El Cau de l'Ós Bru de Taradell

T’escric aquesta lletra com a polisó que vaig i vinc, després de 25 anys d’haver-te perdut en una cançó. La fi de la cançó d’una vida, alegre i eixerida, que a la quitxalla feia rodar i, als infantívols somnis, sabia inflar.

Recordo una mirada, un somriure, una barba, una gorra i un cor. Bocins d’una manera que, amb els anys, també em vaig voler posar.

Eren temps d’una guitarra, de veu propera i animada, que ens feia picar de mans.

T’escric a cop de dit, com aquell Joan Petit, que al patí d’una escola em feies ballar quan era xic.

I avui que es commemora una data assenyalada que, per molts, no ens es gents grata, em sento com un drac màgic a qui un nen va deixar.

Per què no tornes, gran capità? Per què no em vens a cantar? Per què no em tornes a fer cantar com quan anavem de festa?

I és que avui torno a ser polisó i, a tu, et recordo amb un tel d’emoció:

Hola Errol,

Enguany, fa 100 anys del teu naixement (20 de juny, 1909) i 50 de la teva mort (14 d’octubre, 1959). Cal que te’n faci memòria?

Pensava escriure’t una carta d’aquelles dels teus temps, i mirar d’enviar-te-la per correu postal a alguna adreça desconeguda dels boscos de Nova Guinea. O potser a la teva propietat de Jamaica? N’estic segur que la teva ànima encara navega pels rius o els mars d’algun d’aquests paratges. I és que no et sé veure, per molt que ho diguis, fent colzes en alguna universitat anglesa del més enllà. Cert que la història, el dret i la literatura et feien la gara-gara, però no et ser trobar seguint les normes d’una universitat.

En qualsevol cas, ho he deixat estar.

I ho he deixat estar, perquè m’ha semblat que el millor canal per a fer-t’ho arribar, és aquesta nova mar immensa i curulla de virtualitat que és l’Internet postmoderna. Una Internet que crec que marida millor amb la llar on vas decidir d’anar a viure aquell 14 d’octubre del 1959.

Però no vinc per ofegar-te en paraules vanes. Ans al contrari, he
vingut a oferir-te el meu silenci. A oferir-te el meu silenci i deixar
que siguin les teves pròpies paraules les que ens recordin cinquanta
anys de vida, d’una vida que molts hem seguit a través de les teves
pel·lícules, dels teus personatges, de les teves històries.

I, quin millor lloc per trobar-nos que la coberta del “Zaca”? Tu ets
assegut a la coberta del teu immens vaixell de llibertat. Hi ets
assegut i amb somrius farcit d’arrugues i amb el sempitern got de vodka
a la mà.

El vodka, la teva beguda -inodora, incolora, indetectable, com
t’agradava assenyalar-. La mar, el vodka. Segurament t’he trobat
fondejat en alguna de les cales de la teva propietat de Jamaica. La
mar, el vodka, Jamaica, les teves vies d’escapada de la gàbia d’or del
Hollywood ben pagat. Eh! Pirata!

Aquí, a la coberta del teu vaixell et dono la paraula, vell llop de
mar. La paraula que vas deixar esgrafiada ara deu fer uns cinquanta
anys als teus remaleïts camins (“My Wicked Wicked Ways”), obra sincera
i immortal, de la que en trec quatre pinzellades d’una vida a la deriva
en tempestes de realitat frugal:

“Ara crec que l’únic or que vaig trobar a Nova Guinea va ser el
d’aquells llibres, els que llegia per les nits a la llum d’un fanal, en
poblats, en barraques de bambú, allà on anés a parar.”

“Vaig tornar allà on havia estat fa un grapat d’anys, a Laloki. Vaig
treure els llibres. Vaig tancar les portes cada nit. Vaig enllustrar la
làmpada de lectura i vaig tirar-me de cap a la història una altra
vegada. Vaig tornar a llegir “Decline and Fall of the Roman Empire”, de
Gibbon. Vaig decidir que l’Imperi Romà havia durat molts anys. Potser
també els duraria jo, quan s’oblidés tot això.”

“M’havia emportat una figureta de la Verge i el Nen. Feia un peu
d’alçada i era esvelta i delicada. A la Verge i al Nen, els faltava el
cap, els l’havien arrencat a trets. Això em semblava patètic, irònic,
il·lustratiu d’aquell món, d’alguna manera. Simbolitzava, patèticament,
la futilitat de les guerres civils, la futilitat de qualsevol guerra.”

“En el meu cas, la curiositat és una malaltia. La causa de tots els
meus problemes i experiències. És el que em va portar a Espanya i, en
el darrers temps, a la crisi de Cuba. Jo sé pensar pel meu compte,
viure pel meu compte, no necessito que algú en qualsevol lloc, algú que
estigui al capdavant d’una empresa idiota, em digui el què està bé i el
què està malament, i on acaba el meu terreny i on comença el seu. El
meu terreny, com a ésser humà, és el mateix que el seu: el món.”

“Com m’havia allunyat tant de les meves ambicions de joventut? Què
hauria passat sinó hagués conegut Swarts, si no l’hagués portar a
navegar pel riu Sepik, si no hagués interpretat Fletcher Christian en
aquella pel·lícula rodada a la Polinèsia? Seguiria essent un rodamón en
terres australs? Hagués estudiat, m’hagués convertit en un home de
profit, a Anglaterra?”

