El Cau de l'Ós Bru de Taradell

I a la Casa Nova del Feu encara no es veuen les primeres llums del dia. La colla de segadors que, aquest any sí que treballen amb els massovers de la casa -fet que no passa sempre-, estan fent la barreja a punt per anar a treballar. Aquell prefereix moscatell, aquest li posa unes gotes, l’altra un raig d’aiguardent i tots fan les torrades ben fregades amb all i, si hi ha sort, amb alguna vianda.

Si més no això és el que em contava l’altra dia l’antic hereu de la massoveria, mentres amb l’esclopet en una mà i el volant a l’altra m’ensenyava les tres passes del segar:

– Veus -zas! zas! – i a un costat. -zas! zas!- i a un costat. I quan tenien una fila feta amb el volant s’ho acostaven tot, preparaven les garbes i amb el garrot feien el vancí per lligar-les.

– I l’esclopet perquè servia? -li pregunto senyalant-li l’estri de fusta que li cobreix els dits d’una mà.

– Doncs era per protegir-se. Veus… amb el volant tallaven el blat amb dos cops. Un així i l’altra… així. I si trobaven una pedra, el volant els sortia disparat cap a la mà. L’esclopet parava el cop. Ho veus? Veus com està l’esclopet? Tot ratllat? Doncs, cada ratlla d’aquestes seria un dit menys a la mà.

– Coi! Quin perill, no?

– Sí, sí, Déu n’hi dó. I aixó, a l’estiu, era el pà de cada dia. Per aixó es començava a treballar de fosc, per no patir el sol, també.

– I quan es llevàven feien la beguda, oi?

– Mira que n’ets de soca! Ja t’he dit que quan es llevàven feien la barreja. La beguida venia molt més tard. De fet, el menjar marcava els temps de la jornada de feina. A veure… A veure com anava? De bon matí, en llevar-se, la barreja. Moscatall amb aiguardent i torrades amb all. Després, cap a les 8 ó les 9 del matí, l’esmorzar, un brou ben regat amb ví i un cantir d’aigua amb llangonissa i fuet. Cap a les 10 tocava la beguda del matí. Ho veus! Dos àpatas feien abans de la beguda del matí! Quan et tingui ensenyat em deixaràs! Coi, de nano!

– Sí, sí, ja ho veig. Ho tenia mal entès, home!

– I tot i que s’en deia la beguda, no era només de beure que anava la cosa, eh! La beguda consistia en una bona amanides de ceba i tomàquet acompanyada d’un bon ví negre com la terra i, a vegades, algun tall de conill o de bestiar menut. Després s’hi tornàven a posar fins les 12.

– I a les 12, dinaven.

– Nooooo. A lers 12 feien el beure del migdia… per passar la calor. El beure era un refresc preparat a casa que es feia amb aigua i mel o llimona expremuda. I una altra cop a fer anar el volant i parar cops amb l’esclopet fins a l’hora de dinar. Un dinar d’escudella i carn d’olla.

– I després ha tornar-hi, no?

– No. Després feien la migdiada, mentres les dones i la canalla preparàven el café, l’anís i el conyac (si n’hi havia, és clar). I després del café i el trago, una altra vegada al camp.

– Fins al berenar.

– Sí, més o menys. En deien la beguda de la tarda i, com al matí, eren amanides, però aquestes amb enciams i escaroles i acompanyades de cansalada i magra a dojo. La bota de ví i el càntir d’aigua no hi faltaven, és clar… i ja fins a l’aixecada de l’ase.

– L’aixecada de l’ase? No fotis!

– Si, era el moment en què es podia donar per acabada la jornada i es començaven a recollir les garves per fer les garveres. L’aixecada de l’ase era un àpat de porc, també. La matança de l’hivern donava per molt en aquells temps.

– I tot això ho feien els homes, oi?

– Sí, la feina del camp sí perquè les dones es passaven el dia a la cuina i traginant, amb la canalla com a única ajuda, el menjar de la casa al camp i altra volta cap a la casa a preparar el proper àpat.

– I després venia el sopar

– Sí, però de sopar gairebé no en feia ningú i era més un lloc d’esbarjo compartit i de xerrar que una altra cosa.

Eren altres temps, temps de sega, quan els camins eren de terra i pols a l’estiu, xops a la primavera i la tardor i blancs a l’hivern. Ara els camins són grisos tot l’any i durs com la pedra i la gent no treballa el camp d’aquella manera.

"Com espigues incoscients / bagarejen els homes per la vida / fins que el gran segador/ els sega com espigues./ La grana puja al cel / per fer-ne pà diví / com espigues incoscients / els homes ja tenen un destí"
                                             Mossén Genís (1874) Tardoral del segador

Malalt i tot com estic, no m’he sabut estar de deixar un moment el llit per fer la meva primera nota de reconeixement públic a un barbut dels de debò. Personatge afable, escriptor genial, no seré pas jo qui n’assenyali les virtuts, quan ja ho han fet d’altres.

Només em resta el record d’un vespre de Cavall Verd a Mallorca i un bon grapat de llibres a la biblioteca.

Ens veiem per Mequinensa, Jesús!

Assegut a la terrassa de casa quant cau el sol, m’agrada mirar cap a ponent.

L’horitzó es tenyeix d’un roig intens en decadència que va mutant del morat fosc al blau més pregón de les nits màgiques de calidesa.

Davant per davant, i de tant en tant, succeeix una conjunció pròpia de llunàtics. La Lluna vergonyosa ensenya una breu porció de pell, tot amagant-se en l’ombra de la terra propera i un parell de pams sota seu, com penjada per un fil invisible, una llum fa pampalluges com dient-me "Ep! Ós! Que no em veus? Sóc aquí, entre la lluna i el sol. Què no em veus?"

