El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquí hi ha bona gent, aquí hi ha bon ambient (Skatalà – Llunàtics)

Basílica de la Mercè, passem pel carrer Ample i no fem com els que tenen fe. Et deixem enrere i ens endinsem pel carrer d’en Serra. Nom català, carrer estret, d’aquells que fan de Ciutat Vella un lloc encisador, cassolà, acollidor.

Anem tard, molt tard. No m’acostumo a arribar tard als llocs, però en passar el portal, se’ns escola un italià d’esperit vital i clare idees, i el pensament s’enrosca en les primeres presentacions, al peu d’una escala.

L’escala és menuda i dreta. D’aquelles ben coquetes i que apropen la
gent. Pujem al capdamunt i la música ens acull maridada amb rialles i
converses.

El pis és menut i acollidor, i la terrassa, genial. Com el dia, de cel net i sol calent. L’escalfor que més ajuda a fer la xup-xup del bon ambient.

Quatre petons i alguns noms nous. Amb el temps, els posarem una ànima,
una manera de fer, un tarannà, però ara, els ulls ens permeten saltar
les barreres i anar-nos fent un forat. A còpia de bona teca, bon mam i
bones vibracions, la barreja s’anirà compactant.

Una taula amb patates i begudes, gots i plats de plàstic i ulls vius
per tot arreu. A les cadires, un grupet. A les escaletes, algun més. I,
allà, un cuiner franjero, un bon home de soca-rel. I quina olor que fa
la xup-xup i com l’amoroseig el llamàntol!

Els dinars, quan hi ha gent bona, s’estiren lluny de les hores, les
hores esdevenen paraules, paraules i gestos, gestos i mirades, mirades
i pipades. I el bon arrós cassolà i el bon tiramisú italià van fent el
seu efecte i ens ajuden a maridar.

Per allò dels drets d’imatge, no entrarem a perfilar les fesomies
sentimentals dels participants en la taula. I, encara menys –no ho
espatlléssim- en la sobretaula del Raval. Com el correfoc, de tabals i petards encesos, que ens
fa de fons, la marinada de les ànimes va prenen volum i consistència.
Baixar les escales és una aventura. A peu de carrer, naveguem per
ciutat amb la cervesa a la mà.

Cadascú s’apropa als vents que li son més favorables. A vegades, totes
les barques s’apleguen en entrar en un local. Ciutat Vella ja no és el
que era. Ara, per molt que diguin, ja no es respira la vida d’abans.
Resten locals, resten símbols, resten racons que recorden aquelles
temporades, però no és ni de bon tros, aquell barri mariner on
navegàvem sense rumb en els prodigiosos vuitantes.

D’aquí d’allà, d’aquí d’allà, i sense parar de xerrar, de veu o amb
mirades, amb gestos o clatellades… Com un bon all-i-oli, les ànimes
es van agermanant. Ara, un desapareix. Ara, torna amb cerveses. Ara és
l’hora del següent, que s’ha proveït de tabac. Ara, …

És la una de la matinada, quan ses gracioses ànimes, cridats per
murfeu, pleguem veles i prenem el metro. Sap greu. La gent és de bona
pasta. Però, sovint diuen que una retirada a temps, sempre és una victòria. Oi
més, quan saps que les bones persones que s’han trobat, tornen a
buscar-se de tant en tant. 

Quan deixem la tribu de Gitania a Sant Jaume, i ens acomiadem de la
seva Reina, l’ànima ens cou, però més ens cou la túnica de pell,
rebregada de tant navegar. Oi més, quan demà tenim feina i el cos hem de posar a macerar.

Trilogia de la Mercè,
el segon jorn de viatge,
em vas fer conèixer
una tribu de bona gent

<< continuació >>