“Aquesta és la meva vida, un quadre pintoresc. No és com un Van
Gogh, amb la seva espessa bellesa absurda en una tela menuda; tampoc és
com un Gaughin, amb els seus cels plàcids i les seves gents serenes i
llur esplendor de bronze; ni com un Rembrandt, conservador, modèlic i
socialment actiu; ni tant sols com un Miquelangello, grandiós i
religiós, amb la veritat i la força dibuixada als braços. El meu quadre
és més aviat com un Toulouse-Lautrec, amb calces de colors i festa a
balquena; com un Degas, amb les seves incansables ballarines, el seu
teatre, les seves revistes, la seva foguerada de vodka; és com la
foscor motejada d’un pintor surrealista de la petita galeria d’aquests
temps que corren, on cal fixar-s’hi molt per a trobar un significat a
l’existència, on el color es desplega infinitament; perdent-se en un
mosaic de dissenys demencials, pinzellades salvatges, caòtiques, èbries
d’oli, espessament aplicades en llocs equivocats.”

I, acabo aquesta lletra, vell pirata dels mars del sud, tot goitant
el teu primer èxit. Aquella pel·lícula que, potser encara no n’eres
conscient, va marcar definitivament el teu pas del món de les persones
amb il·lusions al món de les persones que no es miren al mirall i
acaben injectant vodka a les taronges per amagar llur adicció.
L’adicció d’amagar una vida buida al sostre més fashion del món:

Avui fa 50 anys d’aquell jorn miserable. D’aquell dia execrable en què vas patir un infart. Eres assegut a la menuda sala de projeccions on t’ensenyaven la versió fílmada de la més polèmica de les teves novel·les. 39 anys! Només en tenies 39! I que òrfes que ens vas deixar!

Avui en aquest Cau rememorem l’efemèride. I ho fem, tot recordant aquells escrits de joventut que tu, amb els teus llibres, vas ajudar a parir. Eren escrits on, un reconeixeble Vernon Sullivan, vomitava tones de fel podrit contra aquella urbanitat que, com al teu Vernon, l’havia marginat!

El teu Vernon era zazou, el meu marcadament punk. El teu era corrosiu i irònic, el meu ho intentava, però no se’n sortia gaire. Això si! El meu Vernon, em va fer guanyar un accèsit escolar. Un accèsit que em va fer conèixer les tribulacions del jove Werther! Quin acudit més alliçonador el del premi per aquella redacció!

Crec que vaig entrar al teu món de la mà d’un llibre prestat. Era en francès, llengua per mi desconeguda aleshores! Llengua que, entre tu i Baudelaire m’heu fet llegir a batzegades!

Però tu, gran bufó, vas anar més enllà. Tu em vas mostrar els perills d’un llop mossegat per un home i que, converit en home, baixa a ciutat, encuriosit, per fugir-ne rebutjat i esperbarat pel què hi troba. Tu que eres tant urbà! Tant parisenc! Le loup garou va esdevenir tota una icona, un referent, el relat perfecte, hiperrealisme en estat pur!

Assedegat per aquesta troballa, vaig seguir les teves pàgines. I no vas trigar gaire en esdevenir mestre i diable de la meva devoció: Amb tu vaig aprendre a arrencar-cors, vaig conèixer Jean-Saul Partre, vaig angoixar-me amb la hiperprotecció de la mare de Noël, Joël i Citroën, vaig …

Quan et tenia mig oblidat, em vas tornar a sorprendre! I ho vas fer amb dos cops de puny ben donats al baix-ventre putrefacte de la correcció més social!

Llavors se’m vas presentar com a Vernon Sullivan i, encara avui, m’agrada rellegir l’Escupiré sobre les vostres tombes, i somriure de gairell amb la brutalitat de les seves pàgines. Encara ara, m’agrada rellegir les bondats del progrés científic que ens vas mostrar en l’impagable Que es morin els lletjos. I, per això, encara et venero, tros de bufó!

Per això i per Ia teva veu. Freda, distant, …

… sempre polèmica i irreverent!

El pare del rock francés! Ho sabies això? Tu que eres home de jazz, has acabat essent reconegut com el pare del rock francés! … Quin acudit més bó!

Tu vas fer remoure els fonaments del món que et va tocar viure. Tu, amb jeia de bon jan, vas passejar-te patafísicament per un món que, malgrat les aparences, va deixar de ser el mateix. Va deixar de ser-ho, esventrat pel teu fugàs pas, i esmicolat en mil-i-un bocins d’ironia, sarcasme i – per aquells que encara es creuen que les remenen – la més pura hipocresia!

Però va arribar aquell 23 de juny de 1959. Tu eres en una projecció privada de l’adaptació de J’irai cracher sus vos tombes (Escupiré sobre les vostres tombes), i vas patir un infart. Un infart que et va provocar la mort. Tenies 39 anys –l’edat que ara tinc jo- i, amb aquesta manera tant teva de morir, vas escenificar el darrer dels teus sarcàstics acudits: Morir davant la teva obra més polèmica i corprenedora. L’obra que et va convertir en el més gran dels bufons!

Felicitats, Vernon!
Felicitats, Bison!
Felicitats, Boris!

Els patafísics et servem en el més profund del nostre inexistent cor!