La veu de Mercuri es perd entre el só dels gossos bordant, les granotes raucant i, de tant en tant, un cotxe trencant el silenci imperfecte de la ruralia i espantant a un rat-penat que neteja l’entorn de mosquits i insectes.

La lluna, la lluna, la lluna és… Sóc llunàtic! Per què negar-ho. Però qui no ho és quan el nostre aliment creix per l’influx d’aquest petit astre? Qui no ho és quan la dama d’argent és capaç de dominar marees i estats d’ànim? Sóc llunàtic, si. Ho sóc. Ho sóc com qualsevol dels membres de la Germandat dels Espatllats, de les bèsties solitàries per vocació que conformen aquest grup universal de criatures meravelloses i somnàmbules.

Els ermitants de Sant Feliuet, la dama del passat que giravolta en la nit barcelonina, un cantautor galàctic penjat de la seva veu sublim, algun noctàmbul del Born barceloní o del barri vell de Vic, el cercador de somnis elevats, l’estudiós empedreït de temps i gent, l’ermità o el monjo d’allà dalt.

A vegades topem pels carrers, ens trobem a ciutat o ens creuem tot bagarejant pels camps. En aquests encontres, ens espurneja l’ànima en reconeixer-nos darrera d’uns ulls juganers. Però sóm com sóm, com la lluna. Tota sola fent acrobàcia cel enllà.

Reina de la nit, Gran Mentidera, Tú que ens marques amb una C el teu decreixement i amb una D el teu creixement. Per què ens dius una mentida com aquesta? Per què permutes la teva cara? No seria més lògic que ens indiquessis amb una C el teu creixement i amb una D el teu decreixement? Mira que n’ets de juganera, mentint constantment a la terra des de les alçades nocturnals!

Qui sap, potser algun dia s’ho repensi i transmuti les consonants. Les transmuti com aquells Espatllats, que, cansats de somniar i badar, de badar i somniar, s’arreglen. Deixen de veure el futur, abandonen l’amor a la natura, deixen els somnis, es fan grans i acaben atrapats entre canalla, hipoteques, cotxes, deutes i obligacions. Però que, algun dia de pau, tornen a pensar en els anys alegres de la Germandat dels Espatllats i recorden llur joiós passat tot contemplant com l’horitzó es tenyeix d’un roig intens en decadència que va mutant del morat fosc al blau més pregón de les nits màgiques de calidesa.

M’agrada mirar cap a ponent, assegut a la terrassa quant el sol cau i prendre un bon glop de jazz.

Diuen que ho va dir Bertold Brecht, i ell va viure la barbàrie en primera persona.

Jo no tinc paraules, ja no m’en queden…

¿Com es pot expressar la ràbia continguda davant la violència irracional que es repeteix i es repeteix un cop rera un altre i que només colpeja a la gent de bé?.

Jo només espero que la seva mort no sigui en va i que, com deia el filòsof alemany, "la tova aigua en moviment, amb el temps a la dura pedra derroti."

"Va ser Verne qui em va decidir a l’astronàutica".
Iuri Gagarin, primer home que féu un vol orbital (12 d’abril de 1961)

La premsa d’avui es fa ressó d’una commemoració força interessant:
Avui fa 100 anys de la pèrdua de la barba de Jules Verne, el visionari que va saber perfilar tots i cadascun dels elements bàsics que van conformar el segle XX. Potser et penses que no té gaire mèrit, peró et recordo que va morir al 1905 i que va viure a la França del segle XIX. Com s’ho va fer per ser tant perspicaç?

Posar el fil a l’agulla d’aquesta recerca és força complicat, peró en Vicent Partal en l’edició d’avui de Vilaweb ens dona una bona referència per començar a conèixer alguna cosa més d’un dels autors més anomenats però desconeguts de la literatura universal. El web de la Societat Catalana Jules Verne ens presenta un seguit d’informacions per les que començar a navegar a la recerca de la perspicàcia d’un barbut i justament en la biografia que ens ofereix en Pasqual Bernat, webmestre del lloc web, hi ha un seguit de referències que ens poden ser prou útils i que de fet venen a certificar-nos l’interès per la ciència i el progrés de l’autor d’Amiens, però també la seva capacitat creativa.

"Mar, lirteratura i llibertat" les tres passions del creador son una mica com aquesta idea cristiana de la Santíssima trinitat que tant s’utilitzava en l’escola franquista: "Dios es uno y trino", deien en aquells temps i aixó mateix passa amb les tres passions d’en Jules o no son el mar i la literatura dos reflexes de la llibertat? Una llibertat personal, interior, pura. La llibertat del rondallaire, del poeta, de l’escriptor, del juglar, del creador.

I és que Jules Verne fou, possiblement, tot aixó i més. Fou més perquè amb la seva literatura va ser capaç d’influir en generacions i generacions de persones que van fer dels seus somnis una professió. Realment va ser un individu perspicaç? No serà que va ser tant bon escriptor que l’influx de la seva ploma va portar a persones anònimes a fer realitat els somnis del professor?

Et deixo que segueixis navegant la Xarxa a la recerca de les respostes, company.

Quantes poques paraules que tinc, quines poques ganes d’escriure.

Avui fa set mesos que vaig començar aquest diari i no sé si hi deu haver una crisi dels set mesos o alguna cosa d’aquesta mena. La veritat és que de motius per escriure n’hi ha. Les sensacions del millor Dia de l’Emprenedor dels darrers cinc anys, una calçotada en un entorn sicilià i amb reminiscències agudes del franquisme sociològic que després de vint-i-cinc anys encara tenim per aquestes terres, el retorn als assajos castellers just una setmana abans de la visita al Mercat del Ram de Vic, excursions per l’entorn del meu poble, els desgavells urbanístics de la gent "guapa" del municipi. Hi ha motius, però no hi ha ganes. Què puc fer?

