El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diuen que foren un basc i un català, d’il·lustres cognoms per cert, qui la van liar. Va ser un remot 1847 i els dos prohoms no devien saber quina filla parien.

I és que José Maria Ybarra, de la gran dinastia empresarial bilbaïna, i Narcís Bonaplata, dels “pares” de la industrialització catalana, van parir una fira ramadera on s’aplegaven les grans fortunes de Sevilla i els tractants de bestiar.

D’aquell bestiar, només en queden cavalls, genets, carruatges i mercaders, però la seva herència segueix aplegant un munt de gent al Real de la Feria, la ciutat que neix i mor, per tornar a ocupar el mateix espai any rere any.

Tot comença el dilluns de l’alumbrao. Una nit que, m’explica la bona gent, aplega als señoritus sevillanus. Aquell dia és quan es fa el pescaito mentre s’espera que s’il·lumini la nova portalada de la Feria i les “casetas” que conformen aquesta efímera ciutat, que els sevillans aixequen a llaó de l’estimada primavera. Així ho diuen els cartells: Fiestas de primavera. El d’enguany sembla, pel què em diuen, ha agradat a ben poca gent. A mi, em sembla un xic carrincló i més dels temps de la fira ramadera que no pas de la festa major actual.

I és que la Feria és això, una gran festa major. Una festa major que, a més a més del miler de “casetas”, té un Parc d’Atraccions ben complert. Això sí, a la Feria de Sevilla no hi ha atraccions, sinó “cacharritos” i els pares i les mares que hi porten les seves criatures tenen ben assumit el nom que se li dóna popularment al carrer central d’aquest espai: “La calle del Infierno”.

Jo, l’alumbrao el vaig viure des de Taradell i per Internet. I a la calle del Infierno només hi vaig passar camí de ca la sogra i amb una única aturada: la tradicional parada de la xocolata amb xurros que fem abans d’anar a dormir. La meva Feria, però, va existir i, més o menys, va anar així:

L’avió arriba a Sevilla cap a les 6 de la tarda i un bon jan, germà de la pubilla per més senyes, ens acosta a ca la sogra. La pobre dona ens rep atabalada. I és que un dels vestits de gitana, com diu ella, encara no està arreglat per aquest any (Gran admiració de la Feria: És impossible trobar dues dones amb el mateix vestit. Cada vestit té els seus colors i la seva personalitat. No cal dir que la majoria són personalitzats i fets a mà. Pura artesania!). Per si l’atabalamenta del vestit no fos prou, la toca (un estri molt bonic que serveix per abrigar-se) ha desaparegut. No sé perquè, però a mi el tràfec d’aquesta tarda de Feria, em recorda al de les festes d’en Toca-sons de Taradell, quan el neguit de la festa et fa perdre un xic el nord i no trobes la barretina per enlloc, o, si es vol, com el dia de la Mercè, quan et lleves al matí i, o bé la faixa o bé les espardenyes, han decidit amagar-se sota el llit.

En qualsevol cas, sortim de casa. Ella, guapa com una rosa dins del seu vestit taronja i marró, i jo, un sac de nervis, enfundat en jaqueta blava i camisa taronja, per no desentonar.

De Triana al Real hi deu haver el mateix que de la plaça de Gràcia a la de la Virreina o que de la casa de Taradell a la plaça de les Eres. Només començar, se’m cauen dos mites a terra. Entrem a la Marimorena en entrada franca i lliure (mite 1: a la Feria si no tens caseta, val més que no hi vagis). Dins sonen merengues, batxates, salsa i, fins i tot, el Pedro Navaja (mite 2: a la Feria només hi ha sevillanes a totes hores).

Una mazeta de rebujito i una tapeta més tard, i ja som camí de la nostra propera parada: La Caseta del Distrito Sur. Aquesta caseta té guardes de seguretat, però també és d’accés lliure, com les dels altres districtes de la ciutat, les dels partits polítics o les d’alguns sindicats. És aquí, si no em falla la memòria, on m’estreno en l’art de les sevillanes i cau el tercer mite (mite 3: si no saps ballar sevillanes, no en ballis, perquè allà tothom les balla bé). Qui sap ballar sevillanes és la dona, l’home segueix com pot i, n’hi ha uns quants, pocs, que saben els passos i segueixen amb dignitat les evolucions de l’agraïda gitana (ho dic pel vestit i perquè és quelcom que ens agermana amb els que som de Taradell). Una gitana que balla encara millor si al davant hi té un bon ballador.

Trenco la narració un moment per posar l’accent en un tema molt concret. Una sevillana no és una cançó. Cada cançó té quatre sevillanes, i cada sevillana té els seus passos i els seus temps. Per ballar-les no cal agafar cap poma, ni xafar cap caragol, ni… El més important és la fluïdesa en el joc de peus, en fer les passes sense que es notin forçades; també ho és la mirada, car la sevillana és ball de seducció; i ho són els braços, però ho són per realçar la figura dels dansaires que, amb els seus braços, creen invisibles llaços que incrementen l’habilitat seductora del ballador.

Val a dir que aquesta és la teoria d’una pràctica en la que tot just iniciat, em falta molt camí per aprendre. Però seguim la nit, que ja n’hi ha prou de pedants interrupcions.

Al costat de la caseta del Distrito Sur hi ha la primera caseta privada que trepitjaran els meus peus. Per fi! Un espai ultrasecret i tancat als ulls del món!!

La caseta, gran, molt gran, té un escenari on un grup toca fins i tot el Paquito el Chololatero. Aixó sí, amb un plus de sevillanes, però no és el què més sona. De fet, el que sona és una orquestra de Festa Major. La caseta en qüestió és la de TUSSAN (la companyia d’autobusos de Sevilla) i el menjar que hi fan és tan bo com el rebujito que hi donen.

Divendres passem dotze hores de Feria. Al migdia, mentre fem dinar de tapes i rebujito, m’enamoro de la gràcia de les més menudes que, als escenaris de TUSSAN, mouen els braços i ballen les seves primeres sevillanes. Després de menjar, mentre fan tertúlia familiar, jo faig una migdiada assegut a la cadira. Se’n riuen i em fan caure el quart mite de la jornada (mite 4: A Andalusia es dorm la migdiada cada dia).

Divendres descobreixo el pernil!!! El que m’han donat en els més d quaranta anys de vida en té el nom, però no la substància. Ho descobreixo en una caseta. Avui si! Privada de debò i amb normes a les parets i tot. I aquí em cau un altre mite. Una caseta privada no és un espai hermètic, sinó la casa on l’amfitrió que ha contribuït al manteniment de la caseta durant tot l’any hi porta els seus amics. Després, són els amics qui el porten a les seves. Una caseta se’m presenta, sota aquesta visió, com un espai social, un lloc on passar un bocinet de nit abans de canviar de destinació. La Feria és festa social, de trobada, d’aplec de persones que, potser, fa temps que van perdre el contacte o es coneixen per primer cop.