A vegades la tafaneria venç la comoditat, i hom, tot perdent l’impuls de vila, resta a ciutat per compartir un nou pas pel fil dels somnis d’alguna amistat.

En un banc de blanca figura, fullejo les planes d’una novel·la en soledat.

És d’hora, molt d’hora encara, i aprofito el silenci per traguinyolejar del bocoi d’un pròleg fresc i distint. D’una d’aquelles entrades que fan venir set de lectura al curiós lletraferit.

Un xic més tard, assegut en un d’aquests bancs modernistes del Passeig de Gràcia, trec el bloc i prenc quatre notes sobre l’avi dels silencis i els papers; sobre el tifus de l’àvia amb tres criatures arrapades a les cames; i de l’altre avi, el pacífic, que resta a vila per no deixar-la sola, arriscant, potser, la vida per no voler lluitar; sobre estraperlistes, guàrdies civils i un sagal de calça curta a l’estació de Balenyà en temps de post-guerra; …

Aixeco el cap i, en trobar-me la gentada, em pregunto: d’on venen tants records i perquè s’entortolliguen amb dos noms de joventut?

Dolo, Gemma, … Noms que fan novel·la i em retornen en aquells temps que, vistos ara, em fan dir, amb l’escultor de làpides de Torena, que  “la joventut em va enxampar quan era massa jove”.

De nou a la Sala dels Arcs de la Catalònia, en trec l’entrellat de tot plegat. I és que la Cinta presenta Arran de l’Ebre, la seva primera incursió en el món de la novel·la. Una novel·la amb Dolors, Gemma, Lola i totes les terres de l’Ebre.

París, Tortosa, Tolosa, València, Barcelona, …, exilis i records aigües avall de l’Ebre. L’Ebre, que és vida, pren cos i forma en les lletres d’un llibre que paladejo mentres escric aquest apunt.

La Cinta és de la generació que parla clar, d’aquella generació que no defuig la realitat, ni la història, ni el dolor, ni l’alegria, ni… quanta guerra!

La Sala dels Arcs era plena de gom a gom dimecres al vespre. Bé, la Sala i un bon tros de planta alta de la Llibreria. De fons, la remor del riu i la dolça parla tortosina. Més a prop, aquells paisatges que m’agrada veure des del Caro!

A la Sala dels Arcs, tancant els ulls, la lectura en veu alta em fa pujar a Tortosa i al Delta. M’hi fa pujar, perquè l’Ebre pot ser ben amunt, si es mostra amb la seva humana riquesa. De cop, una paraula em porta a Mora.

Hi baixava a presentar el Netactiva a uns estudiants d’escola universitària:

“Les terres de l’Ebre estan cridades ha recuperar el seu paper central. L’Arc Mediterrani posa les terres de l’Ebre al centre del país. No feu cas a aquells que venim a pontificar-vos sobre Barcelona, el centre del món! Barcelona depèn de vosaltres, tant com vosaltres de Barcelona. I això us ho diu un que és de la Plana de Vic, el cor de la Catalunya de mirada estreta!”

L’obra de la Cinta posa un xic les coses al seu lloc, però ho fa sense caure en localismes excloents. La seva història parla de tortosines i tortosins, però podria ser la història de qualsevol família amb idees i il·lusions que trampeja la vida en qualsevol lloc del món.

El cap no deixa de funcionar, mentres escolto la Cinta de Tortosa, en Rodolfo de Santa Coloma i l’Elena, actriu i lectora de pàgines escollides d’aquesta obra que és tan nostra.

Després, no puc més que baixar fins al Besós a peu, tot devorant part de les 333 pàgines de paraules i vides, vides i històries entrecreuades de la Dolors, la Lola, la Gemma, …

De Paris, a Tortosa, de Tortosa a Barcelona, de Barcelona a… On sóc? Alço el cap i he perdut l’entorn entre paraules i vides, vides i i retalls a l’engrós. A l’engrós i a la menuda, a la menuda d’una història que ens és comuna a massa gent, potser.

En arribar al Besós, el cap torna a giravoltar entre quatre notes sobre l’avi dels silencis i els papers; sobre el tifus de l’àvia amb tres criatures arrapades a les cames, i l’avi pacífic, que resta a vila per no deixar-la sola, arriscant, potser, la vida per no voler lluitar en una guerra que li és estranya.

Després torno a l’estació, corredisses d’estraperlistes i guàrdies civils, i un sagal de calça curta en temps de post-guerra civil (si una guerra pot ser-ho de civil).

Arribo a ciutat amb un ou a la butxaca, i al Paral·lel, ajudant ex-presidiaris a tornar al món real; … i em retornen dos noms i els rostres llunyans d’una joventut que em va enxampar quan era massa jove. Quan era massa jove i sentia el fel d’un àngel blau.

Assegut al terra, espio la marabunta humana que puja i baixa de les infernals andanes de Plaça Catalunya. Estintolat en un vidre dur, sento la tremolor del terra cada cop que passa el ramat de veloços búfals camí de l’exterior. Massa de soledats que s’empenyen i s’empunteguen i corren i trontollen i avancen a rodolons.