Bressolat pel jorn dels miserables del vinater de Porrera em trobo estobat per una sensibilitat que se’m fa estranya. Dijous a la nit, tot fent el got al cim més alt del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona intentava assumir una jornada de feina rodejat de gent plena d’anhels personals, de gent a la recerca del seu somni. En aquelles hores crepusculars de la matinada de dijous veia com dansaven les companyes de feina, els emprenedors movent-se al só de cançons que em recordaven temps d’insomni, de persecució del present, d’adolescència esperençada i hormonal. A prop del lloc on el destí em va fer nèixer, estava damunt del núvol d’un èxit col·lectiu. Què més podia esperar aquell jorn?

La voluntat de ser m’ha permès renéixer i aixecar-me cada cop que m’he entrebancat amb els somnis d’un futur perfecte. Quan el cap decideix separar-se del cos i envolar-se amunt, amunt fins tocar la lluna, els peus han trobat una arrel que m’ha fet recuperar la dimensió de totes les coses i ha estat la voluntat, la que m’ha fet prendre de nou el timó i avançar en aquesta ronda naval sota la boira que el mestre Calders va saber narrar amb la senzillesa que caracteritzava les seves històries.

La idea era el nom que rebia entre obrers i menestrals de la Revolució Industrial el seu ideal d’un món més just i solidari. Lluitaven per la idea, una concepció que ha fet seva l’independentisme que encapçala l’eixalebrat de Prats de Molló. Aquell home esprimatxat que va tenir el seu màxim triomf en la seva més pregona derrota. Sense la derrota de Prats, l’Avi no hagués rebut el recolzament internacional i potser la gent no se l’hagués estimat com ho va fer. Fou l’Avi qui es va menjar les bases de l’anarquisme català cap a l’Esquerra. L’Esquerra de la idea, l’Esquerra messiànica i necessitada d’un lider carismàtic capaç de liderar la munió de casals independentistes que sorgien a cada poble, a cada cantonada. La idea és un concepte força occidental, l’ideal d’un futur que uneix persones, però que també les separa. La idea fa que la gent comenci a raonar i enraonar.

I després de molt enraonar potser arribin a una intel·ligència, a una entesa, a un acord. Diuen que la intel·ligència és humana. Alguns han estat capaços de pensar en moltes intel·ligències. Aquests parlen d’intel·ligència emocional, d’intel·ligència competitiva, d’intel·ligència… Però no he acabat d’entendre perquè s’ha canviat el sentit clàssic d’un mot que en la literatura republicana tan sols volia dir entesa: "Tal i tal altra van arribar a una intel·ligència" llegia en un llibre d’un periodista català d’aquells temps.

I només a través de la intel·ligència, del diàleg, de l’entesa construida a partir d’una idea prèvia fruit de la voluntat nascuda dels sentiments és possible arribar al coneixement, aquest mot tant d’actualitat però que sembla inexistent en la societat que es vol construir al seu voltant. El coneixement només es pot adquirir des del diàleg en peu d’igualtat amb l’altra, l’imposició ens rebaixa a la idea en estat pur i la imposició màxima no és més que voluntat pròpia i aliena a l’entorn que ens rodeja.

Però el coneixement és sensibilitat, sensibilitat aliena i capacitat de viure la vida dels altres a través dels seus mots. Com deia el gran Pujols: "La pedra és un àngel que dorm a la terra i l’àngel és una pedra que es desperta al cel".

Sense sensibilitat, voluntat i idea no hi ha intel·ligència, sense intel·ligència no hi ha coneixement i sense coneixement, què ens queda?

La veritat és que no ho sé, només sé que soc un aprenent d’humanista digital que intenta mirar-se el món d’aquesta manera (si gires el cap lleugerement cap a l’esquerra, fent que la galta et

Cuidant l’hort com cada dia, trobem el vell mestre de cases. Aixeca el cos cansat i es posa la mà a la runyonada. El pes dels anys no perdona i el rovell d’una carn molt treballada es deixa notar tant com la sabiesa que li ha donat la vida. De vegades, li plau d’acostar-se en aquella casa, un tros enllà d’on ell viu, que a la mitjania dels anys 50 va construïr a força de mans i jornades.

A la vila diuen que era molt bó. "Tant com son pare". I el malnom d’una casa ni els anys li han pogut treure, tot i que no li agrada.

Bé, no li agrada, no li agrada. És el nom de la llar on va nèixer, però no és el que figura en sa casa.

El mestre de cases s’ajuda de bon bastó i camina amb la fermesa d’un tremp ben treballat mentre, recuperant l’ofici, es mira aquests nous obrers que treballen a sa casa, en aquella construcció que va fer de ben jove, ja fa una collada d’anys. I és que la casa té nou propietari, un sonat de l’Internet, un ós bru solitari que vol recuperar la força d’una construcció feta amb molt de carinyo pel vell mestre de cases: I és que cinquanta anys sota un règim autàrquic van cobrir la vivenda d’uralites i en va podrir els racons. El vell mestre s’ho mira i els ulls li brillen en veure com aquella casa feta amb trempera recupera la vella glòria i es renta la cara de nou.

Mestre de cases, paleta i manobra, tot ho fou i tot ho és encara. A casa hi té un talleret amb totes les seves eines i prest a l’ajuda està si la salut li aguanta.

"Davant el clot on aquesta casa es dreça" -un dia em va dir- "mon pare m’hi va deixar i em va dir que fins que la casa no fos feta, no m’acostés pas a sopar". I així fou com aquell manobra en mestre de cases es convertí, després d’un llarg aprenentatge que ara m’hi permet viure a mi.

Em desperto suant. És de nit i no sé on sóc. He vist novament les curoses infermeres de l’AVI del Clínic, a Barcelona, i he tornat a notar els tubets d’aire fresc al meu nas. La suor amara la meva pell, però, en obrir els ulls, em descobreixo a l’habitació de casa. Son dos quarts de cinc de la matinada i glopejo una mica d’aigua. Tornar a tenir febre després de cinc anys m’ha fet reviure les fondalades d’aquell trist estiu del 2000.