Ens allunyem del grup amb la intenció de treure el nas a la Calle del Infierno (ja t’he dit que era, no?). Bé doncs, camí d’aquest llòbrec indret, on els dimoniets de la casa s’ho passen pipa, ens atura una mossa, resulta sé una ex-companya d’escola de la meva preciosa parella. I, au!, cap a dintre la caseta de Wilfredo er Belloso, ha fer més vida social i ballar una nova sevillana. Tothom em felicita, suposo que deuen anar carregadets de manzanilla o alguna altra efluvi que fa el meu ball més atractiu.

Dissabte. Ai! Dissabte! Dissabte les hores s’escurcen i la llum del sol encara ens troba dins d’una caseta privada on ens han deixat entrar a fer el darrer got i menjar unes ametlles tant olioses com delicioses. Abans, però, hem estat al Garbanzo Negro, la caseta de la CGT. També hem passat unes horetes a la caseta de Los de la luz(els treballadors d’ENDESA). Aquí, el xou l’ha posat la impagable Orquestra Habana Club, un d’aquells grups que, amb bon lideratge, ajuden a anular les penes. Fins a les 3 ó les 4 de la matinada van estar donant festa amb el seu “chuchuuá chuchuuça chuchuuá uá uá” i les seves políticament incorrectes versions de temes patxangueros i festius. Després, hem anat a una caseta de disseny, molt mona ella i em poca gent. Allà, hem fet el got i m’ha tocat conèixer més gent de tracte proper i noble tarannà. Primer tanquen la barra i després –en aquesta també- ens conviden a abandonar el local.

Un grup de nàufrags es passeja pel Real. Un grup de nàufrags que van a la caça de la caseta oberta. Entrem en una, però en sortim força ràpid. Sembla que n’hi ha dos que no han acabat de fer-se amics i la seguretat els fa fora. Trobem però l’última caseta. Al costat, n’hi ha uns que estan de batucada, però nosaltres anem a dins. Som en la caseta privada on ens vindrà a buscar el sol. Una caseta on n’hi ha un que ha decidit deixar el món de les sevillanes –si és que hi ha entrat mai- per arremetre com un semaler a una negreta de cos de model que sembla tenir més clars els moviments, però que els balla enfilada en uns tacons d’agulla que em fan venir mal als dits.

Animat per la bèstia semalera, em llenço a la pista per ballar la darrera sevillana de la Feria. Són les 7 del matí i un traumatòleg de confiança en fa una gravació. Sempre va bé, tenir-ne un a prop, quan es practica un esport de risc:

 “La naturalesa, si vol desprendre per un costat, es veu obligada a estalviar per un altre” (W. Von Goethe)

Gotes de rosada em llisquen per la cara i em renten de cos sencer.

M’agrada llevar-me un xic abans que els meus companys adormits. M’agrada veure com va canviant la llum i s’il·luminen les muntanyes. Els prats recuperen la seva verdor perlada dels acolorits tons de les flors de muntanya. I jo, envoltat de companys, em miro l’entorn amb curiositat renovada. Què hi deu haver darrera aquesta carena que s’aixeca al meu davant? Què hi ha al fons de la vall d’on pugen homes i dones i tendre quitxalla?

Ells, els clavells que m’envolten, sempre s’enriuen quan els faig la pregunta. Ells, pagats del seu lloc al món, em volen convèncer que em tregui del cap la dèria de la curiositat i del viatge.

A vegades, quan el sol és a punt de gitar-se, sóc feliç. Ho sóc, tot deixant-me gronxar per ràfegues d’aire. Ho sóc quan noto el dolç pessigolleig de les potes de les papallones que em visiten i recullen el dolç fruit que desprenc del fons de les meves entranyes.

Jo, de tant en tant, els pregunto que hi ha més enllà d’aquesta vall, i els tinc un xic d’enveja per aquest bonic bé de Déu que són les ales que els permeten fer viatge. Elles, que em saben clavat al terra i se’n planyen, m’expliquen com es viu en d’altres mates, com viuen altres flors, com són els immensos arbrers i que bell que es veure néixer el dia des del cim net i clar del cim d’aquella muntanya. Llavors, jo somio. Somio en el viatge, somio i els demano si em poden portar a collibè o ben agafa a les seves potes. Però no tenen prou forces per a fer-me volar i sempre em deixen en aquest llogarret, perdut en les muntanyes.

Vet aquí, però, que una xiqueta, dolça i boniqueta, s’apropa a la mata corrents. Ens mira a tots amb ulls de plat i, sense adonar-me’n, m’arrenca de la tija i entre els llavis em fa rodar, mentre corre a ensenyar-me als seus pares.

–          Laia, que fas amb aquesta flor als llavis?
–          Mama, és que és molt bonica. Veus quins fils que té?
–          Si, Maria, sí. La nena té tota la raó. És un clavell de pastor, la flor més bella d’aquestes contrades. Encara recordo l’Unclu Anton, vora el ramat, amb el gaiato a la mà i portant aquesta flor, a flor de llavi.
–          ¿L’Unclu Anton en duia una, papa?
–          Si, Laieta, si. I més o menys a la teva edat jo vaig posar-me el primer clavell de pastor al trau de la camisa… Veus, així.
–          Papaaaaaa, que la vull dur jooooo!!!!
–          Bé, Laieta, no somiquis. Té. Te la poso agafada als cabells… Veus… Aaaaaixí.

Quina felicitat, veure el món des del cim del caparró d’una nena tant rebonica. Des d’aquí dalt, saludo les papallones. i les altres flors. i els arbres. i les pedres del camí que, mira que en són d’esquerpes, diuen que, fora del meu erol de flors, em marciré i moriré d’horrible manera.

Però que m’importa la mort, si puc veure el món des de les alçades?

Dilluns de fosc a Taradell. El cel, buit de lluna, es vesteix d’estels en un vespre glaçat. Jo, de l’hort estant, visc l’hivern amb la pipa als llavis i em deixo gronxar pel passat.

Un passat que, en el darrer cap de setmana, ha donat tombs per aquests móns fronterers on, la cultura es marida amb les emocions i els sentiments, per ensenyar-nos com la realitat és una mar de percepcions que, la proximitat i l’optimisme, ajuden a fer dolç, mariner i sensual.