Amb la llibreta a les mans, la curta memòria s’eleva vers l’exterior
i trepitja carrers i places curulls de trafeguts caçadors que cerquen
la peça més preuada de tant gloriosa jornada. Lent com un cargol danso
la dansa de les multituds i picotejo ara ací, ara llà. De parada de
llibres a parada de roses i torno a començar. Llibres i roses,
pensaments i anhels, idees i il·lusions aplegades en un pany de ciutat, aplec de lletraferits, curiosos i turistes astorats. Conscientment defujo els monstres comercials i m’aboco a les velles poncelles que, any rere any, des del temps de ma tendra infantesa fan colzes per mantenir el seu lloc en les Rambles de Barcelona: La paradeta de la CNT, la de l’Editorial Virus, la dels marxistes-leninistes, aquella trotskista, les renovellades paradetes d’ecologistes, vegarians, decreixementistes, … Somric de nou davant els hereus d’en Joan Amades i les auques populars catalanes. Pura poesia d’un aric passat etern!

Una
fugissera llambregada als èxits d’enguany, tant allunyats del que jo
cerco en la diada més nostrada. I, enmig de la gentada, just a
Canaletes, un vagabund d’espessa barba i ulls brillants, remena les
deixalles tot cercant un xic de menjar. Un tros enllà, un ramat de
dones endiumenjades picotegen de partit en partit a la caça d’un punt
de llibre, una enganxina, un globus, tot allò que els donin i sigui gratuït.

La gent, els llibres, les roses, espatlles nues. Fa sol i molta calor.

Em miro les mans i m’hi descobreixo tres llibrets d’en Joan Amades, l’Almanac de la Poesía de 1918 i, cosa més sorprenent,
El Vagabund d’en Bertrana en edició selecta del 1965. Sorprès, me’ls
miro i me’ls remiro. Els dec haver comprat. La feridura de sempre ha
tornat a bescanviar diners per lletres tot adormint el senderi del
pobre lletraferit! Cops i empentes! nafres i punxes! roses i llibres!
mosses i nenes i dones alegres que, de parada en parada, van pidolant!

L’anunci
del tren a Ripoll em retorna a l’estació. De dos en dos, baixo els
graons, encalço el tren que ja marxa i em poso a llegir:

Vora el bressol
A Adriana Aldavert

Dormideta s’està,
La flor de satalia;
dormideta al bressol:
Per això no és de dia.

Documentant-me un xic abans d’escriure una breu peça per una entradeta d’un acte públic, els detalls del qual encara no puc desvetllar, he tingut l’immens plaer d’haver caigut en el parany d’un llibre fascinant.

L’autor, Colman Andrews; la traducció al català, de Carme Geronès i Carles Urritz; i el prolèg, com no, de l’enyorat Manolo.

Porta per títol:

Cuina catalana. El darrer secret culinari d’Europa

I és un receptari un xic atípic. Les receptes són servides com un menú de bona, planera i senzilla gastronomia.

De primer, un entrant sobre qui sóm, com mengem i quins han estat els orígens i l’evolució de la cuina d’aquest país. Un país que, el gastrònom nord-americà, no s’ha estat de recórrer
de Saldes a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, a la caça de les millors
menges i dels secrets més ben guardats de la nostra manera de fer els
aliments.

De segon, una estructurada manera de presentar
les receptes que no és gens convencional. I és que l’autor se centra
més en les primeres matèries utilitzades que no pas en el lloc que els
plats ocupen en un àpat o en d’altres ordenacions que són habituals en
aquesta mena de llibres.

Aquest plat principal, per dir-ho
d’alguna manera, és amanit d’un tou d’anècdotes i referències
històriques i quotidianes a cadascun dels productes emprats, així com
dels plats utilitzats. Per mostra un botó:
“Quan s’aixafen els alls amb oli i vinagre, és meravellós veure com creix l’escuma” Plini el Vell (en temps dels romans).

Una manera de presentar el producte que fa que un lector poc avesat a l’art dels fogons, pugui seguir el fil del relat com si estigués llegint una novel·la on els aliments en són els protagonistes i les persones un condiment culinari força agradable.

A
les postres, en Colman, ens serveix un riquíssim i variat apartat de
llegendes i curiositats sobre la cuina d’aquestes contrades.

I acaba, com tot bon àpat català, amb un allarga sobretaula regada de vins dels Països Catalans i amb un puro
tant ben farcit com és el mercat de la Boquería. Indret que,
possiblement arrel de la publicació d’aquest llibre en llengua anglesa,
ha esdevingut parada i fonda de bona part dels turistes que visitant la
Ciutat Comtal.

Per cert, sabies que els llibres més antics i respectats de cuina que es coneixen són d’aquestes terres?

El més antic es veu que és el “Libre de Sent Sovi”. És del 1324 i no se’n coneix l’autor ni el significat d’aquest Sent Sovi que figura al nom. Misteriós, no?

El segon llibre que va fer fortuna i que, a més a més, fou un dels primers llibres en imprimir-se és el “Libre
de Coc”. Un tractat culinari del 1520, d’autor igualment desconegut i
envoltat d’una polèmica entre bibliòfils i especialistes que es veu que
encara dura.

I un apunt final més: Ara que es menja ràpid i de qualsevol manera, potser hauríem de tenir present allò que Joseph Cunill de Bosch va escriure fa cosa de cent anys:

“Els
bons cuiners fan bon plats. Els bons plats es mengen de bon grat.
Menjar de bon grat conserva la salut i fa que l’organisme funcioni amb
regularitat. La gent amb l’organisme regulat fa forta les nacions. I
les nacions fortes dirigeixen les altres i, amb el temps, es
converteixen en mestresses del món.”