Dissabte al matí, pujaré fins a la creu a petjar neu; a la tarda, a veure la rua de Carnaval de Taradell; diumenge, a esmorzar a Puiglagulla i, després, cap al cap i casal a fer castells, que aquest diumenge és de patronatge. Santa Eulàlia gloriosa, patrona dels barcelonins!

Aquest era el panorama que m’esperava un cap de setmana del mes de febrer, després d’un dilluns i un dimarts molt baixos de salut i d’un divendres pletòric. Però, vet aquí que, en arribar el vespre, la salut no responia i el nas, irritat, desprenia secrecions mucolítiques. Sí, sí, el dia en el que em notava més saludable fou el dia que va acabar amb un mal de cap esfereïdor i punxadetes per tot el cos.

El matí del dissabte, doncs, fou de manta i llit, com demana qualsevol refredat, però, quan al vespre va arribar mon germà amb senyora i fill, i els vaig demanar que em pugessin el termòmetre, ho vaig fer amb la il·lusió de trobar-me desfebrat. Però no, aquella maquinota indicava que la meva aixella estava a 38 graus de temperatura i …

La veritat és que, quan fa cinc anys que no has tingut febre i, la darrera vegada que en vas tenir, vas estar a punt de marxar al fons de la riera amb les dones d’aigua, no et fa cap gràcia veure que tornes a bullir. En veure el mercuri en aqueixos nivells, començo el primer dels meus viatges: Un viatge al mes de juny de l’any 2000. El mes en el que el meu cos tremolava sota els llençols de casa, el metge, només arribar a casa, cridava una ambulància i el fosc viatge pels carrers de Barcelona em portava a les urgències del Clínic.

Recordo que aquella nit la vaig passar en una sala més pròpia de cadàvers que d’éssers vius. Crec recordar un soterrani, i em sembla escoltar la veu d’algú conegut, però no en tinc massa certesa. Aquella aventura va durar de mitjans de juny a finals de juliol i, un cop superat tot el tràngol, vaig haver de recuperar absolutament tota la mobilitat del meu cos: No podia articular ni un trist mot, no tenia forces per aixecar una cullereta i no tenia esma per escoltar la ràdio.

La sensació de no tenir ni un brí d’aire als pulmons durant força dies, el sorollet de les màquines al teu voltant, la pinça que et fa nosa al dit i que, quan te la treus, provoca el malestar de les infermeres. La sensació de no ser absolutament res. La col·lecció de pastilles a primera hora del matí. Bé, suposo que devia ser el matí, perquè quan estàs en un estat crític i en un espai com aquell, el temps et desapareix i no saps quan és de dia i quan de nit. Encara noto el drenatge sota els pulmons i, de tant en tant, repasso amb els dits la cicatriu sota el pit esquerra. Són dues de les ferides de guerra, d’una guerra silent i secreta contra un mateix, d’una guerra íntima, callada: la guerra que manté el malalt contra la seva malaltia.

Hi ha un moment en que arribes a confondre’t amb ella. Recordo que vaig estar sedat durant molt de temps -per mi fou una eternitat, però després em van dir que havien estat només dotze dies- i d’aquests dies recordo ben poques coses: una veu coneguda i maternal al meu costat que m’explicava històries i em llegia un llibret que servo com un tresor a casa; el rostre d’alguna infermera, entre elles la d’una veïna de casa els pares a qui no recordo haver saludat mai abans d’aquestes dates … imatges soltes que no sé si són reals o són somnis d’aquells dies… els somnis … els somnis … en recordo tres de sommnis…

Un de força divertit i que, sens dubte, podria ser objecte d’una pel·lícula daliniana em porta a l’hospital de nit. Sentia xivarri al carrer i veia a mon cosí Lluís vestit amb calça negre, camisa blanca i barretina, liderant el grup de caramelles de Sant Miquel de Balenyà. Venien a l’hospital a treure’m del meu segrest, per què en aquest somni, jo ja no estava malalt sinó segrestat per l’equip de metges i infermeres de l’hospital. Portaven un carro tirat per un parell de bèsties, ara no recordo si eren ases, bous o els mateixos caramellaires, però bé, tant és. El que si que feien era treure’m de l’hospital i portar-me cap al poble. Els perseguia una ambulància, però tot i que ells anàven xino-xano i cantant caramelles, l’ambulància no els atrapava mai.

Un segon de molt curiós. Em faltava aire, cada cop més aire, i els metges arribaven a la conclusió que l’única manera de farcir els meus pulmons de tant preuat element era endollant els meus pulmons a dues grans bosses esfèriques d’aire, com dues rodes, que s’aixecaven per damunt dels edificis de l’Hospital i que, en girar, donàven aire als meus pulmons. Dins de cada roda, però, hi havia llits i malalts, amb el seu equip hospitalari complet que anava girant i girant sense immmutar-se ni caure ni res de res. Fent vida com si fossin a peu dret.

I un tercer de molt tendre era aquell en què jo m’aixecava del llit i, a les fosques de la nit, rondava per l’Hospital a la recerca d’una torre molt alta on es veia una llum. Després de passar per grans portalades, per alguna sala fosca, per ponts exteriors, per escales de cargol, arribava a la llum i em trobava enmig d’una d’aquelles farmàcies antigues, plenes de pots i balances i estris desconeguts… i, allà enmig, ma germana s’estava trencant les banyes en fer un compost que, sens dubte, em proporcionaria l’aire que em faltava i em tornaria al món de les bèsties vivents.