Aquest és l’aprenentatge que hom es troba a la Casa de los Cuentos gracienca una nit qualsevol d’hivern. Al carrer, el fred et faria estar a casa, i el cansament potser et dóna borrissols de son que reforcen la força de llar. Per això, es bó deixar-se marinar pel Nadim i la Carol i el suau balanceig dels seus sons de temàtica moderna i sonoritat poètica, pacífica i tradicional.

Tant pacífic i tradicional com aquell home que va ser capaç de canviar el món, simplement amb el perdó i la comprensió. La comprensió del pres sotmès, però amb ànima pròpia, enfront del carceller sotmès a les seves pors i al company corromput pels mateixos impulsos.

Impulsos, els de la por, que són inexistents quan les accions de l’home les domina l’amor.

L’amor que em mou a baixar a El Vendrell per veure una d’aquelles obres de teatre que, any rere any, i des de temps perduts en la memòria, es representa en mil-i-un racons de Catalunya i que, amb iconografia cristiana, representa la lluita entre l’amor i la por, la por que engendra odi, l’odi que genera rebuig, confrontació i mort.

Sal de Mar, Invictus i Els Pastorets del Vendrell, tres joiells d’un mateix penjoll, el penjoll que, així ho volguem tots, ens ajudi a ser més bons i menys porucs. Ja que la bondat és filla de l’amor, de l’amor que ajuda a tenir força. Força per casar els pols oposats. Per casar-los i aconseguir els més grans propòsits, aquells que sempre s’ha dit que ens fan bons.

Un cap de setmana de maridatge, doncs, i que em torna al cap al peu de la perera d’un hort de Taradell. Enfonso la mà a la terra humida i miro un cel farcit d’estels.

Cel de dolç passat que engendra un present joliu i permet pensar en futurs de grandesa, perquè, com he llegit per algun lloc, els somiadors d’ahir són els pares de l’avui, i els somiadors d’avui podem ser els pares del demà. Perquè

En aquesta nit que em cobreix,
negra com gola de llop,
agraeixo el que els déus han fet
per la meva inconquerible ànima.

Caigut en el llot de les circumstàncies
no he fet ni una ganyota, ni he cridat de dolor.
Dins dels rius de sang on l’atzar em porta
el meu cap sagnant i obert, resta dret.

Més enllà d’aquest cau d’ira i llàgrimes
teixit per l’Horror de le tenebres,
l’amenaça dels anys que passen,
em troben i em trobaran sense por.

No importa lo estreta que sigui la porta,
ni els càstigs que m’imposin,
Jo sóc l’amo del meu destí:
Jo sóc el capità de la meva ànima.

Poema atribuit a Mandela pels guionistes d’Invictus

El vell Sigalió arriba a casa i es mira la pipa. És curta, recta, de cassoleta menuda i treballada. Disseny actual, lògic en una peça que deu tenir un parell d’anys de vida. Li han regalat com a present de novella, però bona amistat. S’ho mereix?

Se la mira i l’acarona. Hi fa amb la tendresa dels dits avesats a les  carícies. En reconeix el segell dels Stanwell i fa una magarrufa amb el llavi superior. Se la mira i no dubta en veure-hi l’estètica de les filles de la família Hypnotic.

Bufff! Tocar-la amb els llavis ja és un pura luxúria!

El vell Sigalió, però, puja als cels pipaires quan obra la bossa de les espècies més preuades. La perfecta mescla d’un W O Larsen 1864 que encara conserva el seu esperit i aquell aroma que et porta dels Estats Units a Mèxic i de Mèxic a Malawi per no dir que potser n’hi ha algun més.

Es mira els presents i li sap greu d’haver estat tant fred en el moment de rebre’ls. Va ser el constipat? Potser l’intent d’amagar l’emoció d’un regal que li fa peça? Els ulls bé li devien guspirejar, no? Però, flemàtic com un Sir de la Corona, no va moure ni una cella i es va mostrar distant, aristocràtic… imbècil, al final de tot.

Primer de tot, intentar entendre la mescla d’en Larsen, però no sent surt. Reconeix els marrons del Virginia i algunes tonalitats de Burley. Un bon tabac de pipa ha de comptar amb els dos aromes bàsics, però li costa escatir l’origen d’alguns brins negres que hi veu.

Creu que és Cavendish, però no ho té massa clar. Encuriosit entra a la web del Barcelona Pipa Club i es troba el següent:

“Originalment s’anomenava així al tabac que s’havia fermentat en barriques plenes de ron durant els mesos que durava la travessia de les Amèriques fins a les Metròpolis.

En l’actualitat consisteix a fermentar el tabac (prèviament endolcit amb sucre, mel o melassa) sota pressió i calor o bé escalfant-lo amb vapor d’aigua, mantenint-se així diversos dies o fins i tot setmanes. El resultat és un tabac d’un color gairebé negre, sense tot just sabor i bastant dolç per l’addició de sucres i amb molt poca càrrega de nicotina. S’elabora amb virgínies i burleys. Quan es produeïx exclusivament a partir de burley, es denomina black cavendish. Els mescladors (blenders) de les cases tabaqueres utilitzen aquest tabac per a rebaixar el contingut en nicotina d’una barreja.”

La boca se li fa aigua i vol creure que aquest tabac s’ha d’haver fet a l’antiga, és a dir, dins de les barriques plenes de rom que, en els seus somnis, encara creuen l’Atlàntic, camí de l’Europa victoriana.

Treu la bosseta de les eines del bon pipaire i comença a carregar la pipa amb parsimònia i dolor. Obre els narius per captar l’olor dolcenca de l’aromàtica barreja danesa.

Amb la pipa els llavis, se serveix un didal de bon malta escocès. El tabac dolç i la beguda potent el porten a voltar món. A voltar món i a agrair el millor complement que li han fet a la seva vella pipa que l’acompanyava en els dolços moments gravats en el seu romàntic magí.

El vell Sigalió fa silenci i es troba veient el món des de la llunyania dels Vells Dominisastrals. De nou, toca de peus a terra i rep les xurriacades dels seus amos en la seva negre pell tot recollint antigues fulles de tabac. L’esperança el troba en un port, batallant contra els anglesos. De cop, però, es troba perdut en un empolsegat camí de Malawi. L’atrotinat jeep, avança bantus que van cap a la plantació. Quan hi arriba es troba en els boscosos paratges de Mèxic i no entén res, pel que torna a volar pels aires i aterra de nou al Taradell on fa la pipa. Una pipa que va fent el seu camí.