Després van venir els americans i, amb ells, aquest menjar que no és menjar, però que també fa cagar.

N’hi ha per evacuar-s’hi!

Divendres, L’Eudald va deixar la pell de jaio rondinaire al poble i es va calçar la jeca de sibarita tastavins i urbanita. Endinsa’t un xic en les arts cosmopolites de la capital, va viure una vesprada força ideal.

Aquest matí, però, quan ha posat el peu a terra, encara tenia un tou de
son. La gravetat, tossuda, no deixava alçar les parpelles. I la mà li
servia de gaiato per anar-se conduïnt fins la pica. L’aigua ha estat un
primer remei, l’esmorçar hi ha fet el fet. I la carretera de retorn a
comarques ha acabat d’eixorivir-lo i tornar-lo a la lluminositat del
dia.

Vet aquí, doncs, que som a ca l’Eudald. Quina foscor, pensar el xaval.
I puja les persianes del menjador i es mira el poble altiu que
l’esguarda amb indiferència. Se’n va a l’habitació principal, puja
la… El terrabastall de les peces de fusta pengim-penjam anuncia la
tragèdia! De nou, s’ha trencat un fòtil d’aquests metàl·lics i tocarà
arreglar-lo.

L’Eudald s’apropa al tallerot, pren les eines que creu que fa servir
aquell que les arregla totes. Busca i rebusca el pot de les peces, però
no el troba. Truca al manso que pesca i no el sent. Un helicòpter s’ha
entestat en voltar-li la closca a la recerca de ves a saber qui.
Finalment, l’Eudald i l’Home acaben fent les paus de les paraules i
trobant tot el material. L’Eudald torna a l’habitació i…

– La persiana sembla que se n’en foti… Ai carai! Serà punyetera. – es diu en el pas de porta.

Primer de tot, avalua la magnitud de la tragèdia. Fotuda. S’ha trencat
dins del caixó i l’haurà de treure. Dins del caixó, l’espectacle és
dantesc. Les fustes estan cavalcades i la resultant n’és una feina que,
per un taujà com ell, se li fa grossa i pesada. Respira fondo, però, i
es llença a la batalla.

Tornavís per aquí, punxo per allà. La llengua tocant la barbeta. Però
la persiana és sàvia i és vella. Es resisteix. Fa calor, l’Eudald es
treu el jersei i segueix la burxada. Pensa que si el veies algú, es
pensaria que té el mal de Sant Vito. Tot és debades. La persiana domina
la situació. Quan l’Eudald pren consciència de la situació, es troba
abraçat i comprimit per una persiana que, ara sembla una tropa de serps
astringents. El tornavís li cau de les mans. L’Eudald s’esforça per
desentortolligar-se. Crida auxili, però els veïns són fora. Res a fer.
Se sent vençut. Fent mans i mànigues, torna la bèstia a lloc i la deixa
estacada en el mur de pedra.

Quan s’allunya, la sent de nou amb el seu riure foteta. Potser es creu
que ha guanyat la guerra, però aquesta només és la primera batalla. Ja
veurà, ja, quan arribin reforços. Ja vaurà, ja, com l’enxamparem
desprevinguda.

– Ja riuràs, ja. – Diu en veu alta, perquè la persiana ho senti alt i claret.

“… and so there ain’t nothing more to write about, and I am rotten glad of it, because if I’d a knowed what a trouble it was to make a book I wouldn’t a tackled it and ain’t agoing to no more.”

“… i, per tant, ja no resta res més a dir, i n’estic molt content, perquè si jo hagués sabut el rotllo que és això d’escriure un llibre no m’hi hagués posat pas i no penso escriure’n cap més.”

Els rius de la vida, que et treuen il·lusions, et dónen esperances. Un d’aquests inesperats canvis de plans que desfan els castells de somnis, em porten a rodar pel barri de Gràcia amb la tranquil·litat de l’home invisible.

A la butxaca, sempre cal anar preparat, hi porto una edició vella i rovellada de les aventures de Tom Sawyer, un llibre d’aquells que han fet fortuna universal per llur innocència. Un llibre, però, que és a les portes de congriar una tempesta que encara avui retrona. Una tempesta que ha navegat per les catacumbes de la literatura universal i que encara avui es mostra farcida de llamps i trons que ressonen en l’actualitat de la vida humana, les relacions socials i, fins i tot, les crisis financeres, si es vol.

I és que les peripècies de Huck Finn no han passat de moda, malgrat els
anys. Són imperdibles les aventures que passa en els capítols centrals
del llibre, els que –seguint la metàfora del riu- es correspondrien amb
l’edat adulta de l’Home nen sempre a la recerca d’una felicitat que, de
vegades, s’aconsegueix, però que és lliscosa com un peix.

Quan poso el peu a la llibreria de vell, però, sóc un innocent lector
de les meloses malifetes d’en Tom i no he entrat encara en el món real
d’en Huck Finn. En Huck, que gran! Rodamón solitari que esdevé autor
d’unes memòries farcides de llenguatge directe i parla popular i
quotidiana. Unes memòries que, com tots els bons llibres, van ser
censurades, prohibides, incinerades, a vegades.