També hi ha un altre somni, encara que jo no el tracto com a tal, perquè fou el moment en què la victòria va canviar de bàndol. En aquest somni jo era una remenuda cèl·lula del meu cos com totes les altres. Totes les cèl·lules s’anaven escolant pel forat del meu cul. Sí, sí, és així d’escatològic el record. Era el meu moment de passar per aqueix forat, però en aquell instant i enmig de plors i ràbia deia que no, que la meva hora no era arribada. Ho vaig dir dintre meu, sense veu, sense forces, però aquella convicció cel·lular em va retornar a la vida, les meves constants vitals van començar a canviar i després de ben pocs dies em pujaven de nou a una habitació de planta i amb els pulmons en funcionament.

I, finalment, un altre record que crec que va ser un somni, si més no, així m’ho va assegurar tothom fou aquell en què hi havia l’equip de metges al voltant del meu llit de l’Àrea de Vigilància Intensiva (AVI) i un d’ells deia que em recuperaria, però que no m’havia tornat la mobilitat a una de les meves cames, que seria coix per sempre més, perquè allò no ho havien pogut salvar. El curiós d’aquest somni és que, passats els anys, cada cop que s’acosta tempesta tinc com un dolor al peu d’aquella cama, un dolor persistent i que, sens dubte, és un efecte de la manca continuada de mobilitat en aquells moments.

Records de les últimes febres, de les febres de l’any 2000, de les quals aquí n’he deixat constància, records esparços, aquells potser més desconeguts per la gent que em vetllava a l’Hospital: Familiars, amics, coneguts, companyes de feina i, fins i tot, algun saludat.

I ara, després d’haver notat la febre de nou, he recordat aquells moments que em van canviar per sempre més. I és que, en recuperar la febre per una trista grip, també he recuperat aquella temporada i he temut que, potser, tornaria a patir aquelles estranyes sensacions, aquells espasmes de dolor, aquelles febres desconegudes i aquella mena de malaltia atípica de la qual mai en van arribar a treure l’entrellat.

Quan he arribat al matí, però, els viatgers de la Gran Anaconda m’han portat a passejar pels llocs més bells d’era Valh d’Aran, m’han fet quatre recomanacions per millorar les meves fotos a la muntanya, m’han recordat les Gorgues del Freser, m’han permès acompanyar-los a les selves de la Guyana, m’han fet reviure les llegendes de la reina mora de Ciurana i m’han guiat per les roques i els boscos submergits de l’oest de la Gran Bretanya, cercant les pregoneses d’Abalon, allà on dorm el Rei Artús. I… m’he sentit viu altra vegada i amb ganes de sortir de casa.

Carnaval o carnestoltes?

Aquesta és la pregunta que s’em va ocòrrer de fer l’altra dia a un conegut. I vès per on la seva resposta no va fer més que animar-me a seure davant l’ordinador per navegar pels mars de la informació. Vols saber-ne el recorregut i l’extrany i terrible resultat?

Segons aquest conegut, carnaval fa referència a les festes; i carnestoltes, al personatge protagonista d’aquesta tradició. Una opinió que, parcialment, es recolzava amb les corresponents entrades d’un d’aquests Pompeus de tapes vermelles que jeuen en algunes biblioteques de casa nostra. Segons aquest diccionari, carnesoltes feia referència antigament “al darrer dia que es podia menjar carn, abans de la quaresma”; i, ja més actualment, “al diumenge, dilluns i dimarts abans del dimecres de cendra”, éssent en aquest cas un sinònim de carnaval. Però en una segona significació donava la raó al meu interlocutor tot referint-se al “ninot de palla que durant el carnaval es posa en finestres i balcons i es crema el darrer dia”, mentres que carnaval és refereix en exclusiva al “període de divertiments públics i disfresses que precedeix la quaresma, especialment el diumenge, dilluns i dimarts anteriors al dimecres de cendra.”

La meva recerca hagués acabat aquí, però malaguanyat cervell preguntaire, aquesta resposta no va fer més que espurnejar les meves ganes de saber per conèixer l’origen etimològic dels termes i, amb aquest objectiu, vaig començar a navegar amb el meu bot virtual per tal de pescar informacions sobre aquest tema.

El punt de partida fou el port de Barcelona, on ens diuen que la paraula carnestoltes deriva del llatí carnis cualis (=carns privades), en clara al·lusió a la prohibició de menjar carn durant els quaranta dies de Quaresma…

Una pregunta que em va assaltar, fruït de la forta component sexual de la majoria de festes, fou si la quaresma suposava també el dejuni en la injesta de “carns privades”. No sé si s’entendrà l’al·lusió, però una visita al Carnaval de Terra Endins o la simple referència a l’enterro de la sardina que clou les festes, pot donar alguna pista al respecte. De fet, per què s’enterra la sardina, si no? No hem de menjar peix fins a Setmana Santa?

Tornem a les nostres elucubracions mentals i deixem l’escalforeta dels sentits per algun altre moment més propici.

Al nostre port barceloní ens diuen que “De marcades arrels paganes, la festa és una evolució directa dels saturnals romans que celebraven la fi de l’hivern i el renaixement de la natura a la primavera.“.

(Haurem de donar un ull a les saturnals, doncs.)

“El Carnaval significa, doncs, tres dies de divertiments públics, disbauxa i disfresses que satiritzen la vida quotidiana i l’autoritat en un intent in extremis de gaudir dels sentits.”

(Que vol dir in extremis? Ai, que ja tornem a tocar-nos l’infern dels pantalooooons!)

I és que justament les prohibicions carnals apareixen en el moment que s’aparellen les bèsties i s’acaba la caça. Això em fa reflexionar sobre l’origen pagà de la festa: No serà que no podem menjar carn, perquè durant aquests dies la carn fa carn i podriem carregar-nos els progenitors que tenen feina en fer “festetes” privades i permetre així la reproducció de les espècies?

Vés per on que encara resultarà que la quaresma suposa no ingerir carn, però si generar-ne de nova.

Val més que segueixi voltant a veure si trobo el què es feia en les saturnals i, si la cosa, com passa sovint, ve de més antic.