Amb la pipa seca, pren el darrer glop de malta escocès i ja espera el proper viatge, la propera fugida vers una realitat cosmopolita i universal, la realitat del fumador de pipa, del bon fumador agraït amb qui li permet gaudir d’un moment dolç i feliç i ple d’humilitat.

“A l’est de la Mauritània actual, a la regió de Hodh el Charqui, viu un grup de pastors format per uns dos milions d’individus. Són els Maurí, els Moros. La seva llengua és el Hassaniyya, un dialecte àrab, i s’estructuren en tribus. En tribus, com no pot ser d’altra manera, nòmades. Car els bons pastors sempre han de moure el campament tot seguint els seus ramats que cerquen les millors pastures a les vores del desert.

Els moros utilitzen un turbant o hawli de color blau índic, pel que també se’ls coneix com “els homes blaus”, el color de la mar salada.”

Un moro de prop de casa s’ho acaba de llegir i ja és pensant en l’Antoine, l’ós de  Consuelo, el volàtil ocell que inspirà al pare del petit príncep. L’Antoine va dir que tothom és nòmada de la seva infantesa… quanta saviesa!

I tota aquesta reflexió va venir quan un conegut li va dir al moro que
era difícil de trobar i que havia deixat de ser un “nadiu digital” per
ser un “nòmada vital”. La reflexió li va fer gràcia i la va trobar un
xic encertada, tot i que mai s’havia considerat gaire sedentari,
si més no, en el fèrtil mar de la imaginació i les pastures. Uf! Les
pastures! Les pastures vindrien a ser l’aliment de la curiositat que,
de fet, és el motor que porta el nostre moro a navegar on sia i a veure
en plenitud el nomadisme que, de nou, torna a moure’l entre les haimes dels deserts emocionals del món occidental.

Uns oasis que, tradicionalment, eren a:
>> Taradell, llar de fèrtils records d’infantesa i espurna de la
vitalitat que dóna el viure les quatre estacions amb totes llurs
condicions.
>> Poblenou, aliment anímic on veure un desert d’asfalt amb fons
blau permanent, tot respirant els aires d’aquelles amistats arcànes.
>> El Pirineu, on el cel es toca amb la mà i un s’alimenta d’estels.
>> El Yabal, llegenda mora que vola pels aires i aixeca al caminant per damunt de fets mundans.

I que s’han engreixat amb tres nous campaments que alimenten el nomadisme del moro i el fan sentir més viu encara:
>> La haima de Gràcia, espai que relaxa i s’omple de vida,
pastura fèrtil on reposar el cor i refer-se de les ferides rebudes en
cosmopolites deserts de sal.
>> La haima de Triana, repòs vora un riu d’aigües riques i
paisatges mestissos, llar d’una reina que, per dolça i propera, es fa
estimar en llur soledat.
>> La haima de Rota, que és feta del pacificant blau marí de
l’Atlàntic, de la sorra, de l’aroma maurità que alimenta el cos i
l’esperit del guerrer que torna de batallar.

Potser li costa poc fer-se als llocs. Potser el moro és nòmada per
vocació. Potser hi ha d’altres campaments, d’altres haimes, d’altres
pastures on portar el ramat que viu intensament en l’interior del
pastor polifacètic. Però és justament la nòmada natura, el que alimenta
la tria. La tria de noves pastures, de nous campaments, d’una giraldilla
remenuda que el va venir a cercar quan tot just era un jove infant amb
voluntat nòmada, però enfaldillat als genolls dels seus avantpassats.

I ara se sent nòmada, se sent maurí i vesteix de blau el seu imaginari
de color terrós i tonalitats vermelles i negres. Car els pastors
cerquen pastures i les pastures fan campaments, oasis de pau en deserts
moderns.

Les aigües del Guadalquivir són l’escenari d’una cursa pausada, tranquil·la, relaxant si es vol, allunyada de la maror de corredors de la Sant Silvestre sevillana. La por a la pluja i les ventades han tancat el Parque de Maria Luisa. Quatre fotos a la plaça d’Espanya. Riures i rostres incrèduls davant del grupet multicultural.

El negre de l’Osona i la xineta de Gràcia, corren doncs riu amunt i riu avall. La lluna, tota cofoia, els espia entre els arbres i s’enrosca a la Giralda per cantar-li una tonada a la ciutat que es fa estimar amb la dolçor de les Antilles.

El sopar, el raïm, els jocs, una família… De matinada, un pis acollidor, nous amics, jugadors de bàsquet tots, alguna estrangera simpàtica, un senegalès i una alemana. Banderes del Sevilla, paraules bètiques. Alts com un sant pau. Nit de vels i copes, nit antiga, arcaica, quasi oblidada en els anys durs de l’adolescencia poblenovina. Matí pesat de cap d’any.

El negre esblanqueït s’aixeca i volta per Triana. Al pont de Triana, cadenats amb noms, amb dates, gent que volta. Retalls de vida d’una ciutat del sud que resulta acollidora i propera. Mal el cor després d’una nit com aquesta. Mal al cor que aixampla els sentits del negre bruixot.

El negre esblanqueït es descobreix emocional i té basarda de les punxades que sent en l’ànima. Punxades noves, desconegudes. Tornen les bruixes i l’alè de la fosca que tant li havia estat amiga en d’altres temps que recordava entre penombres.

Rota, un xic de llum, un poc de pau. Tranquil·litat suau entre la lluna i el mar. Un castell, carrers de cases blanques i estretes, peix i marisc i una cervesa. El negre esblanqueït es llepa les ferides de la nit més emotiva. Fa mal l’amor… No ho havia pensat mai. No li calia. Però ara, li fa mal l’amor que sent i se li amara la pell de dubtes. El mar, l’amor, l’Atlàntic de platges llargues i espigons i sons i… la vida li torna a corre pels muscles i les venes i la pau i…

Poc a poc, el negre esblanqueït torna a sentir-se senyor del seu destí. Tot i la pluja, el miratge de sentir-se segur d’ell mateix es manté viu i ferm. Però no n’està segur, el cap no para de rodar i rodar i dubtar i dubtar i sentir que, en ple vol, no hi ha terra on posar els peus.

En tornar a la feina, en sentir-se ja dins d’un nou any cristià, pensa que serà un any 10, que realment, aquest serà el seu any i sabrà créixer sense perdre la il·lusió dels infants.

Intenta pair la vida viscuda, però necessita descans. Vol i dol i pensa un xic en andalús. Se sent segur del que fa, però dubta. Dubta i avança i retrocedeix i es veu formant part d’aquesta mar grossa que es viu per terres del sud, d’aquesta mar que es mou i fa remor i mulla els peus d’aquella parella que comparteix vaixell, camí de la seva Ítaca particular, car –es diu- totes les parelles tenen el seu vaixell vers una Ítaca que es construeix mentre es navega, es navega per uns mars infestats d’emocions, de sentiments i de descobertes.