El llibre mateix ha passat una aventura. Ja no només el què conté. I és que les Aventures de Huckleberry Finn
piquen l’ullet a un tou de llibres. Quan hi entris flaire l’aroma de
Quixot que hi ha rere la figura d’en Tom, l’il·lustrat lletraferit,
enfront d’en Huck, el noi que sap el què és la gana i toca de peus a
terra.

La capacitat de fer rodar les facècies d’una manera que t’atrapa en les seves pàgines es combina amb un líquid letal: el
que destil·la la disecció d’una societat que, més enllà de l’ambientació vuitcentista, ha perdurat
fins als nostres dies i ha sortit de les fronteres del país que va parir el seu immortal autor: Samuel Langborne Clemens, a.k.a Mark Twain!

O hem de fer cas a les primeres ratlles de Huck Finn?

“You don’t know about me without you have read a book by the name of
“The Adventures of Tom Sawyer”, but that ain’t no matter. That book was
made by Mr. Mark Twain, and he told the truth, mainly. There was things
which he stretched, but mainly he told the truth. That is nothing. I
never seen anybody but lied, one time or another, (…) is mostly a
true book; with some stretchers, so I said before.”

“No sabeu qui sóc si no heu llegit un llibre anomenat “Les Aventures de
Tom Sawyer”, però no importa. Aquell llibre el va fer el senyor Mark
Twain, i en ell va dir la veritat, més o menys. Va exagerar algunes
coses; però, en general, va dir la veritat. Psé, això no és res. Mai he
conegut algú que no mentís alguna vegada o altra, (…) és un llibre
que diu la veritat en línies generals; amb algunes exageracions, com he
dit abans”.

Edicions a Internet:
Primera edició en anglès.
Wikisource en anglès.
Wikisource en castellà.

… i dins del Cau hi trobo un vell escriptori. Un despatx farcit de calaixos. Cada calaix acull un tou de papers. Papers que em fan arqueòleg de mi mateix. Hi ha poemes de jovencell, romàntics o cavallerescos i mai lliurats a l’aimada venerada. Hi ha històries èpiques, o surrealistes, dels anys d’adolescent aprenentatge. Però el que em fa més il·lusió és en un dels darrers calaixos. Allà, esporuguits pel pas del temps, descansen apunts i exercicis. Treballs de capvespre al Taller de Guionistes de la Plaça de la Virreina: Arguments, escaletes, tractaments, penjadors, lletres i més lletres, paraules i més paraules, càlculs i més càlculs d’estructures, exercicis d’escriptura creativa, hores i hores de feina sota el mestratge d’un vell llop de mar!

Alguns potser encara els recuperi, d’altres ja van fer el seu servei i restaran en l’anonimat de l’oblit. N’hi ha que són obra col·lectiva. N’hi ha un, però, que m’ha fet tornar les ganes de recuperar l’art del guionatge de ficció. Potser torni a posar-me el barret de sastre!

Però ara no és pas l’hora dels somnis encara. És l’hora de les realitats. I vet aquí que recupero un exercici, una juguesca de taller, una peça de bijuteria embastada en aquells temps incerts.

L’exercici?
>> Embastar l’argument d’un film amb tres actors, un espai comú (nau industrial) i un telèfon mòbil.

El resultat …

Tres joves rodamons viuen en una nau industrial abandonada en un barri perifèric d’una ciutat qualsevol. La nau és farcida de brosses i rajols, restes de maquinària, ferros i d’altres bocins d’un passat industrial.

Sona un telèfon mòbil i els tres rodamons creuen incrèdules mirades. El mòbil deixa de sonar. Els rodamons fan vida a la nau, surten a pescar feina, cuinen en un foc encès dins d’un bidó vell, …

Sona el mòbil altra vegada, els nois el busquen arreu i, finalment, el més espavilat el troba en un racó de la nau. Escolta el missatge: Una veu desconeguda es dirigeix al rodamón
pel seu nom i li ofereix feina en una producció teatral que s’ha d’estrenar properament a la ciutat. El jove, gasiu, amaga la informació als seus companys i se’n va.

Sona el mòbil. La mateixa veu es dirigeix al rodamón que l’agafa pel seu nom i li fa la mateixa oferta. Aquest s’excusa i surt de la nau. El tercer pren el mòbil que sona novament. La trucada repeteix exactament el patró de les dues anteriors. I el rodamón surt cames ajudeu-me.

Els tres rodamons entren discutint a la nau industrial. De les seves paraules s’enten que s’han trobat al mateix indret tots tres i que el productor de l’obra de teatre els ha comunicat la seva intenció de contractar-ne només un dels tres, però que seran ells els que prendran la decisió sobre l’afortunat que aconsegueixi la feina. Tenen 24 hores per decidir-ho.

Les fúries de l’infern es congrien a la nau. Cadascun dels rodamons desconfia dels seus companys d’aventura. Ningú deixa que ningú s’allunyi del grup. Cada acció fa saltar espurnes. Cada conversa es percep com l’inici d’un complot. Les picabaralles sovintegen. Sona el mòbil.

La veu els diu que la remuneració econòmica per a fer el paper serà més alta. La situació es tensa encara més. Ningú surt a cercar feina, ningú surt a comprar, el menjar comença a faltar. Però ningú dóna el braç a tòrcer. Famèlic, un dels rodamons decideix anar-se’n a comprar, però malentenent les seves intencions un dels companys l’estira de nou cap a la nau. Es barallen. La baralla guanya en intensitat. Una ampolla trencada. Un cadàver.