Per avançar en matèria, ho faig des de l’enllaç que la gent de Barcelona fa a l’espai on comença la festa, un web amb moltes i variades informacions de festes i tradicions de casa nostra i, com no, del Carnaval…

“La festa de l’ós”?????

Coi! Si aquesta déu ser la meva, no?

Hi accedeixo i em trobo embrancat a la web de l’Ajuntament de Prats de Molló, on m’expliquen una “bonica” tradició que sembla entroncar amb el final de la nostra hivernació.

(Tant temps dormint et fa venir gana i suposo que som ferotges quan estem afamats, què hi vols fer?!)

La primera curiositat de la festa de l’ós son els colors de la festa:

“Le rouge et le noir; rouge du vin généreux de Carnaval, noir de la Fête de l’Ours. Sang et or; couleurs des fêtes d’été, de la sardane, des cargolades. Ici, la fête, c’est une deuxième nature…“

(“Rouge et noire”, els colors dels maquis, dels llibertaris, de nosaltres sols, dels anarquistes, dels situacionistes, dels sandinistes, dels zapatistes, de la revolta i les ànsies de llibertat de les persones;
“Sang et or”, els colors d’una terra oprimida en la cerca del seu camí vers la llibertat d’un poble…)

Uffff! Que m’he enfilat molt amunt i ara em tocarà baixar…

I, per fer-ho, torno a la Festa de l’Ós de Prats de Molló, aquesta agradosa vila nord-catalana on es va allotjar durant una temporada l’Avi amb alguns companys de “Nosaltres Sols” i d’altres grups de rebels per allà als anys 20 del segle passat. Però aquesta història, la dels fets de Prats de Molló i la victòria mediàtica de l’Avi, se’n van del nostre relat actual.

Pel que fa a la nostra Festa, es veu que la vila surt del seu endormiscament hivernal i celebra la tornada de la Primavera amb una tradició carnavalesca que es remonta a l’Edat Mitjana. La Festa de l’Ós és el resultat d’una llegenda local, segons la qual una pastoreta va ser segrestada per un ós i salvada in extremis de les seves urpes per un grup de llenyataires.

(Segur que era un ós? Els óssos no segrestem pastoretes, les seduim, home!)

En la festa actual, el diumenge a primera hora de la tarda, quatre óssos es retroben acompanyats pels caçadors al recinte de Fort Lagarde on es carden un bon tec de carn a la brassa acompanyada d’un bon ví (rouge) i es revesteixen amb pell de xai, es tenyeixen la cara i les mans amb una barreja de sutge i oli (noir) i prenen un garrot gruixut per atemorir els vilatans.

(Ja veus tu quins óssos, no? Amb pell de xai i la cara tenyida de negret de xemeneia.)

Cap a les 3 de la tarda baixen del Fort perseguits pels caçadors, tot esbentrant-ho tot al seu pas i esforçant-se per espantar i tacar les cares de joves i no tant joves que cauen sota les seves urpes… amb una clara preferencia per les més belles ponzelles que troben pel camí.

Per tal de frenar el furor de les bèsties, els caçadors van disparant els seus trabucs fins que els óssos cauen i son reanimats amb un bon traginyol de ví.

(Veus. Aixó està més bé. Tot i que, com tothom sap, als óssos ens agrada més la mel).

La festa segueix pels carrers i places de la vila fins que, cap a les 5 de la tarda, apareixen els “homes de blanc” ” o “barbers”, amb la cara enfarinada i vestits amb una camisa blanca del bagul de la iaia i un gorro de dormir. Uns porten pesades cadenes que arroseguen per terra; d’altres, destrals; i encara uns tercers porten recipients plens de ví.

(Ai! Mare! Que surten els barbers!. Aixó em comença a fer mala espina).

Després de trobar als óssos, els barbers si barallen fortament fins que arriben a dominar-los i encadenar-los.

(Aixó sempre ha passat! Aquests humans només ens volen subjugar!)

I així d’aquesta faisó els passegen pels carrers de Prats de Molló al só de la cobla fins al Firal on s’efectua l’escena de l’afeitat.

(Glups!)

I quin afeitat? Un gros botifarró negre mullat amb el ví dels recipients fa de brotxa i la destral és la navalla d’afaitar.

Amb uns quants cops de destral, la cara de l’ós recupera un aspecte més humà i la festa s’acaba amb el ball de correr (una dança esbojerrada) que reuneix a tots els actors de tan peculiar festa…

(No, no, no, no, no. No m’hi veuran pas els pèls de la barba a Prats per carnestoltes. No senyor, ja t’ho ben juro. Em quedo a Osona on encara es té alguna consideració pels barbuts).

Durant les passades festes de Nadal, una de les cadenes de televisió va tenir la bona pensada d’omplir les tardes amb productes televisius que portaven a la petita pantalla alguns clàssics de la literatura universal. En el primer d’aquests telefilms, ja hi vaig trobar un detall que no recordava haber llegit en el clàssic d’en Jules Verne que reproduïa i aixó em va animar a recuperar la lectura de la volta al món per acabar descobrint que el film anglo-saxó que m’ensenyaven per televisió capgirava tot el substrat irònic del clàssic del citat autor francès. Saps quin va ser el detall que em va emprendre a la lectura de l’obra d’en Verne? De fet, no és de la Volta al món que et volia parlar, però bé….

Doncs, el detall en qüestió fou que, en la pel·lícula, el Senyor Fogg es comprometia a cloure el seu viatge a les nou en punt de la nit, mentres que, lògicament, en el llibre, aquest compromís es prèn a tres quarts de nou del vespre. Quina ironia més fina la d’utilitzar els quarts! Una mesura de temps que, a part d’agermanar l’horari anglès i el català, dona una visió més sublim de la puntualitat britànica que vol destacar l’autor francès en aquesta feta.