Les emocions, els sentiments i les descobertes que donen les cultures que es barregen i es mariden i topen i s’allunyen i dansen i es descobreixen novament. Dos tots complexes que encara poden generar quelcom més gran, quelcom que ajudi a seguir camí en el nou any cristià, en el 2010 dels viatges i les engrescadores aventures de viure, de viure la vida com un ball de bastons, com una dança, com un tango, com un bon conte de Nadal

Ara bé Nadal
matarem el gall
i a la tia Pepa
n’hi darem un tall

El tall que li darem, però, serà d’un gall molt especial. Enguany que la missa del gall ja no és de matinada, enguany que la salut de l’amo de Roma és més important que les tradicions que representa, potser ñés l’hora de fer memòria d’un fet documentat sobre els orígens arcaics d’una festa que, a casa nostra, és força tradicional.

I és que les festes que ens envolten, van néixer en aquells temps en que el llatí s’esllanguia i les llengües romàniques naixien per adaptació a un terrós que es volia únic i gros.

L’Imperi Romà feia aigües, però encara no se n’adonava del tot. Sol passar amb els poderosos, que, de tant mirar-se el mèlic, no veuen com se’ls podreixen les cames. Però bé aquesta és una altra història de la qual avui no en toca fer memòria. Tornem, doncs, amb els romans i, per què no?, amb els primers cristians que, fins i tot a l’emprerador, ja han sabut captar.

Som a principis del segle IV –vist des d’ara, tot s’ha de dir, perquè en aquells temps, el temps es comptava d’una altra manera-. Pels carrers de les ciutats romanes, la gent encara hi celebra el natalis solis invictis, és a dir, el dia en què la llum del sol, després del continuat declivi, torna a renéixer. És el solstici d’hivern, la nit més llarga de l’any. Tot un misteri natural que fa que la gent veneri l’astre rei com un Déu ben cassolà!

–          Com ens ho farem per canviar les coses?
–          Com podem fer-los creients?
–          Ja ho tinc, tinc una idea!!! Quina millor manera de celebrar aquest misteri, si Jesús és llum, il·luminarem el cel.

El Sol, doncs, esdevé Jesús, i el naixement del Déu nen retorna als temps dels egipcis, quan el fill del gran Déu, el Déu nen, també era Déu Sol, figura de renaixement i imatge pura de silenci. Tot quadra, tot lliga, l’allioli ja és fet i la nostra santa festa ja té una data esplendent.

Però vet aquí que al cap del temps apareixen els descobridors i tot mostrant-nos el món, volten la terra i hi porten missions. Les missions fan feina forta, i fan de molts, bons cristians (fins i tot, n’hi ha que es fan capellans). Però, ai, carai, quin gran dilema: El què aquí és dia, allà és nit. I la nostra assenyalada data, de renaixement solar, per aquells confins llunyans, és renaixement lunar. La nostra llum són les seves tenebres. Però deixe-m’ho, no passa, res. Només els tenim enveja, per celebrar-ho en calça curta i banyant-se com si res.

Coses d’aquest món nostre, que bascula i gira rodó. El que per nosaltres és hivern, pels nous cristianitzats és estiu. El nostre Déu de la llum esdevé negres tenebres, ja que la nostra llum d’avui és Sant Joan per aquelles terres.

Avui he tornat a agafar el tren. Feia dies que no el prenia i és que, des que tinc xicota, que no havia agafat el parsimoniós mitjà de transport que em baixa a ciutat i em permet prendre un xic de distància del món que m’atrapa i em porta on vol.

Ahir, el cotxe va fer figa. No va ser res greu, però una de les rodes del vell Pastures va dir “prou!” i “ja t’ho faràs bonic!”. Va ser a la C17, tocant a La Garriga i la roda es va desinflar de manera molt correcte i harmoniosa.

Tot i la velocitat que portava, ni un cop de volant, ni una relliscada, simplement el “catroc-catroc” del pneumàtic fos i cansat de tanta marxa. De primer, vaig malaïr-ho tot, car els plans són els plans i trencar-los no m’agrada. Després, vaig fer un glopet del record d’ella i em vaig tranquil·litzar prou com per canviar una roda i gestionar una solució ràpida que em permetrà recuperar el cotxe avui mateix.

Sóc, doncs, dalt del tren. Hi sóc per gaudir de l’espectacle sublim de la llum de l’albada naixent del mar proper. Des del tren no es veu el mar, s’imagina el seu color i l’astre roig que en surt per donar llum a les ombres. Embadalit, contemplo la fluïdesa en la transició de la nit al dia i en gaudeixo amb la nova sensibilitat que el meu esperit ha pres en els darrers dies.

Seguidament, torno a la lectura de Les dones del Shisha i em deixo portar per la sensible fermesa de les components del team d’aquesta aventura catalana. En elles, en les dones del Shisha, hi trobo molts dels trets que m’han captivat de la xicota. I quan em perdo en el seu record se’m dibuixa un somriure als llavis. Jo, que tant m’havia enfomut de les parelles, em sento còmode en una situació que creia forana i llunyana. Em sorprèn la comoditat que sento i la pau que em dóna el viatge sentimental al costat d’ella. De fet, em dóna la sensació que la conec des de sempre.

El tren, la parsimoniosa cadència del tren, em permet reflexionar i prendre distància, però com més distància en prenc, com més voltes li dono, com més en sospeso les variants, més m’agrada aquest Shisha Pagma sentimental en que faig cordada amb ella.

Segur que caldrà agafar i deixar corda, fer reunions de tant en tantt, moure’ns entre camps d’alçada i cerca la connivència dels nostres expedicionaris habituals, però, com més hi penso, més ganes tinc de fer cordada en el que em resta de viatge.

Ahir al vespre vaig conèixer la nova Terminal de l’Aeroport de Barcelona.

D’entrada em va semblar ser, de bell nou, en un dels grans aeroports on, algú amb l’ànsia del viatge incorporada, hi passa les hores d’espera entre vol i vol.

En alguns punts, em recordava Brussel·les, en d’altres Nova York, en d’altres qualsevol. Més d’un nivell, aparcaments immensos. Vaig somriure en veure-la, gran, neta, brillant, bonica i descarada.

És curiós, però, com les coincidències se succeeixen al meu voltant. I és que, si ahir al vespre, estava en el temple que em dóna la possibilitat de descobrir altres móns. Avui, en llevar-me, m’assavento que en Lévi-Strauss ens ha deixat.

