Demà entrem en quarantena!
Deixa un comentariI em diran quarantí, que es veu que és mot que, als de la meva edat, se solia dir.
Per sort, no tinc les pressions que van fer escriure a Mossèn Cinto allò del:
“Ací en la soledat he vist passar mos quaranta anys, i de tot estic avergonyit. Podria resumir ma vida malaguanyada amb aquesta paraula, tergiversant la de l’Evangeli: Male omne fuit“
I és que jo no estic avergonyit de res. Ans al contrari, estic content i agraït a la vida per permetre’m arribar a l’edat en que moren els primats. De ser-hi en aquest microcultiu de primats que ens allarguem l’edat a glops de civilització i metzines.
Potser sóc l’únic que, en arribar els quaranta, els entoma feliç i content, i glorieja als quatre vents l’edat que fa, perquè li fa peça.
M’agrada el 40!
És el prefix de Romania i també un joc de cartes d’origen equatorià. Però el que me’l fa més joliu, és saber-lo relatiu a la mística planetària que, estirat al terra, m’embadeleix mirant els aires.
La protagonista de la història és Venus, de l’amor planeta ensenya. I és que forma un pentagrama en la volta celestial que es completa cada vuit anys, tot tornant al seu punt original, cada 40, amb una regressió de 40 dies en cada volta.
Aquesta feta, diuen, el fa un número brutal, car, per veneració, agermana tres famílies que, per ser germanes properes, sovint es foten canya. El 40 es venerat per musulmans, jueus i cristians i, per tant, els agermana en numèrica mística universal.
Entro als 40, com un nen, que encara molt ha d’aprendre.
Hi entro com un gegant que un xic d’experiència ja hi guanya.
Hi entro envoltat de família. De familia i d’amics, d’amics i de la més bella companya que un home pugui trobar. Un tresor, una perla, que del mar va sorgir, per il·luminar-me la via que, des d’aquest gloriòs dia, un servidor vol seguir.
Ea! (=Apa!)