Tot i així, l’agraïment als programadors de la citada cadena és màxim, per què em van permetre recuperar les aventures d’en Phileas Fogg i el seu fidel Passepartout (Passa per tot, potser?) arreu del món. I de fet, del seu pas per la Índia amb ulls occidentals, en va sorgir la recomanació literària que m’ha portat a escriure aquesta nova entrada. Ja saps quina és?

T’en donaré una pista: Si tens fills, nebots o néts -que ara no m’en recordo- segur que t’han taladrat el cervell mi-i-una vegades per posar aquesta o una altra de les pel·liculotes de dibuixos animats d’en Walt Disney.

Encara no?

T’en donaré una altra: Bagheera i Baloo son els grans valedors d’en Mowgli davant del Consell de la Jungla.

Certament! El llibre de la jungla de Rudyard Kipling!

En aquest cas, il·lustrat per Christian Broutin, traduït per Josep Sampere i Martí i comentat per Pierre Pellerin. Es tracta de l’edició publicada per Cruïlla l’any 1996 i que es pot trobar a la Xarxa de Biblioteques Populars.

Pels puristes de la literatura és un sacrilegi, per què es tracta d’una traducció catalana d’un original francès que, lògicament, és una traducció de l’anglès. Però, l’interès d’aquesta versió rau en els comentaris sobre les bèsties, els paisatges i la realitat de l’època Kypling, que apareixen als set contes que composen aquest llibre.

Sí, sí. Set contes. Sorprès?

La veritat és que innundat pel llibre de la selva de Disney i les versions d’aquest film passades a llibre m’en vaig endur una sorpresa quan ho vaig veure. I vaig quedar gratament impressionat per un llibre on, a més a més de permetre’ns conèixer una mica més de la fauna i la flora del món, també ens permet aprendre de les relacions de les persones entre sí i d’aquestes amb la natura.

Passatjes com aquest permeten a Kipling de demostrar l’allunyament de la natura per part de les societats que, fins i tot, viuen de la jungla. De fet, Buldeo és el gran caçador del poblat, el mateix que una mica més endavant s’espanta quan descobreix Mowgli i els seus germans llops dirigint el ramat de búfals que aixafen Shere Khan.

Per cert, curiosa coincidència la del nom del tigre amb la de l’emir pro-rús de l’Afganistan, Sheere-Ali Khan. En el mateix llibre hi ha un bonic comentari sobre la política colonial en aquella part del món. La invasió de l’Afganistan per les tropes angleses i la destitució de Sheere-Ali Khan (t’he dit que era pro-rús, oi?) per Abd ur-Rahman, un emir proanglès. Eren els anys 70 del segle XIX i els afganesos ja tenien fama de guerrers ferrenys entre dos imperis.

Unes anotacions finals: Baloo, "l’òs bru endormiscat", no és un dropo ballarí, sinó el mestre dels cadells dels llops en les lleis de la jungla; Kaa no és una horrible bèstia que es vulgui menjar Mowgli, sinó un ésser solitari que l’ajuda a fugir dels caòtics bandar log que s’han endut al xicot a la ciutat enrunada on resideixen; la seva capacitat hipnòtica no té res a veure amb espirals als ulls, sinó amb la sinuositat de la dança del seu cos i dels dibuixos de la seva pell; i els elefants no són un exèrcit en moviment, sinó uns dançadors excepcionals sota la llum de la lluna. No t’ho creus? Doncs, llegeix, llegeix. Llegeix el llibret d’en Kipling. N’estic segur que t’agradarà.

Això sí, jo m’ho passo pipa cada cop que miro la pel·lícula de Disney, és clar.

Es fa tant dificil de comprendre la mort en massa de persones sigui on sigui i visquin com visquin.
Es fa tant dificil d’entendre la morbosa recreació dels mitjans de comunicació mostrant cadàvers a tort i a dret.
Es fa tant dificil d’acceptar que l’ajut només funciona davant l’espectacle morbós d’un acte puntual.
Caldria reflexionar-hi una micona, no? On anem? Què estem fent?

I és que el sisme submarí que ha negat les costes més necessitades de l’Orient Llunyà ha anat a caure en plenes festes nadalenques, en plena febre de consum. Com pot dir una presentadora de televisió en un noticiari que als nens tailandesos els Reis no els portaran joguines aquest any? Com poden decidir els 7 Estats més rics del món que el seu ajut és la condonació dels interessos del deute extern durant uns quans anys i quedar-se tan panxos? Però el més trist de tot son les llàgrimes dels elefants, com ho són les branques nues dels roures i tants i tants d’altres senyals que la natura té per avisar-nos davant dels canvis.

Plantigrads són els óssos i els elefants, també. Plantigrads som els humans, però les sabates no ens deixen sentir el terra queixós. Hem girat l’esquena a la natura i hem deixat d’escoltar-ne els seus avisos. I si algú hagués fet cas dels elefants?

N’hi van haver que en van fer cas, justament aquells turistes de la platja de Kao Lak a Tailandia que es van salvar emportats per aquestes bèsties en perill d’extinció o la fauna salvatge del Parc Nacional Yaka d’Sri Lanka. Cap d’aquests senyals, però, ens impedirà seguir donant l’esquena a la natura, seguir ultraprotegint-nos amb ginys cada cop més complexos i avançats, seguir omplint el mar de boies detectores de moviments sísmics fabricades a l’Occident ultramodern que vendrem a aquests països empobrits a preu d’or, …

Quo vadis, home? Que no ho veus que en l’abús de la tecnologia et debilites com a ésser? Que no ho veus que la teva petulància d’ésser suprem i amo i senyor de totes les coses et porta irrefrenablement a l’extinció? I és que ja ho diuen de fa un quan temps: "Viu ràpid, mor jove i deixar un bonic cadàver". Ah, si! I sobretot insulta a la gent gran, no vulguis tenir arruges al front, omple els boscos de merda i ensuma l’olor de benzina i querosé en el que vius des de la teva privilegiada torre de cristall.

