El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sembla com si m’hagués passat un tren pel damunt. Bé. No sé si és en bé això, perquè, per sort, mai me n’ha passat un per sobre. En qualsevol cas, dijous em quedo al llit, suant i eixabuirant, i amb el litre d’aigua que la meva estimada m’ha deixat a la tauleta de nit. El seu carinyo m’hi ha adjuntat un parell d’entrepans i quatre medecines d’aquestes que tots prenem quan ens trobem cardats de debò. Que bona infermera que és la punyetera!

Crec que dèu ser comú això, però, si més no, a mi em passa. Vull dir que, quan estàs al llit suant per una malaltia, no saps ben bé, si les coses que veus i sents formen part de la realitat onírica o de la realitat palpable. Així és, com, del llit estant, m’he vist mesclat en una conversa força estranya entre un cargol moro i un de cristià. Els dos banyuts han saltat damunt del llit i, mirant-me amb un deix de suficiència notable, han començat a xerrar amb total normalitat:

CARGOL MORO: Bufff! Sort que sóc a Catalunya! Allà baix, a Andalusia, se’m mengen de viu en viu. Hi ho fan, després d’ofegar-me en una salsa deliciosa. Aixó sí que se’ls ha de reconéixer, als cargorívols de Sevilla.

CARGOL CRISTIÀ: Doncs a mi, m’agradaria ser per allà baix, on se us mengen a vosaltres i a nosaltres ens deixen estar. Sempre que en quedin dels vostres, és clar?

CARGOL MORO: Ja tens raó, ja! Us diuen “cabrillas” que ja fa per la cosa que sou, però no us volen a taula si nosaltres hi som. En canvi, a Catalunya…

CARGOL CRISTIÀ: A Catalunya ens fan suar de debó. Allà, al sud, us ofeguen amb una salsa deliciosa. A nosaltres, aquí, ens purguen en aigua i sal durant hores i més hores. I, quanta més gana tenim,… Plaf! Damunt la llauna i, au!, a torrar-nos com alemanys de costa brava!

CARGOL MORO: Sí, sí, la vida és així de trista pels de la nostra mena. Per cert, tu saps qui és aquest pòtol que ens mira, amb nas moquejant, i cara de babau.

CARGOLS: Eps! Mestre! Vos no sereu pas dels que se’ns mengeu, oi?

JO: No, no. Jo no he menjat cap cargol em ma vida (i em giro d’esquena, perquè no vegin el somriure que s’escapa entre els meus llavis).

En tornar-me a girar, els dos cargols han desaparegut tant o més ràpid que quan han arribat. Pel passadís del remenut pis, però, dues cuixes de pollastre van venint, tot rient i tustant-se darrere el genoll. Però aquesta és una altra de les realitats oníriques i perceptives d’un jorn de llit. Una altra història que no ve al cas i que, a més a més, no em distreu del regust, ja igui moro o cristià, d’un àpat tant sevillà com andorrà.