí. Sóc un senglar. Un senglar, encara jove potser, però senglar es miri per on es miri.

Amb pèls d’acer, potes curtes i cos rodanxó, estic enamorat del meu musell allargat, i envejo el parell d’ullals del pare. Cada dia em miro en bassals, torrents i qualsevol bocinet d’aigua per veure si em surten d’una vegada. Bufff! Ja passo ànsia per tenir-los ben posats… els ullals aquestos!

Sóc nascut sota algún matoll de Collserola. Bé, de Collserola, de Collserola, no ho sé, perquè aquest és el vostre nom per la nostra casa. Per nosaltres, per les bestioles que hi vivim, aquest indret no té nom. Bé, no en té, no en té… Cadascú li dóna el nom que li plau. Aquí, no som víctimes dels mots. Som lliures de dir-ne com ens vinguí en gana i, de fet, a mi m’agrada canviar-li el nom cada dia. És més divertit.

Potser diràs que així és molt difícil d’entendre’s, però no: nosaltres ens entenem millor que vosaltres i tot. Aixó es veu de lluny, home!

Bé, però deixem aquestes coses i anem a la tòfona…

Per entendre’ns, entre els senglars, anar a la tòfona, és com pels humans, anar al gra. O sia, que… som-hi!

Als senglars de Collserola, ens agrada sortir de nit.

Ens agrada sortir de nit, perquè de dia fa massa calor i, a més a més, ens emprenyeu i no ens deixeu furgar tranquils. Això sí, quan sortim de nit, ens agrada baixar a ciutat. Hi ha més marxa i molt més bona gent que de dia a Collserola. És curiós que la bona gent es bellugui de nit i la mala gent de dia… deu ser cosa del sol, que els eixuga el líquid de les neurones. Jejejejeje

Ara fa do dies, vam baixar amb mare, pare i les germanes, per aquells cantons que en dieu de Vallcarca. És un indret encisador: Farcit de cuquets i restes de menjar, tota una festa pel senglar! Uix! Ara em surt una vena poètica que no coneixia! Ves, quines coses de passar-me jejejejeje

Doncs aixó, que èrem per allà, fent la nostra, quan va i es para un d’aquests monstres de ferro on us encabiu per aïllar-vos dels altres i anar de viatge. De la bèstia, en van sortir uns joves que ens miraven i flipàven amb nosaltres. Com si no n’haguessin vist mai un dels nostres.

Després una altra d’aquestes bèstia, semblant a un dels nostres, a un senglar vull dir, es va aturar. Es va aturar i, d’ell, en van baixar una dona riallera i la seva filla ditxaratxera. Quines dones! Quina pau vital que transmeten!

Eps! I aquell. I aquell que ens mira des de la distància. En aquell el tinc vist, però ara no recordo d’on.

Ah! Si! És clar! Si és aquell que pel nostre país pujava. Jo que el feia mort i va i me’l trobo més viu que una oreneta! Me n’alegro! Me n’alegro molt!

Me n’alegro més, quan veig que ha fet sort. Me n’alegro per ell, i per aquest parell d’ànimes joves i vives que se m’acosten un xic i somriuen sorpreses al veure’m potser per primera vegada.

Ell, foteta com sempre, em mira des de la distancia. Em mira i em fa l’ullet! Me’l fa igual com quan, corrent, ens topàvem pels corriols de la Serralada.

A veure. A veure si jo també faig sort, i em trobo amb una parantel·la tan i tan vital i agradable.

Apa!