En Quimi Portet ha trigat tres anys en treure disc i certificar la vigència de la cara oculta de l’univers musical de Catalunya. Aquella que comença emboirada a les faldes interiors del Montseny i la Plana de Vic i acaba amb les tramuntanades de l’Empordà, passant pels vocànics efluvis de La Garrotxa i els braguers de les vaques del Pirineus.

I és que "la terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons" a l’igual que en el món de l’art de casa nostra i, en especial, de la poesia surrealista, la pintura d’en Joan Ponts o les lletres de gent com els "iaios" (en Sisa, en Pau Riba i l’Oriol Tramvia), els "papes" (Hidraulics Mai Tips, Kul de Mandril i companyia) o la generació d’ilustres, encapçalada per la Santíssima Trinitat (Albert Pla, Adrià Puntí i Quimi Portet). I és que ja ho diu en Portet "Jo perdo el fil i no me’n recordo de com et dius: perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi."

Si la "Introducció" s’endinsa en la internacionalització de l’escatologia tradicional catalana i "la terra és plana" és una declaració de principis, "Francesc Pujols. Pas-doble surrealista" ens dona la seva selecció catalana:

– A la porteria: Francesc Pujols.

– A la defensa: Rusiñol, Casas i Gaudí.

– Al centre del camp: Manolo Vázquez, l’Albert i en Josep Pla.

– I a la davantera: En Lluís Massana, en Raimon, la Bonet, Llach, Corominas i "amb modestia" en Portet.

I a la banqueta com a entrenadors: En Llull i n’Ausiàs March.

Una explosió de sonoritats ben cuidades formen aquest treball presentat al Mercat de Música Viva de Vic del passat cap de setmana i que té algunes versions ja mítiques com la dels Beach Boys de "Wendy" i la dels Bonny M de "Rius de Baylon".

Un disc imprescindible fet per un homenot tocat per la boira de la Plana i la tramuntana ampurdanesa i distribuït des del cor del Poblenou barceloní. Tota una joïa.

El dimecres, uns amics que canvien de pis al Poblenou, em van demanar si els podia ajudar amb la mudança. Per això vaig baixar a Barcelona el divendres, tot aprofitant, així, l’avinentesa per recuperar els aires de ciutat avanç de començar a treballar. El dilluns tornava a la feina i vaig pensar que era una bona oportunitat per retrobar-me amb el cap i casal sense la pressió laboral. Però …

A les 9 del matí vaig sortir de casa i el camí cap a Barcelona va ser tranquil i sense massa cotxes. De fet, a 2/4 de 10 ja era a la ciutat escoltant una tertulia per no sé quina emissora de ràdio. La C-17, la Meridiana i la ronda del litoral eren gairebé buides i això em va permetre arribar a lloc bastant avanç del previst. Ui! Quina novetat, jo que sempre arribo tard a tot arreu 😉

Vaig estar a casa d’uns amics amb la companyia d’un gatet, tot esperant-ne un tercer que havia anat a buscar la furgo de lloguer. Aquest parell també estant empaquetant els trastos, sembla que està de moda canviar de pis, com fa un temps ho estava aparellar-se o potser son coses de l’edat? Cap a les 10 va arribar la furgoneta nova de trinca. Possiblement els nostres serien els primers viatges del vehicle. Bé, si hagués arrancat, per què la furgo va decidir que ja havia viatjat prou i vam haver de trucar a la casa de lloguer per informar-los que aquell engendre no volia engegar-se. Aproximadament una hora després el mecànic certificava la defunció de la furgona i ens portava un pot prehistòric amb el que vam fer els preceptius viatges mobles amunt, mobles avall. Però aquesta entrada no fa referència a la mudança, ni a la furgoneta, ni als meus amics, ni tant sols a la feina o al putrefacte local on ens van donar les restes d’algun cadàver per dinar, sinó a Barcelona. Barcelona, la gran ciutat, la capital de Catalunya, el melic, el rovell de l’ou, la ….

Si quan hi vivia ja em sentia un Barcelonauta desintegrat en una gran ciutat despersonalitzada, el retorn després de gairebé un mes sense trepitjar la capital em va fer tenir una regressió a la infància, quan, després d’unes vacances bàrbares de font en font de Taradell, retornava a l’escola.

Ha estat la mateixa sensació que he tingut avui en aparcar el cotxe prop del Fòrum Nord de la Tecnologia de Barcelona Activa -el meu lloc de treball- i la regressió als anys novells i la tossuderia i tristesa del marrec del passat que era, ha retornat i no he sabut estar a la feina tal i com s’ha d’estar en retornar de vacances.

Sorrut i tancat en la feina, he deixat que les companyes desgranessin les seves vacances i jo he soltat un parell de frases que suposo que han fet menys en el meu entorn laboral del que hagués estat normal. Espero que no s’ho hagin pres malament. Ja em coneixen: Míster Simpatia 🙁

Però és que tant divendres com avui, Barcelona m’ha aclaparat i m’he sentit xafat per la realitat de la gran ciutat. Massa cotxes, massa gent, edificis massa alts. I només fa 8 mesos i 18 dies que visc a Taradell. Quina sensació em pot produir Barcelona d’aquí a 5 anys?

Si més no, espero que no tanqui el bareto on faig el cafè cada matí i comentem les noticies amb el noi que l’obra abans d’entrar a la feina i que la varietat d’una ocupació com la que tinc segueixi per mantenir-me viu i amb ganes de seguir aportant el meu granet de sorra a millorar el nivell de vida dels barcelonins.

Sort de les amistats del divendres i de la comprensió de les companyes de feina del dilluns, sinó potser decidiria deixar Barcelona per sempre i buscar amistats i alguna feineta per la plana de Vic i voltants.

És això la vella pugna camp/ciutat? Crec que no, perquè de camp ja no en queda i de boscos cada cop menys.

Saps què és la cuca de llum?