El tercer rodamón s’espanta i fuig. L’assassí el persegueix i li barra el pas. Una persecució per tota la nau. L’atrapa. Es barallen. Un cadàver. L’assassí s’asseu. Pren consciència del què ha fet i plora. Sona el mòbil.

L’assassí l’agafa. La veu el felicita. És el guanyador. Però també li diu que ell és l’amo d’aquella nau i que tot ha estat una farsa per desallotjar la seva propietat.

So de sirenes. Cops a la porta. El mòbil cau al terra. L’assassí cau de genolls. Els cossos descansen entre brosses i rajols, entre restes de maquinària, ferros i d’altres bocins d’un passat industrial en un present macabre.

Traducció “patillera” d’un apunt de Digital Nomads (“nòmades digitals”) que m’ha fet gràcia i que em recorda algunes “campanes” al bar de la Facultat.

Desconec si la mateixa gent circula pels locals d’aquest estil que hi ha a casa nostra o, encara més, si tenim veritables locals d’aquesta mena, però he trobat que els perfils són força semblants als que et trobes en algunes de les biblioteques de la Ciutat Comtal.

Treballar en llocs públics és còmic. Després de passar els darrers deus
dies tornant-me boig entre quatre parets, aquest matí he m’he decidit a
prendre la fresca i he deixat la
confortable i productiva gruta – el despatx de casa- per visitar una
d’aquestes cafeteries que disposen de connexió sense fils.
 
Sortir al carrer ha estat genial. Fer una mica de feina en un lloc
diferent ha estat brutal. L’experiència ha sacsejat totes les meves
neurones, però el que realment ha valgut el preu d’admissió (el cost
d’un cafè) és veure la fauna que hom s’hi troba.

Us en faig cinc cèntims des de la tendre innocència d’un Nòmada Digital
que ha sortit d’excursió en un territori farcit de bestiar de la seva
mateixa espècie.

– Mr. Hardcore
Aquest xicot se’n va a una taula raconera i
s’asseu de cara a la paret. Tot el que pot veure, i veu durant un munt
d’hores, són els seus colzes i el seu peu picant el terra. O està
jugant a un joc d’ordinador o està llegint una novel·la, perquè no treu els ulls del seu portàtil, no s’aixeca, ni somriu, ni es mou passi el que passi al seu voltant.

– Flirtejadora
Divertit però improductiu. El flirteig no dóna cap altra benefici que el derivat d’enviar notes al Facebook.
La flirtejadora s’asseu en un indret on pugui ullar tot el local a la
caça i captura del xicot que serà víctima dels seus comentaris amb les
seves amigues virtualitzades. De fet, s’asseu a la meva dreta en
aquests moments, escrivint a tota pastilla. Cada cop que la miro, ella
m’està fitant dissimuladament. És totalment enutjós! Eps! Si tingués 20 anys i fos solter, la cosa seria força diferent. Us ho ben asseguro!

– L’Escriptor
N’hi ha sempre un, en aquest cas, potser sóc jo. Per això, l’escriptor
és el xicot més eixerit del local. Escrivint sense mirar les tecles,
rient alt sobre el que està escrivint, i, ocasionalment, fitant l’espai
mentre intenta cercar la paraula justa.
 
– Els Representants
Tothom en aquest lloc va amb texans, menys aquell parell de xicots de
vint-i-cinc anys que porten americana i corbata. Són darrere meu en
aquests moments i segur que es tracta de dos representants de productes
farmacèutics. Un és, òbviament, un director perquè està tractant algun
tema seriós i es posa un xic a la defensiva quan l’altre l’interpel·la
sobre la seva feina. Aquest parell van vestits per a l’èxit i preparats
per a explicar-te lo meravellosos que són. Nota: Si teniu vida en
aquesta ciutat, veure-ho que la proporció d’americanes en relació als
texans és molt més alta dins d’aquests espais.
 
– Mr. Ignorant
Aquest paio és irritant si la cafeteria està plena. Entra i ocupa dues taules amb el seu PC,
el seu abric, un altre equip, … Feta l’estesa de fòtils, busca dins
la seva motxilla i treu el cordó per endollar al seu portàtil. Tu l’hi
pots demanar que mogui els seus estris, però…, qui ho acaba fent?
 
– L’Entrevistat
Ei! Ens trobem a Starbucks i et faig quatre preguntes d’uns qüestionaris que m’han fet arribar!

Pobre, pobre noi. Mentre l’entrevistador dispara una quantitat
inacabable de preguntes força personals, l’entrevistat es veu obligat a
respondre sota l’escrutadora mirada de 20 parroquians! Tothom que està
al seu voltant sent la fiblada de la curiositat davant d’un fet com
aquest!

Aquesta relació és només la punta de
l’iceberg; hi ha una munió de fesomies en aquests llocs. Hi hagi qui hi
hagi en aquests llocs, l’art de seure i mirar el comportament de la
gent sense que se n’adonin, és un divertiment per a tota la família.
Tria el millor lloc del local i… a gaudir!

L’apunt inclou un comentari d’un passavolant que inclou una nova espècie al zoo digital: La Mona del Codi.