Recordo en Lévi de les classes de Prehistòria del primer any de carrera. La professora el tenia com una mena d’ícona i jo m’avorria com una òstra i el rebutjava amb força. No m’agraden els mites totèmics i inqüestionables i, per ella, ho era i molt.

Una icona, un rebuig. Sempre m’ha passat quan m’han intentat inculcar divinitats d’alguna mena.

Després, en la intimitat de la curiosa descoberta, vaig topar amb el gran antropòleg francòfon i vam coincidir en el maridatge de natura i cultura com a fets complementaris i vasos comunicants. Amb ell, vaig certificar que no hi ha societats més o menys avançades, sinó que hi ha societats adaptades al seu entorn en diferent grau. La diferència és cultural i no aristocràtica. Es tracta de diversitat i no de graus de desenvolupament en una cursa d’obstacles. Bé, això és un resum molt personal i superficial de les teories estructuralistes de l’home que fou capaç de despullar el relativisme del gran Sartre.

Tanco els ulls i em veig en un aeroport com el de la T1, camí d’Àfrica. Tu ets al meu costat i jo, de tant en tant, fullejo quatre notes de Lévi-Strauss, aixeco el cap i et somric quan anuncien el nostre vol cap a d’altres vides.

L’aeroport, l’antropòleg, la companyia, la curiositat, la descoberta, la vida… Ai! La vida que ha analitzat en Lévi!!!

Potser ell ha deixat d’existir amb 101 anys a l’esquena, però, la seva capacitat de destil·lar l’essència dels móns perviu entre les formigues que vivim en la tercera roca vora el Sol.

L’enfurismada tempesta es bat damunt Barcelona amb la força de l’huracà. El cel plora amb força i esberla el pas del caminant. La gent corre enfollida a la caça d’un aixopluc i els cotxes, com totes les màquines, es col·lapsen per les càrregues d’energía sobrera que les omple i les amara.

Després, la tempesta s’amoroseix.

És la tendresa del bes que rep del vent i engendre el sol. Un sol que cau damunt la ciutat i fa alentir el pas de la gent. Una gent embadalida en descobrir el foc roent que ensenyoreix els cims que envolten Barcelona.

Just en aquest instant, i sortint de la mar, un pont immens de colors avança vers la muntanya. Barcelona s’atura, s’aturen els cotxes, s’atura la gent, s’atura la vida i el cel resplendeix.

Frondosa natura, il·luminada i brutal, que vens a buscar-me dins de ciutat.

Arc pur, brillant, perfecte, ets com aquell que, rodejant Pau Picasso, bevies de bastoners, gegants, castells, capgrossos i tradicions populars.

Pintura a l’oli, pintura al natural… aires de Barcelona, que uneixen cel i mar.

Després, l’arc se’n va i la nit, dolça i tendra, convida a passejar.

Un conte que parla d’un pare i un fill. D’un pare i un fill com tants d’altres. Això sí, potser un xic eixelebrats i amb fam de muntanya i terra.

De fet, es tracte d’un conte de tardor, però no pas d’una sola tardor, sinó d’unes quantes tardors. Podríem dir que és un conte contemporani, podríem dir que passa al Port…

Com? Que no saps on és el Port?

Bé, doncs, el Port és un massís gran, molt gran, immens i poderós que diuen que fou creat en temps molt reculats per un cúmul de rocs que volien veure l’Ebre i no podien heure’l.

Diuen les veus del Port que, per a poder-lo veure, van decidir en assemblea de pujar-se uns damunt dels altres i, els més elevats de tots, contar als de més avall com és el riu més vital del país dels Ibers.

Així fou com, roc a roc, anaren bastint aquestes immenses cingleres que hom mira espaordit, però encuriosit, en passar per les seves minoritzades vores riberenques.

Avui, després de tants i tants anys de mantenir el castell carregat, les roques s’han anat enganxat i els ha crescut una frondosa pelambrera d’arbres, herbes i mates.

Però, nosaltres, som a la tardor. I el conte no parla pas de la formació del Port… Alguns n’hi diuen Ports. Però aquests només volen disgregar els munts de roques que formen un Port viu i variat que agermana les terres que dansen al capdamunt del vell Tossal dels Tres Reis.

Justament, és als peus d’aquest Tossal, on comença la història del pare i del fill. És just allà on, una casa mig abandonada, rep el nom del Pinar Pla. La veus? Si t’hi fixes bé, potser hi descobriràs el fill del pare, calçant-se les botes. Avui, és 12 d’octubre de 1999 i el noi és apunt d’iniciar-nos en els estranys viaranys del nostre conte.

¿El veus com es mira el mapa i aixeca els ulls en direcció al Tossal? ¿El veus com s’entafora per una barrancada i, trobant un erol de bolets, perd el camí i s’oblida del seu destí?

Arribat de nou a casa, no s’està d’explicar-ho als pares tot sopant bolets amb botifarra en una taula ben parada.

Des d’aquell dia, anys i anys, pare, mare i fill baixen a les vores de l’Ebre, creuen el riu i s’endinsen per les fredes obagues de la Tinença de Benifassà. Sempre en tornen amb
algun cistell força farcidet de bolets de saba taronja. Però vet aquí que un dia…

Aquell dia, van fer parada i fonda a Arnes, van visitar Beseit i, en una segona jornada, van anar fent aturades en dia plujós camí de Fredes.

Vora les 12, doncs, s’aturen al seu estimat Pinar Pla. S’embarranquen com fures, barranc enllà. Aquell any, el seu bosc és una mar farcida de pinetells i algun rovelló. Els terres són tant ataronjats de bolets que és impossible caminar-hi sense esclafar-ne algun. Els cistells s’omplen i pesen com mai en la vida. I, un per aquí, un per allà, el temps passa, la boira baixa i els núvols cobreixen l’espai.

Perseguint bolets, pare i fill se separen. La mare segueix el fill i s’enfilen per un marge i criden el pare per darrera vegada.

Hores més tard, tocant a fosc, són les sirenes dels bombers voluntaris de Morella les que criden el pare. El fill, força enter malgrat la pèrdua, condueix l’escamot barranc enllà, tot cridant a pulmó ple. Finalment, pare i fill es retroben. Després, ja ben fosc, pare i mare s’abracen a cor ple.

I el pare que hi dóna voltes.

L’any següent, pare i fill, conxorxats amb la fosca de la nit, baixen a tocar Vinaròs, s’endinsen per Ulldecona i, ja a trenc d’alba, remunten per darrera la Cartoixa de Benifassà, passen Fredes i s’aturen, de bell nou, vora el Pinar Pla.