La mona de codi és una criatura de costums.
Ha acampat amb els seus fòtils electrònics i la beguda que ha estat
demanant durant els darrers 7 mesos o més. Encara que físicament
present, no s’està mai quiet perquè batalla amb 3 bústies de
missatgeria instantània, 5 comptes de correu electrònic i amb la
tempesta de gel que cau damunt el seu centre de dades a Oklahoma. La mona del codi pot fer una base de dades complerta, però no pot conjuntar el seu vestuari com la resta dels mortals.

Títol: The Pit and The Pendulum (El Pou i el Pèndol).
Durada: 7 minuts.
Relat original: Edgar Allan Pooe’s The Pit ans The Pendulum [html anglès / html castellà / html francès]

Avui fa 200 anys del naixement d’Edgar Allan Poe, un d’aquells homes que no deixen indiferent a ningú.

A mi em va atrapar en el seu pregon romanticisme i em va tancar en una seductora biblioteca farcida de móns onírics i paraules màgiques. Uns móns i unes paraules que han acabat construint bona part de la narrativa contemporània.

A casa sona l’Ave Maria de Schubert. Encenc la pipa i em deixo portar per la dança de les volves de neu que joguinegen amb l’aire que envolta la llar.

Els camps, amarats d’aigua, es cobreixen amb el seu mantell blanc i protector.
El pensament, amarat de records, s’envola a la recerca d’aquella que, lluny d’aquí, saps que li agradaria viure aquesta nevada.

Taradell s’allunya entre la fina boira dels flocs de neu en suspensió. La soledat es fa més pregona en aquests moments, una soledat agradosa i engorronidora però. Una soledat que aixeca el pensament i el fa volar boira enllà.

Un fadinho de Kaita Guerrero acompanya l’arribada d’un capvespre d’hivern. Un hivern que, per Sant Esteve, es presenta blanc i dolç, dolç i hipnotitzador, hipnotitzador i amant de la son, de la son i de l’escalfor d’una infantívola pipa i d’uns agradosos records.

Astorat me n’adono: ja he acabat! Sóc a Ítaca. Hi sóc després d’escoltar, més que llegir, 51 dies del setge d’Ílion i les maravelloses històries que Ulisses conta als feacis i al porquer que l’allotja com a foraster en arribar a les costes d’Ítaca.

Amb la mirada de “la deessa d’ulls clars Atenea” sempre present saborejo el record de la batalla d’un pare i els seus homes per recuperar la bella Hel·lena i arrufo el nas davant la capacitat narrativa d’Ulisses davant els feacis. I és que, en acabar la lectura dels dos grans relats homèrics, hom compren en tota llur fondària aquella expressió llatina que diu que “al principi fou Homer”.

I és que La Ilíada, bellament traduïda pel savi Manel Belasch i Recort
en hexàmetres catalans, és en l’origen de totes les narracions, en
qualsevol presentació, de guerres, batalles, disputes i amors filials.
I L’Odissea, traslladada en versos catalans pel taradallenc Carles Riba, és un calidoscopi de romanticisme pujat,  eròtica suma, sentiments i materialismes, pretensions i realitats.

L’Odissea és un conjunt de relats encadenats, un conjunt
d’històries narrades on es fa difícil distingir on rau la veritat i la
mentida, la justificació i el fet provat. La pasta que ho envolta tot
és feta d’una visualitat tant directe que fa feredat als ulls del
post-modern que s’entotsola davant d’una pantalla on, aparentment,
s’emeten imatges que contenen més de mil paraules.

Al principi fou Homer, malgrat l’homèrica qüestió. O potser gràcies a ella!

I és que el cant coral compost per La Iliada i L’Odissea
sembla obra d’una farga d’autories múltiples, de veus diverses, de
coneixements compartits, d’allò que la tecnologia moderna facilita,
però que els amics de l’impremta i de les pors intent limitar.

Al principi fou Homer
i tot un món de coneixements. De coneixements compartits i d’escoles
diverses de pensament. Una mallada polifonia d’opinions, diàlegs,
disquisicions i obres copiades, versionades, manipulades …
accessibles: el món dels clàssics. Un món ben nostre!

Com nostre
era la tradició d’acolliment al rodamón foraster que arriba a la llar
dels feacis a contar mil-i-una facècies, que es desperta a les costes
d’Ítaca i rep l’hospitalitat d’aquell que res no té: Eumeu, el porquer!

Avui, aquesta hospitalitat resta només en terres sarraïnes, en una cultura alletada, com la nostra, de Bizanci.

Una
figura, la del rodamón, que ens permet fer un exercici final que no és
pas una homèrica tasca. Es tracta d’utilitzar el coneixement compartit
de la Wikipedia (l’Homer dels temps presents) per respondre una
pregunta: Quina és la percepció que del rodamón tenen diferents
tradicions culturals?

> Visió negativa i legalista llatina continental
> Visió bohemia de la tradició anglo-saxona
> Visió social – cristiana, potser- dels llatinoamericans

I, nosaltres?
Som més bizantins o més romans davant els rodamón?
I davant el coneixement lliure i compartit??

Ens deixes i t’en vas.
T’endinses en la boira,
en la boira del pas.
La teva veu resta
resta en els cors d’aquells que,
més enllà de falses fronteres
que ens diuen que existeixen,
vam aprendre a estimar,
a estimar
una manera de ser,
un sentit de viure.

Adéu, Mikel, adéu i que vagi bé!