Aquest dia, el fill, porta el pare al lloc exacte on el va trobar. El pare condueix el fill entre brucs i mates i arbres i roques i… de bolet no n’hi ha cap. La natura és sàvia i no vol distreure un pare perdut cercant-se enmig del bosc que l’havia retingut un any abans.

Vet aquí, doncs, que remuntant, remuntant, remuntant un tossal, arriben a un ampli roquissar. Darrera seu, la vella casa del Pinar Pla. Davant per davant, però ben avall i
lluny, el dipòsit d’aigua que va veure el pare en el seu vagareig perdut per la muntanya. I allà, uns quants quilòmetres més enllà del llom, el punt més llunyà on va arribar. Allà on, després de quilòmetres i quilòmetres de pujar i baixar, el va anar a cercar la sirena dels voluntaris de Morella.

I, en mirar-se els peus, el pare troba un camí fitat. Seguint-lo, seguint-lo, pare i fill descobreixen que és aquell camí que el fill va deixar portat pels bolets que a les seves vores va trobar.

Tombat al terrat, el cos em cruix masegat per una nova jornada. El silenci tant sols és trencat pel darrer cotxe que se’n va cap a casa o pel lladruc d’un gos poruc en sentir el motor del vehicle llunyà.

La gola, seca per un dia de reunions i xerrades, assaboreix un
polsim de ratafia que ha resistit el pas del temps des que la vam
treballar ara de fer cosa d’una anyada. Entre els dits de la mà
esquerra, un cigar fumeja i entela els estels que es barallen amb els
núvols per mirar que pot passar allà baix, a la Terra, que sembla
colgar-se de somnis, car la nit cau en la contrada.

Fixant la vista al cel, faig repàs del
dia viscut i intento treure’n algun aprenentatge. Però la ment,
indolent, fa tentines i es penja de l’ala d’un avió que torna a ciutat
després d’un llarg viatge. D’on ve? Quin deu ser l’origen de l’aparell
que, minoritzat per la distància, fa la sensació que xocarà amb els arbres?

Agafat a l’ala de l’avió, em deixo seduir per l’escalfor d’una foguera dins la tenda d’un lapó amb rens que, tot pasturant, l’envolten; em deixo embruixar pel relat d’un vell sioux assegut en el seu raconet dels Badlands; em deixo fiblar per la salabror del cos nu d’una indígena de les salvatges terres de l’Amèrica del Sud.

De nou, dins la terra d’oblit, un punt de fresca em fa deixar la
gandula i retirar-me a la llar que em fa ser un privilegiat per tenir
deutes a futur i no ser una rèmora social, com diuen els altres.

Servidor recorda encara aquella vella màquina vermella que gestionaven, amb carinyo i bonhomia, dos autònoms del barceloní barri de la Maresma. Ells, de senzill tarannà suburbial, venien a omplir-la cada dia, per a fer les delícies dels soferts oficinistes que ens despertàvem amb el seu cafè.

Però, fa un temps, ai làs!, ens van canviar la màquina.

Disseny acurat, esvelta figura, imatge impactant i moderna.

Tota una innovació!

La nova màquina, però, ja no és propietat dels dos autònoms de barri. És part d’un servei un xic més gran i anònim que fa fàrum d’italià, tot i que, aquest suposat origen, és producte d’un departament de màrqueting un xic més nostrat.

El senyor que la ve a omplir, porta uniforme de feina i córre com un esperitat, amb somriure nerviós als llavis, quan hom va a fer el cafè i l’enxampa a mitja feina.

L’altre, el vell, aprofitava les trobades per petar la xerrada amb el client i no s’estava de regalar-li un cafè, mentre li demanava si sortia prou bó, si la tria que feien de matèries primeres era la correcte, i, en la mateixa conversa, no s’estava d’explicar les diferències psico-socials entre els usuaris de la màquina d’aquesta empresa amb les d’aquell banc carregat de corbates i objectius que no paren de fer cafès i els obliguen a anar a repostar uns quants cops al dia.

Val a dir que, potser tot aquest reguitzell sentimental són només bajanades i el que realment m’agullona és que el cafè de l’antiga màquina costava 40 cèntims d’euro, mentres que l’actual en costa 50 des del primer dia que ens la van posar.

Diuen, els que en saben, que aquest d’ara és més bo, car és de pastilla –i aixó, es veu, que és la hòstia en cafès-, però un servidor no té el paladar prou educat per captar aitals subtilesses, i segueix trobant que el cafè és una mena d’aigua embrutida amb fruits tropicals que desperten.

Però tot aixó, són foteses!

El que realment fa parar boja la neurona és la pèrdua de l’esperit obrer de les màquines de cafè. Ans, abans, la màquina estava “trabajando” i ara, quan aboca l’aigua i el cafè, diu que és en estat de “erogación”. Redéu! Quina parauleta!

Que deu ser aixó de l’erogació? Un insult? Un estat místic proper al benedictí nirvana de Completes? ¿Un procediment màgic i misteriós heredat dels temps foscos de les pocimes màgiques i les bruixes?

Envoltat del misteri de tant sublim expressió, m’atanso a la taula i engego l’ordinador. La resposta me la dóna el beneurat Alcover – Moll:

“EROGAR:
Repartir, distribuir (béns, cabals, etc.); cast. erogar. Son distribuides e erogades les peccúnies de la dita universitat, doc. A. 1453 (Boll. Lul IX, 364). Pos e y elegesch marmessors… als quals don y conferesch plen poder de dividir distribuhyr elargir i erogar tot lo que per la mia ànima me prench, doc. A. 1614 (arx. mun. de Montblanc.

ETIM: pres del llati erogare, mat. sign.”

Carai! Quina resposta!

I és que la màquina ha deixat de ser obrera per a esdevenir una mena de crupier que, pagat de la seva imatge i posició, reparteix cabals d’aigua embrutida entre els treballadors que la visiten a la recerca del necessitat estimulant.

Qui en dóna més?

Teixint amb peus, ‘l boletaire
llaura pels boscos
i p’algun prat.

Teixint amb l’esquena
ben torta, el boletaire,
s’ho va mirant.

El bolet, juganer, s’amaga,
p’rò la vista, ben atenta,
l’amanita va llucant.

Teixint les mans,
la cull, el boletaire.

Teixint les mans, gaudeix
del dolç instant.

La propera setmana es commemora el centenari dels fets que es conxeixen com a “la Setmana Tràgica”. Uns dies en què Barcelona va dir prou altra vegada a l’esclafant autoritarisme d’uns pocs sobre uns molts. El dia que ho va dir, com gairebé sempre, d’una de les maneres més bèsties en què la gent diem prou a allò que no ens agrada quan ja no ens queden paraules o les paraules són silenciades.

Enguany, doncs, es commemora també el seguit de represalies sobre una gent, l’únic delicte dels quals, el temps s’ha entestat en demostrar, fou el de deixar-se atrapar per les forces de l’ordre que necessitaven bocs expiatoris.

Aquesta petjada, aquest apunt és un petit homenatge, crec que literari, a aquells dies en què Barcelona va cremar pels quatre costats i als martirs que foren injustament represaliats.

Per a donar-li el necessari tintat de realisme, he utilitzat les següents fonts:

> “la semana trágica de Barcelona” al bloc La palabra como arma
> Gerald Brenan (1943) The Spanish Labyrinth.
> Pere Coromines (1974) Diaris i records (vol. II)
> Lluís Duran i Carles Santacana (1989) La Setmana Tràgica
> Jaime Martinez (1992) Francesc Ferrer i Guardia
> ‘Arde Barcelona: La Semana Trágica, ensayo de una revolución’ (Documentos RNE: Document d’àudio.

La imatge que acompanya aquesta esquela és extreta de l’Arxiu de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guardia.

Me’l llegeixes?

Hola, em dic Ramon i sóc carboner.

Bé, més aviat ho era. Ara sóc condemnat a mort. Demà, m’afusellen. Què hi podem fer?

Voldria escriure quatre ratlles, però jo no en sé de lletra. Ningú me n’ha ensenyada. A casa, mai n’hem necessitat d’aixó. El pare era carboner i l’avi també. I jo… doncs per a fer carbó al bosc, no l’he necessitada mai la lletra. Tampoc me la demanen per anar a matar moros al Marroc.

O potser és justament per no saber de lletra que em porten al Marroc?

No ho sé. El dubte me l’ha posat aquest jaio de la cel·la del costat. Porta barba blanca i el cap farcit de pardalets. Diuen que és mestre, però com jo no n’he tingut mai cap, no sé com són els mestres. Aixó sí, vesteix com els senyors, no com els que ens ho fem pel bosc.

Bé, com us deia… Què us deia? És que sóc d’idees difuses i em perdo sovint per les branques, com al bosc. Sóc carboner i sempre hem tingut molt temps per pensar mentres el carbó va fumant a la carbonera. Bé… Carboner no en sóc. Ho era. Perquè ara sóc condemnat a mort. I ho sóc per amor. Si. Per amor. Ja veus tu quines coses, no? Condemnat a mort per estimar massa! On hi ha món!!

Ara, mentre espero que em vinguin a cercar per portar-me al pati d’aquest castell, m’entesto en explicar per què vaig cometre el crim imperdonable de dansar pels carrers de Barcelona amb la difunta Ona en braços. Ai! Ona! Te’n recordes del teu carboner? Te’n recordes dels aplecs ocults per aquelles contrades nostres?

Aquell dimecres del mes de juliol jo era a Barcelona. Hi havia baixat perquè m’enviaven al Marroc, a lluitar en la guerra aquella dels jesuïtes. Sempre els jesuïtes, tu. Ja veus quines coses, no? On hi ha món!!

Jo era fent files per les Rambles, camí del port. I la fila es va trencar i tothom va començar a córrer. I hi havia fumeroles en algun lloc. I jo em vaig perdre per ciutat. Les esglesies cremaven. I els convents, també. Els convents!?

Perdut vaig correr pels carrers de ciutat, tot cercant el teu. Somiava de nou amb retrobar-te, abraçar-te, treure’t del convent on fossis tancada. Pensava, Ona estimada, que amb el terrabastall que hi havia a ciutat em seria senzill treure’t-hi, recuperar-te del recés forçós on et va tancar ton pare. Ai, Ona! Te’n recordes?

Te’n recordes quan varem prometre’ns amor etern al paier dels mossos de casa teva!

Després, ens va descobrir ton pare i va venir amb els seus pinxos fet una fúria i clamant al cel. I jo em volia morir allà mateix. O amb tu o amb ningú! Ton pare em va deixar fet un nyap, però estava content, car a tu res no t’havia fet. No t’havia fet res i pensava que contra nosaltres, no hi havia res a fer. Erem l’un per l’altre. Tu tan empolainada i jo tant… Res, res. Res no ens podien fer, fins que…

Tu eres de casa bona i jo un simple carboner. Encara tinc les ferides esgratinyades a la pell, però les que couen són les de l’ànima. Aquelles que em va deixar la teva reclusió al convent aquest de Barcelona.

Per aixó, per aixó et cercava, un cop la mort al Marroc m’havia fugit entre masses enfervorides i cridaneres. Els jesuïtes ja no em duien al Marroc, Ona! I jo et cercava. Et cercava per recuperar el temps perdut. Et cercava per al nostre somni trencat, per al nostre somni d’un futur que… Però, vaig fer tard!Vaig trigar tres dies en trobar-te i quan et vaig trobar…

Aquella gentussa et passejava en processó pels carrers de Barcelona. T’hi passejava amb aquell cartell que no vaig saber llegir. Ai! Si m’haguessin ensenyat de lletra! Però jo…

Però jo, vaig perdre el cap. Vaig perdre el cap i vaig riure quan et vaig arrencar de les seves remalaïdes urpes. Te’n recordes? Jo et petonejava i ballàvem i el món fugia i … altra cop junts! Per fi, junts altra vegada! I dansavem pels carrers d’una ciutat en flames. Les flames del nostre amor, Ona! Eren les flames del nostre amor! Havien de ser-ho, perquè érem junts!

Però tu…

Però tu tornaves a ser morta! Eres morta, Ona. Tornaves a ser morta, com la mort en vida dins del convent per a no haver d’estimar-nos. Ara eres morta de debó i jo vaig fer tard i et vaig trobar i vam dançar i …

… ara sóc ací.

Espero que vinguin els guàrdies a buscar-me. Ara sí, ara sí que els jesuïtes acabaran amb mi. No ho han fet al Marroc, però ho faran a Barcelona. No m’han deixat confessar, car diuen que ballar amb tu va ser un sacrilegi i un insult tant gran a la memòria del Pare que no sóc digne de confessió. Però m’és igual, sóc content.

Sóc content perquè vinc a trobar-te, Ona. Sóc content perquè, ara sí, Ona, ara sí que ningú ens podrà tornar a separar. Ningú, Ona.Tu i jo. Tu i jo. Ara sí, Ona, ara sí, ara sí, que podrem estimar-nos per sempre més!